divendres, 29 de gener del 2010

Les frivolitats de Zapatero (i dels altres!) les pagarem molt cares

Contradient el relativisme, la realitat sempre acaba mostrant-se tal qual és, per molt que mirem cap a un altre costat. La realitat es tossuda, més tossuda que qualsevol dels il·lusionistes que pretenen amagar-nos-la.

Però l’aterratge a la realitat que Espanya està fent aquests dies és gairebé de caiguda en picat. Que poc ha durat l’alegria dels 400 € de Zapatero, que ha comportat, entre altres, que mots pensionistes hagin vist aquest gener que allò que els ingressa l’estat és menys que l’any passat.

La frivolitat es paga. Com l’estan pagant ja les 4.326.500 persones que estan a l’atur a Espanya (assolint amb el 18,83% una de les taxes més elevades d’Europa). Com més fortament encara la pagaran aquests mateixos aturats quan se’ls acabi la prestació per desocupació.

Com la pagarem tots, a partir del proper mes de juliol, quan el tipus general de l’IVA passi del 16% actual al 18% i el tipus reduït passi del 7% al 8%. Però no havíem quedat que els impostos només s’apujarien per als rics?

També la pagarem tots aquells que confiàvem jubilar-nos passat el 2013. Ja no ho podrem fer als 65. Caldrà anar esperant més fins arribar als de la meva edat que ja ens tocarà als 67, però no s’ha de descartar que abans d’arribar-hi ja ens hagin tornat a aplaçar el gaudi d’aquest dret (un dret constitucional, per cert). Mentre tant s’han fet tots els disbarats del món en aquest tema, donat com a resultat que l’edat mitjana de jubilació actual siguin els 62,5 anys i no pas els 65, amb prejubilacions escandaloses.

La meva irritació no és personal. No ve per ser de la primera promoció agraciada amb els dos anys de retard en l’edat de jubilació. Afortunadament, encara no hem llevo al matí comptant els anys que em resten com hi ha gent de la meva edat que ja fa però, certament, tot plegat n’és prou d’irritant i d’indignant. Per contra, que barata resulta la irresponsabilitat política per als qui la practiquen!

divendres, 22 de gener del 2010

Qui mana a Educació?


El desmesurat poder del sindicats de l’escola pública en aquest país torna a mostrar-se. Ara en el sempre polèmic afer del calendari escolar. Ahir el Departament d’Educació anunciava un inici de marxa enrera en algun dels seus propòsits que no sabem on ens portarà, precisament quan encara no havíem anat a enlloc.

El coratge reformista del Conseller Maragall fa figa. Un dels pocs Consellers del govern que efectivament governava deixarà de fer-ho? Son coses de la proximitat electoral?

En diran “flexibilitat negociadora” o el que voldran. El llenguatge polític és una font inexhaurible d’eufemismes. I no és que m’apassioni la proposta de calendari escolar del Conseller, però m’agradaria que no ens hagués fet perdre el temps, ni ens hagués marejat tant si, al cap d’avall tot havia de continuar, si fa o no fa, igual. A qui demanarem els danys i perjudicis?

(En les imatges el Conseller Ernest Maragall i la representant del sindicat USTEC, Rosa Canadell)

dimecres, 20 de gener del 2010

Debat sobre immigració i acollida: cas pràctic a l’escola concertada

Una inspectora d’educació truca al director d’una escola concertada i li diu que han d’escolaritzar un nen a 6è de primària. L’escola ja té 25 alumnes en aquest curs (que és la ratio màxima segon la normativa), però la inspectora insisteix en que els casos de necessitats específiques cal que es reparteixin entre totes les escoles i que per tant l’han d’escolaritzar. L’escola ja n’acull d’aquests casos dins del 25 que omplen l’aula, entre altres motius, perquè està obligada a fer una reserva, de com a mínim dues places per aula (en algunes escoles la reserva obligatòria ha arribat a sis places!), per a aquest alumnat. Tenir-ne 26 no suposarà un sobresforç molt gran per al professorat, però en algun curs ja en son 28 i alguns d’aquests alumnes que arriben a mig curs ni parlen ni entenen català ni castellà. Això ja complica un xic més la feina del professorat. Fa temps que l’escola demana disposar d’aula d’acollida per aquests alumnes, però amb les restriccions pressupostaries el Departament d’Educació no els l’hi atorga.

