dimecres, 13 de febrer de 2019

Hi ha vida després de les subvencions! (les alternatives)

En publicar l’article Morin les subvencions! em vaig comprometre a proposar alternatives i a continuació n’esbossaré alguna perquè, efectivament, hi ha vida després de les subvencions.
Amb el primer article volia sacsejar una mica el tema. Tot i que la percepció dels problemes que generen les subvencions està força estesa, sembla que ens hi acomodem o ens hi resignem. Si això del país nou triga massa potser que mirem d’adobar el que tenim.
De ben segur que els procediments són millorables i que algunes de les disfuncions apuntades sobre el model actual de subvencions són corregibles. De fet, les convocatòries plurianuals, que comencen a ser més freqüents, ja suposen una certa millora en donar més perspectiva i fent que un sol tràmit de sol·licitud pugui abastar més d’una anualitat.
Millorar les convocatòries i simplificar els procediment és possible però és una qüestió molt tècnica que cal abordar a fons i escapa de la pretensió d’aquests articles. Però també hi ha usos no adients de les subvencions que caldria substituir.

Subsidiarietat de l’administració i incentius a les donacions

La primera qüestió que platejo és més un principi de fons o un marc a adoptar: la subsidiarietat. En una societat desenvolupada i madura, la funció dels poders públics és la regulació, la garantia de drets i la correcció de la redistribució de la riquesa, més que no pas la prestació directa de serveis. En aquest sentit, l’administració pública és subsidiària d’allà on no arriba l’acció de les persones i de la societat organitzada.
Des d’aquest marc, abans de pensar a subvencionar, caldria facilitar al màxim l’obtenció dels recursos necessaris per part de les entitats i iniciatives que els requereixin. Un mecanisme per fer-ho possible seria la promoció de les donacions i el mecenatge amb incentius fiscals o d’altre tipus.
Vegem-ne un exemple pràctic. Durant molts anys, les entitats i els govern catalans han reivindicat la gestió autonòmica de les subvencions amb les quals es reparteixen els fons generats per la casella de l’IRPF “altres finalitats socials”. Sembla que, després d’esperar-ho i reivindicar-ho molt, ja s’ha assolit part de la transferència.
Jo havia proposat superar aquest model per un altre. Sense cap èxit, val a dir. En comptes que l’administració –sigui quina sigui– hagi de fer una convocatòria de subvencions per repartir els diners, per què no és dediquen els fons a incentivar les donacions privades cap a aquestes entitats? Seria un procediment molt més senzill, econòmic i, fins i tot, democràtic, ja que la tria dels projectes i de les entitats la farien els donants i no la pròpia administració.
També es podria fer d’altra manera. Així com hi ha una creueta per demanar que s’assignin uns diners a l’església catòlica (per cert, caldria que les altres confessions arrelades també tinguessin les seva casella), per què no és el propi contribuent qui fa l’assignació a una entitat determinada?
Aquests mecanismes no treuen la potestat de fixar prioritats a l’administració. De fet, a cada exercici hi ha alguns esdeveniments, habitualment de caràcter esportiu o cultural, en què les donacions estan especialment incentivats des del punt de vista fiscal.

Concerts

La prestació de serveis que tenen una garantia pública legalment establerta és un dels casos en què el finançament via subvenció no encaixa de cap de les maneres. Suposa una inestabilitat i una precarietat a la qual no es poden sotmetre les prestacions continuades de determinats serveis.
El món sanitari i el món educatiu han desenvolupat un model per al finançament públic de la participació d’entitats privades en la prestació de serveis universals garantits que s’anomena concert. A vegades els concerts s’identifiquen amb les subvencions, però hi tenen poc a veure i s’apropen més a la figura del contracte.
Els concerts educatius i els concerts sanitaris no tenen un funcionament idèntic, però sí unes bases comunes. Els concerts estableixen els compromisos d’ambdues parts i la justificació de l’ajut econòmic rebut no és a través de la comprovació d’unes despeses realitzades, sinó d’un servei realitzat.
Tenen els seus problemes, però suposen una millora substancial sobre el model de subvencions. Tenen un marc molt més estable, es poden acordar per temporalitats més elevades i tenen un sistema de justificació més racional i àgil.

Contractes

El sistema “normal” que l’administració té per finançar obres, subministraments o serveis que li faciliti un actor privat és el contracte. És possible que algunes accions subvencionades haurien de ser més pròpiament objectes de contracte.
El contracte és un sistema radicalment diferent al de la subvenció i, tret de la lliure concurrència i el concurs per garantir la igualtat d’oportunitats dels contractants, els contractes del sector públic són molt similars als que se celebren entre privats. Per a les entitats pot suposar avantatges, però la seva tramitació per part de l’administració és extremadament complexa i llarga degut a les garanties d’imparcialitat.
El principi d’igualtat d’oportunitats dels candidats és tan determinant en aquests contractes que es fa difícil incloure clàusules socials que puguin privilegiar, per exemple, el tercer sector. Sí que hi ha possibilitats d’incloure clàusules de caràcter laboral i, per exemple, discriminar positivament els centres especials de treball, però no pas el caràcter no lucratiu de l’entitat contractant. Els concerts, per contra, sí que es poden regular de manera que es limitin a entitats que reuneixin unes determinades característiques.

