divendres, 29 de maig del 2009

Per quan el primer Congrés Català de tot el Tercer Sector?


L'article per xarxanet. Els reptes del tercer sector.

Des de diferents àmbits del Tercer Sector s'està demostrant haver assolit altes cotes de consolidació i maduresa. Atesa aquesta circumstància i tenint en compte els canvis de tot ordre que estem vivint i, específicament, alguns canvis que incideixen de manera directa en el Tercer Sector, no seria hora de proposar-se noves fites? Potser un congrés català que, per primer cop, fos de tot el Tercer Sector podria ajudar-hi. No hauria de ser difícil consensuar una agenda de temes a abordar.

Llegir més

dilluns, 25 de maig del 2009

XXXI Premis Baldiri Reixac


Aquest vespre, al Teatre Nacional de Catalunya, és farà el lliurament de premis de la seva XXXI convocatòria, en les modalitats d'escoles i mestres i professors. El 7 de juny, a l'Espluga de Francolí, es farà el lliurament de premis a alumnes.

Aquests premis, destinats a l’estímul i al reconeixement de l’escola catalana, són dotats per la Fundació Lluís Carulla amb les aportacions voluntàries dels receptors del llibre-nadala que la Fundació tramet cada any a persones interessades per la nostra cultura.

Fa una colla d'anys que es lliuren aquests premis i, malgrat pugui soprendre algú poc coneixedor de la realitat, no estan pas de més uns premis, des de la iniciativa civil, destinats a estimular l'escola catalana, és a dir, a promoure la catalanitat de l'escola a tots els territoris de parla catalana.

Felicitats als guardonats!

diumenge, 24 de maig del 2009

Ja no es creen escoles així



Com a jurat dels premis Baldiri Reixac vaig tenir l’ocasió de visitar l’ Escola Decroly de Barcelona.

Amb independència dels mèrits en relació al premi –que no pertoca ara parlar-ne, és concedeixen demà-, vaig gaudir molt de la visita. Es tracte d’una escola petita, només una línia d'infantil i primària, però que treballa amb un rigor i una autoexigència exemplars.

Em va impressionar fortament i grata la coherència metodològica i la integritat amb la que treballaven els mètodes del pedagog que dona nom a l’Escola. Em va traslladar a la meva època d’estudiant descobrint els mètodes globals i iniciant-nos en la dinàmica dels centres d’interès, pràctiques preconitzats pel metge i educador belga Ovidie Decroly (1871-1932), el senyor de la fotografia.

Però a l’Escola Decroly seguir amb rigor un mètode no comporta cap encarcarament, ni ser deutora d'un pedagog del tombant dels segles XIX i XX indica cap manca d’actualització o obertura a la realitat d’avui. Per contra, aquesta fidelitat els dona una atenció a la selecció i formació del professorat per tal que pugui treballar en la línia de l’escola, una gran cohesió d’equip a tots els mestres i una consciència de singularitat o especificitat que els fa especialment conscients d’allò que fan i dels motius per fer-ho.

Una escola amb ànima, en definitiva. Una escola amb un caràcter propi marcat més que per opcions filosòfiques, per opcions pedagògiques i metodològiques.

Escoles així enriqueixen el panorama pedagògic. La va fundar fa poc de més 50 anys Mn. Josep Maria Bosch que la dirigí fins al curs 1999 –2000, persona amb inquietud per la pedagogia i pel seu país, impartí classes de català a l'escola durant molts anys, a més de participar en la preparació de mestres.
Malauradament ara no se’n fan d’escoles així. En part perquè vivim temps més eclèctics, però també per problemes estructurals que tallen les possibilitats d’emergir noves escoles amb caràcters propis ben definits i singularitzadors.

L’escola pública té molt difícil construir projectes d’aquesta naturalesa per la seva forma de provisió del professorat i d’escoles privades fa anys que pràcticament no se’n creen de noves a Catalunya. Les incerteses i dificultats de l’escola concertada desanimen emprendre aquestes aventures. Tant de bo la LEC introdueixi un punt d’inflexió en aquesta dinàmica, tant per a l’escola pública com per a l’escola privada concertada, sinó la pedagogia catalana seguirà esllanguint-se.

