divendres, 25 de novembre del 2011

UE, la nomenklatura contra els pobles

Via Nihil Obstat (UE, la nomenklatura contra els poble), arriba la traducció d'aquest inquietant article de Guy Millière per a www.Dreuz.info.

L'opinió contrària a la introducció de l'euro com a moneda única no és pas nova. Però en aquests moments resulta més impressionant el pronòstic.

dissabte, 19 de novembre del 2011

El català, llengua comuna

Llegeixo a Nació Digital que La Plataforma per la Llengua ha elaborat, amb el suport de la coordinadora d'entitats Somescola.cat , un  argumentari en suport del català com a única llengua vehicular a l'escola catalana. A partir de dilluns ens pot tornar a fer falta!

Segons informa J.M. Oller:
El document s'ha elaborat arran de les sentències judicials que han posat en qüestió el sistema d'immersió lingüística i d'escola catalana en llengua i continguts. Pretén ser un suport teòric amb arguments a favor de l'actual sistema, i ja s'ha començat a enviar a totes les escoles del país.

S'estructura en 11 punts "que pretenen donar resposta a diverses afirmacions errònies que tergiversen la nostra realitat social i lingüística". El document planteja que cal substituir l'esquema d'una societat bilingüe per una de multilingüe i que tingui el català com a eix vertebrador de la diversitat i com a llengua comuna. La conclusió de l'informe és que l'escola catalana és garantia d'igualtat en els aprenentatges i en les oportunitats de futur, i font de llibertat, cohesió i harmonia.

Resistir és guanyar

El portal d’informació religiosa CatalunyaReligió va publicar ahir les conclusions de la VII Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans i dels Equips de Pastoral Política i Comunicació (Guardar esperança en temps difícils), que es va dur a terme el proppassat dissabte. Tant per als qui van assistir a la Jornada (més de cent persones) com per als qui no van poder ser-hi és una bona manera d’aprofundir en les ponències, la taula rodona i les intervencions, d’una gran qualitat.

El contingut que podreu trobar aquí correspon al resum realitzat al final de la sessió en forma de conclusions:

divendres, 11 de novembre del 2011

Per un voluntariat independent, popular, actiu, sobri i arrelat al país

[publicat a Xarxanet, per incentivar una reflexió que crec necessària]

La crisi està provocant no poc patiment en moltes persones i, no cal dir-ho, en entitats socials i del tercer sector. Per tant, convé no banalitzar-la, ni banalitzar els seus efectes. Però això no treu que intentem fer de la necessitat virtut i que no aprofitem les circumstàncies per revisar coses que no s’han fet prou bé o per depurar determinats vicis adquirits. És en aquest darrer sentit que goso afirmar que el context que ens dibuixa la crisi pot ser una bona ocasió per repensar el voluntariat i el model de desenvolupament del voluntariat que hem anat practicant en els darrers anys. 

En aquesta mateixa línia també afirmo que una temporada de grans estretors per a l’administració, i sense subvencions, pot tenir efectes purificadors, no per a tot el tercer sector, però sí específicament per a determinats àmbits del món associatiu i particularment del voluntariat.

És en aquest context d’austeritat general que podem retrobar les virtuts que configuren –o que un xic idealment, hem volgut que configurés– un model català del voluntariat, caracteritzat entre d'altres, per aquests trets:
  1. Caràcter cívic i independent de les administracions públiques: cal oblidar aventures d’excés de tutela o de suplantació d’aquest caràcter civil i independent que algunes administracions han practicat, sovint sota el pretext del suport.
  2. Popular i plural: el voluntariat només pot ser un moviment massiu si assoleix aquesta dimensió popular –interclassista en diríem abans– i, necessàriament diversa i plural (socialment, cultural, religiosa, política), però allunyat de la beneficència aristocràtica de les meses petitòries, del pijo-progressisme banal, o d’allò que ara s’anomena els antisistema. El voluntariat és constructiu per naturalesa.
  3. Primacia de l’acció i el servei per sobre del discurs: el voluntariat ha de ser un moviment reflexiu i crític, però l’essència del seu "engagement" és l’acció i el servei específic en un àmbit determinat. El voluntariat va per feina, és un moviment d’esforç i treball compartit, amb metes clares i concretes i amb beneficiaris personals, socials o culturals també concrets. La relació i la col·laboració amb els moviments socials o amb altres àmbits del tercer sector no pot desdibuixar la identitat del voluntari que és l’acció altruista.
  4. Austeritat i sobrietat: la primacia de l’acció també implica una sobrietat en la seva estructuració i desplegament. Allò que importa és la missió i els mitjans hi estan al seu servei. Les organitzacions de voluntariat són organitzacions lleugeres i dinàmiques, austeres en els mitjans. Els recursos s’orienten clarament a les finalitats. D’altra banda, el voluntariat necessita reconeixement, però no la falsa adulació ni que el festegin interessadament. Prou que hem assistit a actes que, en aquesta línia, han vorejat el ridícul. 
  5. Arrelament al país: l’actitud voluntària neix d’un compromís amb la realitat que és manifesta en una pluralitat de causes i d’àmbits, sovint a l’entorn més immediat, però també en marcs més llunyans. Però, ni en el cas de la cooperació internacional, el voluntari no es pot confondre amb l’aventurer, o amb aquell que cerca l’exotisme que trenqui amb la seva rutina. El voluntariat no es desentén del seu país, ni de la seva realitat més propera, encara que la seva missió la desenvolupi en altres indrets. Una solidaritat extremadament selectiva o que es desentengui d’allò més proper és sospitosa.
Certament, no sé si aquest model de voluntariat ha existit mai com a tal i en plenitud, però de ben segur ha format part de l’imaginari col·lectiu de molts sobre el que volíem ser. Un imaginari potser desdibuixat en els darrers anys, però encara il·lusionant i, crec, més actual que mai.

