dilluns, 27 de desembre de 2010

Bon Nadal!

Encara que el 25 de desembre ja ha passat, estem en ple cicle nadalenc i en mig de festes. Per a creients i no creients, la meva felicitació és la recomanació de la lectura d’un article del cada cop més indispensable Quim Torra, responsable de l’editorial Acontravent i autor d’obres que ens recuperen l’esplendor d’un passat amagat per uns i altres i d’articles tant exactes com aquest Nadal és Folch i Torres.

Us en deixo un tast: Per això desitjo que en aquest Nadal es faci el miracle. Que s'aixequi de nou el teló i els nostres fills i els fills dels nostres fills sentin de nou unes veus màgiques que els parlen d’un país de pagesos i dimonis, que els reciten paraules amb les que creixeran i construiran una part d’ells mateixos i del seu país, que s’ajuntin per entonar les cançons de cada any que sempre hem cantat, el desembre congelat i el dimoni escuat, que vénen de lluny, de les nostres muntanyes nevades, on un grup de pastors s’abriguen i s’escalfen les mans al foc mentre una remor escampa, com la gebrada, el fum, fum, fum de l’alegria, perquè ja veuen l’àngel resplendent, que els va dient: “Ara és nat a l’establia, Déu infant, fill de Maria”.

dijous, 23 de desembre de 2010

La immersió lingüística no es pot tocar!

No sé si es tracta d’insubmissió, desobediència civil o, més prosaicament, de driblar els tribunals, però no s’ha de donar cap pas enrera en la immersió.

De lleis espanyoles que no es compleixen n’està ple i el govern -espanyol- és el primer en incomplir-les: començant per la sacrosanta Constitució que diu que el matrimoni és la unió entre home i dona, que l’educació és gratuïtat o que cal fer el servei militar.

Algú encara creu que es defensa la immersió per nacionalisme? Pensar això és de necis! La defensa de la immersió és una qüestió vital de convivència i cohesió social. Sense immersió segregació i conflicte. És això el que volen tots els irresponsables que atien aquest foc?

dilluns, 20 de desembre de 2010

Pobresa infantil, AVE i infrastructures

Divendres es va celebrar una molt interessant jornada sobre la pobresa infantil a Catalunya, organitzada per FEDAIA, la Fundació Pere Tarrés i Càritas. Després d’un colpidor anàlisi de la situació, que no ens deixa gens ben parats com a país i societat, es van formular propostes per superar aquesta situació o reduir-la. Propostes des del rigor i l’anàlisi acurada d’allò que està funcionant en altres llocs.

En l’àmbit de les propostes, es va de posar de relleu, quelcom del que cada vegada hi ha més evidències científiques: La inversió més eficaç i rendible per superar aquestes situacions és l’actuació educativa quan més primerenca millor. Simplificant molt, la prioritat seria la infància de 0 a 3 anys i la urgència el suport a les famílies amb fills d’aquesta edat, els permisos de maternitat i paternitat per a la cura de fills i les llars d’infants accessibles, especialment per a les classes amb rendes més baixes. Aquesta recepta és també la que des de l’economia es proposa per assolir un progrés i un creixement amb bases sòlides.


Podríem dir, per tant, que aquesta atenció als 0-3 anys més que una política social, forma part de les infrastructures bàsiques d’un país. I l’assimilació amb les infrastructures bé a tomb després d’un cap de setmana de notícies ferroviàries.


Que l’AVE a Espanya és un disbarat de cap a peus, cada cop és més evident. Dissabte amb tota la pompa s’inaugurava allò que anomenen una gran infrastructura: un tren perquè a Madrid tinguin més a prop la platja. Grans discursos, doncs, i moltes autoritats per a la inauguració de l’AVE Madrid-València. La nova ruta de l’AVE completada, seguint un mapa delirant. Evidentment, no tinc res contra els banys de mar dels madrilenys, però es comença així i s’acaba anomenat infrastructura a qualsevol cosa. En el context econòmic de greu crisi cal tenir cura dels que fan passar bou per bèstia grossa.

El contrast entre infrastructures de mena ben diferent està servit, però aquest mateix cap de setmana hem tingut un nou contrast en el mateix terreny de la infrastructura ferroviària. Diumenge es va inaugurar quelcom difícil de precisar: una ruta ferroviària que aprofita trams d’alta velocitat per anar de Barcelona a París. Queda molt lluny encara del que hauria de ser una autèntic enllaç d’alta velocitat entre les dues ciutats i més lluny encara del vital corredor mediterrani.

Però tornem als 0-3 anys amb un darrer apunt. S’acomiada la Consellera de Treball sense haver pagat allò que corresponia al 2009 i al 2010 de les llars d’infants que rebien ajut del seu departament. I això malgrat el solemne acord arribat ara farà justament un any. La situació de moltes llars d’infants d’iniciativa social és molt greu. Només del col·lectiu que tinc més proper, les adherides a l’Escola Cristiana de Catalunya, aquest curs n’hi ha quatre menys. Son llars que han tingut que tancar per ofegament econòmic, tot i oferir el seu servei a uns costos molt més econòmics que les llars anomenades públiques. Contrastos letals. Certament, si més no per alguns, la Consellera Serna serà molt recordada.

dimecres, 15 de desembre de 2010

El canvi polític i l'escola concertada: superarem la discriminació?

S’han obert perspectives de canvi polític a Catalunya. Aquesta circumstància cal viure-la amb esperança per part de l’escola concertada ja que, tal com s’apuntava en un manifest conjunt de les entitats representatives del sector a l’inici d’aquest curs escolar, venim d’una experiència de greu discriminació en tots els ordres. Val la pena recordar també el que ja vàrem manifestar abans de les eleccions, insistint en la priorització i en la millora de l'eficiència de l'adminsitració, davant la greu manca de recursos.

Sabem de les dificultats econòmiques generals i especialment de les tràgiques finances de la Generalitat tot i l'acord de finançament, que ens van voler vendre com a magnífic. Podem albirar que el 2011 continuarà la retallada salarial a l’escola concertada, segurament de manera més legal que no pas el 2010, a partir dels nous pressupostos de l’Estat i de la Generalitat.

Però l’austeritat, o la manca de recursos, no ha de suposar discriminació. Cal esperar que el nou govern maldi per posar remei a aquesta discriminació constant que es manifesta en tot i per tot. Cal valentia per trencar definitivament aquesta dinàmica de postergació que, en molts casos, ha convertit el concert educatiu en una ratera i està ofegant les escoles d’extracció social més populars del nostre col·lectiu.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Regals de comiat del Conseller d'Educació: sempre plou sobre mullat!

El DOGC d'avui publica la Resolució EDU/3927/2010, de 30 de novembre, per la qual es resol el concurs públic per a la concessió de subvencions per al finançament d'activitats complementàries de l'alumnat amb necessitats educatives específiques.

En l'esmentada resolució, més enllà de les concessions o denegacions, hi apareixen dues modificacions molt negatives:
1. Es redueixen una mica més encara els ja limitats mòduls econòmics establerts per alumne.
2. S'anuncia que no s'obre un segon període de presentació de sol.licituds, atès que s'ha exhaurit la dotació pressupostària prevista a la convocatòria i, per tant, es deixaran moltes escoles fora d'aquests ajuts.

És injust i indignant que, malgrat la precarietat econòmica, el Departament d'Educació retalli aquests ajuts adreçats a les escoles que suporten un esforç social més gran. Esperem no haver de lamentar gaires més regals de comiat d'aquesta naturalesa.

Mesures com aquesta son clarament antisocials i enfosen escoles com les que esmentava fa setmanes a El “model Vic” d’escolarització i Santa Caterina de Siena com exemple.

dilluns, 13 de desembre de 2010

Setmana de l’Energia Voluntària

La pàgina web http://www.xarxanet.org/ comptarà durant aquests dies, fins el 19 de desembre, amb continguts especialment dedicats al foment del voluntariat i a fer pedagogia sobre la vessant transformadora d’aquesta tasca.

Podeu accdir-hi des d'aquest enllaç: http://xarxanet.org/experiencies-denergia-voluntaria.
També us recomano aquest video: Fes córrer la veu!http://www.xarxanet.org/noticies/els-videos-de-lenergia-voluntaria.

dimarts, 16 de novembre de 2010

Fonament particular i vàlua universal: Cultura i Església

Aquest és el tema de la VI Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans, que en commemoració dels 25 anys d’Arrels Cristianes de Catalunya, es celebrarà el proper dissabte 20 de novembre de 2010 a Barcelona.

