dimarts, 24 de juliol del 2012

Guerra bruta


Sóc del tot refractari a les mentalitats conspiratòries, però no em mamo el dit i quan les casualitats són tantes hom comença a pensar en termes de causalitat.

Sense prejutjar ningú, és més que evident que tots els poders de l’estat, tant els formals com els fàctics, tant els de superfície com els de les clavegueres, tenen Catalunya com a punt de mira.

Ningú posaria la ma el foc pel que fa al finançament de cap partit polític (insisteixo: de cap!), ni tampoc per la honorabilitat de gaire gent, vist el que s’ha anat veient, però el tracte que reben els partits i els polítics catalans per part de la justícia és molt diferent que el que reben els d’altres territoris. És només un exemple. El mateix passa en tots els àmbits, siguin les empreses o, fins i tot, els esportistes. I tot apunta que –oh casualitat?- mentre el sobiranisme va a més, aquesta diferència s’accentuarà. No siguem ingenus. Que els empresaris que es declarin sobiranistes vigilin amb hisenda.

Per això subscric plenament la Teoria de la conspiració que és el lúcid article que avui publica en Jaume Clotet a El Punt Avui.

La resposta a tot plegat ha de ser cívica, democràtica i pacífica. El proper 11 de setembre una nova fita i... que tremoli l’enemic.

divendres, 20 de juliol del 2012

Pecat individual, pecat estructural


La tradició històrica de l’ètica cristiana, des del mateix capteniment de Jesús, ha estat el qüestionament de les actituds i les conductes de les persones. Al segle passat, segurament per influència del marxisme i altre corrents de pensament, es comença a parlar també de les estructures injustes com font de mal en el món i, d’alguna manera, s’obra pas el concepte de pecat de les estructures o pecat estructural. 

Les dimensions personals o individuals i les col·lectives o estructurals són dues cares de la moneda que convé tenir en compte, però per allò de la llei del pèndol potser avui tot l’èmfasi resta en allò més estructural i la dimensió personal queda més diluïda.

Davant la crisi actual, des del món cristià trobo a faltar la denuncia més ferma i insistent de la corrupció i de les conductes cobdicioses, fins i tot en els casos en que aquestes conductes no estan penades per les lleis civils.

La denuncia de sistemes o models socials o econòmics en nom de la fe cristiana és molt problemàtica, ja que sovint resta en un eslògan o en la crítica a quelcom que no sabem ben bé que és i, a més, desenganyem-nos, els cristians –en tant que cristians- no tenim un model econòmic alternatiu. Trobo que hi ha personatges que n'abusen una mica. El fecund pensament social cristià i la mateixa doctrina social de l’Església ens forneix de criteris per analitzar la realitat i propiciar alternatives a nivell microsocial, però no pas d’una alternativa de “sistema”.

Per això, junt –o més enllà- de criticar les “maldats” -intrínseques o no- del capitalisme liberal, del neoliberalisme o de qui sap què, trobo a faltar una denúncia més contundent de la corrupció, començant per la més propera. O una crítica més severa a la inanició del poders de l’estat davant el frau fiscal i de les conductes privades que el promouen. O una denúncia dels comportaments indignes –ja siguin legals o il·legals- de tants responsables empresarials, socials o polítics. A casa nostra i a l’estat espanyol, malauradament, de frau, corrupció i comportaments econòmics poc ètics excel·lim i sense que tot plegat acabi tenint cap càstig. Des de l’ètica cristiana no hi ha prou motius de veritable escàndol i urgent denúncia?

Pot semblar més radical i modern carregar contra un impersonal “sistema”, però és infinitament més fàcil i més còmode que no pas denunciar actituds i comportaments personals. I –ai las!- molt menys compromès, encara que es vulgui fer creure el contrari.

divendres, 6 de juliol del 2012

Els equívocs sobre l’ensenyament públic


La realitat és més complexa del que alguns voldrien o d’allò que el parlar comú i, fins i tot, els mitjans de comunicació reflecteixen.

Des de fa més de 25 anys, els ensenyament obligatoris els imparteixen escoles públiques i escoles privades. Per raó de la titularitat queda clar quines escoles són públiques i quines son privades. Però de privades n’hi ha de dos tipus substancialment diferents: les concertades i les no concertades. Les concertades reben finançament públic i ofereixen els ensenyaments obligatoris en règim de gratuïtat com les públiques i participen de les mateixes normes i procés d’admissió d’alumnes. Les no concertades tenen un règim d’accés lliure i no són gratuïtes.

Les escoles concertades són ensenyament públic? Hi ha motius suficient tant per contestar que sí com per contestar que no. A Catalunya la LEC resolt l’equívoc dient que públiques i privades concertades constitueixen el Servei d’Educació de Catalunya. Però és una terminologia que encara no està molt popularitzada.

Tot això treu cap en relació a la perplexitat que sovint em provoquen certes opinions o –encara pitjor- afirmacions que pretenen passar com a informatives.

