El tren ja ha sortit, comença la transició

Vaig votar si en el referèndum per l’Estatut, superant amb militància el natural escepticisme que el procés d’elaboració em va provocar. Al cap d’un any, en la negociació del nou fiançament autonòmic, ja vaig veure l’Estatut tocat de mort. Se’n va prescindir olímpicament quan de fet, millor el finançament era una, si no la primera, prioritat del nou estatut.

El que ha anat passant després ha estat senzillament la mort de l’Estatut no tant sols com a text sinó com a instrument per dotar-nos d’autogovern. L’enterro a tingut dues cerimònies. La sentència del qui els semblava massa i la manifestació de dissabte protagonitzada principalment pels qui ens semblava massa poc. I ara què, és la pregunta general.

És evident que entrem en una nova etapa. Les apel·lacions a la unitat no són suficients per encarar-les. El major grau d’unitat es desitjable per encarar el futur, però la unitat sola no ens el portarà sinó sabem el que volem o si, en ares a aquesta unitat, tornem a l’atzucac. De unitat no n’hi hagut gens en tot el procés –o no recordem l’ara president de la Generalitat presentant esmenes a l’Estatut votat per amplíssima majoria al Parlament de Catalunya?-. Una total unitat és impensable en una societat plural i diversa com és la catalana. El que cal és decidir majoritàriament –amb una majoria quan més àmplia millor- una direcció i un lideratge, en un procés que serà complex i llarg.

Enterrat l’Estatut, la vida continua, comencem a moure’ns però el demà no vindrà sol. Com de costum l’encerta Ferran Sáez a les pàgines de l’Avui, anunciant que comença la transició o l’Iu Forn a les mateixes pàgines, menys sarcàstic i més seriós que de costum avisant que el tren ja ha sortit.