La jornada comptarà amb tres ponències i una taula rodona. Les ponències seran:

"Actualitat d'Arrels Cristianes de Catalunya”, a càrrec de Mn. Antoni M. Oriol Tataret, professor emèrit de Teologia Moral Social de la Facultat de Teologia de Catalunya, expert en Doctrina Social de l'Església i autor del llibre Nació i Magisteri Pontifici.

“Local i universal en la societat i en l’Església, avui”, a càrrec de Javier Elzo, catedràtic emèrit de Sociologia de la Universitat de Deusto, investigador social en les àrees de sistemes de valors i de la religió, joventut, família i drogoaddicció.

“Església arrelada, Església universal”, a càrrec de Josep Maria Carbonell, professor de la Universitat Ramon Llull, president del Consell Editorial de CatalunyaReligió.cat i expresident del Consell Audiovisual de Catalunya.

A la taula rodona intervindran: Joan Enric Vives, arquebisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra, José Antonio Badiola, prevere de la diòcesi de Vitoria i professor de la Facultat de Teologia de Vitòria, Teresa Pou, periodista i exdirectora de Ràdio Estel, Fernando Sanz, rector de la Parròquia San Félix de Madrid i president de l’Associació Arco Iris i la Fundació Labor dedicades a la reinserció de dones i Joan Llidó, teòleg, rector de la Parròquia universitària El Salvador de Castelló i professor de la Universitat Jaume I.


Inscripcions: grupsantjordi@gmail.com. Trucant per telèfon (tardes) 93 454 97 02 i preguntar per Bet. Es tanca la inscripció divendres a les 14 h.

divendres, 12 de novembre de 2010

Recordant el mestratge de Joan Carrera

Al dos anys del traspàs de l'enyorat bisbe Carrera (Vaig pensar en ell diumenge a la Sagrada Família! Hauria estat exultant!), s'acaba de publicar un llibre que aplega una amplia selecció dels seus articles a la revista Catalunya Cristiana.  N'era lector assidu i crec que serà una excel·lent oportuntiat d'aproximar-nos al seu pensament, una obra interessant en molts sentits i, m'atraveixo a dir, ben actual.

El Palau de la Música de Barcelona acollirà, aquest proper dilluns 15 de novembre (19.30 hores), la presentació d'aquest llibre que porta per títol el nom de la seva columna setmanal, Ara mateix (RBA-La Magrana), i recopila articles dels molts que, durant 25 anys, va publicar Joan Carrera al setmanari. bona part anteriors a la seva ordenació espiscopal.

L’acte comptarà amb la presència del Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, l’expresident del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, i del Dr. Joan E. Jarque, fundador de Catalunya Crsitiana, que n’ha tingut cura de l’edició. Per tal d’assistir-hi, cal confirmar assitència al telèfon 677 570 559 o al mail info@doblem.tv.

dijous, 11 de novembre de 2010

La retòrica de la participació escolar i les eleccions del 3%

Publicat al bloc.xarxanet.org

Aquest trimestre, a banda de les eleccions de les quals tothom parla, hi ha també eleccions per renovar els consells escolars de centre de totes les escoles públiques i concertades. Unes eleccions que cal fer cada dos anys i que, pel que fa als pares i mares, mai no han superat el 3% de participació mitjana.

Fa 25 anys que existeix aquest òrgan ens els centres, introduït per una llei orgànica (la LODE de 1985). 25 anys sense superar aquesta participació seria com per revisar alguna cosa, però la retòrica sembla encara més tossuda que la realitat i així seguim impassibles i vantant-nos de la democratització de la vida escolar que suposen aquests consells.

No sé què ho fa que l’educació sembla un espai més propici a altres per aquesta retòrica. En aquest cas arrenca des de la mateixa Constitució, on a l’apartat 7 de l’article 27 trobem que “Los profesores, los padres y, en su caso, los alumnos, intervendrán en el control y gestión de todos los centros sostenidos por la Administración con fondos públicos...”. No dic si ha de ser així o no, però no cerqueu res de semblant en altres àmbits, com per exemple la sanitat, perquè no ho trobareu pas. Sembla que amb l’educació tothom s’hi atreveix.
.../...

Per continuar llegint cliqueu aquí.

dimarts, 9 de novembre de 2010

Vergonyós!

Los sindicatos de educación tendrán el doble de delegados y horas sindicales. Aquest és el titular de la noticia que signa Sebastián Tobarra a EL PAÍS d'avui a l'edició de Barcelona.

Continua així: El Departamento de Educación y USTEC, CC OO, UGT y ASPEPC han firmado un acuerdo, al que no han dado publicidad, que supone que el número de delegados en los centros públicos no universitarios pasará de los 176 a 350 y la bolsa de horas sindicales de 7.040 a 14.000. Podeu llegir més clicant aquí.

Vergonyós! Vergonyós per qui compra i per qui es deixa comprar! Aquest cinisme corromp el país. A aquest pas caldrà emetre nous bons a corre cuita. Que no ens parlin d'austeritat! Ningú pot aturar aquesta hemorràgia?

diumenge, 7 de novembre de 2010

Amb la visita de Benet XVI ens hem agradat!

Amb la seva habilitat per captar moments col·lectius, Jordi Pujol, referint-se a tot el procés de l’Estatut de 2006 va sintetitzar-lo amb aquell “no ens hem agradat”.

Aquesta imatge, però a l’inrevés, m’ha vingut al cap pensant en el viscut per l’església catalana la jornada del 7 de novembre de 2010.

L’església de Barcelona i amb ella, d’alguna manera, tota l’església catalana (disculpeu però aquell circumloqui de l’església que peregrina a Catalunya no s’utilitza a cap país normal) s’havia llençat el repte de dedicar el temple de la Sagrada Família i convidar el Papa per fer-ho, i se n’ha sortit la mar de bé. S’ha agradat. Ens hem agradat.

Ens hem agradat perquè, a la ja basílica, hem viscut una cerimònia religiosa d’una gran dignitat i bellesa, sense excessos, amb sentit afecta per Benet XVI, però sense papolatria estrident, emocionant però continguda. Amb una notable presència de la nostra llengua i catalana en l’estil i l’estètica.

Ens hem agradat perquè l’organització de tot plegat ha estat magnífica i, malgrat el desplegament necessari, pel que fa al que correspon a l’església, sòbria i austera. La presència a dins del temple plural i amb representació de tots els estaments i àmbits eclesials, la cobertura televisiva –a càrrec de la televisió de Catalunya- de primer nivell internacional. Ens hem agradat també perquè el viatge ha tingut una dimensió social i profundament humana amb la visita a l’Obra del nen Déu, carregada també d’emoció i reconeixement mutu.

Cal agrair i felicitar al cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, per la iniciativa i per l’indubtable èxit assolit. I pel que fa l’èxit cal esmentar també la tasca d’Enric Puig, el jesuïta que, com a coordinador de la comissió preparatòria de la visita, ha carregat amb el pes organitzatiu d’un esdeveniment que escapa de l’àmbit eclesial per esdevenir un afer d’estat, no només per la doble condició del Papa, sinó per l’interès suscitat en les autoritats civils de tots els àmbits.

Potser hi ha una dada poc coneguda. Els voluntaris que han col·laborat en la visita no han estat només els nois i noies de l’anorac blau. La major part del personal de l’oficina preparatòria de l’arquebisbat, encapçalada per Enric Puig i Anna Carreras ha estat voluntari. Un motiu més per posar de relleu la capacitat de les persones i la vitalitat de l’església i, també, un motiu més per haver-nos agradat.

El Papa ha qualificat la jornada de “dia inoblidable que servirà per a l'evangelització”. L’evangelització és la finalitat de l’església, però per evangelitzar cal encarnar-se en la cultura del poble. Esperem que el Papa hagi gaudit també d’aquesta jornada i del seu apropament a la nostra cultura.

dimarts, 2 de novembre de 2010

Santità, benvenuto in Catalogna

De CatalunyaReligió.cat:

"Santedat, benvingut a Catalunya". Aquest és l’encapçalament de la carta que publica aquest dimarts el diari italià Corriere della Sera on diversos catòlics catalans donen la benvinguda a Benet XVI a Catalunya. Entre ells, els presidents Pujol i Rigol, els alcaldes de Lleida i Tarragona, abats i abadesses de Catalunya, i responsables internacionals d'ordes religioses o organismes eclesials encapçalats per un català. També s’hi sumen diversos representats de la vida política, social i cultural de Catalunya. Tanca la llista l’arquitecte-director de les obres del temple de la Sagrada Família.