Nova vaga a la pública

En tornen a parlar els diaris. Ara una estranya vaga de tres hores al migdia. Les raons de la convocatòria son cada cop més vagues –i no hi ha cap deix d’ironia en la frase-.

El seguiment –si es que en té- només pot estar motivat per un desencís del professorat, les causes del qual poc tenen a veure amb el que diuen els sindicats.

No hi res en el dictamen de la LEC que es pugui considerar lesiu per a l’escola pública. Tampoc hi ha res que es pugui considerar tracte de favor a la concertada. Amb uns acords de plantilles revisats generosament fa dos anys, la possibilitat, prou acotada i restringida, de fer –de manera voluntària- més hores de classe incentivada econòmicament no és motiu per paralitzar l’escola pública ni que sigui durant tres hores. A que juguen els sindicats? Què passa de debò a l’escola pública?

divendres, 22 de maig del 2009

Fins a la nàusea

Salvador Sostres és un escriptor que, per dir-ho suau, porta penjada l’etiqueta de provocador. Però sovint té l’habilitat de posar el dit a la nafra. I tria la pústula més purulenta. El dit és seu, però la putrescència de la ferida no l’han provocat els seus mots.

Avui, parlant de l’enèsim vídeo dels socialistes que intenta recórrer a la por respecte al PP com a únic argument electoral, afirma: Si no et sens insultat per una propaganda tan mesquina, quin és el teu sentit de la decència? Si no et sens humiliat quan pretenen fer-te passar per imbècil quin és el límit de la teva dignitat?

Si no l’heu vist, no el recomano. Està al mateix nivell moral i intel·lectual que l’anunci dels nens emmanillats publicat pel PP fa uns dies. Però, és clar, un vídeo fa més efecte. Quina raó té en Sostres! Cada cop se'ns deu quedar més cara d’imbècils a tots plegats.

dijous, 21 de maig del 2009

Fent comunitat educativa

La comunitat educativa és una expressió posada en circulació fa anys, amb caràcter jurídic fins i tot, que s’inscriu plenament en el corrent del llenguatge políticament correcte.

Amb comunitat educativa s’al·ludeix eufemísticament al conjunt d’estaments d’alguna manera presents a l’escola. Fonamentalment els docents, els alumnes i els pares d’aquests, tot i que també inclou el personal no docent i representants de la titularitat. El terme comunitat ens vol remetre a un suposat sentiment de pertinença comuna per sobre de la condició estamentaria de cadascú i a una vaga idea d’implicació mútua i corresponsabilitat.

És fàcil adivinar que aquesta comunitat no la construeixen les lleis que en parlen i que sovint les relacions dels seus diversos sectors disten de ser comunitàries. La LEC insisteix, benintencionadament (com no!), en el concepte i l’amplia. Tant l’amplia que ha de crear un concepte nou, el de comunitat escolar, per no perdre’ns en una comunitat educativa gairebé universal.

Però mentre tant, i des del 2004, la regulació d’admissió d’alumnes dictada pels dos governs tripartits (els decrets del 2004 i del 2007) ha limitat les possibilitats que els alumnes de 0-3 anys puguin continuar en el mateix centre si aquest continua l’escolaritat o que els fills d’exalumnes tinguin algun tipus de preferència, ni que sigui en cas d’empat, en el barem d’admissió d’alumnes. No són mesures que contribueixin a fer comunitat a l’entorn de l’escola.

Tot això em venia al cap aquest passat diumenge que vaig tenir l’ocasió de participar en l’Aplec de la Sagrada Família d’Urgell. Un aplec de persones vinculades a les obres d’aquesta institució religiosa d’origen urgellonenc, principalment escoles. Més de 1400 persones –professorat, alumnes, famílies d’alumnes i persones vinculades a altres obres- varen omplir els carrers de la Seu, la catedral i el poliesportiu en una diada festiva i joiosa. Fent comunitat i celebrant comunitat.

I és que la comunitat educativa no la fan les lleis sinó que es construeix cada dia. Hi ha mesures que l’afavoreixen i d’altres com les esmentades abans que la dificulten. En el desplegament de la LEC apostarem realment per bastir comunitats educatives a l’entorn de l’escola o en tindrem prou amb la retòrica emfàtica del políticament correcte?

dimecres, 20 de maig del 2009

La desafecció dels mestres

Després d’espectacles com els dels ordinadors per als nens de 5è de primària –que no ha acabat i sembla que pot esdevenir un serial dels llargs-, algú dubte encara de les causes de la desafecció dels docents respecte les polítiques educatives?

