Per sobreviure tots hem d’assumir una quota de contradicció interna, fer renuncies, pactar amb la realitat. El meu pacte amb la realitat és, de fa anys, no dir sempre tot el que penso, però en cap cas dir el que no penso. I no deixa de ser un pacte més arriscat del que em pensava.
A causa d’aquest pacte i de les meves responsabilitats sovint he de callar més del que voldria. Hi ha circumstàncies en les que això se’m fa molt difícil. Catalunya i l’educació, que son dos de les meves passions principals, fa massa dies que em farien parlar en excés i no gens bé. Que Déu i faci més que nosaltres és l’esperança, i que no en venci la sospita que hi ha coses que no les arregla ni Déu Nostre Senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada