Auxiliars de conversa, un greuge més

Aquest titular no és meu. Correspon, junt a la informació que enllaço, a un interessant article al Nació Digital de fa uns dies. Ells parlen de greuge pel tracte que rep Catalunya per part del Ministeri espanyol. Hi ha greuge, evidentment! Com en tants i tants casos, Catalunya surt perjudicada en les assignacions que fa l'estat de qualsevol cosa. En aquest cas són els auxiliars de conversa per donar suport a l'ensenyament de les llengues estrangeres en les aules catalanes.

Però també hi ha una mena de greuge que té fondes arrels històriques en el món educatiu i manifestacions ben quotidianes. Com aquesta mateixa dels auxiliars de conversa:

• A Espanya: Andalusia 950, Catalunya 216.
• A Catalunya: escola pública 216, escola concertada 0.

Auxiliars de conversa, un greuge més: Dels més de 4.000 que beca el ministeri d'Educació, 1.300 van a Madrid. Catalunya, amb 216, en rep menys que Andalusia (950), Castella-Lleó (237) o Castella-La Manxa (233)

¿Qué enseñanzas deben ser gratuitas y qué otras no? A propósito de las tasas

Una anàlisi molt assenyada de M Fernández Enguita

¿Qué enseñanzas deben ser gratuitas y qué otras no? A propósito de las tasas: 

Los recortes del gobierno español incluyen la subida de las tasas de matrícula universitarias, que del 18% medio actual quire que pasen a cubrir hasta el 40% del mismo, y los del gobierno catalán han incorporado la introducción de tasas de matrícula en los Ciclos Formativos de Grado Superior, que se situarían en torno a los 200€, iniciativa que podría generalizar el gobierno de la nación. Doscientos euros, por supuesto, pueden ser mucho para algunas economías familiares, pero, si hacemos caso al Sistema Estatal de Indicadores de la Educación, que cifra el gasto medio por alumno en el nivel CINE 5B (en el que se clasifican los CFGS) en 7176€ (para 2008), supondrían el 2,6% del mismo.

Esto ha suscitado las esperables reacciones semiautomáticas en contra, y con escasos matices, pero la pregunta primera es: ¿qué etapas educativas deben ser gratuitas? Y, la segunda: ¿cómo aseguramos la igualdad de oportunidades en las no gratuitas? En este orden, y no en otro.

Gratuitas deben ser las enseñanzas obligatorias y comunes, por universales, que ya lo son, y aquéllas que aspiramos a que sean cursadas por una proporción tal de la población que, en la práctica, significa su casi universalización.  

- En el primer grupo entran las enseñanzas primaria y secundaria obligatoria, hasta los 16 años, aunque cabe recordar que, dada la lamentablemente difundida práctica de la repetición de curso, hasta cuatro de cada diez alumnos prolongan su escolaridad obligatoria uno o dos años más, lo que significa que la sociedad financia su escolarización íntegra hasta los 17 o 18.

- En el segundo, la educación infantil desde los 3 años y dos etapas/ramas post-obligatorias: el Bachillerato y la formación profesional media, es decir, los CFGM. La etapa 3-6, porque la sociedad ha llegado a cierto consenso implícito sobre que la infancia, a esas edades, está estupendamente en la escuela, y de hecho la tasa neta de escolarización se acerca al 100%. En cuanto a las primeras etapas postobligatorias, puesto que se asume el objetivo europeo de que el 85% de la población obtenga al menos un titulo secundario post-obligatorio, lo que aquí quiere decir Bachillerato o CFGM, esto implica escolarizar prácticamente al 100%, pues, a poca mortandad académica (abandono sin terminar) que se prevea, difícilmente va a titular un 85% con una matrícula que no se sitúe entre el 90 y el 100% Recuérdese que estas etapas ya no son comunes ni obligatorias, lo que limita el compromiso social de asegurar el éxito de todos con cualquier cantidad de recursos, lo que puede expresarse también diciendo que tienen y deben tener un componente selectivo y meritocrático. Así, pues, las etapas anterior y posterior a la obligatoriedad deben ser gratuitas porque aspiramos a que sean universales (pero no obligatorias, pues debemos respetar el derecho de las familias a hacerse cargo de la educación en esa etapa, y el de los jóvenes a abandonar la escuela a cierta edad, por lo que no cabe suscribir apresuradas propuestas como las que en su día hicieran IU para la etapa infantil y un ministro socialista para llevar la obligatoriedad hasta los 18).

