Com vaig intentar d'explicar a Els catòlics i la política: unitat i pluralitat, en l'àmbit polític és d’esperar una unitat del catòlics en els principis fonamentals i els valors essencials, que són aquells que es troben més arrelats a les veritats de la nostra fe. És plenament legítima, d’altra banda, la pluralitat de posicionaments polítics entre catòlics en l’aplicació d’aquests principis a cada realitat, en cada temps i en cada territori o circumstància.
Sobre la independència de Catalunya la posició dels catòlics és i ha de poder ser plural. Ni en el sí ni en el no està en joc cap principi essencial de la doctrina catòlica. Pel que fa als valors se’n podrien trobar tant en el sí com en el no. Per tant no s’ha pretendre imposar cap unitat política dels catòlics en aquesta qüestió.
Personalment, crec molt importat treballar en àmbits on els catòlics en sentim plenament units i avancem plegats, encara que amb posicionaments concrets diversos, i també que els catòlics treballem junts als que no ho són en projectes en els que podem coincidir. Però vaig entendre que quelcom tant explícit i precís com un grup de catòlics compromesos amb l’objectiu de la independència de Catalunya era necessari davant dels greus errors doctrinals que es propagaven i es segueixen propagant sobre una pretesa incompatibilitat entre ser catòlic i defensar la independència. Una creuada en la que han excel·lit, i ho segueixen fent, els cardenals Rouco i Cañizares.
En un context diferent, crec que la sectorial de cristians dins l’ANC no tindria massa sentit. Millor que els catòlics independentistes fossin actius en les altres sectorials o territorials amb les que tenen vinculació com a ciutadans.
Em consta que algunes accions d'aquesta sectorial han generat incomprensions. Si són sincers són plenament legítimes i fora bo entrar en diàleg. Davant del referèndum de l’1 d’octubre, per exemple, es va organitzar una pregària. La voluntat no era pregar per una victòria del sí, com si volguéssim fer posicionar Déu. Aquest no és el sentit d’una pregària cristiana. La pregària era per demanar Déu que ens il·luminés i ens beneís en aquell moment, no per “condicionar els resultats”. A més, tota pregària catòlica no pot sinó finalitzar demanant “que no és faci la meva voluntat sinó la vostra”. Potser no es va explicar prou bé o potser hi ha qui cerca tres peus al gat.
Acabo amb les mateixes paraules amb les que acabava l'article citat a l'inici: serà bo que els catòlics, en el necessari procés de discerniment sobre la nostra acció política recorrem a la doctrina social i estiguem ben oberts a escoltar les diferents opcions, cercant sempre que estiguin il·luminades per l’amor a Déu i als germans i no cegades per les ideologies del món.
