divendres, 27 de desembre del 2019

Missa 16è aniversari de Rosa Deulofeu

16è aniversari - Rosa Deulofeu

En el setzè aniversari del seu traspàs, tots el que la recordem des de l’esperança en Crist ressuscitat, us convoquem a l’eucaristia en la seva memòria, presidida pel  Excm. i Rvdm. Sr. Sergi Gordo Rodríguez, bisbe auxiliar de Barcelona.

Dimarts, 7 de gener de 2020, a les 19 hores.
Parròquia de Sant Agustí de Barcelona.
Plaça Sant Agustí, 2 – Metro línia 3 estació Liceu.




Rosa Deulofeu i González (29 d'abril de 1959 - 5 de gener de 2004) va ser una laica barcelonina, lliurada de manera exemplar a ajudar i propagar el missatge cristià entre els joves de tota condició.

Es dedicà a l’educació en el lleure, a la formació de monitors i directors de lleure i a la pastoral de joventut. Aquesta darrera tasca la realitza com a delegada de pastoral de Joventut de l’arquebisbat de Barcelona, al llarg de més de 10 anys, i també des del Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears. Va col·laborar i participà en diverses entitats (Moviment de Centres d’Esplai Cristians, Escola de l’Esplai, Cursets de Cristiandat, Moviment Cristià de Joves, Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes...), va col·laborar amb Radio Estel i va ser membre del Concili Provincial Tarraconense de 1995.

L’Arquebisbat de Barcelona, el 2009, va obrir una causa de beatificació per a la Rosa, que va seguint el seu curs.

Si voleu rebre informació faciliteu les vostres dades a Associació Rosa Deulofeu: amicsrosa@gmail.com

Ajudeu a difondre el missatge de fe i vida de Rosa Deulofeu. Feu les vostres aportacions econòmiques al compte: ES44 2100 3006 9321 0729 4864

dijous, 25 de juliol del 2019

Vèncer el consumisme


Entrevista que em va fer Òscar Bardají i Martín per al Full Dominical

La manera de consumir ens configura com a persones, i el consumisme de tota una societat està vinculat a la crisi social i ambiental que s’està patint a escala global i que ens urgeix a canviar la nostra manera de viure. Conscient d’això, el mestre, educador social i pedagog Carles Armengol es proposa en el llibre Canviar el consum per canviar la vida (Ed. Claret) conscienciar-nos sobre el canvi en els nostres hàbits i descobrir-nos fins a quin punt ens és urgent aplicar-los.


El consumisme ens està fent més pobres com a persones?

El consumisme és un estil de vida que consisteix a cercar la resposta a totes les nostres necessitats en la compra o en el consum de quelcom aliè a nosaltres. Tot acaba esdevenint objecte de consum que usem i llancem. No només l’aliment o el vestit, sinó la cultura, les mateixes relacions humanes o fins i tot l’espiritualitat. Aquesta dinàmica ens fa cercar tota solució fora de nosaltres mateixos, no ens fa créixer i ens empobreix, i la nostra experiència de vida es va fent superficial.

Què proposa per ajudar al canvi en els nostres estils de vida?

L’estil de vida és fruit d’un conjunt de circumstàncies de l’entorn –econòmiques, socials, culturals...-, però també de la nostra decisió o de la manca d’ella. Sovint aquest estil de vida consumista és una dinàmica en la que estem immersos i de la que no n’acabem de ser conscients. Un primer pas és ser-ne conscients. Una proposta educativa sobre el consum implica prendre consciència de perquè i com consumim i, des d’aquesta consciència, avançar cap a un consum responsable.

El llibre és una interpel·lació directa als cristians...

La interpel·lació s’adreça a tots els educadors –en especial als cristians seguint el missatge de la Laudato si’ del Papa Francesc- i a tota la humanitat. Afrontem problemes globals que requereixen una intervenció de tots. Com a seguidors de Jesús ens hem de sentir particularment concernits per la crisi social i mediambiental que vivim, i que té arrels en comportaments contraris als ensenyaments cristians.