¿Debe ser también gratuita la educación infantil de 0 a 3? Cada vez tenemos mayor evidencia de que los primeros años de vida son decisivos en el desarrollo de la persona, más importantes que los siguientes, porque dejan una huella más duradera. La etapa infantil es, pues, la más importante de todas. Pero educación no siempre quiere decir escolarización. Muchas familias pueden ofrecer a sus hijos un entorno más estimulante que la escuela, sencillamente porque sus adultos tienen igual o mejor formación que los educadores profesionales y porque pueden dedicar más tiempo y esfuerzo a la educación individualizada de sus hijos. Sin embargo, hay familias en condiciones mucho peores, sea porque los padres no tienen un nivel de formación e información suficientes, sea porque no disponen del tiempo necesario, o por ambas cosas, en las que la escuela puede ofrecer un entorno más estable y estimulante para los niños que el hogar, además de liberar a sus padres para el trabajo. En esas familias los niños sólo pueden ganar siendo escolarizados y pueden perder mucho con no serlo. Naturalmente, se puede dejar esta etapa como de pago y recurrir a ayudas sociales para las familias más necesitadas, pero creo que centros y autoridades escolares no están en condiciones de aplicar esa distinción con eficacia y justicia y que una oferta institucional suficiente y una demanda familiar impulsada por la necesidad económica pero contenida por el afecto parental darían como resultado un buen mecanismo de autorregulación.

Cuestión muy distinta son las etapas que van más allá de la obligatoriedad, de la enseñanza común y de los objetivos cuasi universalizadores de la UE, concretamente los estudios superiores, fundamentalmente (por su volumen) la Universidad pero también la formación profesional superior, es decir, los CFGS.

És el final per a les llars d’infants d’entitats socials?

Aquests dies que són temps de preinscripció escolar, s’està parlant força de les llars d’infants  municipals. Que si potser se’ls hi rebaixarà l’ajut de la Generalitat, que si sense saber l’import de l’ajut com poden fixar els preus... És curiós el cinisme -o la suprema ignorància- de moltes de les veus que airegen aquest problema.

Aquestes llars rebien un ajut del Departament d’Ensenyament de 1.800 € per alumne i any. L’any passat va disminuir a 1.600 €. Per al proper curs es parla de 1.000 o 1.300 €. És massa poc?

Aquesta pregunta és, sens dubte, de difícil resposta sense més elements d’anàlisi. Posem-n’hi un: el comparatiu. Les llars d’infants promogudes per entitats sense afany de lucre, per atendre el mateix tipus de població, han rebut els darrers anys 800 € per alumne i any (parlant amb precisió cal dir que no han rebut, ja que acumulen el deute de la Generalitat sinó que se’ls ha concedit i esperen rebre algun dia).

Molts dels que avui es queixen dels 1.000 o 1.300, ja els semblaven molt bé –potser massa hi tot- els 800 que donaven a les llars socials i, quan van governar a la Generalitat, van congelar aquest ajut. I la diferència de condicions no acaba aquí ja que les llar municipals reben també el suport del seu propi ajuntament i ocupen un local cedit o construït per les administracions públiques. Les llars socials no han comptat mai amb aquests beneficis i han tingut que afrontar l’enduriment normatiu i una autèntica competència deslleial.

