El PowerPoint ha marcat una època en les presentacions públiques i les conferències. A la primera junta Laporta del Barça ja se la va anomenar generació powerpoint, pels gràfics que Ferran Soriano projectava sobre com haurien d’evolucionar les finances del club.
Com tot, el PowerPoint té defensors i grans detractors, però no hi ha dubte que a efectes pràctics s’ha imposat, amb el gairebé inevitable abús d’una eina que no sempre es fa servir amb eficàcia. I parlar d’eficàcia en aquest cas no és parlar de bellesa sinó d’eficàcia comunicativa: captar l’atenció, trametre millor els missatge, assegurar-ne la comprensió. No es tracte de “decorar” un text ni amorosir gràficament l’aridesa d’unes paraules, es tracte de facilitar la comunicació i sovint un excés de recursos (fotografies, efectes, transicions...) distreu més que no pas ajuda. Per parlar de determinats temes, a un bon orador poc ajut li dona aquesta eina, però es cert que l’excel·lència oratòria no es tant freqüent i que determinades qüestions precisen de gràfics i imatges per a fer-se entenedores.
Ara que les aules es veuen colonitzades per ordinadors i projectors alerta amb els powerpoints. Val la pena pensar una mica sobre el seu ús. Per això em semblen molt recomanables algunes reflexions com les del docent Antonio Omatos sobre les presentacions multimedia o les de Jordi Adell sobre Prezi, una eina per a presentacions més sofisticada que el PowerPoint, de la que Adell es distancia.
Finalment la recomanació d’un espai dedicat íntegrament a la qüestió de les presentacions: El Arte de presentar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada