dilluns, 29 de juny del 2009

ONG i eficàcia: més enllà dels tòpics

Divendres parlàvem de Vicenç Ferrer i de la seva ONG i avui d’una entitat de suport a una ONG hondurenya. Sobre la tasca d’aquesta mena d’entitats també hi ha llums i ombres (en parlo, de tant en tant, en una publicació digital), també tòpics i malentesos.

Em va semblar molt interessant la matisació que Xavier Roig, amb la seva contundència habitual, feia de la figura de Vicenç Ferrer, divendres passat a l’AVUI: El senyor Ferrer fou un emprenedor. Ell i la seva muller (en aquest afer la senyora Anne Ferrer és tan important com el seu marit) van crear una empresa que dóna beneficis -uns beneficis que es dediquen a ajudar els més pobres d'Anantapur-. No estem davant d'una ONG d'estètica catalana: és a dir, grupet de gent subvencionat, que algú suposa benintencionat, de solidaritat universal i sovint profundament ineficaç. La Fundació Vicente Ferrer és una altra cosa. És una organització que el matrimoni Ferrer i els seus empleats han convertit en una eficaç maquinària. Jo sé que, si es tracta d'ajudar determinades persones molt allunyades del meu país, els meus diners no tenen un destí millor.

Hondures també necessita aquesta eficàcia!

Hondures


La tràgica història d’alguns països els porta a falses disjuntives o a triar entre el dolent i el pitjor. Ara Hondures es divideix entre un President disposat a violar la Constitució i els colpistes que l’han enderrocat, vulnerant de manera evident la legalitat. Un dels països més pobre de l’Amèrica llatina en un atzucac que no pot sinó empitjorar les coses.

Entre tanta foscor sempre hi ha qui mira d’obrir alguna escletxa per a la llum, ni que sigui a milers de quilòmetres de distància. Precisament demà es presenta a l’Hospitalet de Llobregat un projecte d’entitat que tindrà com a primera finalitat el suport a la tasca d’uns missioners al municipi hondureny de Jutiapa i a la ONG Serso-Honduras. Un petit projecte local que vol tenir repercussió en la vida real de persones en terres llunyanes però agermanades per les amistats compartides.

En seguirem parlant d’aquest projecte que es presenta en un moment en que malauradament Hondures torna a ser notícia aquí. I, ja ho sabem, hi ha països que només són notícia en el capítol de successos i desgràcies. Tant de bo a l’Hospitalet neixi una bona noticia.

divendres, 26 de juny del 2009

Per un Nobel de la Pau amb sentit!

Poca cosa cal afegir sobre Vicenç Ferrer. M'uneixo a les paraules de tants, per exemple, a les Pedro Rodríguez, un dels blogaires enllaçats des de VENT DE CARA.

Des de diversos àmbits es parla de la seva candidatura al Premi Nobel de la Pau. Al facebook ja s'ha creat un grup de suport a aquesta proposta. Us hi podeu afegir.

dijous, 25 de juny del 2009

Reformes NO, gràcies!


Es altamente improbable que la LOGSE haya tenido efectos sistemáticos de ningún tipo sobre el aprendizaje de los alumnos.

Aquesta frase no es cap afirmació enginyosa deixada anar gratuïtament per algun tertulià del que parlen de tot i de qualsevol cosa. És tracte d’una documentada conclusió després d’una exhaustiva revisió i anàlisi de totes les dades d’avaluacions i resultats educatius disponibles, feta pel prestigiós catedràtic de sociologia Julio Carabaña.

Els integristes de la LOGSE i els demonitzadors de la Reforma que aquesta llei va suposar i tots els que van polititzar i polaritzar el debat poden estar d’enhorabona. La seva intransigència, la ceguesa ideològica i el seu oportunisme han consumit durant més de dos dècades les energies de bona part del sector i l’han immunitzat contra les reformes educatives.

I, després de tot (picabaralles i enfrontaments, rius de tinta, il·lusions i decepcions), la LOGSE ni ha estat cap panacea ni és la mare de tots els mals educatius. La conclusió que hauríem d’acabar assumint tots plegats és que les “Reformes” educatives, així en majúscules i des de dalt, serveixen de ben poc. Allò que fa avançar l’educació és la millora contínua que s’opera en els centres i en les aules.

Aquestes interessants conclusions es troben en el número 119 de la revista Papeles de economia española, monogràficament dedicat a La Educación en España. La publicació recull una bona colla d’estudis i articles força interessants: el d’Inger Enkvist sobre la influència de la nova pedagogia a Suècia, el de Mariano Fernández Enguita sobre la visió apocalíptica de l’ensenyament per part del professorat (Todo va mal, pero irá a peor) i d’altres.