La carta publicada a Itàlia agraeix al Sant Pare la seva visita, en la doble vessant simbòlica i artística del temple de Gaudí i social de l’Obra del Nen Déu. Alhora, agraeix la seva presència “un territori amb una consciència de nació que sempre ha estat reconegut per la tradició eclesial” i “a un país amb arrels cristianes”. Alhora, remarca la vitalitat actual de l’Església a Catalunya.

Les adhesions a aquesta carta estan obertes a altres entitats o personalitats a través del correu electrònic. Podeu llegir tot el text i més informació a CatalunyaReligió.cat.

És una bona noticia aquesta carta, entre tantes coses que ha calgut sentit aquests dies. Val la pena unir-se a la benvinguda i és bo que sàpiga a quin país arriba.

divendres, 29 d’octubre de 2010

dissabte, 23 d’octubre de 2010

Jan Karski: el missatger en el buit

Una breu ressenya de Melcior Comas a Presència, una setmana d’agost, em va cridar l’atenció, setmanes després vaig comprar el llibre de Yannick Haenel i no fa gaire el vaig llegir.

Potser un dels fets que em va cridar l’atenció era no saber res de la història d’aquest resistent polonès que, durant la 2a guerra mundial, va exercir la missió de donar a conèixer als aliats la situació dels jueus sota la dominació nazi i especialment del gueto de Varsòvia, el que va arribar a entrar, sense ser jueu, per esdevenir-ne testimoni. La seva missió, sense èxit, el va portar a diversos destins i principalment a Estats Units, on va arribar a entrevistar-se amb el president Roosevelt. No soc pas historiador ni especialista en la segona guerra mundial o en el genocidi jueu, però em va sorprendre que, entre tantes i tantes històries conegudes, per llibres, pel·lícules o documentals, no hagués sentit a parlar mai de Karski, tenint en compte que la missió de la seva vida va ser precisament esdevenir testimoni.

El llibre és un tríptic que s’inicia amb la transcripció del testimoni corprenedor que Karski, aleshores amb una seixantena d’anys, fa a la pel·lícula Shoah, el film-document sobre el genocidi. La segona part és un resum del llibre escrit pel propi Karski el 1944 (Story of a Secret State) i la tercera és una recreació de l’autor del llibre sobre el que podrien haver estat les reflexions de Karski.

El resultat és una lectura que captiva, certament la vida de Karski és propicia a la novel·lació, però alhora molt inquietant. Em va deixar un regust estrany i certament incòmode.

La vida de Karski és sens dubte la història d’una frustració absoluta. Quan trametre el missatge de les seves dues visites al gueto i l’hora passada en un camp d’extermini, esdevé la missió de la seva vida, s’enfronta a un buit brutal. No és cregut o no interessa creure-se’l del tot i, en definitiva, res aconsegueix en el seu llarg periple, en les seves entrevistes i en les seves múltiples  al·locucions. Això marca definitivament i per sempre més la vida del protagonista i l’actuació dels aliats, pel que fa a l’extermini jueu, queda en qüestió amb aquest testimoni.

Jan Karski és també el testimoni del particular drama polonès, dins la tragèdia mundial d’aquells anys. Polònia –i no tant sols els jueus- és gairebé aniquilada. És la nació que pateix l’acarnissament igualment salvatge, igualment criminal, dels dos grans totalitarismes, en tot paral·lels: el nazisme alemany i el comunisme soviètic. Els fets de Katyn, l’assassinat de 22.000 oficials polonesos per ordres de Stalin, el veritable intent de genocidi de la nació polonesa, amagat hàbilment per la propaganda comunista durant anys fent-lo passar per una acció alemanya, també travessa la vida del nostre protagonista.

Tot plegat testimonis que, malgrat els anys, encara resulten incòmodes. Certa passivitat de tots els aliats davant el genocidi jueu, o la tardança i la recança que arrossega la condemna del comunisme, pesen sobre les consciències lliures i les ments lúcides d’occident.

Gran Joan Boada



D’ell tinc una opinió formada de quan, des de l’oposició, fustigava les polítiques educatives del govern. S’ensenyava especialment amb l’escola concertada, ja no diguem si era religiosa, fent recurs de tots els tòpics i falsedats a l’ús.

La meva valoració d’aquest polític, des de que està en tasques de govern, no pot ser pitjor. A vegades he pensat que potser la meva opinió era fruit del ressentiment pels disbarats que li havia sentit i que potser hauria de ser més ponderat i més caritatiu.

Per això he sentit un cert alleujament -de no trobar-me sol- en llegir l’opinió de l’admirat Joan B. Culla a Repicant i a la processó

Aquest senyor serà ara cap de llista a Girona pel seu partit, ICV. Sort que els seus cartells no ens arribaran a Barcelona.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Moltes i ben diverses... les raons per esperar-lo

Després de sortir de polleguera per tantes ximpleries com hem de suportar, també apareixen llums que et permeten reconciliar amb el seny humà.
Magnífic, ple d’intel·ligència, lucidesa i sensibilitat, l’apunt de Gregori Luri al seu blog, sobre la visita del papa: Yo sí te espero.

La pregunta més estúpida de la temporada

Això del cost de la visita del Papa ja cansa! (perdoneu, però algú ho havia de dir). El problema deu ser meu per llegir massa premsa i escoltar tant els informatius de la ràdio, però tot i contribuir més a una polèmica absurda, si no ho dic rebento. Disculpeu adoptar la poc original però simpàtica forma del rondinaira del Polònia televisiu.


Decididament el fracàs escolar a Catalunya està fent estralls sobre vàries generacions i trigarem anys a recuperar-nos. La ignorància porta alguns a una ingenuïtat candorosa, que motiva més llàstima que enfado. A altres, la mateixa ignorància els fa agressius i emprenen furioses creuades contra gegants, que no son sinó molins de vent. Alguns casos van més enllà de la ignorància i només la psiquiatria en pot intentar treure l’entrellat entre tants traumes i complexos. No en farem sang, que prou pena porten. Se’n tanquen més a fora que a dins.

És que no sabem que val –només es seguretat pública i alteració de transports municipals- cada partit del barça? I en tenim, pel cap baix, un cada quinze dies! És que no sabem que ens costa cada desplaçament –oficial o privat- de la família reial? I no s’estan quiets a la Zarzuela! Que no sabem que costa la desfilada militar amb cabra inclosa? I ens la fan cada any! Que no recordem les subvencions públiques –a banda de les despeses indirecte en seguretat, neteja... també de l’erari públic- per tal que es rodin pel·lícules a Barcelona? I els macroconcerts, les cimeres, les curses populars, els esdeveniments esportius, la rua de l’orgull gai...

Cal preguntar i preguntar-se, cada dia, pel cost de la visita papal a Barcelona? Cal discutir cada euro d’un esdeveniment que portarà 3000 periodistes a Barcelona i del que encara no es coneix cap despesa que es pugui considerar desmesurada o sumptuària?

Sí, el país està en crisi, en crisi econòmica i moral, però de la crisi no es sortirem estalviant –dubtosament- algun euro fent que no vingui el Papa (suposo que deu conservar passaport alemany o italià i, com a mínim, el dret de lliure circulació per la UE) o que es desplaci de manera privada (i d’amagat) de la casa particular on s’allotjarà (la seu de l’Arquebisbat de Barcelona) fins el temple de la Sagrada Família. Per sortir de la crisi necessitem, en primer lloc, la mínima lucidesa mental per no entrebancar-nos en els debats absurds, estèrils i, sovint, banals, dels que en som campions mundials.

I dic tot això des d’una posició estrictament laica. Tot això no té res a veure amb si sóc catòlic o ateu, en si sóc progre o sóc carca, o amb si Benet XVI em cau bé o malament. La urbana i els mossos dels partits del barça també ho paguen els socis de l’espanyol i Viki, Cristina, Barcelona, també la van pagar els que no suporten a Woody Allen.

dijous, 21 d’octubre de 2010

L’escola concertada i les propostes educatives per a Catalunya

Taula Rodona: L’escola concertada i les propostes educatives per a Catalunya
Dimarts, 26 d'octubre de 18:30 a 20:30 h.
Hotel Catalonia Barcelona Plaza (Pça. Espanya 6 – 8, Barcelona)

Intervenen:
  • Irene Rigau, CiU
  • Daniel Font, PSC
  • Josep M Freixanet, ERC
  • Rafael Lòpez, PPC
  • Dolors Camats, ICV
L'acte és obert a totes les persones interessades i no cal inscripció prèvia.