És que no tant sol es tracte de missatges de cara a la galeria que sovint no es tradueixen en res (com tantes promeses semblants), sinó que son motiu de desorientació i confusió per als pares, per als propis estudiants, per a la opinió pública. I són també cortines de fum respecte els problemes reals de l’ensenyament.

Unes promeses tapen els altres. Potser parlant d’ordinadors i llibres digitals la gent ja no se’n recordarà de la promesa gratuïtat dels llibres de text, que no ha arribat pas.

Mentre tant, la feina del dia a dia per fer. Encara no s’ha publicat el calendari del proper curs, no s’han concedit algunes subvencions per aquest curs que, cal recordar-ho, acabarà el més que ve...

Quina basarda!


El pitjor Aznar no va aparèixer fins a la majoria absoluta del PP. El pitjor Zapatero –el pitjor president del govern de la democràcia espanyola- n’ha tingut prou amb una majoria relativa i inestable per aflorar amb tot el seu esplendor de frivolitat i trampa.

Escoltar Zapatero em produeix, fins i tot, malestar físic. No m’estranyaria que qualsevol dia em provoqui alguna erupció cutània. I diuen que “ha guanyat” el debat de política general tancat ahir amb les resolucions a les Corts espanyoles. Si és així, Espanya no té remei.

I no ens enganyem. Si en alguna cosa es fa evident que Zapatero és el pitjor president que hem tingut és en la política respecte Catalunya. Aquesta gent ens està ensorrant Catalunya materialment i, encara pitjor, moralment.

divendres, 15 de maig del 2009

Donar temps és guanyar-lo



Tenim savis ben a prop. Savis discrets, poc mediàtics. Josep M Esquirol n’és un. Filòsof, i no tant sols professor de filosofia, que amb els seus assaigs va construint un discurs. Un discurs sobre qüestions essencials –fa poc confessava, entre amics, que es negava a tractar dels temes que dictava la moda, no l'interessen gens-.
La seva darrera obra està dedicada al temps. Un tema essencial com pocs ja que en el temps ens hi va la vida!
Ara ens ha ofert una petita concessió mediàtica. Una entrevista a la contra de La Vanguardia del dimecres 13 de maig. Un petit tast per obrir la gana. Llegiu-la aquí.

Desviar l'atenció de la Justícia i la Reconciliació com a problemes centrals a l'Àfrica

Jean de Dieu Tagne, Escolapi, màster en Biblia, escriu per a EcleSALia, des de Camerún. En reprodueixo alguns fragments:

Como camerunés, orgulloso de mi patria, me siento traicionado e insultado por estos hombres y mujeres mediáticos que han desviado mi atención sobre las cuestiones de Justicia y Reconciliación, a las que el Papa quiere invitar a África y al mundo.

El alboroto mediático sobre la utilización del preservativo, que ha acompañado al viaje de Benedicto XVI a África ha sido una maquinación organizada de golpe por los que saquean a África y quieren distraer la opinión pública cuando se quieren mostrar los verdaderos problemas. ¿Por qué distraer a África y al mundo con el preservativo, cuando el Papa llama a la Justicia y a la Reconciliación?

En un primer momento quise dejar pasar el problema, considerándolo como un malentendido cualquiera, pero la insistencia de los medios de comunicación, que han desviado la atención sobre este único punto, me condujo a la duda sobre las intenciones profundas de los autores de la manipulación.

Mirando de cerca, comprendí que no es solamente el Papa, sino que es también África y los africanos quienes somos analizados: todo se puede hacer para denigrar a África, para llamar la atención sobre problemas secundarios, cuando el Papa estudia la cuestión hasta el fondo. Los manipuladores han utilizado la más vieja técnica: separar extractos de su contexto original y después cargarles contenidos diferentes y erróneos; y manejarlos finalmente como palabras del Papa.

Pero los africanos se han dado cuenta y no cesan de reaccionar contra este acto de sabotaje, tejido de mentiras y manipulaciones de la opinión.

Es necesario volver al debate que interesa a los africanos.