En versió castellana es pot llegir aquí.


divendres, 28 de juny del 2019

Per canviar el consum primer cal ser-ne conscient i tenir criteri

Presentació del llibre Canviar el consum per canviar la vida, premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic 2019, 

20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (3)

(Claret) L’Editorial Claret va presentar aquest dimecres el llibre Canviar el consum per canviar la vida, premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic 2019, en un diàleg entre Josep Maria EsquirolLaura Mor i Carles Armengol. Laura Mor, editora i periodista que va conduir l’acte, va iniciar la presentació introduint el filòsof Josep Maria Esquirol, autor de La penúltima bondatLa resistència íntima i el Respirar dels dies; i el pedagog i autor del llibre a presentar, Carles Armengol, actual responsable d’anàlisi i relació amb les confessions religioses a la Direcció General d’Afers Religiosos, que ha treballat en diverses fundacions socials i educatives.

El llibre fa una proposta pedagògica i també de canvi d’hàbits, en l’estil de vida. Des d’un punt de vista pedagògic, l’autor va defensar que “per canviar el consum, primer cal ser-ne conscient i, en segon lloc, tenir criteri”. El treball d’Armengol aborda la dimensió personal i antropològica del consum i ofereix orientacions sobre com educar i ajudar al canvi necessari en els nostres estils de vida. L’obra descobreix també fins a quin punt és urgent aplicar aquests canvis. Laura Mor va subratllar que “el llibre reflexiona sobre com fem les coses, com decidim viure, com decidim caminar”.

Per la seva banda, Carles Armengol, va explicar que el primer pas per canviar alguna cosa era ser-ne conscient. I un cop se n’era, calia tenir criteri, un concepte associat al sentit comú, que ens havia de donar la base en el context de la conversió ecològica. En el llibre, l’autor recupera textos bíblics, referències a la doctrina social de l’Església i tot un llegat eclesial que ens ajuda a orientar-nos.

Fent referència a l’encíclica de Laudato Sí, Laura Mor va citar una frase del papa Francesc on afirmava que: “mentre més buit està el cor de la persona, més necessita objectes, comprar, posseir, consumir”. Davant d’aquesta relació entre el tenir i el ser,  el filòsof Josep Maria Esquirol va aprofundir en el significat de la paraula consum,  afirmant que el concepte en sí no era intrínsecament pervers, sinó que era la degeneració d’aquest, és a dir, el consumisme, el problema principal ja que ens mantenia indeterminadament insatisfets i ens limitava a les satisfaccions passatgeres i superficials. 

Davant d’aquest context on la societat tendeix a fer-ho tot consumible i a reduir-ho a objecte de consum, la periodista va fer referència a una cita del llibre que deia: “El creador, viu entre nosaltres, i la seva presència no ha de ser fabricada, sinó descoberta, revelada”. L’autor va afirmar que la frase en el llibre connectava amb el consumisme com a estil de vida, com a model, i que situava la satisfacció de les nostres necessitats fora de nosaltres mateixos.

Carles Armengol també va fer referència a l’encíclica de Laudato Sí’ del papa Francesc, que parla de la conversió ecològica integral, que planteja una mirada sobre la realitat i intenta abastar els problemes i fractures del món i la societat. Una encíclica que com va dir: “Marcarà una era en el pensament social de l’Església, un abans i un després”. Carles va afirmar que la crisi no es dividia entre una qüestió social i una qüestió ecològica, sinó que havia de considerar-se a nivell global, ja que l’origen, el problema de fons, era el mateix: la mentalitat, la manera de fer, el sistema.

El llibre proposa una guia pedagògica per treballar el canvi de consum a les escoles, el canvi d’hàbits, però deixa palès que el canvi comença en la família. El llibre, amb una inspiració cristiana, vol ser una interpel·lació directa als cristians, als educadors cristians en concret, però està escrit amb el convenciment que bona part d’aquesta interpel·lació i del camí a recórrer pot ser compartit per creients i no creients.
20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (1)20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (2)
20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (4)20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (5)20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (6)20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (7)20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (8)
20190626-presentacio-canviar-consum-armengol (9)
Recupereu la presentació del llibre aquí:

    

Anar a la publicació original: aquí.
[http://claretians.cat/2019/06/27/carles-armengol-canviar-consum-conscient-criteri/]


dimecres, 12 de juny del 2019

"Qüestionar el consum és qüestionar tot el sistema de valors"

(Escola PiaCarles Armengol, mestre, educador social i pedagog, va guanyar la XXIXè edició del premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic, que convoquen la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), amb l’obra Canviar el consum per canviar la vida. Una proposta educativa i de conversió ecològica. Actualment és responsable d’anàlisi i relació amb les confessions religioses de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Ha treballat en diverses fundacions socials i educatives i desenvolupa una intensa activitat cívica des de diferents entitats com la Fundació d’Escoles Parroquials de Barcelona, el Grup Sant Jordi de Drets humans, Fundació Quatre Vents per a la petita infància, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Escriu a El Matí Digital i col·labora amb altres mitjans.