En la conversa amb el director la inspectora afegeix: “no pagarà res”. Això vol dir que l’escola no podrà cobrar dels seus pares les quotes autoritzades per activitats complementàries (que a la pública son gratuïtes, però a la concertada no estan subvencionades ni entren en el concert educatiu), ni les de menjador escolar. Caldrà tramitar-li la beca de menjador, però a aquestes alçades de curs el més provable és que les beques ja estiguin exhaurides. També hi ha ajuts, en determinades circumstàncies, per a les activitats complementàries, però no pas per a cada família que no pugui pagar-les. Cal un nombre mínim per tenir-hi dret i, d’altra banda i en qualsevol cas, caldrà esperar un any ja que per aquest curs està tancat el període de sol•licitud. En cas de rebre-la, la concessió serà ja per al curs vinent i el cobrament es pot retardar, pel cap baix, mig any mes.

El “res” que pronuncia la inspectora sol ser força radical i contundent. Vol dir que, a banda de les quotes esmentades, aquest alumne tampoc pagarà despeses de material escolar comú o de classe, ni portarà llibres de text, ni material escolar personal, ni roba esportiva per a l’educació física, ni podrà pagar el transport o l’entrada per activitats culturals. L’escola mirarà si té llibres del curs passat o dels que les editorials deixen de mostra i cercarà recursos de serveis socials i entitats d’ajuda, però poc trobarà. Anirà fornint-lo del material necessari a expenses de l’escola. Es faran mans i mànigues per tal que participi al màxim de totes les activitats per no fer diferències entre l’alumnat.

Evidentment serà una família més que no col·laborarà a l’AMPA i, potser l’alumne no farà activitats extraescolar, però no per això deixarà de participar en el festival de Nadal, en els jocs florals o en la setmana esportiva, que aquesta organitza.

Quantes “trucades” com aquesta de la inspecció pot suportar una escola concertada, abans no esdevingui un problema per a la viabilitat del centre?

Aquest cas, que ben bé podríem titular “sola ante el peligro”, està basat en fet reals. Els telèfons sonen...

diumenge, 17 de gener del 2010

No dispareu a l'alcalde de Vic


Si no fos tant irritant seria fins i tot ridícul el capteniment del president Zapatero, de la vicepresidenta de la Vega i d’altres personatges de la seva capital, amb les seves emfàtiques, però hipòcrites, crides a l’ordre a l’alcalde de Vic.

Al cap i a la fi, l’ajuntament de Vic, en qüestionar els mecanismes actuals de l’empadronament d’immigrants –no oblidem que per ara no han donat cap passa més- tant sols ha posat en evidència les greus contradiccions de la legislació d’estrangeria d’aquest país. Les lleis espanyoles diuen que cal procedir a l’expulsió d’aquells estrangers que no tinguin el passaport amb el visat corresponent o un permís de residència. Per que caldria, doncs, empadronar-los?

No oblido pas el drama personal del “sense papers”, però és la llei espanyola la que els hi nega un estatus de legalitat i no l’ajuntament de Vic.

Per contra crec que ha estat positiu aquest remenar les aigües estancades, o donar la puntada de peu al vesper, com algú ha qualificat el gest de Vic. Els discursos dels drets i de la integració són bonics, però la seva realització demana esforços que es fan en el territori i no en els despatxos ni en les seus dels governs ni dels parlaments, recursos no sempre disponibles, sovint negats pels que s’omplen la boca dels discursos i tensions viscudes per les capes més febles de la població. Quanta demagògia hem hagut de suportar sobre la immigració!