Si ens vaga potser hi tornarem. Les aportacions s’ho valen.

dilluns, 22 de juny del 2009

El ministre Gabilondo no creu en la llibertat i en el pluralisme educatiu?

¿Hasta dónde debe llegar la escuela concertada?
Hay que garantizar a los ciudadanos una enseñanza pública de calidad. Si para ello hay que buscar subsidiariamente conciertos concretos para aquellos lugares donde no llega la pública no pasa nada, es el modelo español.

ENTREVISTA A ÁNGEL GABILONDO (Público, 20/06/2009).

No voldria esmenar la plana a tot un ministre de la seva categoria. Potser és que el seu nomenament és massa recent i encara no s’ha estudiat el dossier de la concertada. Jo no diria que el model espanyol és el d’una escola concertada subsidiària de la pública, sinó un model plural on pública i concertada es complementen per oferir escola de qualitat a tothom en un marc de llibertat educativa.

Bé, si més no, aquest és el model català que consagra l'Estatut d'Autonomia.

diumenge, 21 de juny del 2009

GROC: una experiència i una web sobre educació, prou recomanables


A través de la revista Ítem de Vedruna Catalunya, descobreixo l’experiència del Grup de Recerca en Organització de Centres (GROC) liderada per Joan Teixidó, que ara a través d’una web ens la posen a l’abast.
El grup és una experiència de reflexió i sistematització sobre la pràctica i la web conté interessants reflexions sobre aspectes didàctics i d’organització de centres i aules.
Ja l’he incorporat a l’apartat Referències – educació de la columna dreta d’aquest bloc, però m’ha semblat interessant esmentar-lo aquí.

dijous, 18 de juny del 2009

Ho temia!

Des del 7 de juny ho temia. Només han trigat 11 dies.

Llegeixo a l'e-noticies: El secretari general d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Boada, ha anunciat, en la cloenda de les Jornades d'Innovació Democràtica, que "la Direcció General de Participació Ciutadana treballa en l’elaboració d’un document sobre les propostes de l’Informe sobre la desafecció política” que "recollirà mesures que des d’aquest departament volem dur a terme, les que proposarem al govern perquè les prengui en consideració i, finalment, les que superen les nostres competències i que traslladarem a la resta d’actors implicats”.

I tu em preguntes què és desafecció política? Aparteu les criatures que al departament de Saura i Boada prendran mesures!

dimecres, 17 de juny del 2009

L’hora de 45’ 40’’


No és tracta de cap nou descobriment científic digne del premi Nobel de física. 45 minuts i 40 segons és la durada mitjana –fent un càlcul generós- de l’“hora” de classe a l’educació secundària.

Per on s’esmuny el temps? Primer de tot hi ha el canvi de classe que, en el millor del casos, ens porta ja a hores de 55 minuts i després, segons dades d'un estudi de l’OCDE presentat ahir, perdem un 16% del temps intentant posar ordre a la classe. La mitjana del 16% és l’espanyola, però no crec que Catalunya es distingeixi massa positivament en aquesta dada, que situa Espanya entre els estats que més perden el temps per aquest motiu.

Quan parlem de calendari i jornada escolars, sovint ens sorprèn estar entre els països que més hores de classe anual tenen. Però està clar que no les aprofitem massa.

Fer perdre el temps no deixa de ser una agressió, a vegades subtil, però molt important. Una manca de respecte radical. Però, a més, passar hores i hores a l’escola, encara que no s’aprofitin o precisament perquè no s’aprofiten, és una espiral d’avorriment per als propis alumnes que fàcilment genera menys atenció i més indisciplina. Un cercla viciós.

I per cert, un esquema que es reprodueix en l’àmbit laboral. Com s’ha posat de relleu abastament som dels països europeus que més temps passem a la feina i assolim índex de productivitat ben baixos. Excel·lim en perdre el temps!

divendres, 12 de juny del 2009

Quan el mal ve de primària

Per primera vegada en força anys d’estudis i avaluacions tenim dades noves o que ens aporten noves perspectives als problemes de l’educació a casa nostra. I han tocat l’os.

El 25% de l’alumnat català –sense comptar els nouvinguts més recents- de sisè de primària no té els coneixements mínims necessaris per passar a l’ESO.

