L’exitosa obra de Javier Cercas, Anatomia de un instante, és construeix sobre el gest de les tres persones que no varen respondre l’ordre todo el mundo al suelo, que van donar els colpistes en el seu assalt al congrés dels diputats, el 23 de febrer de 1981.
Els tres protagonistes que van restar assentats o drets foren Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado. Cercas dibuixa un suggerent paral·lelisme entre les figures de Suárez i Carrillo, com a representants directes de les dues espanyes de la guerra civil, que esdevenen els artífex del pacte polític de la transició. La trajectòria de Gutiérrez Mellado i la seva actitud restaria més lligada a valors militars -jerarquia, fidelitat...- que no pas polítics.
Emmirallar Suárez i Carrillo, dues figures enfrontades alhora que unides, dona molt de joc al treball de Cercas, amb reflexions captivadores sobre les respectives trajectòries humanes i polítiques. Però crec que, més enllà de tots els paral·lelismes històrics, polítics i d’actitud, hi ha una diferencia sospitosament oblidada.
Suárez –sigui per convicció, per mandat del rei, per oportunisme o pel que sigui-, si més no des de 1977, advoca per una democràcia plena. No sé si mai ha arribat a condemnar el franquisme del que provenia, però des del 1977, mai va pretendre res semblant, ni de concepte ni de fet, a la farça d'un “franquisme democràtic” o a un “falangisme democràtic”.
Carrillo sí. Carrillo, en aquells anys, defensava un “comunisme democràtic”, oxímoron perfecte, mai desemmascarat del tot. Una de les fal·làcies del segle XX ha estat marcar diferències entre els totalitarismes i una habitual impostura intel·lectual ha estat fer mans i mànigues per rescatar el comunisme del seu fracàs ocultant-ne la seva arrel indefectiblement totalitària. No si val aquí l'excusa de la “bona idea, mal executada”. També l’intentaren alguns falangistes amb allò de la “revolución pendiente”.
Els tres protagonistes que van restar assentats o drets foren Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado. Cercas dibuixa un suggerent paral·lelisme entre les figures de Suárez i Carrillo, com a representants directes de les dues espanyes de la guerra civil, que esdevenen els artífex del pacte polític de la transició. La trajectòria de Gutiérrez Mellado i la seva actitud restaria més lligada a valors militars -jerarquia, fidelitat...- que no pas polítics.
Emmirallar Suárez i Carrillo, dues figures enfrontades alhora que unides, dona molt de joc al treball de Cercas, amb reflexions captivadores sobre les respectives trajectòries humanes i polítiques. Però crec que, més enllà de tots els paral·lelismes històrics, polítics i d’actitud, hi ha una diferencia sospitosament oblidada.
Suárez –sigui per convicció, per mandat del rei, per oportunisme o pel que sigui-, si més no des de 1977, advoca per una democràcia plena. No sé si mai ha arribat a condemnar el franquisme del que provenia, però des del 1977, mai va pretendre res semblant, ni de concepte ni de fet, a la farça d'un “franquisme democràtic” o a un “falangisme democràtic”.
Carrillo sí. Carrillo, en aquells anys, defensava un “comunisme democràtic”, oxímoron perfecte, mai desemmascarat del tot. Una de les fal·làcies del segle XX ha estat marcar diferències entre els totalitarismes i una habitual impostura intel·lectual ha estat fer mans i mànigues per rescatar el comunisme del seu fracàs ocultant-ne la seva arrel indefectiblement totalitària. No si val aquí l'excusa de la “bona idea, mal executada”. També l’intentaren alguns falangistes amb allò de la “revolución pendiente”.
En aquest engany algunes veus lúcides però minoritàries no hi caigueren en cap moment. Altres, la majoria, van haver d’esperar la caiguda del mur de Berlín per acabar de veure-hi clar. I alguns, dels que malauradament a Catalunya hi ha una bona representació, encara s’entesten en l’engany. El llenguatge els traeix sempre. Com és –per exemple- que, parlant d’Itàlia, hi ha un partit al que sempre se’l qualifica de postfeixista, sense que aquesta nomenclatura tingui el seu paral·lelisme amb el partit hereu de l’antic i potent Partit Comunista Italià?
Els exemples es poden multiplicar i portar a un terreny més proper. Només cal sentir algunes crítiques rebudes per Xavier Roig pel seu encertat i valent article Desmemòria històrica.