Des de que el maig de 2010 van començar les retallades a l’ensenyament, totes les retallades aplicades a les escoles públiques i al seu professorat han tingut la seva correlació, tot i que les situacions no són del tot equiparables, a les escoles concertades i al seu professorat (disminucions salarials, disminucions en altres despeses, substitucions, millores socials, increments de ratio...). En alguns casos les mesures s’han aplicat de manera més dràstica a la concertada i els pocs casos en que no s’han aplicat es perquè la situació de la concertada ja era menys favorable abans de la retallada que la de la pública un cop aplicada. Aquest és el cas de l’increment d’hores lectives a secundària. Resulta que, tot i els increments practicats al professorat de la pública, els seus companys a l’escola concertada encara els superen en hores lectives. Anàlogament passa amb les substitucions. 

Si això ha estat així, que així ha estat com es pot comprovar el els textos legals i en els detalls de totes les mesures, com és que encara es parla només de retallades a les escoles públiques o d’atacs a les escoles públiques o –en el sumum del despropòsit- de mesures per afavorir la privada? És només l’equívoc al que aludia o hi ha, com penso, quelcom més?

Com es que persones de talla intel·lectual, com l’escriptora i docent Imma Monsó, són capaces d’escriure coses com les que va publicar la Vanguardia el dia 21 de juny?
I ara sempre em quedarà el dubte (llevat que a la conselleria li toquin cent pots de la primitiva) de saber si, amb més recursos, Rigau s’hauria dedicat només a afavorir la privada com sempre han fet els governs convergents o si hauria fet algunes de les coses que va dir a l’Àgora.
O com és que un expert en temes educatius –que no pot caure pas en l’equívoc per ignorància- com ho és el director de Cuadernos de Pedagogia, titula un recent editorial de la revista “Golpe letal a la ecuela pública” i no fa cap precisió, sobre l’abast de qui rep el cop, al llarg de tot el text?

Quan la darrera vaga d’ensenyament vaig utilitzar l’expressió interrogativa “Una vaga a la concertada per defensar l’escola pública?”, hi ha qui em va recriminar que la meva actitud dividia o enfrontava pública i concertada. No ens equivoquem no soc pas jo qui enfronta o divideix. Hi ha qui té molt clar que cal aïllar la concertada. La millor forma es facilitar l’equívoc i no parlar mai de concertada. Com si el joc fos només entre escola pública i escola privada sense més especificacions. 

dimecres, 4 de juliol del 2012

4 de juliol


Via Nihil Obstat, he trobat aquest vídeo que resulta especialment inspirador.
I feliç 4 de juliol!

dilluns, 2 de juliol del 2012

Cristians per la Independència

Fa pocs dies, en el si de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), s’ha constituït la sectorial Cristians per la Independència.

Com a membre de l’ANC, vaig rebre la idea de constituir aquesta sectorial amb una certa recança. Soc més aviat contrari als triple salts mortals intel·lectuals –dels que sovintegen els afeccionats- d’acord amb els quals, el seguiment de Jesús comporta no sé quina mena d’imperatiu moral amb caràcter universal. No. No crec que els cristians, pel sol fet de ser-ho, estiguin obligats a ser partidaris de la independència de Catalunya. Però això no treu que pugui ser útil un grup com el de cristians per la independència. Si més no, per combatre aquest mateix error. Si no crec que ser cristià obligui a defensar la independència de Catalunya, tampoc puc pensar que la unitat d’Espanya és un valor moral, menys encara si es tracte d’una unitat forçada sense la possibilitat legal formulada de desvincular-s’hi, per aquells que no se’n sentin d’Espanya. Com que insignes jerarques de l’Església espanyola tenen aquesta flaca, com la de condemnar tot nacionalisme que no sigui el seu, i en fan proclames sovintejades, potser cal el contrapunt. No només pel bé de Catalunya sinó pel mateix bé del missatge cristià que alguns volen apropiar-se i connotar-lo barroerament.

El patriotisme és un valor molt proper a la tradició cristiana, però la pàtria no s’imposa i allò que sí està clarament arrelat en el pensament social cristià i definit en la doctrina social de l’Església, és la llibertat i els drets dels pobles a decidir sobre la seva configuració política. El testimoni de molts cristians i el magisteri de l’Església, àdhuc el magisteri pontifici, avalen plenament aquest pronunciament.

A l’entorn del Concili Provincial Tarraconense es va parlar molt d’una possible Conferència Episcopal Catalana. En les resolucions finals –votades pels bisbes- no va aparèixer específicament aquesta reivindicació però sí una demanda de major unitat pastoral i de major reconeixement jurídic al treball conjunt dels bisbes de Catalunya. Un cop finalitzat el Concili es va començar a parlar de la constitució d’una possible Regió eclesiàstica. D’això fa més de 12 anys i el més calent és a l’aigüera.

Tot i les terribles dificultats que comporta un projecte com la independència de Catalunya, avui veig que el camí més ràpid i segur per a una Conferència Episcopal Catalana és assolir primer la independència de Catalunya. No dic que en sigui gens de fàcil però, ara per ara, amb totes les incerteses i tots els riscos, sembla l’únic possible.

Això, l’any 1995, a Sant Cugat del Vallès on teníem les sessions de treball del Concili, no sé si ho hagués sostingut massa gent. Jo no. Avui, però, les coses són diferents. Per tant, benvinguda sigui i endavant amb “Cristians per la Independència”.