Organitzen les entitats representatives de l'escola concertada a Catalunya.

dissabte, 16 d’octubre de 2010

El “model Vic” d’escolarització i Santa Caterina de Siena com exemple

Vaig tenir el goig d’acompanyar l’equip humà d’aquesta escola en la visita que els va fer el Conseller d’Educació a poc de l’inici de curs d’enguany.

Santa Caterina de Siena, les beates, com és coneguda popularment a Vic aquesta escola a redós de la seva Catedral, és una molt bona escola. Circumstància aquesta que es fa avinent de seguida. No per les seves instal·lacions, netes, mantingudes amb cura, però amb més de 300 anys d’història i extremament austeres. El clima endreçat, la relació cordial, propera i molt personalitzada entre alumnes i mestres, l’espontaneïtat serena i tranquil·la dels nens i nens, son indicadors immediats d’una bona feina educativa. I encara més quan tot plegat no es ni pertorbat per una corrua d’autoritats, periodistes i cameres de televisió.

Aquesta escola és alhora paradigma del efectes no controlats i dels límits del anomenat “model Vic” d’escolarització. El “model Vic” ha estat l’esforç de fa anys de distribuir la població d’origen immigrant per totes les escoles de la població, per cercar un repartiment equitatiu, forçant o limitant l’elecció de centre.

Els límits són evidents. Vic té quasi una desena de centres públics i concertats d’ensenyaments obligatoris. A tots hi ha alumnat de procedència immigrada, però ni ha dos (un de públic i un de concertat, que és el Santa Caterina) que acumulen proporcions que poden doblar la mitjana de Vic i on es clarament majoritari aquest tipus d’alumnat. No es fàcil imposar barreres a les tendències naturals de la població.

Però encara són més greus els efectes no desitjats (no podem parlar d’efectes no esperats, ja que des dels col·lectiu de l’escola concertada es venen denunciant de fa temps). La insuficiència del finançament de l’escola concertada es posa de relleu de manera dramàtica en escoles com aquesta, on les aportacions de les famílies per serveis complementaris son exigües i ja no diguem les col·laboracions voluntàries amb el mantenim del centre que són pràcticament nul·les per l’extracció social de les famílies. Mantenir aquestes condicions és un abús per part de l’administració. Seria vergonyós sinó fos que fa tant temps que dura que sembla que ja no fa vergonya a ningú.

Santa Caterina de Siena s’aguanta com escola –donant un servei a la població que segons la constitució ha d’estar finançat per l’administració pública- per que la Congregació religiosa que n’és titular hi aboca recursos, hi ha religioses que hi treballen sense remuneració i el professorat hi dedica voluntariosament moltes més hores que les que fixa el seu conveni.

Acabada la visita, el Conseller i el seu seguici, junt a l’alcalde de Vic, es va reunir amb l’equip directiu del centre. Els va felicitar, crec que ben sincerament, pel seu treball. En escoltar les preocupacions que plantejaven i les dificultats amb les que s’enfrontaven, el Conseller va fer un paral·lelisme amb l’única escola pública que està en situacions semblants a Santa Caterina pel que fa a l’alumnat. L’alcalde de Vic, precís i oportú, el va quasi interrompre: sí, Sr. Conseller, tenen els mateixos problemes, però Santa Caterina de Siena no rep del seu Departament els recursos que rep l’escola pública, ni de bon tros! El Conseller ho va reconèixer... però no es va comprometre a res.

Heus aquí un model que pot tenir aspectes socials molt positius però que així no té cap mena de futur!

diumenge, 10 d’octubre de 2010

En bancarrota

Ni la convocatòria electoral ha aconseguit amagar per més temps els desastrosos comptes de la Generalitat. Ara s’ha anunciat una operació si no desesperada sí prou explícita de la gravetat de les dificultats de finançament: l’emissió de bons per captar estalvi privat ja que tota la resta d’aixetes estan clausurades. 

Alhora un mitjà ha revelat un acord del govern de la Generalitat del dimarts cinc d'octubre, pel qual es bloquegen pagaments sanitaris i de serveis socials. Venen temps ben difícils. Fins i tot l’optimista i oportunista Zapatero, ja parlava que no es veurien signes de recuperació fins al 2012. Tant de bo per una vegada l’encertés per que tots els altres pronòstics son pitjors. 

Qui se’n recorda del fabulós nou finançament o de la prioritat a les polítiques socials. Que vell sona tot això i només fa quatre dies que el govern se’n vantava!

Ja ens podem anar preparant.

La morositat del Departament de Treball enfonsa els petits

Des d’aquest blog he anat cridant l’atenció sobre el maltracta institucional que el Departament de Treball ha tingut amb el petit col·lectiu de les llars que gaudien de la condició de llars laborals i rebien un ajut vehiculat en els darrer anys per aquest departament de la Generalitat.

Primer volien tancar la línia d’ajuts, de sobte i retroactivament, anunciat el setembre del 2009 que aquell anys ja no es donaria l’ajut quan les famílies, des de gener de 2009, estaven pagant unes quotes ajustades a l’existència dels ajuts. Després, en un pacte inextremis amb l’oposició en el moment d’aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2010, van dir que abans de l’extinció definitiva de l’ajut el mantindrien per al 2009 i, donat que el curs ja estava iniciat, per al període corresponent a 2010 del curs escolar (això era fins a 31 d’agost de 2010). Les llars han anat fent papers, però els diners no arriben.

Mentrestant, aquell petit col·lectiu de llars ja és una mica més petit. Algú ja no ha pogut començar aquest curs ofegat pels deutes. No sé si en el balanç de gestió del que tant orgullós es mostrava el president Montilla també s’esmentaven les llars tancades o els deutes que van deixant.

I és que, més enllà de la iniciativa política, a l’hora de la gestió, hi ha departaments que han excel·lit!

dissabte, 9 d’octubre de 2010

Fabricant “ni-nis” per incompetència de l'administració

Aviat entrarem ja a mitjans d’octubre i, malgrat sembli extrany, el curs escolar no ha començat per a tothom.

Un sector d’alumnes especialment vulnerables del sistema, aquells que acaben l’ESO sense el graduat corresponent, com a darrera oportunitat de continuar estudiant, poden cursar els anomenats Programes de qualificació professional inicial (els PQPIS), que van substituir els programes de garantia social. Sovint es tracte d’alumnes que acumulen un cert rebuig a la institució escolar clàssica i tenen historial d’absentisme. Per a un bon nombre d’aquests alumnes, que volen iniciar un PQPI, el curs escolar 2010-2011 no ha començat hores d’ara, i no se sap quan podrà començar.

El motiu és una densa teranyina burocràtica i una mala gestió que quasi cada any comporta el mateix problema. A l’escola pública els PQPIS s’imparteixen com un curs ordinari més a càrrec del professorat del centre i a càrrec del pressupost del Departament d’Educació. Aquests varen començar el setembre. Els centres concertats i altres centres d’iniciativa social o municipal no poden programar lliurament els PQPI, ni en funció de la demanda, sinó que estan subjectes a un autorització prèvia del Departament d’Educació. Obtinguda aquesta no n’hi ha prou encara. Per aquesta tipologia de centres, el finançament d’aquests programes depèn del Departament de Treball i aquest encara no ha tingut temps de fer les concessions que permeten iniciar el curs. I això que part dels fons provenen del fons social europeu i estan clarament consignats i pressupostats. Què passarà quan al 2013 ja no arribin aquests fons?

No hi fa res que una llei orgànica (la LOE) declari els PQPI concertables o que la flamant llei d’educació de Catalunya n’hagués establert els seu caràcter gratuït i universal. A Catalunya no n’hi ha cap de concertat. Tot segueix com abans de la LEC (2009) i de la LOE (2006).

