Aprendre a llegir llegint: una clau de l’èxit escolar

Tots hem llegit o sentit manta vegada que la diferència en el nivell socioeconòmic dels pares és el factor més determinant per a explicar les bretxes en el rendiment acadèmic entre estudiants.

Aquest és un dels mites enderrocat pel llibre "Les escoles que tenim" (2008), de la psicòloga educacional Bàrbara Eyzaguirre i la màster en Educació Loreto Fontaine, que estudia la realitat xilena, però que és del tots transferible a altres contextos. L’estudi parteix d’un profund treball de camp a diverses escoles xilenes.

Segons les autores expliquen, que més enllà d’altres influències "existeix una relació evident entre aprenentatge escolar i lectura. Si bé no n'hi ha prou amb llegir per a ser una persona educada, també es pot afirmar que qui no sap llegir no es pot educar". Així de simple.

Escoles de nivell sociocultural similar obtenen resultats millors quan ensenyen a llegir abans i millor. Els centres amb millor rendiment, en els nivells més elementals dediquen el 60% del temps lectiu a lectura, escriptura i expressió verbal, contra només el 25% de les escoles que obtenen resultats més baixos en les avaluacions. Però, a més, privilegien la lectura (37% del seu temps) per sobre les altres possibles activitats, com escriptura, expressió oral, diàleg col·lectiu, organització, correcció, pintar... En les escoles de resultats baixos, en canvi, destinen només l’11% del seu temps a llegir.

Així, doncs, en els col·legis d'alt rendiment aprenen a llegir, llegint, i aprenen a escriure, perquè se'ls dóna als alumnes l'oportunitat de fer-lo. Les activitats no s'improvisen. Hi ha directius preocupats, que s'involucren en la planificació de classes, defineixen objectius, posen terminis clars per a aconseguir-los, visiten les classes, fan proves de nivell, detecten debilitats i prenen decisions per a superar-les. "Una cosa fonamental és que es preocupen que tots els alumnes, sense excepcions, compleixin amb les seves obligacions", adverteix Loreto Fontaine en declaracions al diari El Mercurio. Els nens són interpel·lats individualment, tots els seus treballs es revisen i si algun no compleix, sofreix alguna conseqüència. "Totes les bones escoles tenen, a més, una política per a fer-se càrrec dels nens que s'endarrereixen”, afirma Bàrbara Eyzaguirre.

Però, a més, segons Fontaine, hi ha un punt que, encara que sigui difícil de mesurar és fonamental a l'hora d'aconseguir resultats: Els professors de les bones escoles creuen en la seva capacitat per a ensenyar i, sobretot, tenen fe en els seus alumnes. Estan convençuts que tots ells poden aprendre i no consideren que les condicions socials i familiars dels nens siguin barreres impossibles de superar. El contrari succeeix en els col·legis amb baix rendiment. Els docents senten que aquests nens no seran capaços de sortir endavant i els transmeten les seves baixes expectatives. L'estudi deixa de manifest que no és el mateix estudiar en una o altra escola.

De vegades, el sentit comú necessita verificacions científiques!

Les mateixes autores ho són també d'un capítol sobre política educativa del llibre col·lectiu ¿Qué Hacer Ahora? Propuestas para el Desarrollo, editat el 2001 per la mateixa institució que l'altre esmentat, el Centro de Estudios Públicos de Xile. El capítol es titula "Una Estructura que Presione a las Escuelas a Hacerlo Bien" i es pot llegir aquí. Molt recomenable per a tots els qui hagin de preparar programes electorals d'educació aquest estiu.