dimecres, 2 de gener del 2019

Política i esperança




OPINIÓ

TRIBUNA

Política i esperança


“La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles
En temps de crisi i des­pres­tigi de la política pot sor­pren­dre rei­vin­di­car-la tot vin­cu­lant-la a l’espe­rança. Això és el que s’ha fet aquest novem­bre a la Jor­nada que, com cada any, con­voca Sant Jordi junt amb altres enti­tats que mal­den pel com­promís social i polític dels cris­ti­ans. L’espe­rança no és ingenuïtat ni tan sols opti­misme. Allò valuós és no caure en la des­es­pe­rança. La des­es­pe­rança porta a la ina­nició o a l’escep­ti­cisme, quan no al cinisme, i aquesta acti­tud és letal per a la política. Per això l’espe­rança és ja un mis­satge polític. És oportú, i fins i tot urgent, que com a cris­ti­ans fem aquesta rei­vin­di­cació de la política i que tre­ba­llem per superar el seu des­pres­tigi. No en va el papa Fran­cesc vin­cula l’espe­rança de futur amb la tasca de reha­bi­li­tar la política. Ja ho va fer al Bra­sil el 2013 i hi ha seguit insis­tint rei­te­ra­da­ment.
Des de l’inici del seu pon­ti­fi­cat Fran­cesc ha afir­mat de manera cons­tant la importància que la política té en la vida de les per­so­nes i dels pobles. Ho fa tot dema­nant als cris­ti­ans que s’hi impli­quin com a missió que els és pròpia i reco­nei­xent la política com una de les for­mes més altes de cari­tat. No és pas inèdita aquesta vin­cu­lació de la política amb l’amor als altres. És un dels prin­ci­pis ben con­so­li­dats del pen­sa­ment social cristià. Un dels pri­mers a pro­cla­mar-lo de manera con­tun­dent i pública va ser Pius XI, el desem­bre de 1927, en el seu dis­curs a la Fede­ració Uni­ver­sitària Catòlica Ita­li­ana –FUCI–. Ho feia ani­mant els joves a una presència política dels catòlics que els aca­ba­ria enfron­tant a Mus­so­lini. “La política –els deia Pius XI–, en tant que té cura de l’interès de tota la soci­e­tat, cons­ti­tu­eix el camp de la més àmplia cari­tat.”
A casa nos­tra, i al món, la política està en crisi i sovint mereix la nos­tra crítica. Cal can­viar la manera de fer política, però de la política no en podem pres­cin­dir. L’anti­política és l’ariet dels fei­xis­mes, de les dic­ta­du­res i dels tota­li­ta­ris­mes. No obli­dem aquell cínic con­sell del gene­ral Franco: “Haga como yo y no se meta en política.” Convé recor­dar-ho aquests dies en què podem obser­var amb pre­o­cu­pació ame­na­ces per la lli­ber­tat i per la democràcia. Aquí i al con­junt d’Europa. El cris­ti­a­nisme és la religió secu­lar per excel·lència. En deli­mi­tar clara­ment les esfe­res reli­gi­osa i tem­po­ral de la vida i afir­mar-ne l’auto­no­mia, ha con­tribuït a la con­fi­gu­ració de soci­e­tats ober­tes on el valor de la lli­ber­tat asso­leix la major ple­ni­tud. Els cris­ti­ans, en tant que ciu­ta­dans, som sub­jec­tes polítics i, ani­mats per l’evan­geli de Jesús, estem cri­dats a defen­sar aquests asso­li­ments i a tre­ba­llar per la justícia glo­bal. La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles. L’espe­rança és també la lluita per pre­ser­var i esten­dre aquests valors.