Avui, precisament, els cristians celebrem la Jornada Mundial de les Migracions i enguany es fa sota el lema: La formació dóna oportunitats, eliminem diferències. Les escoles cristianes de Vic –també les de Manlleu i moltes altres poblacions- son un exemple prou eloqüent del ferm compromís mantingut en el terreny educatiu per donar oportunitats als fills de la població immigrada i com, ben sovint, aquest compromís s’ha de mantenir només amb el sacrifici econòmic de les entitats titulars de les escoles, el sobreesforç del professorat i la solidaritat de les altres famílies.

Des de fa molts anys, és precisament a Vic i a Manlleu on s’assajaren mesures que han comportat que no hi hagi diferències significatives en el nombre d’alumnes d’origen immigrat escolaritzat en centres públics i l’escolaritzat en centres concertats. Aquesta corresponsabilitat fa anys que es dona però encara és hora que es produeixi una analogia en els recursos. L’aportació de l’administració pública per al sosteniment de la plaça escolar segueix sent radicalment desigual. Tot i que l’administració es nega a donar a conèixer les xifres, totes les estimacions situen en gairebé el doble el que s’aporta a la pública respecte del que s’aporta a la concertada. Per exemple, mentre el professorat d’ESO al sector públic té una mitjana de 15 hores de classe setmanals, a l’escola concertada –amb les mateixes dificultats i complexitat pel que fa a l’alumnat- la mitjana és de 24,5 hores. El mateix tipus de decalatge el podríem trobar en molts altres paràmetres. La penúria econòmica de la major part d’escoles concertades del territori –totes les escoles concertades de Vic i Manlleu són escoles cristianes- i la diferència de tracte és sagnant.

No es difícil imaginar com deuen ressonar en les seves orelles determinats discursos frívols o cínics dels paladins de la integració. Per tant benvingut sigui qui trenqui el silenci. Els problemes cal afrontar-los coneixent-los i no mirant cap a un altre costat.

diumenge, 3 de gener del 2010

Joan F Mira: La redempció de la lucidesa


A propòsit dels minarets i el referèndum suïs, el dia de Nadal, Joan F. Mira ens regalava a l’AVUI les seves dosis de lucidesa, contrastant els recels i les pors d’occident amb la violència contra els cristians que es practica a molts països islàmics, en el seu article: Sobre esglésies i mesquites.

Una vegada més, en la reacció majoritària a occident, Mira, autoconfés agnòstic en matèria de religions, hi troba el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians, segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels "altres" (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. I s’explica: jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics.

Sempre és un plaer llegir Joan F Mira, però cada cop més és també una necessitat. Aquesta és la mateixa sensació viscuda aquest estiu llegint La vida, el temps, el mon: sis dies de conversa amb Joan F Mira.

Vet aquí que quan comences a pensar que l’autèntic pecat original de la humanitat és l’estupidesa, si no per la gravetat si per la seva universalitat (que m’inclou, no soc pas innocent), tens a les mans un llibre que, si no t’arriba a reconciliar amb la teva espècie, al menys et fa pensar que la redempció és possible. Algú resta immaculat sense donar mostres d’aital pecat. Mira, en aquest llibre - entrevista, desgrana temes d’un ampli ventall de diversitat, sempre amb fonda capacitat crítica, però llunys del tòpics i amb grans dosis de lucidesa, una qualitat cada cop més difícil de trobar fins i tot (o sobretot) entre els intel·lectuals.

Mira ens parla dels savis, fent referència del pare Batllori i d’alguna altra persona  –poques- que ha conegut. Defineix el savi no com aquell que sap moltíssim sobre una cosa concreta i petita, sinó una persona que sap molt sobre moltes coses o sobre una cosa molt àmplia, i que a més és capaç de relacionar i de connectar uns temes amb uns altres. I es lamenta: la nostra època ja no permet l’estirp dels savis, avui ja només queden els especialistes. Aquesta referència la trobes a la pàgina 359, a poques d’acabar el llibre. Si arribes a aquest punt en la teva lectura, encara que no coneguis res més de l’obra de Mira, ja t’hauràs adonat que ell també forma part d’aquesta estirp en extinció.