Com definiries què és consum per explicar-ho a gent jove o a nens? Hi ha tipus diferents de consum?
Consumir és utilitzar o gastar alguna cosa en benefici d’un mateix. Ja sigui per cobrir alguna necessitat, per gust, per plaer o per la raó que sigui. La idea de consum semànticament està associada a la de desgast o desaparició de quelcom i això és important. És una noció prou propera als nois i noies i tant quotidiana que la coneixen perfectament de ben petits, però no s’adonen fàcilment de tot el que hi ha al darrera. Hi ha moltes maneres de consumir i encara més maneres de satisfer el que podem sentir com una necessitat, fins i tot prescindint del consum. Donar aquest pas, prendre consciència d’això, ja no és tant fàcil ni espontani.
Consum i consumisme, diferències?
El consum és un fenomen habitual, quotidià i necessari en la nostra vida, per tal de satisfer necessitats. Quan parlem de consumisme fem referència al consum desmesurat o, sobretot, a un estil de vida que situa el consum com a eix central del nostre capteniment. Consumisme és la cultura de l’usar i llençar, és convertir el consum en un hàbit d’oci, és consumir de manera poc o gens conscient i de manera poc responsable. El consumisme ens porta a tenir una relació merament utilitària amb les coses i a desvalorar-les. De retruc també ens porta a empobrir la nostra relació amb els altres.
El consum està lligat a un estil de vida, a una manera d’entendre la vida o el món? Què hi tenim a dir com a cristians?
Com va dir Benet XVI tota decisió de consum és un acte moral. El consumisme ignora aquesta realitat i ens fa actuar de manera inconscients. Si vull quelcom, i tinc la capacitat de comprar-ho, ho compro. I si no tinc diners els demano prestats. Com a cristians no podem ignorar els efectes que els nostres comportaments i les nostres decisions generen sobre els altres. Per això ens cal fer conscient el nostre consum. Més enllà de consumir més o menys es tracta de conèixer la petja social i medioambietal del nostre consum i les seves conseqüències. Així, per exemple, no podem afavorir els productes i les empreses que esclavitzen el treball, aquí o al tercer món, o aquells que tenen un efecte depredador dels recursos naturals. El primer pas és ser conscients per poder començar a ser responsables.
Quins valors cal relacionar, treballar quan parlem de consum? (responsabilitat, justícia, sostenibilitat…)
El consum no només és omnipresent en la nostra vida sinó que és un dels elements claus del model
econòmic imperant al món. Qüestionar el consum és qüestionar tot el sistema de valors actual. No els valors que diem defensar, sinó aquells que realment regeixen la nostra vida. Però parlat d’educació prefereixo centrar-me en els hàbits i les actituds. L’educació en valors no acaba de funcionar. Proclamem uns valors que no són sinó grans abstraccions que no sabem traduir en comportaments concrets i en canvis reals en la nostra vida. Cal refer la nostra manera de relacionar-nos entre nosaltres, amb les coses, amb la creació, amb un mateix. Aquest canvi pot estar il·luminat per uns determinats valors, però el que cal és fer passes concretes, generar nous hàbits.
Cal educar en el consum des de l’escola? Per què? I des de les famílies?
L’educació es juga alhora en tots els marcs i contextos. Els hàbits solen néixer i consolidar-se en el món familiar però també reben les influències exteriors. Pel que fa al consum també són molt importants els coneixements. Aquí l’escola té un rol crucial. Un consum responsable només és possible si sabem que és el que consumim, com s’ha produït i en quines condicions, com s’ha transportat, quin efecte té el consum en el medi ambient. Ens cal una mirada holística sobre la realitat i l’escola ha d’ajudar a construir-la.
Com ho podem fer? Quin paper juga el mestre?
No hi ha cap mitjà màgic. Un nou estil de vida demana coneixements, propostes, voluntat, fins i tot passió. L’exemplaritat sempre és un factor important, per tant, ho és el testimoni directe del mestres, però en aquest terreny també és necessària la implicació institucional. Tot el centre educatiu s’ha de gestionar amb voluntat de respecte a l’entorn i amb criteris socials i mediambientals. També és important l’espiritualitat. Un canvi en la manera de viure només és possible si és sostingut en el temps i motivat de manera continuada. La passió que cal posar-hi necessita ser alimentada. Moltes tradicions espirituals han posat de relleu la necessitat de la sobrietat, d’un cert despreniment, de la senzillesa… com a condicions per a viure millor, de manera més intensa i de manera més pacífica. Amb més pau interior i amb relacions més pacífiques amb l’entorn.
Ens queda esperança? (en un món que sembla apostar pel consumisme, el capitalisme, la utilitat, la rapidesa…)
I tant que hi ha esperança! Tot aquests fenòmens –consumisme, utilitarisme, pressa i acceleració, deshumanització…- tenen una mateixa arrel. Són conseqüències d’un deliri de la persona humana que és creu autònoma de tot altra realitat, principi i fi de tot i, per tant, amb dret a ser guiada pel seu únic desig i interès. És un humanisme enfollit que esdevé transhumanisme i que està amenaçant el planeta i la pròpia humanitat. Però per molt que aquest pensament sigui dominant en alguns àmbits també hi ha reaccions. Aquest estil de vida del consumisme i de la centració individualista està tocant determinats límits i cada cop hi ha més gent esgotada i descartada del sistema. Tenim força alarmes enceses i comencen les reaccions, potser febles encara, però les persones tenim capacitat de canviar. Ens cal donar passes que ens ensenyin que aquest canvi és possible i que podem aprofundir-lo. La encíclica Laudato si’ del Papa Francesc és un clam adreçat a tot el món en aquesta línia. Francesc no s’està d’insistir en com els cristians estem especialment concernits en aquesta crida i com la nostra fe en Jesús també és verifica ara en ser constructors d’aquests nous estils de vida. És un repte apassionant.