És curiós veure com a Catalunya mateix s’ha produït aquesta manipulació. També és curiós veure com ICV, amb una escalada verbal culminada pel candidat europeu Romeva, ha esta la còmplice principal dels que, en paraules d’aquest camerunès, saquegen Àfrica.

dimarts, 12 de maig del 2009

Que no falti de res!


Zapatero ha anunciat aquest matí que el govern aprovarà el projecte Escola 2.0 per la modernització del sistema d’ensenyament. Les cròniques apunten que les aules disposaran a partir del proper curs de pissarres digitals, connexió sense fils a Internet i cada alumne tindrà el seu propi ordinador personal i portàtil amb el que podrà seguir treballant fent els deures a casa.

Alguna d’aquestes coses ja s’havia anunciat en alguna altra ocasió. Aquests anuncis son de franc! Però això de l’ordinador personal portàtil, per a cada nen el curs que ve, crec que encara no s’havia dit. Com acudit és dels bons.

Ah! I el finançament pel 15 de juliol (o serà el 18 per mantenir les commemoracions?), que ara deuen tenir feina triant el model d’ordinador!

Ja estan tirant de la llengua

Altra cop el trampós debat de la llengua ve a emmascarar-ho tot.

Des del PP es brama contra la LEC i ja s’amenaça amb recursos als tribunals. Ahir diumenge un diari publicava un anunci infame del PP de Catalunya.

Altra cop l’educació i l’escola relegades i el debat centrat en nominalismes legals sobre quantes hores cal impartir d’una llengua. Com si després totes aquestes prescripcions es complissin escrupolosament. Com si aquest fos el real debat educatiu.

En el fons trobem la il·lusió d’alguns polítics de configurar la realitat amb les seves disposicions. Hi ha una obsessió política pel currículum. I si el limitéssim a uns objectius entorn a les competències bàsiques i que cada escola, en funció de la seva realitat, cerqués la millor manera d’assolir-los? En l’àmbit lingüístic es evident que les necessitats de l’alumnat poder ser molt diverses en funció dels diferents entorns sociolingüístics.

Els polítics que hi juguen ja ho saben això, no poden ser tant ignorants, però no els interessa que la realitat els espatlli les seves croades.

Tot els espanyolistes rivalitzen en aquest joc. Ara el crit al cel l’estan posant els del PP, defensant, entre altres, l’obligatorietat d’un mínim de tres hores setmanals de castellà a Catalunya. Una mesura –la de les tres hores- que han implantat els socialistes en desenvolupament de la LOE. Una mesura que el PP d’Aznar –tot i les proclames- no va arribar a instaurar mai.

Ves per on, el PP de Rajoy frisós perquè una llei catalana no vulneri les disposicions emanades del govern de Zapatero. Perquè diguin que hi ha divisió política a Espanya! I demà comença el debat del estado de la nación... Déu nos en guard!

divendres, 8 de maig del 2009

Sense comentaris


Sí, podem! ...millorar l'educació!



El presidente Obama y su Secretario de Educación parecen tenerlo claro: Si es necesario, hay que enfrentarse a los sindicatos de enseñantes, aunque tradicionalmente hayan sido un soporte de las tesis demócratas, e incluso a los dogmas doctrinales del Partido Demócrata. No en vano la nueva administración se jacta de ejercer la política precisa para un momento que caracteriza, sin ambigüedades, de post-ideológico.

La principal obligación del gobierno, insiste Obama, es asegurarse de que se gasta cada céntimo de manera adecuada. Y en educación no es esto lo que ocurre. Además, re-insiste por activa y por pasiva, está demostrado que no todo se arregla ni con más dinero ni reduciendo continuamente el número de alumnos por clase.

Resumiendo mucho podemos concretar las medidas educativas que intenta implantar Obama de la siguiente manera:

- Incremento de las “charter schools”, que son escuelas públicas, pero independientes (otro día hablaré de ellas) con completa autonomía financiera y gran autonomía administrativa. Por cierto que la experiencia de las “chartes schools” está demostrando que los directores de las mismas prefieren reducir el número de profesores para disponer de más recursos didácticos.
- Identificar a los mejores maestros e incrementarles el salario.
- Despedir a los malos profesores.
- Cerrar las escuelas que funcionan mal y reabrirlas con nuevos equipos docentes.
- Se necesitan buenos especialistas (especialmente en matemáticas y ciencias): hay que ofrecerles un sueldo atractivo.
- Aumentar las horas lectivas.
- Disponer de instrumentos de evaluación sofisticados de profesores y directores.
- Más tecnología para las aulas.
- Modernizar los laboratorios.