dijous, 10 de novembre del 2011

Famèlica legió

Llegeixo a la portada d’un diari d’avui que “un milió i mig de catalans passen gana”. Ho rellegeixo perquè no m’ho crec, però efectivament diu això. Si fos així, el percentatge de famèlics seria d’un 21,5 % de la població. Més de 2 persones de cada 10!

La notícia es vincula amb el Gran Recapte d’aliments que promouen, de manera ben lloable els bancs d’aliments, que necessiten tot el nostres recolzament i també es barreja amb el recompte de persones al carrer que es va fer dimecres a la nit.

A la lletra petita es precisa una mica més i ja parla del “gairebé un milió i mig de persones que pateixen mancances alimentàries” a Catalunya. Com veiem, la xifra ja no es tant rodona (ara és un gairebé) i evidentment no és el mateix passar gana que patir mancances alimentàries. Entenc que la responsabilitat del titular deu ser només del diari, i segurament fet amb la millor intenció sensibilitzadora, però els efectes poden ser exactament els contraris als d'una major sensibilització de la població.

Em mou a parlar-ne el fet que, més enllà de l’anècdota d’avui, darrerament he vist incrementat l’abús de la hipèrbole en tractar d’aquest temes. Sembla que la crisi ho ha propiciat. Quan no són les declaracions de qui compara la situació actual amb la de la postguerra, és el darrer estudi de la darrera universitat sobre qualsevol mena de malvestats. Això per no parlar de la repugnància moral d’un gènere amb tendència gore com ho és el dels vídeo electorals, avui motiu de polèmica per una de les darreres estrenes a casa nostra.

Potser sí que algú creu que la denuncia hiperbòlica, quan no directament falsejada, ajuda a la causa que es vol denunciar, però els efectes són els contraris. Fins i tot ho saben els nens, de ben petits, si han escoltat el conte d’en Pere i el llop.

divendres, 4 de novembre del 2011

Costos humans i desafiaments morals d’una economia fracturada

Atur, amb més de quatre aturats per cada lloc vacant; nens i famílies que viuen en la pobresa; dèficit nacional insostenible i un deute cada vegada major; creixent bretxa social per la riquesa; molt lent creixement econòmic , tensions econòmiques que divideixen i polaritzen més la nostra nació i la nostra vida pública; augment de la por, la incertesa i la inseguretat; perjudici major a la gent més pobra dels llocs més pobres del planeta i un estancament econòmic que restringeix la creativitat, la iniciativa i la inversió.

Aquests són, de manera esquemàtica i sumària, els costos humans d’una economia fracturada, referits en aquest cas als Estats Units però que bé podria referir-se al nostre país ja que malauradament compartim tots aquests problemes o costos.

Aquesta descripció és extreta d’una declaració de l’episcopat nord-americà. El bisbe president del comitè de Justícia Nacional i Desenvolupament Humà, va fer pública la declaració Costos humans i desafiaments morals d’una economia fracturada, amb motiu del dia del treball (que allà celebren el setembre).

La declaració no es limita a l’anàlisi de les conseqüències i a com pal·liar-les, sinó que també n’assenyala les causes tant les econòmiques com les ètiques, tant les institucionals com també les personals.
L'economia –explicita el document- és una interacció increïblement complexa entre mercats, interessos, institucions i estructures en mans de gent que pren innombrables decisions sobre la base de diverses obligacions, expectatives, intencions i opcions. A continuació enumera aquestes falles:
  • Les institucions financeres que se suposaven responsables, no ho van ser. Algunes van buscar guanys a curt termini i van ignorar les conseqüències del llarg termini.
  •  Alguns individus també van prendre decisions irresponsables, deixant que el seu desig per les coses, l'avarícia i l'enveja ennuvolessin el seu criteri i la seva capacitat financera.
Les nefastes conseqüències foren que la gent va perdre ocupacions, habitatges, estalvis, fons per a la jubilació i molt més. És més, es va perdre la confiança. Encara estem pagant els tremends costos econòmics i morals d'aquests fracassos.

El document tanca la seva part d’anàlisi amb una crida a la integritat, la responsabilitat i, seguint Benet XVI, a una generositat que se centri en el bé dels altres i en el bé comú. Citant Caritas in veritate: Sense formes... de confiança recíproca, el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica. Avui, precisament aquesta confiança ha fallat, i aquesta pèrdua de confiança és alguna cosa realment greu”.

A partir d’aquí, el document es desplega contrastant aquesta realitat amb la doctrina social de l’Església sobre el treball, els treballadors i els sindicats i els pobres i vulnerables. I conclou amb una crida a l’acció comú i unes paraules d’esperança i compromís. En aquesta crida a l’acció es fa una interessant apel·lació a la responsabilitat col·lectiva i a unes actituds cíviques de diàleg, col·laboració i unió nacional per superar la fractura. M’agradarà tornar sobre aquest punt en una propera anotació.