dilluns, 3 de juny del 2019

"Carrasco i Formiguera és una figura massa silenciada"


(Glòria Barrete –CR) Republicà entre catòlics i catòlic entre republicans. Perseguit per les seves conviccions religioses per anarquistes i comunistes de l'època i afusellat per Franco el 1938. Aquest és Carrasco i Formiguera, advocat i polític català de principis del segle XX. Catalanista, patriota català i catòlic. Una figura sovint silenciada i de la que se sap poc i de la qual La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat en parlarà en un acte el 4 de juny a l'Ateneu Barcelonès.

"Pensem que Carrasco i Formiguera és una figura que pot resultar molt actual", afirma Carles Armengol, president de La Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat. No potser com a model de política cristiana, explica, però sí com a model "de cristià dedicat a la política". I avui, en un context social en què la política està tan desprestigiada, Armengol creu que reivindicar-ne el seu valor i presentar un model des de la opció cristiana, d'home creient dedicat a la política, "és de plena actualitat".
Personatge silenciat, "per incòmode", reconeix Armengol, Carrasco i Formiguera "és una figura massa silenciada", de la qual se sap poc. Sí que es parla de la seva mort, i es rememora, perquè va ser un fet tràgic, dramàtic, exemple del règim sanguinari que Franco va instaurar. Alhora, però, la mort de Carrasco i Formiguera expressava una contradicció forta a la famosa creuada de Franco per defensar i instaurar els ideals catòlics, afusellant un home que des del punt de vista catòlic "era un referent i tenia una trajectòria impecable".
Potser per això, explica Armengol, del poc que s'ha parlat sobre Carrasco i Formiguera és sobre la seva mort, "amb tota la raó", apunta, però reivindica alhora que cal parlar més sobre la seva vida política, les seves actituds, la seva vocació i la seva dedicació.
I és per això, i amb aquesta voluntat, que La Lliga organitza el 4 de juny un acte a la figura de Carrasco i Formiguera. Comptarà amb dues conferències d’especialistes sobre els orígens del seu compromís, 'Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual', a càrrec de Lluís Duran; i una segona xerrada sobre la seva actualitat, 'Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera', a càrrec de Hilari Raguer. 
"Volem arrencar d'un moment de força joventut d'en Carrasco, que endemés va coincidir amb que era membre de La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat", explica Armengol. Carrasco i Formiguera en va ser secretari durant tres anys, entre el 1916 i el 1919. I a banda va participar com a secretari en un dels actes de més repercussió pública d'aquell temps realitzat per La Lliga, una assemblea en defensa de l'autonomia.
"Era quan un primer intent d'Estatut d'Autonomia, anterior a la República, s'estava gestant i discutint, i La Lliga es va voler comprometre i va organitzar una assemblea molt important". Carrasco va llegir les conclusions d'aquella assemblea com a secretari. "Volem partir d'aquest inici de la seva vocació pública i de compromís social i polític".
I és que la seva vocació pública i el seu compromís social i polític no podia deslligar-se de les seves conviccions catòliques. "Va fer defenses aferrissades de l'Església a les Corts de la Segona República", però alhora també defensava les seves conviccions republicanes i, fins i tot, independentistes. Carrasco era un catalanista que va estar en diferents partits. Va començar amb Acció Catalana, tot i que potser fins i tot abans havia estat en algun altre, i després va raure a la Unió Democràtica quan es va crear. Dins d'aquests partits, però, ell era dels sectors més proclius a la màxima autonomia, inclús a la independència del país.
I en un moment en que això semblava contraposat, ser republicà i catòlic, "el va fer una figura incòmode". Carrasco i Formiguera és detingut precisament perquè ha de marxar de Catalunya al ser  amenaçat per comunistes i anarquistes com a catòlic. I va ser traslladant-se cap al País Basc, quan el van detenir les tropes de Franco. "En la seva mort i en les causes que porten a la seva mort hi ha els dos elements, la fidelitat catòlica i la fidelitat republicana", afirma Armengol.