Per als centres que resten a l’espera d’iniciar aquests programes la distorsió és molt gran, el professorat està en una situació extrema de precarització laboral, però el problema principal és per als nois i noies que esperen. Segueixen de vacances des del passat mes de juny, unes vacances a prop de complir quatre mesos o, més aviat, és que han iniciat la seva carrera de ni-ni (ni estudiar, ni treballar). Els centres, que coneixen la realitat d'aquests nois i noies i tenen l’experiència de cada any, asseguren que alguns ja es perdran pel camí i ja no iniciaran cap PQPI: Ninis produïts directament pel nostre Departament de Treball i la seva burocràcia.

divendres, 17 de setembre de 2010

Deslocalitzar les classes de matemàtiques

A través de World2digits ens arriba aquesta noticia de la premsa britànica:
Una escola del Regne Unit ha estat la primera a externalitzar un servei d'ensenyament de matemàtiques ofert des de la Índia. Així, uns 100 professors de Panjab donaran lliçons a joves britànics de 11 anys que necessiten reforçar els seus coneixements en matemàtiques.

Els alumnes interactuen amb el seu professor a través de la web, duent cadascun els seus auriculars, per a fer la sessió més particular. Els professors contractats són graduats en matemàtiques amb experiència en l'ensenyament d'aquesta matèria. A més han rebut una particular informació sobre el currículum de matemàtiques britànic a fi de poder adaptar-se amb facilitat a l'alumne.

diumenge, 12 de setembre de 2010

Ni estudiar ni treballar en un país que es va creure ric

Ha començat el curs escolar a Catalunya amb una xifra rècord d’estudiants. Ni tant per raons demogràfiques sinó per l’increment d’alumnat en nivells postobligatoris. Una dada directament relacionada amb la crisi i l’atur. El mercat de treball ja no té efecte crida per als més joves.

Però al costat d’aquesta dada no podem oblidar la que a l’estiu va fer pública la UGT: els 154.000 joves catalans –gairebé un de cada quatre, entre els 16 i els 24 anys- que el 2009 ni estudiaven ni treballaven –molts del quals ni tant sols cercaven feina-. Segons aquest sindicat, aquest nombre s’havia incrementat en un 31% respecte les dades de 2008 i havia més que duplicat la xifra del 2004, que era la data del primer informe sobre aquesta realitat ja batejada com la dels ni-ni.

Aquesta realitat ha vingut reiterada en l’informe sobre l’educació que l’OCDE ha fet públic fa pocs dies. Espanya és el segon país de la Unió Europea amb un percentatge més elevat de joves que ni estudien ni treballen: un 19,4% dels joves entre 20 i 24 anys, segons les dades d’aquest organisme.

Això es produeix a més sobre una població que encara té nivells de qualificació força per dessota dels estàndards europeus. Més enllà de problemes escolars o crisis generacionals, aquesta situació, objectivament dolenta i preocupant, revela una disfunció i un desequilibri greu del nostre model econòmic i productiu.

Hem deixat de ser una economia intensiva en ma d’obra poc qualificada, pròpia de països menys desenvolupats. Ens hem cregut rics i, entre tots, hem foragitat la indústria de mà d’obra barata. Rebutgem ser mileuristas, però ni ha eclosionat del tot una nova economia més centrada en el coneixement, ni tenim la població formada per impulsar-la. Estem restant en terra de ningú, on no hi ha oportunitats per a les persones poc qualificades (sort que encara ens resta el turisme) i n’hi ha encara poques per a les que ho estan més. Així s’està produint també l’efecte migratori dels joves més ben preparats.

I tot això després de l’esclat de la bombolla immobiliària que ha ens ha fet passar, de cop i sense solució de continuïtat, de ser l’estat europeu amb més recepció d’immigrants a un dels de major atur. Tot un contrasentit molt difícil de metabolitzar per aquesta societat. No hi ha receptes fàcils per a la qüestió dels ni-ni. El sistema educatiu poc hi pot fer, però, a més, no sembla disposar ni dels recursos ni de la flexibilitat necessària per intervenir-hi més enllà d’assumir una major demanda, que aquesta sí és la única bona notícia de tot plegat.

divendres, 10 de setembre de 2010

El pitjor discurs presidencial de la Diada que recordo


  • Estem sortint de la crisi. 
  • La sentència no ha invalidat l’Estatut ni de bon tros.
  • El pronunciament del Tribunal Constitucional ha malmès el sentiment d’afecte de molts milers de catalans en relació amb Espanya i les seves institucions. S’ha generat una situació gens positiva que ens hem d’esforçar, tots plegats, per superar.

    dijous, 9 de setembre de 2010

    El país dels debats banals... i hipòcrites!

    Pensava que la profunds crisi multifactorial i multidimensional que estem vivint i el patiment real i tangible que està produint podria aportar un cert pudor i sobrietat a la vida pública (necessitat obliga!) i frenar el triomf de la banalitat en el debat social, polític i cultural. Però sembla que ni això ens donarà de si aquesta crisi.

    Seguim pel mateixa camí. El darrer exemple ens el dona la coincidència de les eleccions amb un partit de futbol. Tant absurd és generar un debat sobre fer eleccions el dia d’un Barça-Madrid (més enllà de la qüestió de la seguretat, que aquesta si que es un qüestió substantiva), com esquinçar-se els vestits per unes anotacions un xic gruixudes del professor i eurodiputat Ramon Tremosa fetes en el seu blog i a partir precisament d’aquesta qüestió electoral-futbolística.

    M’ha sorprès que entre els que més han alçat la veu contra Tremosa, polítics de signe contrari a banda, constin força periodistes, directors de mitjans inclosos. Els mateixos que, d’altra banda, han amplificat les paraules de Tremosa portant-les del blog particular als mitjans de comunicació que dirigeixen o a les tribunes que ocupen, atorgant-li generosos titulars i espais i donant corda i corda al suposat debat.

    Clar que Tremosa ha comès una imprudència molt més greu que esmentar al president de la Generalitat. En una de les seves primeres reaccions, en veure la volada que tenien les seves paraules, va esbossar el que podria considerar-se una critica a alguns periodistes en concret i ben identificats. I... ai las! Encara hi ha una espècie que té la pell més fina que la dels polítics i aquesta és la d’alguns periodistes (o potser cal referir-nos-hi com a comunicadors?). Aquests si que no perdonen!

    dimarts, 7 de setembre de 2010

    Canviar-ho tot, perquè res canviï

    Mai com en aquest inici del curs escolar he vist realitzada amb tanta perfecció aquesta màxima del literari príncep de Lampedusa o la del, més nostrat, capità enciam: els petits canvis son poderosos.

    Que el gran debat educatiu, que ha acaparat pàgines i pàgines del cada cop més escàs paper de diari o minuts i minuts de ràdio i televisió, hagi estat passar cinc dies no lectius del setembre al segon trimestre, encara em té sorprès. No sé que ha estat pitjor, si sentir les apocalíptiques dificultats que els pares tindran per ocupar els nens una setmana de març a diferència d’una setmana de setembre o la veu dels experts que asseguren que aquest canvi obrarà prodigis en el rendiment escolar dels alumnes.

    Els únics vestigis de vida intel·ligents en aquests dies d’intens debat mediàtic el vaig sentir ahir al vespre quan un tertulià radiofònic va dir que si el Conseller havia llençat aquest canvi com a cortina de fum per tapar els problemes reals de l’ensenyament a Catalunya, era un geni de la tàctica política i havia assolit un èxit absolut. No vull judicar les intencions del Conseller, li suposo les millors, però efectivament el calendari escolar ha estat una espessa cortina de fum ben general tot i que algun mitjà ha destacat per l’entusiasme en inflar el globus.

    No gaire més enllà ha anat el debat sobre un altre canvi, i aquest si que pot ser de major calat, que és el del ordinadors a les aules. Una mesura de fons positiva tot i que precipitada en la posta en marxa i que requereix un debat més ampli, serè i constructiu si no volem que esdevingui merament un canvi en el paisatge de les aules. Els ordinadors haurien de propiciar altres maneres de fer, però això ja és molt més complex que fer arribar les màquines o, encara que sembli mentida, que les connexions a internet funcionin. Aquest debat resta pendent. Estem massa enlluernats desembolicant ordinadors.

    dimecres, 25 d’agost de 2010

    De la joia pel retorn a la reflexió sobre el futur

    Algunes declaracions dels dirigents de Barcelona Acció Solidària amb motiu del retorn de dos dels seus membres després d’un llarg segrest, ben amplificades per l’ampli ressò mediàtic de la noticia del seu alliberament, deixen un cert regust de preocupació.
    La natural i positiva empatia amb els que han patit la dura experiència del segrest no ens pot fer perdre la realitat de vista. La caravana solidària és, i es pot dir sense embuts de cap mena, un mal model de cooperació. De fet ni de cooperació en ple sentit es pot parlar en aquest cas. Els que acompanyen aquestes caravanes ho poden fer amb la millor intenció i amb tot el bon cor que es vulgui però, si tenim en compte els efectes de la seva acció, tenen més de turistes que no pas de cooperants.