Portem anys dellars socials en crisi, endeutades i sostingudes pel voluntarisme i sacrificide titulars i educadores i, malauradament, d’un degoteig de llars que hantancar les seves portes. En els darrers anys gairebé cada curs en perdem alguna.

Potser sí que 1.000 o 1.300 € és poc. Potser sí que estaria bé ja saber la quantia de l’ajut per poder fixar el preu per al proper curs. A les llars d’iniciativa social també els agradaria saber si podran comptar amb alguna cosa per al curs vinent, però el Departament encara no pot confirmar si hi haurà convocatòria de subvencions. És a dir, les possibilitats reals per a les llars d’iniciativa social en mouen entre 0 i 800 €.

Atès que les llars socials no gaudeixen de cap ajut municipal, és molt apel·lar a una mínima aproximació a l’equitat i insistir que les llars socials tinguin la mateixa subvenció per alumne que la que el Departament d’Ensenyament dóna als nens i nenes agraciats amb una plaça a les llars municipals?

Ep! D’aquesta política discriminatòria contra la iniciativa social, alguns diuen que està destinada a destruir l’ensenyament públic i potenciar el privat. Aquí l’únic eximent pot ser la ignorància. Si no, estem davant d’un cinisme descarnat. Vaja que tenen un morro que no els deixa posar-se drets!

'Cada día es viernes', una reflexió de Gregorio Luri

Una reflexió magnífica de Gregorio Luri. La necessitat d'esperança per poder estimar radicalment. Una reflexió per aquesta Setmna Santa que m'agafa un xic desubicat per un viatge a California. El Café de Ocata: Cada día es viernes

Viure en plenitud

El testimoni espiritual i vital de la Rosa

Acte de presentació de l’Associació Rosa Deulofeu i de memòria de la Rosa

Î  Dijous 19 d’abril de 2012 (de 19:30 a 21 h)

Π Sala d’actes Escola Tècnica i Professional Xavier (Ada. Francesc Cambó, 12 de Barcelona).

Î  Programa

™    Presentació de l’acte i de l’Associació Rosa Deulofeu

Ó        A càrrec d’Anna Formatger, presidenta de l’Associació.

™    Testimonis

Modera: Francesc Figueres, membre de l’equip de la delegació de joventut de l’arxidiòcesi de Barcelona.

Ó        Mn. Manel Valls, rector de Sant Vicenç de Sarrià i celebrant de la missa a TV2.

Ó        Roser Vilaró, de l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes.

Ó        Mn. Santi Collell, rector de la Garriga.

Ó        Carles Armengol, de l’Associació Rosa Deulofeu.

Ó        Mn. Antoni Deulofeu, rector de Sant Pere de Terrassa.

Ó        Jaume Galobart, delegat per al catecumenat a la diòcesi de Terrassa.

™    Projecció d’una entrevista de la Rosa, del programa Signes dels Temps de TV3.

™    Col·loqui obert

2a retallada al professorat de la concertada (i en veurem més!)

L’anunci de la nova retallada de la retribució del professorat de l’escola concertada és una mala notícia més a les que sembla que caldrà acostumar-se en aquests temps. No se’ns assegura que sigui la darrera, ans al contrari. Un nou govern comet el mateix error que l’anterior, amb una assimilació injusta del col·lectiu del professorat de la concertada amb d’altres col·lectius amb condicions laborals molt diferents.

Si es compara amb el conjunt de la societat catalana, la situació del professorat de la concertada no és tant dolenta, ni de bon tros. Si els termes de comparació són només el sector educatiu la mesura és del tot injusta i no equitativa. Si la comparació es fa amb els que s’aprofiten de la crisi o se’n surten immunes mantenint sous milionaris, ja no cal dir res. Per tant, el malestar del sector és del tot comprensible i no ha se sorprendre ni escandalitzar ningú.