I aquest és el valor principal i el valor que l'agermana molt a la trajectòria de La Lliga, el lligam entre pàtria, fe i república. De fet La Lliga va néixer a finals del segle XIX en un moment en que semblava que ser catalanista o ser un patriota català, tenir amor a la pàtria, era incompatible en ser un bon catòlic. "Precisament La Lliga neix inspirada per Torres i Bages per desmentir això, i per mostrar-se amb aquestes dues finalitats juntes i indissociables". Això, afirma Armengol, "és el que donava sentit a La Lliga i pensem que és el mateix esperit que va amarar tota la vida de Carrasco".
Un esperit que sorprenentment encara avui, en ple segle XXI, s'ha de recordar. "És lamentable que això avui sigui un fet remarcable i es necessiti defensar, que ser catòlic no és incompatible amb ser patriota català". Els temps han canviat, reconeix, i en moments han viscut l'esperança que tot això ja estaria superat, però sembla que no. "Malauradament està d'actualitat i dic malauradament perquè evidentment no és un bon camí ni és un bon marc de futur".

Llegeix també: 

Acte 'Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera' (4.6.2019)

diumenge, 19 de maig del 2019

Acte 'Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera' (4.6.2019)

Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies

Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l'afusellaria, previ judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.

Era però la conclusió d’una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. En efecte, de la seva acció durant la República, com a conseller del Govern de la Generalitat, com a dirigent d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica després i com a col·laborador reconegut de El Matí El Temps se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat (a la República, al país i a l’Església) que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, en que destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.

És amb aquesta intenció que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, us proposem una jornada amb dues conferències d’especialistes sobre Carrasco i Formiguera: una sobre els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec de Hilari Raguer.

Acte Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera

Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran
Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec de Hilari Raguer

Lloc: Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, c. de la Canuda, 6 Barcelona
Dimarts 4 de juny de 2019, a les 7.00 h. del vespre.
Entrada lliure. Aforament limitat.



dilluns, 6 de maig del 2019

Honorat i agraït

Carles Armengol guanya el XXIX premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic



(Escola Pia) El XXIXè premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic, que convoquen la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’ha atorgat aquest dijous a l’obra 'Canviar el consum per canviar la vida. Una proposta educativa i de conversió ecològica', de Carles Armengol. L’estudi, redactat des d’una perspectiva humanista seguint els criteris contemporanis dels ensenyaments socials de l’Església, vol ser una interpel·lació directa als educadors en un tema d’actualitat. L’autor afirma que, davant la rellevància que el consum té avui en moltes esferes de la vida, cal donar-li atenció també des d’un punt de vista educatiu. Esbossa una pedagogia del consum i els estils de vida en aquesta obra.
L’autor, mestre, educador social i pedagog, és actualment responsable d’anàlisi i relació amb les confessions religioses de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Ha treballat en diverses fundacions socials i educatives (Pere Tarrés, Escola Cristiana…) I desenvolupa una intensa activitat cívica des de diferents entitats com la Fundació d’Escoles Parroquials de Barcelona, el Grup Sant Jordi de Drets humans, Fundació Quatre Vents per a la petita infància, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat… Escriu a El Matí Digital i col·labora amb altres mitjans.