    No es tracta d’aigualir la festa a ningú. L’alegria pel seu rescat, que comparteixo com no pot ser d’altra manera, no ens ha de portar a canonitzar ningú ni, sobretot, hauria de popularitzar o estimular una forma d’actuar que no és pas exemplar.

    Un cop celebrat el retorn, l’entitat hauria de revisar a fons els seus mètodes d’actuació. Homenatjar els segrestats no pot fer-se repetint els errors de concepte i de pràctica, sinó fent avançar l’entitat per nous camins. I més tractant-se d’una entitat que s’aparta molt del cànons més habituals de les entitats dedicades a la cooperació internacional.

    divendres, 6 d’agost de 2010

    Catalunya, una democràcia segrestada

    Sembla que el 24 d’octubre ens tornaran a cridar a votar. Periòdicament votem, si, però la democràcia catalana està segrestada pels partits polítics. Cap de les promeses fetes en aquesta direcció (llei electoral, finançament dels partits...) s’ha acomplert, ni hi ha cap signe de que els partits parlamentaris vulguin encarar aquestes qüestions més enllà de les mútues crítiques carregades d’hipocresia i cinisme.

    Ep! Els partits polítics són necessaris i gairebé consubstancials a una democràcia, però això no treu que hi hagi sistemes com el català on aquests han portat a la hipertròfia del sistema. Vull destacar tres dèficits greus de l’actual sistema.

    dissabte, 31 de juliol de 2010

    Full de ruta per al proper curs

    Què ens passa?
    Ha arribat el moment de començar a distingir seriosament entre les múltiples i heterogènies crisis –algunes de les quals gravíssimes– que ha portat el segle XXI, d'aquest relat equívoc, autolegitimatori i cada cop més ximplet que anomenem “la crisi”. La crisi o les crisis?

    Com hi hem aribat?
    Un conjunt de situacions (enormes ajudes d'Europa en poc temps, bonança econòmica basada en l'oportunitat geogràfica i no pas en l'esforç, enorme creixement del sentiment tutelar de l'Estat, sistema educatiu aberrant, classe política prima, sindicats corporativistes i inútils, etc.) han generat una societat que assumeix determinats aspectes (drets, estils de vida, etc.) que no són normals. I que no només no ho són als països pobres, sinó que no ho són a París, ni a Berlín ni a Nova York. I el més sorprenent: tots aquests hàbits, tan implantats entre nosaltres, no són fruit d'un excés de zel en benefici propi. És molt pitjor. És fruit de la comoditat que comporta la manca d'ambició. Massa part de la població catalana malviu amb aquests vicis perquè no sap aspirar a més. Esperit 'low cost'.

    Calen reformes integrals
    No es pot finançar amb els diners públics tot l'enderrossall de prestacions que fan possible les noves tecnologies. Prestacions a les quals aspira una ciutadania educada més sobre drets col·lectius davant dels serveis públics que no en responsabilitats individuals i estalvi previsor, i amb continuades expectatives de més i millors serveis públics del nostre estat de benestar retroalimentades des de la gratuïtat. El puzle de les reformes.

    Recuperar la confiança
    Smith esmentava tres cartes guanyadores en les economies estatals: el capital físic (els recursos naturals), l'econòmic (els recursos financers) i el laboral (la població activa). Autors contemporanis com Paul Kennedy, Guy Sorman, Robert Putnam o Richard Florida afegeixen tres capitals més: el capital humà (formació), el capital intel·lectual (innovació i aprenentatge) i el capital social (participació cívica i densitat associativa). La fortalesa i avaluació d'aquests capitals determinen el nivell de confiança en un país. Confiança.

    Treballar!
    Ha de tornar el nervi a la nació
    . Fer-nos veure que cal apreciar l'excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l'especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l'esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l'empobriment que arrosseguem. Hem de tornar a l'individualisme enraonat i a la necessària meritocràcia. I allunyar-nos d'aquest populisme col·lectiu que tant agrada als hispans que no persegueix cap altra cosa que diluir-nos. Pla B: treballar.

    Compromís individual per reforçar el país
    Hem d'imposar-nos un nivell d'autoexigència cívica i patriòtica, que ranegi l'excel·lència. Usar el català sense renúncies aguantant els maldecaps que pugui provocar-nos, i amb el compromís de parlar-lo cada vegada millor. Adquirir productes etiquetats en català. Llegir llibres i premsa en català. Escoltar música catalana i ràdios que en posin. Veure cinema i televisió en català. Renunciar a aquells productes la publicitat dels quals no es faci en la nostra llengua. Associar-nos a les entitats que treballen en la defensa de la nostra dignitat, fent-nos-en socis i participar generosament en el seu finançament. Fer una difusió cordial però valenta de les nostres justes aspiracions polítiques i fiscals entre els companys de treball, amics i família. Denunciar els abusos i escarnis als nostres drets nacionals... A partir d'avui.

    I compromís amb un mateix
    El món no és un regal, és una exigència. Els dons que Déu ens donà són les eines del nostre esforç i no l'especulació de la nostra comoditat. No podem volar però podem córrer molt més ràpid. És indigne rabejar-se en la crisi si hem passat tots aquests anys vivint com si fos una brisa. No hi ha cap decadència aliena a nosaltres: i l'avarícia d'alguns banquers i la mediocritat d'alguns polítics tenen l'altra cara de la moneda en la nostra passivitat i en la nostra abstenció. Només se'n sortiran els homes forts. I l'home fort no parla de problemes sinó de solucions i no té retrets sinó esperança. Surt al carrer a defensar el pa i l'alegria i que tothom sàpiga que aquesta boca és teva. L'era de l'home gallina.

    dijous, 29 de juliol de 2010

    Excel·lència educativa per a tothom

    Aquest va ser el tema del darrer Debat d’Educació del curs, celebrat l’1 de juny. La coincidència amb el lliurament dels Premis Baldiri Reixac no hem va permetre assistir-hi, però ara, amb més temps i gràcies a l’excel·lent web d’aquests debats, he pogut apropar-me a l’exposició que va fer Roser Salavert, Doctora en Gestió Educativa i directora general de les escoles públiques del districte escolar 3 de Nova York.

    Trobo molt encertat el tema i mol il·luminadora l’aportació de Salavert, avalada per la pràctica. Tot l’èmfasi que a Catalunya i, especialment des d’algunes institucions, es fa de l’equitat educativa resultaria inútil, i fins i tot tramposa, sense una atenció paral·lela a la qualitat i l’èxit en els resultats i, per tant, a una excel·lència a la que no podem renunciar.

    Salavert explica la transformació d’unes escoles novaiorqueses decidides a creure i demostrar que tots els alumnes tenen la capacitat i el dret d’aprendre i poden assolir unes competències estàndard. Han passat d’una cultura de la conformitat a una de l’excel·lència sostinguda, d’una cultura en què el docent actua individualment a una de la col·laboració estratègica i el lideratge distributiu, d’una cultura de la uniformitat a una cultura de la diferenciació. L’avaluació no és l’objectiu, sinó una eina per a assolir l’excel·lència.

    Per fer-ho han canviat la forma d’ensenyar i la manera de gestionar l’escola, d’acord amb el resum publicat podem destacar alguns aspectes d’aquest canvi:

    dimecres, 28 de juliol de 2010

    Generació powerpoint

    El PowerPoint ha marcat una època en les presentacions públiques i les conferències. A la primera junta Laporta del Barça ja se la va anomenar generació powerpoint, pels gràfics que Ferran Soriano projectava sobre com haurien d’evolucionar les finances del club.