Poc cal afegir a la nota conjunta de les entitats representatives de titulars en la que valoraven aquesta nova mesura i que podeu llegir en aquest enllaç: Davant la minoració salarial del professorat de l´escola concertada (Assimilats només en la retallada, un cop més!).

 

"Les dues fases de la independència" (Ferran Requejo)

Ferran Requejo publicava, fa uns dies, aquest article a La Vanguardia (Febrer 2012). És prou clarificador de la feina a fer: La política catalana està entrant en una dinàmica nova que fins ara era minoritària en la història del catalanisme. L’experiència negativa dels darrers anys (reforma estatutària i del sistema de finançament) ha fet que bona part de la població vagi arribant a la conclusió de que el futur del país passa per la desvinculació d’un estat en el que va ser inclòs coactivament ara farà tres segles. Es tracta d’una conclusió que remet a la hostilitat política i jurídica mostrada per les institucions de...

El Ministre Wert posa la secundària potes enlaire

D’acord amb l’atàvica tradició hispànica de canviar les lleis educatives en tot procés d’alternança política, a poques setmanes de constituir-se la cúpula del ministeri, ja tenim aquí un primer, i ben sonat, episodi d’aquest vici.
El nou govern ha expressat la voluntat d’establir un batxillerat de tres anys i anuncia la manera d’assolir aquesta fita: reduir l’ESO a 3 anys i augmentar el Batxillerat un any. Com que l’única manera sensata d’arribar a un batxillerat de 3 anys -que seria incrementar un any més els ensenyaments no universitaris- no és ara possible pels costos econòmics que comportaria, arriba la inventiva i, amb ella, el nyap: reduir l’ESO. A algú li deu semblar una solució molt senzilla: fer córrer la ratlla dels 16 anys per a l’inici del batxillerat tot endarrerint-la fins als 15.

L’aparent senzillesa és tot el contrari. La ratlla dels 16 anys no és pas una ratlla qualsevol. Travessar-la suposa traspassar allò que ara s’ha posat de moda anomenar línies vermelles. No una línia vermella, sinó tres. Primera: els 16 anys són l’edat fins la qual l’ensenyament és bàsic i obligatori; segona, és l’edat fins a la qual hi ha dret a la gratuïtat en l’ensenyament i, tercera, l’edat mínima per entrar en el món laboral.

A tenor de les paraules del ministre, i per salvar l’insalvable, sembla que el primer curs de batxillerat i el primer de la formació professional restarien inclosos en l’àmbit dels ensenyaments bàsics i obligatoris.

Els interrogants no deixen de ser enormes, especialment per als centres concertats, ja que molts finalitzen la seva activitat a l’ESO i no imparteixen batxillerat. Fins i tot per als centres que imparteixen ESO i també batxillerat i cicles, el canvi no és menor: canvis de requisits bàsics de les instal·lacions, canvis de professorat i de titulacions requerides en alguns casos...

Encara més grans són els interrogants respecte el futur de la formació professional. Els 3 anys per als cicles de grau mig comportaria una revisió de tots els currículums, quan encara no s’ha culminat la conversió de tots els currículums que derivaven de la LOGSE als derivats de la LOE.

Al marge de compartir o no els objectius d’aquesta reforma el model que sembla apuntar-se és nefast i caldrà oposar-s’hi decididament. Afortunadament, des de la Generalitat també es veu així i la Consellera Rigau ja s’ha manifestat, fins i tot a Madrid, oposant-se a la reducció de l’ESO i defensant un model d’ESO de 3 anys comuns + 1 any diferenciat segons itinerari de sortida, i un batxillerat de 2 anys.

Confiem que el seny triomfi alguna vegada.

El fracàs d'una política d'escoles bressol

Ha estat molt dur veure com llars d’iniciativa social, populars i amb un treball de qualitat, s’han vist obligades a tancar per una mala política. Ho he viscut de prop a la Fundació d’Escoles Parroquials, amb escoles com la Joan XXIII de la Verneda, però malauradament no ha estat l’únic cas. Al col·lectiu de l'Escola Cristiana de Catalunya, han estat diverses les llars desaparegudes.

