dimarts, 25 de gener del 2011

Sense Caixes tots hi perdem!

Per aquells que vivim d’un sou i ens passem anys i anys pagant una hipoteca la relació amb les entitats bancàries, sigui quina sigui la seva naturalesa, no acostuma a ser idíl·lica. Des del punt de vista comercial o de l’activitat pròpiament bancària es possible que no notem cap diferència entre un Banc i una Caixa d’Estalvis.

Però Bancs i Caixes són entitats diferents i les diferencies que presenten són molt importants. Tot rau de la seva diferent naturalesa jurídica. Els Bancs són societats privades i lucratives i les Caixes són entitats sense afany de lucre. Al poc iniciat el pot sobtar llegir això de que les Caixes no tenen finalitat de lucre, quan estem acostumats a sentir els milions de beneficis obtinguts per aquestes entitats –sobretot fa uns anys, en els que les coses el anaven molt i molt bé-. Efectivament les Caixes tenen una activitat econòmica que, si està ben gestionada, els produeix uns beneficis, però, com a entitat no lucrativa que són, aquest benefici no se’l reparteixen uns socis o propietaris sinó que es destina a les reserves per a la pròpia activitat bancària i a l’obra social i cultural. Les regulacions de les Caixes estableixen percentatges d’aquests beneficis que com a mínim cal dedicar a obra social.

Tot plegat no treu que també entorn de les Caixes apareguin escàndols o retribucions de directius poc comprensibles, que la seva gestió pugui ser ineficient o que cometin errors importants. Aquests dies, amb el debat obert sobre el seu futur, han sortit comentaris prou qualificats sobre aquestes qüestions, de persones amb prou coneixement de causa com, entre altres, el del professor i antic president de Caixa Catalunya Serra Ramoneda o el de Jaume Terribes, ara Conseller per Càritas de Unnim.

Els problemes i deficiències en el seu funcionament, no ens ha de fer perdre de vista l’essencial. Les Caixes són patrimoni col·lectiu i cal inscriure-les en el marc del tercer sector. Per tant si perdem les Caixes tots i perdem i força. Per comprovar-ho no cal remuntar-se a realitzacions històriques de les Caixes. Amb exemples ben propers en tenim prou. En aquests moments, per exemple, sense el Programa Caixa Proinfància, contra la pobresa infantil, molta gent ho estaria passant molt pitjor.

Davant del plans del govern espanyol que aprofitant la crisi vol fer desaparèixer les Caixes, o desnaturalitzar-les del tot, cal defensar-les arreu des de la sensibilitat social i, a Catalunya, encara tenim una raó de pes tant o més determinant. Les Caixes són la columna vertebral del sistema financer català i amb els plans del govern aquesta columna es trenca i els centres de decisió econòmic es centralitzarien del tot entorn de la gran banca amb seu madrilenya i anima centralista. En aquest procés hi podem perdre molt com a país.

divendres, 21 de gener del 2011

25 anys de la LODE: l’atzucac dels concerts educatius



Il·lustració de Xavier Ramiro al diari AVUI
 Es compleixen 25 anys de la promulgació de la llei orgànica del dret a l’educació (LODE), la primera llei que va entrar en vigor per desenvolupar els preceptes constitucionals sobre l’educació i que encara és vigent avui tot i que ha patit modificacions i derogacions parcials.

Sovint es lamenta la poca permanència dels textos legals sobre educació, però no és el cas de la LODE. L’afecció al canvi recau més –per desgràcia dels docents- sobre els plans d’estudi i, per tant, en les prescripcions de currículum i avaluació, canvis d’assignatures, estructura dels cursos acadèmics... canvis en el sistema educatiu i no pas de la seva arquitectura institucional. En aquest sentit, els elements bàsics de la LODE, tot i les modificacions introduïdes per quasi totes les lleis orgàniques sobre educació posteriors, segueixen plenament vigents, tot i que ara ja convindria revisar-los.

Parlar de 25 anys de la LODE és parlar també de 25 anys dels concerts educatius, ja que aquesta és la llei que els va posar en marxa. Tot i que la Llei General d’Educació del 1970 ja preveia aquesta fórmula, com a mecanisme de participació de l’oferta social o privada en la provisió de serveis educatius, que també calia prestar en règim de gratuïtat, va ser la LODE la que va portar a la pràctica els concerts educatius.

Tal com no se n’amaguen d’explicar els pares intel·lectuals de la LODE, la solució del concert va ser concebuda des del plantejament de subsidiarietat de l’oferta privada respecte el sector públic i pensant que podia ser una realitat transitòria, fins que l’oferta pública fes innecessària la concertada. La poca cura a garantir un marc de llibertats per a l’educació va obligar a alguna correcció de la mateixa LODE des dels tribunals de justícia.

Però la veritat és que fa ja 25 anys que gaudim de concerts i en aquest temps hem pogut constatar com el model de concert que va fixar la LODE presenta serioses disfuncions i, en aquest moment, està situant les escoles concertades en un veritable atzucac.

Tres són les disfuncions principals:
  1. La suficiència econòmica del concert no s’assolit en aquests 25 anys, ni està garantida de cap manera, però s’exigeix la contrapartida de gratuïtat als centres escolars.
  2. La LODE va introduir un model de gestió que vol assimilar els centres concertats als públics amb òrgans i mecanismes de gestió –com el consell escolar de centre- del tot ineficaços.
  3. L’insòlit model del pagament delegat del personal docent que comporta que l’administració transfereix directament el salari a aquest personal, que és personal contractat i depenent del centre privat a tots els efectes, és ineficient i desvirtua les relacions laborals.
Aquestes disfuncions les vaig mirar d’explicar en un article publicat el passat dilluns al diari AVUI i titulat L'atzucac dels concerts, al que podreu accedir clicant aquí.

NOTA POSTERIOR
Pels comentaris, veig que potser alguna cosa de l'article a l'AVUI no ha quedat prou clara. A l’AVUI vaig haver de resumir un text que originalment era una mica més extens. Potser amb el resum s’ha perdut claredat i per això enllaço aquí la versió completa de l’article 25 anys de la LODE (1985-2010): l’atzucac dels concerts educatius.