    Com tot, el PowerPoint té defensors i grans detractors, però no hi ha dubte que a efectes pràctics s’ha imposat, amb el gairebé inevitable abús d’una eina que no sempre es fa servir amb eficàcia. I parlar d’eficàcia en aquest cas no és parlar de bellesa sinó d’eficàcia comunicativa: captar l’atenció, trametre millor els missatge, assegurar-ne la comprensió. No es tracte de “decorar” un text ni amorosir gràficament l’aridesa d’unes paraules, es tracte de facilitar la comunicació i sovint un excés de recursos (fotografies, efectes, transicions...) distreu més que no pas ajuda. Per parlar de determinats temes, a un bon orador poc ajut li dona aquesta eina, però es cert que l’excel·lència oratòria no es tant freqüent i que determinades qüestions precisen de gràfics i imatges per a fer-se entenedores.

    Ara que les aules es veuen colonitzades per ordinadors i projectors alerta amb els powerpoints. Val la pena pensar una mica sobre el seu ús. Per això em semblen molt recomanables algunes reflexions com les del docent Antonio Omatos sobre les presentacions multimedia o les de Jordi Adell sobre Prezi, una eina per a presentacions més sofisticada que el PowerPoint, de la que Adell es distancia.

    Finalment la recomanació d’un espai dedicat íntegrament a la qüestió de les presentacions: El Arte de presentar.

    divendres, 23 de juliol de 2010

    L'educació desvirtuada? Un debat interessant

    ¿La educación desvirtuada? Teorías del aprendizaje y su efectividad

    Àudio de l'exposició de Inger Enkvist, destacada acadèmica sueca i autora de nombrosos llibres i assajos sobre l'educació, que vacompareixer en el Parlament de Catalunya, en el debat de la LEC.

    En aquesta exposició, d'agost de 2009 a Xile, Enkvist presenta la seva visió crítica dels corrents de pensament imperants en moltes escoles de pedagogia, que, al seu judici, són les responsables de la caiguda en l'acompliment en proves internacionals d'alguns països com Suècia. Després hi ha un debat amb diversos especialistes xilens.

    Aprendre a llegir llegint: una clau de l’èxit escolar

    Tots hem llegit o sentit manta vegada que la diferència en el nivell socioeconòmic dels pares és el factor més determinant per a explicar les bretxes en el rendiment acadèmic entre estudiants.

    Aquest és un dels mites enderrocat pel llibre "Les escoles que tenim" (2008), de la psicòloga educacional Bàrbara Eyzaguirre i la màster en Educació Loreto Fontaine, que estudia la realitat xilena, però que és del tots transferible a altres contextos. L’estudi parteix d’un profund treball de camp a diverses escoles xilenes.

    Segons les autores expliquen, que més enllà d’altres influències "existeix una relació evident entre aprenentatge escolar i lectura. Si bé no n'hi ha prou amb llegir per a ser una persona educada, també es pot afirmar que qui no sap llegir no es pot educar". Així de simple.

    Escoles de nivell sociocultural similar obtenen resultats millors quan ensenyen a llegir abans i millor. Els centres amb millor rendiment, en els nivells més elementals dediquen el 60% del temps lectiu a lectura, escriptura i expressió verbal, contra només el 25% de les escoles que obtenen resultats més baixos en les avaluacions. Però, a més, privilegien la lectura (37% del seu temps) per sobre les altres possibles activitats, com escriptura, expressió oral, diàleg col·lectiu, organització, correcció, pintar... En les escoles de resultats baixos, en canvi, destinen només l’11% del seu temps a llegir.

    Així, doncs, en els col·legis d'alt rendiment aprenen a llegir, llegint, i aprenen a escriure, perquè se'ls dóna als alumnes l'oportunitat de fer-lo. Les activitats no s'improvisen. Hi ha directius preocupats, que s'involucren en la planificació de classes, defineixen objectius, posen terminis clars per a aconseguir-los, visiten les classes, fan proves de nivell, detecten debilitats i prenen decisions per a superar-les. "Una cosa fonamental és que es preocupen que tots els alumnes, sense excepcions, compleixin amb les seves obligacions", adverteix Loreto Fontaine en declaracions al diari El Mercurio. Els nens són interpel·lats individualment, tots els seus treballs es revisen i si algun no compleix, sofreix alguna conseqüència. "Totes les bones escoles tenen, a més, una política per a fer-se càrrec dels nens que s'endarrereixen”, afirma Bàrbara Eyzaguirre.

    Però, a més, segons Fontaine, hi ha un punt que, encara que sigui difícil de mesurar és fonamental a l'hora d'aconseguir resultats: Els professors de les bones escoles creuen en la seva capacitat per a ensenyar i, sobretot, tenen fe en els seus alumnes. Estan convençuts que tots ells poden aprendre i no consideren que les condicions socials i familiars dels nens siguin barreres impossibles de superar. El contrari succeeix en els col·legis amb baix rendiment. Els docents senten que aquests nens no seran capaços de sortir endavant i els transmeten les seves baixes expectatives. L'estudi deixa de manifest que no és el mateix estudiar en una o altra escola.

    De vegades, el sentit comú necessita verificacions científiques!

    Les mateixes autores ho són també d'un capítol sobre política educativa del llibre col·lectiu ¿Qué Hacer Ahora? Propuestas para el Desarrollo, editat el 2001 per la mateixa institució que l'altre esmentat, el Centro de Estudios Públicos de Xile. El capítol es titula "Una Estructura que Presione a las Escuelas a Hacerlo Bien" i es pot llegir aquí. Molt recomenable per a tots els qui hagin de preparar programes electorals d'educació aquest estiu.

    dimarts, 13 de juliol de 2010

    El tren ja ha sortit, comença la transició

    Vaig votar si en el referèndum per l’Estatut, superant amb militància el natural escepticisme que el procés d’elaboració em va provocar. Al cap d’un any, en la negociació del nou fiançament autonòmic, ja vaig veure l’Estatut tocat de mort. Se’n va prescindir olímpicament quan de fet, millor el finançament era una, si no la primera, prioritat del nou estatut.

    El que ha anat passant després ha estat senzillament la mort de l’Estatut no tant sols com a text sinó com a instrument per dotar-nos d’autogovern. L’enterro a tingut dues cerimònies. La sentència del qui els semblava massa i la manifestació de dissabte protagonitzada principalment pels qui ens semblava massa poc. I ara què, és la pregunta general.

    És evident que entrem en una nova etapa. Les apel·lacions a la unitat no són suficients per encarar-les. El major grau d’unitat es desitjable per encarar el futur, però la unitat sola no ens el portarà sinó sabem el que volem o si, en ares a aquesta unitat, tornem a l’atzucac. De unitat no n’hi hagut gens en tot el procés –o no recordem l’ara president de la Generalitat presentant esmenes a l’Estatut votat per amplíssima majoria al Parlament de Catalunya?-. Una total unitat és impensable en una societat plural i diversa com és la catalana. El que cal és decidir majoritàriament –amb una majoria quan més àmplia millor- una direcció i un lideratge, en un procés que serà complex i llarg.

    Enterrat l’Estatut, la vida continua, comencem a moure’ns però el demà no vindrà sol. Com de costum l’encerta Ferran Sáez a les pàgines de l’Avui, anunciant que comença la transició o l’Iu Forn a les mateixes pàgines, menys sarcàstic i més seriós que de costum avisant que el tren ja ha sortit.

    divendres, 9 de juliol de 2010

    Públic i privat

    Les coses privades ja són públiques en el pitjor sentit de la paraula, és a dir, són impersonals i deshumanitzades. I les coses públiques ja són privades en el pitjor sentit de la paraula; això és, són misterioses i secretes, i estan molt corrompudes.

    G. K. Chesterton

    dijous, 8 de juliol de 2010

    Esforç per callar

    Per sobreviure tots hem d’assumir una quota de contradicció interna, fer renuncies, pactar amb la realitat. El meu pacte amb la realitat és, de fa anys, no dir sempre tot el que penso, però en cap cas dir el que no penso. I no deixa de ser un pacte més arriscat del que em pensava.

    A causa d’aquest pacte i de les meves responsabilitats sovint he de callar més del que voldria. Hi ha circumstàncies en les que això se’m fa molt difícil. Catalunya i l’educació, que son dos de les meves passions principals, fa massa dies que em farien parlar en excés i no gens bé. Que Déu i faci més que nosaltres és l’esperança, i que no en venci la sospita que hi ha coses que no les arregla ni Déu Nostre Senyor.

    dimecres, 30 de juny de 2010

    I encara s’ho gasten en propaganda!

