dimecres, 28 d’agost del 2013

L’Ernest Maragall, Conseller d’Educació

Durant els quatre anys que Ernest Maragall va ser Conseller d’Educació, en diversos moments va ser objecte de les meves crítiques sovint reflectides en aquest blog. 

Exemples significatius, però no pas únics d'aquestes crítiques, que podeu trobar aquí mateix al Vent de cara, són la política de llars d’infants (que no havia iniciat ell, però que no va rectificar ni corregir) i les primeres retallades, que ens van agafar a tots per sorpresa i amb el pas canviat, perquè el mateix govern ens havia estat amagant la crisi i amb la LEC se'ns prometia molt

Potser sobre aquest darrer punt avui matisaria la meva l’opinió, respecte altres crítiques a aspectes concrets de l’actuació de l’administració durant el seu mandat les mantinc.

Amb tot, el discurs del Maragall Conseller sempre em van interessar i fins i tot seduir. En molts aspectes era un llenguatge fresc i nou en el món educatiu, molt necessari i escaient. A voltes trobava contradictori el discurs de Maragall i la pràctica del departament d’Educació del que ell era titular. Aquí mateix vaig fer palesa la meva perplexitat per el que jo considerava contradictori amb l’apunt És Maragall el Conseller d’Educació? 

El llibre de Maragall i Colomé, març de 2013

El perquè d’algunes d’aquestes contradiccions i moltes altres coses queden ara explicades a Escola nova, poble lliure (editat per RBA La Magrana), el llibre en que Ernest Maragall i Francesc Colomé, tot explicant els seus 4 anys (2006-2010) al capdavant d’aquest departament de la Generalitat, van trenant una reflexió sobre l'ensenyament i la política educativa que va més enllà de la crònica d'aquells 1492 dies.


No cal dir que el llibre és molt interessant i recomanable per a tots els interessats en l’educació a Catalunya, tal com insistia en la nota que vaig publicar a El Matí Digital (El Conseller Maragall es reivindica):

El Conseller Maragall es reivindica, amb el llibre Escola nova, poble lliure

Ernest Maragall va ser un Conseller valent. No va defugir mai les responsabilitats i va demostrar que si acceptava ser Conseller d’Educació era per impulsar reformes.
Ernest Maragall és un polític gens anodí. Els seus darrers moviments són coherents amb la seva trajectòria de polític amb personalitat pròpia i sempre incòmode amb els aparells. El seu pas com a Conseller d’Educació, després d’un nomenament que va sorprendre tothom -també a l’interessat-, tampoc va ser un “qui dia passa any empeny”. S’hi va abocar i va intentar un grapat de reformes, amb desigual fortuna, però va deixar com a llegat una Llei d’Educació ambiciosa i, insòlit en l’àmbit educatiu, aprovada per un ampli consens (la LEC).
Cliqueu aquí per llegir tot l'article.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Els goigs i les esperances del poble són també els de l’Església?

El Dret a decidir i l’Església

Article a Catalunya Religió

Una de les virtuts del moviment sobiranista català és la seva radicalitat democràtica. El debat, previ al de la independència, sobre el Dret a decidir pot semblar a alguns un “marejar la perdiu”, una manca de claredat en la proposta o una prudència sospitosa de manca de convicció. Però, a desgrat dels impacients –entre els que hi ha dies que m’hi compto-, cal dir que és un clar encert estratègic. 

Davant del col·lapse jurídic provocat per la sentència sobre l’Estatut d’Autonomia, dictada pel cada cop més desprestigiat Tribunal Constitucional, contra la voluntat popular expressada per àmplies majories en els parlaments català i espanyol i en referèndum pel poble de Catalunya, la resposta és la radicalitat democràtica del Dret a decidir.

Potser també us interessarà llegir:

La independència és una opció moralment acceptable per a l’Església 
L’opció moral de la independència
El magisteri catòlic avala el dret a decidir
Independentisme i regeneracionisme
Cristians per la independència davant l'11 de setembre
"El nostre patriotisme" 
Cristians per la Independència

dimecres, 7 d’agost del 2013

La bona gent que creu en el país

Gent sense agenda oculta ni segones intencions, de bona fe, que no porfidieja, que no espera un benefici directe o personal de la construcció d’un estat català.

Aquesta gent és la garantia del procés per a la independència de Catalunya. Aquesta gent ens portarà a la llibertat i no pas els que barregen causes particulars que divideixen, ni els egòlatres que mai cedeixen el seu protagonisme personal, ni els que fan de Catalunya el baluard d'altres causes i que distreuen del camí, en aquesta cruïlla històrica que pot ser la de la llibertat.

A parlat d'aquesta bona gent he dedicat un article publicat a El Matí Digital. Si us abelleix, llegiu-lo aquí.