Aquesta dada és demolidora perquè ens deixa sense les explicacions més habituals que donem al fracàs de la secundària. Ara no podem culpar la LOGSE ja que aquesta llei va modificar ben poc l’estructura i plantejaments de la primària. Tampoc podem culpar a la manca de formació específica del professorat, com passa a secundària. El professorat de primària té majoritàriament la formació específica com a mestre d’educació primària (excepte les incoporacions massives d'altres titulats que va comportar la irresponsable posada en marxa de la sisena hora per part del Departament).

Tampoc si val apel·lar a la situació sociocultural de l’alumnat o fer demagògia sobre centres públic i concertats. En aquest sentit, el president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, Joaquim Prats, va assenyalar ahir, en la presentació de les dades, que els resultats també demostren “l'efecte centre, donat que en alguns casos, la comparativa entre centres que escolaritzen població similar en una mateixa zona geogràfica i que tenen els mateixos recursos mostra diferències que constaten que el treball del propi centre és important en l'avaluació final”.

Ara cal cercar altres explicacions i cercar remeis a la pròpia primària. Aquest 25% es pràcticament irrecuperable al llarg de l’ESO i amb tota facilitat aniran a engruixir l’alt contingent de no graduats.

La situació és d’urgència. Cal revisar-ho tot! Els currículums (voleu dir que no estan carregats d’aspectes marginals quan haurien de girar entorn de les competències bàsiques?), els mètodes (no s’haurà abusat de la plastilina?), la detecció primerenca de les dificultats (que necessita mètodes de diagnòstic i avaluació periòdica), l’atenció individualitzada (que cal accentuar en el primers nivells educatius).

Si aquesta prova hagués estat una revàlida potser ens hauríem conscienciat del problema amb més contundència. Més del 25% de l’alumnat de 6è de primària no podria promocionar a l’ESO i hauria de repetir curs!

(Ah! Avui encara es publica, en un diari d'aquí, una carta al director d'uns mestres dient no sé quines tontaries sobre la LEC i defensant la fracassada vaga d'ahir a l'escola pública. Amb aquesta carta demostren que no s'han llegit la LEC. O bé menteixen descaradament o bé tenen la mateixa comprensió lectora que aquest 25% d'alumnes de 6è. Que s'ho facin mirar!)

dimarts, 9 de juny del 2009

Amics que fan llibres per a infants


Formen part de la col·lecció Per què? de Publicacions de l'Abadia de Montserrat. La col·lecció es presenta avui, dimarts 9 de juny, a les 19:00 a la sala d'actes de l'Escola Tècnica Professional del Clot (València, 680) de Barcelona.

dilluns, 8 de juny del 2009

L’abstenció arrasa (62,5% a Catalunya)


Però no cal que el Conseller Saura (amb cara compungida) i els seus experts en participació creïn noves comissions i encarreguin nou estudis milionaris als de sempre (un exconseller del primer tripartit ja en va cobrar un d’aquests estudis, encara potser no fa ni un any). Tampoc calen crides a la reflexió de la ciutadania (jo, ahir, si arribo a reflexionar una mica més potser no vaig a votar!).

Tenim una llei electoral que ens tracte com a menors d’edat amb les llistes tancades i permet que es guanyi en els despatxos allò que no es guanya a les urnes. Hem assistit a una de les pitjors campanyes de la democràcia i, a més, les europees son les eleccions mes tramposes amb Espanya com a circumscripció electoral. Als despistats votants socialistes a Catalunya –per exemple- se’ls amagava que estaven votant la Maleni –no sortia a la llista- i també teníem aquest xicot, Romeva, que sortia com a primer d’un llista sense ser-ne el cap de llista.

Si volen regeneració democràtica que s’hi posin! Que no ens maregin més, ni pretenguin culpabilitzar-nos. Encara recordo la proposta que va llençar ja fa molts anys en Salvador Cardús: assignem escons a l’abstenció i deixem-los buits. Potser només era una provocació intel·lectual però si es fes segur que els partits trigarien menys a posar-se d'acord per fer alguna cosa.
[Els vots en blanc es situen com a 6a força (2,9%) i hi ha més vots nuls (0,8%) que vots per als Ciudadanos]

dissabte, 6 de juny del 2009

Els "quinquis", nova espècie protegida?


El CCCB ha organitzat l'exposició Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer. Tal com la presenten en el catàleg, obra del mandarí i vitalici director del centre, és una lectura generacional de la figura del delinqüent juvenil dels anys vuitanta: la seva mitificació cinematogràfica, l´estudi dels personatges i territoris associats –Barcelona, Madrid, Bilbao-, l´estètica i els clixés i la reflexió sobre les condicions polítiques i socioeconòmiques de l´Espanya desarrollista del moment.