    Quan l’esbodellament de l’Estatut m’havia distret momentàniament de la injusta i maliciosa retallada a l’escola concertada, fullejant el diari, topo aquest matí amb un anunci a dos pàgines pagat pel departament que dirigeix el Conseller Saura. El titular principal és Tecnologia millor per lluitar contra els incendis de l’estiu, acompanyat d’una gran foto d’un helicòpter del que destaca especialment el logo del departament del Sr. Saura. Propaganda pura i dura! Encara tenen la barra de dir que és informació de servei per a la ciutadania!
    Aquests que dilapiden l’escàs diner públic disponible per fer-se propaganda són els que ens demanen comprensió per la situació econòmica que vivim. Una mica d’exemplaritat, si us plau, abans de començar a parlar.
    Un dia més em reafirmo amb la necessitat d’oposar-nos frontalment al mal govern.

    dimarts, 29 de juny de 2010

    No és a favor de l’Estatut, sinó del dret a decidir

    El dimarts 25 d’agost de 2009 vaig escriure una anotació en aquest blog amb aquest mateix títol: No és a favor de l’Estatut, sinó del dret a decidir. Constato que en aquesta línia va la convocatòria que Òmnium acaba de fer per a una manifestació el proper 10 de juliol.


    L'Estatut plebiscitat pel poble de Catalunya ja va tenir una retallada pràctica encoberta en la negociació del finançament autonòmic. Per a mi va ser la prova definitiva de que d'aquest estatut no es podia esperar gran cosa. Al cap de ben poc ja era vell.

    divendres, 18 de juny de 2010

    Vàrem omplir la plaça de Sant Jaume

    [foto de La Vanguardia]

    [foto de Sergi Gallego]

    Ahir, amb l’ajut de molts, vàrem omplir la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Més de 5.000 persones vàrem defensar l’escola concertada i a tots els qui hi treballen. És una fita important per tal que la nostra veu sigui escoltada. Alguns mitjans de comunicació ho recullen fidelment (Avui, La Vanguardia, El Periódico) i altres opten per un clamorós silenci. Moltes gràcies a totes i tots.

    Més fotos de la concentració clicant aquí.

    dimecres, 16 de juny de 2010

    L’escola concertada sortirà al carrer

    CATALUNYA RÀDIO- Notícia llegida als butlletins informatius: ‘Les escoles concertades duran als tribunals la retallada de sous als professors’

    EL PAÍS- La escuela concertada llevará a los tribunales a Educación por recortar el sueldo de los docentes

    CATALUNYA RELIGIÓ- L’escola concertada surt al carrer

    DIARI DE GIRONA- L’escola concertada surt al carrer contra la política de la Generalitat

    Llegiu a: http://www3.escolacristiana.org/wp_recullpremsa/

    dimarts, 15 de juny de 2010

    Roda de premsa de la concentració del 17 de juny

    Aquest matí, representants de les 11 entitats convocants de la concentració d'aquest dijous, contra la discriminació de l'escola concertada, hem ofert una roda de premsa per explicar-ne els motius. Els lectors de Vent de Cara, ja els coneixeu prou!

    dilluns, 14 de juny de 2010

    Magma

    Aquell impuls profund que confereix

    densitat a silencis i paraules
    no ens l'han arrabassat, ni l'arbre en què
    tots els vents conflueixen i s'exalten.
    Una cortina blava ens fa de mar
    perquè la hisenda és magra; però totes
    les veus del temps inciten al retorn
    i són altes i clares les mirades.
    ¿D'on sinó del profund d'aquest combat,
    n'haurem senyals i força? Tant vida
    no creix debades. Fosca i llum fan un
    sol baluard i els anys ens configuren
    a poc a poc. Petgem sense temor.
    Tots els camins proclamaran certeses.
    Miquel Martí i Pol (L'àmbit de tots els àmbits, 1980)

    diumenge, 13 de juny de 2010

    Un fet insòlit: l’Escola Cristiana surt al carrer!

    L’escola cristiana de Catalunya (titulars, professorat i AMPAs) junt a les principals organitzacions de l’escola concertada, han convocat una concentració davant el Palau de la Generalitat, per al dijous dia 17 de juny, amb el lema: no a la discriminació! Aquesta convocatòria és un fet insòlit. Mai l’escola cristiana havia convocat un acte al carrer i amb aquest marcat caràcter de protesta. Mai l’escola concertada havia fet una convocatòria conjunta amb el grau d’unitat que caracteritza aquesta.

    dijous, 10 de juny de 2010

    No a la discriminació!

    L’escola concertada de Catalunya diu
    no a la discriminació!

    Després de la postergació de l’escola concertada i de les seves necessitats acumulades en els darrers temps, ara el govern de la Generalitat, de manera unilateral i injusta, vol fer pagar la crisi al professorat d’aquestes escoles.

    Les comunitats educatives de l’escola concertada de Catalunya (titulars, professorat, personal d’administració i serveis i famílies que hi confien l’educació dels fills) no poden acceptar aquestes mesures:

    Cap retallada al professorat de la concertada

    Per una resposta a la crisi, pactada, solidària i ben gestionada

    Per expressar aquesta voluntat, es convoca totes les comunitats educatives de les escoles concertades de Catalunya i persones que comparteixin aquestes justes reivindicacions a la:

    Concentració
    a la Plaça Sant Jaume de Barcelona
    Dijous 17 de juny de 2010 a les 19 h

    Convoquen:
    Agrupació Escolar Catalana - AEC
    Confederació de Centres Autònoms d’Ensenyament de Catalunya - CCAEC
    DINCAT - Associació Empresarial d’Economia Social
    Federació Catalana de Centres d’Ensenyament de Catalunya - FCCEC
    Federació d’Associacions de Pares d’Escoles Lliures - FAPEL
    Fundació Escola Cristiana de Catalunya - FECC (Associació de Professors de les Escoles Cristianes de Catalunya - APECC, Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya - APSEC, Confederació Cristiana d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya - CCAPAC)
    Unió General de Treballadors de Catalunya - UGT
    Unió Sindical Obrera de Catalunya - USOC

    divendres, 4 de juny de 2010

    Solidaritat

    L'oposició frontal a la retallada salarial del professorat de la concertada, es pot qualificar de poc solidaria?
    Sens dubte hi ha gent que ho passa ptijor, la crisi és ben real i la situació és molt greu, però els qui ens governen tenen alguna credibilitat per demanar-nos austeritat, sacrificis o solidaritat?

    Solidaritat amb els que més pateixen o solidaritat amb ells, els primers responsables del dèficit públic que obliga ara a les retallades desesperades i sense miraments?

    Motius per expressar aquest dubte n'hi ha molts. Sense anar més lluny podem analitzar els exemples d'austeritat del tripartit. Però tampoc l'Estat es queda curt amb Ministeris sencers sense competències, institucions tant útils i imprescindibles com el Senat... i també tenim els Ajuntaments, les Diputacions, els Consells Comarcals... sort que encara no han arribat les Vegueries!

    I rèmores històriques (com les peonades) o remores incomprensiblement més modernes com la bogeria antieconòmica de la xarxa espanyola de l'AVE encara en ple desenvolupament (allò del "coser España con hilos de hierro" de la Maleni).

    I si calia arribar a retallar en educació, hi havia alternatives més justes i eficaces.

    Sense que s'assumeixin responsabilitats no hi ha credibilitat per demanar solidaritat. Algú les pensa reconèixer i assumir algun dia?

    dimarts, 1 de juny de 2010

    Maragall no té cap justificació

    El conseller Maragall no dona (ni té) cap justificació a la retallada a la concertada. Una mesura:

    Socialment injusta:

    El professorat de la concertada fa més hores de classe, amb més alumnes i amb menys recursos (fa basarda repetir-ho però per algun missatge rebut, hi ha gent que no se n’assabenta i és que el nostre sistema educatiu sembla que ha causat estralls en la capacitat de comprensió de molta gent).

    Políticament malintencionada:

    Instada per sector minoritaris del govern per desestabilitzar l’escola concertada, enfrontar sindicats i titulars de centre i generar divisió entre el professorat de l’escola concertada (ara els que estan en nivells no concertats a una mateixa escola passaran a cobrar més que els companys de nivells concertats).

    Jurídicament deficient:

    Un autèntic nyap jurídic que genera una total inseguretat respecte les mesures a totes les parts implicades: treballadors, empresa i administració pública (vulnerant la negociació col·lectiva i els mandats constitucional i estatutari).