És paradoxal veure ara com s’esquincen els vestits els defensors d’aquesta mala política quan, si més no per la força de la crisi, cal rectificar. Mai van aixecar un dit per escoles com la Joan XXIII! Quanta hipocresia!

Per això l'article que he publicat al diari El PuntAvui i que reprodueixo a continuació

Que ningú reivindiqui la política engegada el 2004, la qual s'ha de rectificar d'arrel. No és només la crisi mundial la que ens ha portat fins aquí

Un dels dèficits del nostre sistema democràtic és l'escassa assumpció de responsabilitats pels errors polítics o de gestió pública comesos. Ara la crisi, amb la seva dimensió mundial, ha agreujat encara més aquest fenomen.

Els actuals problemes de les escoles bressol municipals, però, no tenen l'explicació a Wall Street, sinó en la llei 5/2004 del Parlament de Catalunya i en el seu nefast i irresponsable desplegament.

Les polítiques integrals d'atenció a la infància de 0 a 3 anys han estat pràcticament inexistents. Com inexistents han estat les polítiques de conciliació de la vida personal i laboral. Tan inexistents, que n'hem pervertit el significat. Aquí qualifiquem la creació de llars o la prolongació de les jornades escolars com a mesures de conciliació, quan són exactament el contrari. Són mesures pal·liatives de la manca d'autèntiques polítiques de conciliació que haurien d'implicar una major atenció dels progenitors vers els seus fills; si més no, en els primers anys de vida. Com fan, per cert, aquells països que volem emular, dels quals sovint només ens fixem en allò que coincideix amb el nostre pensament.

Escola d'Educació Infantil La Pau (FEP)

Per tant, mancats de polítiques de conciliació, Catalunya arrossega una demanda de places de llars d'infants i escoles bressol, sobretot a uns preus assequibles i ponderables. Això va motivar una iniciativa legislativa popular, potser un xic ancorada en el pensament de Francesc Pujols –aquell del vindrà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat pel fet de ser-ho–, la resposta a la qual va ser l'esmentada llei 5/2004, errònia ja en el seu plantejament de fer taula rasa amb la realitat existent i propiciar una xarxa pública de llars d'infants “de qualitat”.

A l'error inicial de prescindir de la iniciativa social en la citada llei, cal sumar-hi un desplegament que podríem qualificar de nou-rics o de terra cremada, ja que s'han edificat noves llars –instal·lacions sovint magnífiques i costoses– davant de llars ja existents, alhora que es feia competència deslleial a la iniciativa social amb preus a un terç del cost de la plaça escolar.

Alguns ajuntaments, en una mostra de paroxisme populista, establiren quotes universals per sota del terç del cost que plantejava el model. D'altres, com Barcelona, consolidaren un model sota l'axioma –sovint falsari, però tan ben rebut pels sindicats– que a més personal i més ben pagat, més qualitat del servei. Model, el de Barcelona, especialment insostenible i profundament insolidari, ja que es revelava no generalitzable, en no poder atendre tota la demanda i mantenir alhora les magnífiques condicions del personal que hi treballa.

Tot això va provocar, com no podia ser d'una altra manera, un increment de la demanda de places en aquestes noves llars, la qual cosa les ha portat, en part, a morir d'èxit. Mentrestant, com que el govern pensava que el país era ric i tot havia de ser “de qualitat”, el 2006 un nou decret va endurir les condicions de plantilla per a les llars ja existents, tot provocant un increment de costos per a les llars privades i d'iniciativa social que, tot i la demanda, algunes no han pogut aguantar i s'han vist obligades a tancar.