dimecres, 10 d’abril del 2019

LA LLIGA CREA UN RECONEIXEMENT AL LLIBRE RELIGIÓS EN CATALÀ

La Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat ha instituït el Premi Abat Marcet al llibre en català de temàtica religiosa

Aquest Premi té per objecte reconèixer l’obra publicada més rellevant des del punt de vista del seu interès temàtic i de la qualitat del text. Alhora s’ha convocat la primera edició del premi, que correspon a aquest 2019.

Poden optar al Premi llibres originals en llengua catalana o traduïts al català, publicats en primera edició des del 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any anterior fins al 27 d’abril de l’any en curs. Excepcionalment, en aquesta primera edició el període anirà del primer de gener de 2018 fins el 27 d’abril de 2019.

Es podeu proposar obres candidates que reuneixin els requisits esmentats. La recepció de candidatures externes finalitzarà el 30 de maig de 2019.

Podeu trametre les vostres propostes a la secretaria de la Lliga (c. Montnegre, 8 3r 1a, 08029 Barcelona o lalliga.cat@gmail.com).

Bases completes i més informació: Aquí


dimecres, 13 de febrer del 2019

Hi ha vida després de les subvencions! (les alternatives)

En publicar l’article Morin les subvencions! em vaig comprometre a proposar alternatives i a continuació n’esbossaré alguna perquè, efectivament, hi ha vida després de les subvencions.
Amb el primer article volia sacsejar una mica el tema. Tot i que la percepció dels problemes que generen les subvencions està força estesa, sembla que ens hi acomodem o ens hi resignem. Si això del país nou triga massa potser que mirem d’adobar el que tenim.
De ben segur que els procediments són millorables i que algunes de les disfuncions apuntades sobre el model actual de subvencions són corregibles. De fet, les convocatòries plurianuals, que comencen a ser més freqüents, ja suposen una certa millora en donar més perspectiva i fent que un sol tràmit de sol·licitud pugui abastar més d’una anualitat.
Millorar les convocatòries i simplificar els procediment és possible però és una qüestió molt tècnica que cal abordar a fons i escapa de la pretensió d’aquests articles. Però també hi ha usos no adients de les subvencions que caldria substituir.

dilluns, 11 de febrer del 2019

Morin les subvencions!

Vull evitar ensurts a eventuals lectors. M’avanço. Matant les subvencions no proposo la desaparició de la col·laboració econòmica de les administracions públiques amb el sector privat, particularment amb el tercer sector
Tampoc em referiré a la falòrnia dels suposats i inexistents ajuts a les entitats sobiranistes. Si sabré jo el cost anual que suporto en quotes a entitats diverses, aportacions a caixes de solidaritat, autocars, marxandatge… El cert és que no ho sé perquè no ho he sumat mai, per no espantar-me.

Un model disfuncional

Vull tornar a una reflexió que ja havia fet, fa anys, des del propi tercer sector. He tornar a treballar a l’administració pública i la veig encara més necessària.
Les subvencions són una forma molt estesa d’articular el suport econòmic de les administracions a diverses iniciatives socials. Tots els departaments de la Generalitat i tots els ajuntaments mitjans i grans concedeixen subvencions. El gruix d’aquestes s’atorguen mitjançant el procediment més ordinari, que és la convocatòria pública en règim de lliure concurrència.
El que plantejo de manera oberta i directa és que aquest model no pot ser el mecanisme principal ni majoritari per vehicular el necessari suport que mereixen moltes iniciatives.
La meva impugnació és fruit de considerar les subvencions disfuncionals i poc adients als objectius pretesos. Això tant per motius pràctics i dels procediments que empra, com també per motius més conceptuals. Em limitaré a esmentar algunes disfuncionalitats pràctiques. En alguns extrems arriben a ser tan escandalosos que ja serien suficients per impugnar el model.