No ha arribat pas cap notícia sobre que l'ensenyament als USA estigui en vaga...

Camats menteix

Es rotundament fals que a la LEC "s'equiparen les escoles en drets però no en obligacions". Segurament la potaveu d'ICV sap perfectamente que això no és així i per això no dona cap exemple d'aquest suposat desequilibri. A qui preten enganyar? Pur verbalisme ja que a continuació insisteix que ells seguiran en el govern amb LEC o sense LEC. No es pot ensenyar més el llautó! Quin mal que fan a l'educació i a la política!

dilluns, 4 de maig del 2009

Generació "Y"

Ja diuen que la joventut es cura amb l’edat... Tot i que ja hi ha un enllaç permanent a sintonies i disentonies, recomano la definició generacional que trobem avui a El café de Ocata.

LEC: Conseqüències positives del pacte amb CiU

Amb la LEC els concerts es podrien ampliar a la postobligatòria

Encara en sabem poc, però aquest passat cap de setmana, dos diaris han coincidit en esmentar que el pacte de CiU amb el PSC i ERC per a la LEC obriria el pas per ampliar els concerts a la postobligatoria i les subvencions a altres àmbits de l’ensenyament com les llars o les escoles de música. És una excel·lent notícia!

Un dels mitjans es va afanyar a consignar el rebuig a la mesura per part d’ICV i els sindicats CCOO, UGT i USTEC-STE i l’opinió favorable d’USOC.

L’actitud d’USTEC, encara que hi puguem estar en total desacord, és coherent amb el seu principi de que l’escola concertada no hauria d’existir. No s'ho amaguen.

També és plenament coherent el suport d’USOC, sindicat majoritari a l’escola concertada. La mesura no només és positiva pera la consolidació dels centres (i dels llocs de treball per tant), sinó que la concertació de determinats nivells suposa unes millores directes per al professorat. Allò que caldria esperar és que tots els sindicats defensin de manera entusiasta l'ampliació dels concerts com ho fa USOC.

Per tant, molt més difícil és entendre la posició de CCOO i d’UGT. Val a dir que el diari recull posicionaments del conjunt del sindicat però la federació d’ensenyament privat d’UGT, en el seu dia, si es va mostra partidària de la concertació del batxillerat. Cosa que CCOO no ha fet mai.

El cas d’ICV també és de difícil comprensió, però tot el seu comportament amb la LEC es força estrany. Està en el govern, però no es fa solidari dels seus acords. ICV és de les forces que més ha insistit en igualar en drets i obligacions pública i concertada, però a l’hora del finançament s’oblida d’aquesta igualtat. No s'hi val!

Per últim dir que, pel que sembla, la LEC no comportarà de manera automàtica la concertació de les postobligatoria ni la millora dels ajuts a altres nivells. Pot dependre molt del govern de torn. Caldrà prendre'n bona nota.

diumenge, 3 de maig del 2009

Integració massiva de les TIC a l’escola

En els blogs sobre la matèria, aquests dies s’ha parlat d’una iniciativa que sembla que el govern de l’estat està madurant. Algunes opinions la qüestionen de manera radical. Més enllà de l’encert o no d’algunes mesures governamentals és evident que les claus de l’èxit passen per altres atzimuts. La transformació del dia a dia de les aules passa fonamentalment pel professorat i no pels grans programes.

Tornant a Cintra

Per il·lustrar l’informe sobre el treball dels religiosos i religioses catòlics de Catalunya, presentat el mes passat per Afers religiosos de la Generalitat, el diari parla de tres monges que treballen de voluntàries amb el quart món de Barcelona, precisament a Cintra.

Això fa pensar en que l’experiència de Cintra potser es massa singular en el sentit de diferent, però també d’única o solitària, en un sistema educatiu com el nostre on encara massa nois i noies no assoleixen el graduat en l’ESO. No sé si la solució es multiplicar escoles com Cintra, cosa força difícil vistes les seves característiques, però alguna cosa cal fer.