La meva primera reacció va ser de perplexitat: per què? Calia aquesta exposició? (Cada dia, per anar a treballar, passo per davant del CCCB i més d’una vegada m’he preguntat si realment a Barcelona ens fa falta un organisme municipal d’aquesta índole, prototipus i paradigma de la governamentalització de la cultura. La meva conclusió cada cop està més consolidada, però això és tema per una altre dia).

Tornant als quinquis, que deu ser una indiscutible prioritat cultural, em preocupa l’ambigüitat d’aquesta mena d’operacions i els seus missatges explícits o implícits. Es tracte només d’un retrat costumista o que hi ha darrera d’una operació d’aquesta mena? He comprovat que la mosca al nas, no hem va pujar tant sol a mi. Per la xarxa vaig poder llegir la mala baba de Jordi Homs: Un exemple: avui tota la premsa dels país (la sotmesa i la no tant) va plena de l'exposició que fan a Can Mamoneda (CCCB) sobre els Quinquis dels '80. Vaquilla, Torete i tuti quanti que tiraven de navalla, Seat 1430 i punxades de cavall en vena. La definitiva mitificació del lumpen xarnego, dels fills esgarriats que l'emigració espanyola anafabeta i cateta ens va vomitar al damunt. És una exposició dirigida a modificar el records dels més grans de 40 anys, i a mentir descaradament als menors d'aquesta edat.

I no està de més l’advertència de J J Navarro Arisa a l’Avui: El procés d'estetització que ha experimentat l'estereotip del quinqui ajuda a entendre la seva elevació museística, però val la pena recordar que aquells joves de suburbis deprimits i delmats per l'heroïna i la sida no tenien res d'encisador.

També avui, al Singular digital és parla de quinquis tot i que no s’esmenta l’exposició: Mare, no vull ser "quinqui".

dijous, 4 de juny del 2009

Fum! ...d’ordinadors

La improvisació política està esdevenint norma. A l’escola aquesta pràctica causa estralls i insisteixo que deu tenir a veure amb la desafecció o el malestar profund del professorat.

Ara el nou talismà dels nostres polítics per resoldre els mals de l’escola són els ordinadors. Per resoldre els problemes o per tapar-los perquè ja se’n preocupen de fer prou fum i polseguera a cada pensada que tenen. Primer la roda de premsa, després el projecte!

Ordinadors Zapatero per a primària. Ordinadors Maragall per a secundària. Ara és parla d’un mesura que ha d’arribar al 30 % dels centres de secundaria de Catalunya (públics i privats) el proper curs. Però en realitat el més calent és a l’aigüera.

Cap convocatòria pública pel als centres (com si sumaran els centres privats?)! Cap licitació pública de materials: ni ordinadors, ni material didàctic (tot a dit?)!

Improvisació, improvisació, improvisació!

Per si de cas, però, jo ja cerco la cua d'on s'ha de demanar tot això: Quí és l'últim per a ordinadors?

dimecres, 3 de juny del 2009

Aniré a votar


A les passades eleccions europees em vaig estrenar com a abstencionista, però no reincidiré. Enguany aniré a votar.

No es pas que la campanya electoral m’hagi animat a fer-ho. Potser és que ja tinc molt oblidades les anteriors, però aquesta em sembla especialment degradada sobretot pel que fa al dos grans partits espanyols. Però de tals circumstàncies no se’n escapen les seves sucursals o delegacions catalanes. No ens poden tractar així als electors!

Però aniré a votar. No és cert que tots els polítics siguin iguals –encara que sovint s’assemblin molt-. Ben segur que ningú accepta una generalització així del seu col·lectiu (tots els metres són iguals? tots els futbolistes són iguals? ...). I, a Catalunya, hi ha algun cap de llistamés d’un, fins i tot- amb cara i ulls. Fins i tot amb capacitat de dir coses interessants, encara que mig ofegades entre tant soroll, tòpics i banalitats.

Tal com està tot plegat, el sentit del deure i la responsabilitat em faran anar a votar i podré fer-ho sense massa entusiasme però, casualment, amb confiança respecte el nom que encapçalarà la llista que posaré al sobre. Dic casualment perquè en aquesta democràcia tutelada no em deixen triar candidats sinó paquets on deu haver-hi de tot. Per quan llistes obertes? Que ja som grandets!