El marc legal

Les subvencions, tot i que per definició són actuacions graciables per part de l’administració, no estan exemptes de regulació, ans al contrari. A l’Estat espanyol, el 2003 es va promulgar la primera Llei General de Subvencions, encara vigent, que condiciona tota actuació en aquesta matèria. Sigui quina sigui l’administració que subvencioni, cal complir aquesta norma.
La Llei es va fer sota la presidència d’Aznar, en la legislatura de la seva majoria absoluta. És fruit de la voluntat d’incrementar el control social amb el pretext de la lluita antiterrorista. Queda clar, doncs, que no és el context més propici per al foment de la iniciativa social i de la seva autonomia.
A banda d’aquesta Llei, altres reformes legals, algunes d’abast europeu, condicionen el marc jurídic i administratiu al qual cal ajustar una convocatòria de subvencions i el seu procés d’atorgament, justificació i pagament. La relació és molt prolixa: procediment administratiu, finances públiques, pressupostos, contractes del sector públic, transparència, protecció de dades, prevenció del blanqueig de capitals, administració electrònica…).

La realitat dels procediments

El resultat de tot plegat, difícil de resumir en poques paraules, és que les convocatòries de subvencions tenen un procediment molt complex, llarg, feixuc i ple de controls que alenteixen el procés.
Fruit d’això, per exemple, les convocatòries gairebé sempre surten desfasades en el calendari. S’han de fer les sol·licituds quan les activitats objecte de l’eventual subvenció ja han començat –o quan les activitats ja han finalitzat. Això implica que ha calgut dissenyar els projectes amb la incertesa dels recursos disponibles, però amb un pressupost que en alguns casos, més tard, caldrà justificar de manera íntegra. Pel camí, el sentit de foment que poden tenir les subvencions ja ha quedat diluït.
Per imperatiu legal, la sol·licitud d’una subvenció és un mecanisme que l’administració aprofita per revisar i demanar el compliment de diverses obligacions que les entitats tenen per normatives sectorials diverses (personalitat jurídica; registre d’òrgans de govern; obligacions comptables, fiscals i laborals; transparència…). La qual cosa complica el tràmit de sol·licitud, tot i els intents de facilitar les coses mitjançant declaracions responsables.
Si la sol·licitud és complexa, la justificació pot ser un infern. No es tracta només dels formularis a omplir i els papers a preparar. Un problema de fons són els criteris de justificació (imports a justificar, despeses subvencionables, requisits formals dels comprovants de despesa…).
Aquests criteris no sempre encaixen amb les característiques de l’objecte de la subvenció ni són prou clars. A més, aquests criteris són canviants i no són uniformes en totes les administracions. Fins i tot no és estrany que òrgans gestors, unitats administratives, assessories jurídiques o intervenció delegada, dins d’un mateix ens públic, no interpretin iguals els criteris fixats.
Tots aquests factors, més d’altres propis de les entitats, especialment de les més petites i amb una gestió molt precària, fan que molts beneficiaries no sàpiguen gestionar correctament tot el procés i es generin malentesos i incomprensions mútues entre administració i administrat.
Si la justificació no es correcta, en els casos en què s’han abonat bestretes prèvies, entren en joc els processos de revocació parcial o total de la subvenció, amb tots els tràmits administratius a seguir. I, en el pitjor dels casos, la possibilitat d’haver de retornar la subvenció.
Per a les entitats, la tramitació acaba aquí. No per a les administracions, que abans de la convocatòria, amb l’atorgament i amb la justificació, han de fer tota la gestió econòmica pròpiament dita (pressupost, reserves, disposicions, obligacions de pagament…) amb els seus procediments i controls específics.

Ens podem permetre les subvencions?

No entraré ara a debatre si són realment necessàries totes aquestes cauteles i controls i aquests procediments tant llargs i feixucs. El control del diner públic és imprescindible, però a vegades hom te la sensació que es colen els mosquits però pel costat passen els elefants. Els procediments, si fa o no fa, són els mateixos per a subvencions de 600 € com per a subvencions de 600.000 €, i no és estrany veure quantitats tan dispars en les diverses convocatòries.
Hi ha una primera constatació força evident: el cost que suposa a l’administració i a l’administrat gestionar una subvenció en molts casos supera de llarg l’import de la subvenció. Com que a l’administració no es fan gaires estudis de costos es fa difícil de determinar un llindar, però és evident que en un percentatge important de les subvencions val més el farciment que el gall. Això és sostenible?
Per a mi la resposta és obvia, però com que segueixo creient que moltes iniciatives mereixen el suport dels recursos públics, procuraré dedicar un futur article a les alternatives.