A tot això, cal afegir-hi la congelació durant anys –fins i tot en els de la disbauxa pressupostària– d'un ajut que les llars socials rebien del Departament d'Ensenyament i que servia per reduir les quotes. Entre aquestes llars, les que atenien població amb moltes mancances i que històricament rebien un ajut vehiculat pel Departament de Treball, eliminat el 2009 sense previ avís i quan ja havia passat més de mig exercici pressupostari*.

No es tracta d'alegrar-se de les dificultats que ara tenen les escoles bressol municipals. Les llars d'iniciativa social ja fa temps que les viuen. Benvingudes al club! Però, si us plau, que ningú reivindiqui la política engegada el 2004, la qual s'ha de rectificar d'arrel. No és només la crisi mundial la que ens ha portat fins aquí.

*Situació abastament denunciada des d'aquest blog:

• El Síndic dels seus greuges 13.02.2011
• La morositat del Departament de Treball enfonsa els petits 10.10.2010
• Les llars al Parlament: una via de solució 18.12.2009
• Ribó podria rectificar, però qui ha d’actuar ja és Educació! 14.12.2010
• El Síndic de greuges, nou portaveu del departament de Treball 11.12.2010
• Concentració de suport a les llars d'infants d'iniciativa social 16.09.2009
• Treball i Educació castiguen als febles, Montilla s’ho mira i calla! 21.10.2009
• La maledicció de Sísif i les llars d’infants: inaugurar i abocar al tancament 1.10.2009
• La política social de Mar Serna 10.7.2009

Un 7 de gener a Sant Agustí

Tal persona no podia contenir les llàgrimes; un bisbe auxiliar deia: ‘ha mort amb fama de santedat’; un bon amic comentava ‘hem viscut un moment de transfiguració’...

Aquest proper dissabte, 7 de gener de 2012, a les 19 h, a la Parròquia de Sant Agustí, de Barcelona, celebrarem, com cada any, la missa en memòria de la Rosa Deulofeu. S’acompleixen 8 anys ja del funeral celebrat, al mateix temple, també un 7 de gener, dos dies després del seu traspàs, l’any 2004.

Aquella eucaristia del matí de dimecres 7 de gener de 2004, no va ser una eucaristia més, ni sumant-hi la dosi d’emotivitat que un funeral, més si és d’una persona jove, comporta. Crec que va ser un esdeveniment especial i crec també que aquesta experiència la van viure molts dels presents aquell dia. Hi he pensat sovint i em sembla remarcable.

Jaume Galobart, referint-se a aquella jornada parlava d’Epifania del Senyor, precisament l’endemà de la seva festa litúrgica, una experiència de la manifestació de Déu a tothom. Si tantes coses són d’agrair a la vida de la Rosa, no ho són menys els fruits de la seva memòria, per això ens cal saber mantenir-la viva i actuant.

Pensant en el 7 de gener de 2004, he tornat a unes paraules que Josep M Rovira Belloso va escriure poques setmanes després: Molts vam experimentar, en les exèquies de Sant Agustí, la impressió que vivíem un moment religiós important: tal persona no podia contenir les llàgrimes; un bisbe auxiliar deia: ‘ha mort amb fama de santedat’; un bon amic comentava ‘hem viscut un moment de transfiguració’ (per la proximitat d’una vida transfigurada); el pare de la Rosa va agrair en la cloenda del funeral, que aquest do de Déu hagués brollat en la seva família... Jo vaig dir, a totes les persones que trobava a la sortida del temple, que em semblava viure el darrer episodi de la vida de santa Teresa de Lisieux. No penso que això fos emotivitat d’un moment. Com més dies passen, més penso que Déu ha visitat el seu poble, com en temps de Josep Oriol. El Senyor ha mostrat el seu amor a la nostra estimada ciutat.

Han passat 8 anys i molts seguim pensant el mateix que Mn. Rovira: que Déu ha visitat el seu poble, que la Rosa durant quaranta-quatre anys ens va mostrar que Déu és molt a prop de les persones i que ens ho pot seguir mostrant, si hi som receptius.