Llegeix aquí les alternatives

dissabte, 2 de febrer del 2019

La pastoral de les 99 ovelles: identitat cristiana a l'escola d'avui


Clicant sobre la imatge teniu l'enllaç amb la presentació que vaig fer a les 12s Jornades de Pastoral Educativa de l'Escola Cristiana, el primer de febrer de 2019.


Guió

Preliminar: sobre ovelles i pastoral
1. Estructura religiosa de la persona
2. Evangelitzar a l’escola
3. Educar amb inspiració cristiana
4. Llegir l’entorn
5. Laudato si’ com a oportunitat
Cloenda: evangelització i pastoral sense estrès

dimecres, 2 de gener del 2019

Política i esperança




OPINIÓ

TRIBUNA

Política i esperança


“La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles
En temps de crisi i des­pres­tigi de la política pot sor­pren­dre rei­vin­di­car-la tot vin­cu­lant-la a l’espe­rança. Això és el que s’ha fet aquest novem­bre a la Jor­nada que, com cada any, con­voca Sant Jordi junt amb altres enti­tats que mal­den pel com­promís social i polític dels cris­ti­ans. L’espe­rança no és ingenuïtat ni tan sols opti­misme. Allò valuós és no caure en la des­es­pe­rança. La des­es­pe­rança porta a la ina­nició o a l’escep­ti­cisme, quan no al cinisme, i aquesta acti­tud és letal per a la política. Per això l’espe­rança és ja un mis­satge polític. És oportú, i fins i tot urgent, que com a cris­ti­ans fem aquesta rei­vin­di­cació de la política i que tre­ba­llem per superar el seu des­pres­tigi. No en va el papa Fran­cesc vin­cula l’espe­rança de futur amb la tasca de reha­bi­li­tar la política. Ja ho va fer al Bra­sil el 2013 i hi ha seguit insis­tint rei­te­ra­da­ment.
Des de l’inici del seu pon­ti­fi­cat Fran­cesc ha afir­mat de manera cons­tant la importància que la política té en la vida de les per­so­nes i dels pobles. Ho fa tot dema­nant als cris­ti­ans que s’hi impli­quin com a missió que els és pròpia i reco­nei­xent la política com una de les for­mes més altes de cari­tat. No és pas inèdita aquesta vin­cu­lació de la política amb l’amor als altres. És un dels prin­ci­pis ben con­so­li­dats del pen­sa­ment social cristià. Un dels pri­mers a pro­cla­mar-lo de manera con­tun­dent i pública va ser Pius XI, el desem­bre de 1927, en el seu dis­curs a la Fede­ració Uni­ver­sitària Catòlica Ita­li­ana –FUCI–. Ho feia ani­mant els joves a una presència política dels catòlics que els aca­ba­ria enfron­tant a Mus­so­lini. “La política –els deia Pius XI–, en tant que té cura de l’interès de tota la soci­e­tat, cons­ti­tu­eix el camp de la més àmplia cari­tat.”
A casa nos­tra, i al món, la política està en crisi i sovint mereix la nos­tra crítica. Cal can­viar la manera de fer política, però de la política no en podem pres­cin­dir. L’anti­política és l’ariet dels fei­xis­mes, de les dic­ta­du­res i dels tota­li­ta­ris­mes. No obli­dem aquell cínic con­sell del gene­ral Franco: “Haga como yo y no se meta en política.” Convé recor­dar-ho aquests dies en què podem obser­var amb pre­o­cu­pació ame­na­ces per la lli­ber­tat i per la democràcia. Aquí i al con­junt d’Europa. El cris­ti­a­nisme és la religió secu­lar per excel·lència. En deli­mi­tar clara­ment les esfe­res reli­gi­osa i tem­po­ral de la vida i afir­mar-ne l’auto­no­mia, ha con­tribuït a la con­fi­gu­ració de soci­e­tats ober­tes on el valor de la lli­ber­tat asso­leix la major ple­ni­tud. Els cris­ti­ans, en tant que ciu­ta­dans, som sub­jec­tes polítics i, ani­mats per l’evan­geli de Jesús, estem cri­dats a defen­sar aquests asso­li­ments i a tre­ba­llar per la justícia glo­bal. La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles. L’espe­rança és també la lluita per pre­ser­var i esten­dre aquests valors.