Convenis i altres

El conveni és una fórmula força emprada en la relació entre administracions, però no tant entre l’administració pública i el món privat.
De fet, si un conveni preveu alguna contraprestació econòmica, la seva vehiculació és la pròpia de les subvencions. Per tant no és res radicalment diferent, però la forma convenial permet un ajustament en funció del projecte o acció que no és fàcil de fer en convocatòries obertes de lliure concurrència.
A través d’un conveni, la cooperació entre administració pública i entitat pot abastar altres aspectes que no pas els merament dineraris. És un model que es podria desenvolupar més per cobrir determinats àmbits on la subvenció no acaba de funcionar.
També hi ha altres formes d’ajut indirecte a les entitats que presten serveis que és l’ajut als beneficiaris en el “consum” d’aquests serveis: beques (menjadors, colònies…), xecs…
Sense voluntat d’exhaustivitat, crec que resten apuntades algunes alternatives. En qualsevol cas, tampoc es tracta d’eliminar totes les subvencions ni de pensar que es poden substituir de manera genèrica per un altre únic mecanisme que s’avingui a totes les circumstàncies. Cal filar més prim.

dilluns, 11 de febrer de 2019

Morin les subvencions!

Vull evitar ensurts a eventuals lectors. M’avanço. Matant les subvencions no proposo la desaparició de la col·laboració econòmica de les administracions públiques amb el sector privat, particularment amb el tercer sector
Tampoc em referiré a la falòrnia dels suposats i inexistents ajuts a les entitats sobiranistes. Si sabré jo el cost anual que suporto en quotes a entitats diverses, aportacions a caixes de solidaritat, autocars, marxandatge… El cert és que no ho sé perquè no ho he sumat mai, per no espantar-me.

Un model disfuncional

Vull tornar a una reflexió que ja havia fet, fa anys, des del propi tercer sector. He tornar a treballar a l’administració pública i la veig encara més necessària.
Les subvencions són una forma molt estesa d’articular el suport econòmic de les administracions a diverses iniciatives socials. Tots els departaments de la Generalitat i tots els ajuntaments mitjans i grans concedeixen subvencions. El gruix d’aquestes s’atorguen mitjançant el procediment més ordinari, que és la convocatòria pública en règim de lliure concurrència.
El que plantejo de manera oberta i directa és que aquest model no pot ser el mecanisme principal ni majoritari per vehicular el necessari suport que mereixen moltes iniciatives.
La meva impugnació és fruit de considerar les subvencions disfuncionals i poc adients als objectius pretesos. Això tant per motius pràctics i dels procediments que empra, com també per motius més conceptuals. Em limitaré a esmentar algunes disfuncionalitats pràctiques. En alguns extrems arriben a ser tan escandalosos que ja serien suficients per impugnar el model.

El marc legal

Les subvencions, tot i que per definició són actuacions graciables per part de l’administració, no estan exemptes de regulació, ans al contrari. A l’Estat espanyol, el 2003 es va promulgar la primera Llei General de Subvencions, encara vigent, que condiciona tota actuació en aquesta matèria. Sigui quina sigui l’administració que subvencioni, cal complir aquesta norma.
La Llei es va fer sota la presidència d’Aznar, en la legislatura de la seva majoria absoluta. És fruit de la voluntat d’incrementar el control social amb el pretext de la lluita antiterrorista. Queda clar, doncs, que no és el context més propici per al foment de la iniciativa social i de la seva autonomia.
A banda d’aquesta Llei, altres reformes legals, algunes d’abast europeu, condicionen el marc jurídic i administratiu al qual cal ajustar una convocatòria de subvencions i el seu procés d’atorgament, justificació i pagament. La relació és molt prolixa: procediment administratiu, finances públiques, pressupostos, contractes del sector públic, transparència, protecció de dades, prevenció del blanqueig de capitals, administració electrònica…).

La realitat dels procediments

El resultat de tot plegat, difícil de resumir en poques paraules, és que les convocatòries de subvencions tenen un procediment molt complex, llarg, feixuc i ple de controls que alenteixen el procés.
Fruit d’això, per exemple, les convocatòries gairebé sempre surten desfasades en el calendari. S’han de fer les sol·licituds quan les activitats objecte de l’eventual subvenció ja han començat –o quan les activitats ja han finalitzat. Això implica que ha calgut dissenyar els projectes amb la incertesa dels recursos disponibles, però amb un pressupost que en alguns casos, més tard, caldrà justificar de manera íntegra. Pel camí, el sentit de foment que poden tenir les subvencions ja ha quedat diluït.
Per imperatiu legal, la sol·licitud d’una subvenció és un mecanisme que l’administració aprofita per revisar i demanar el compliment de diverses obligacions que les entitats tenen per normatives sectorials diverses (personalitat jurídica; registre d’òrgans de govern; obligacions comptables, fiscals i laborals; transparència…). La qual cosa complica el tràmit de sol·licitud, tot i els intents de facilitar les coses mitjançant declaracions responsables.
Si la sol·licitud és complexa, la justificació pot ser un infern. No es tracta només dels formularis a omplir i els papers a preparar. Un problema de fons són els criteris de justificació (imports a justificar, despeses subvencionables, requisits formals dels comprovants de despesa…).
Aquests criteris no sempre encaixen amb les característiques de l’objecte de la subvenció ni són prou clars. A més, aquests criteris són canviants i no són uniformes en totes les administracions. Fins i tot no és estrany que òrgans gestors, unitats administratives, assessories jurídiques o intervenció delegada, dins d’un mateix ens públic, no interpretin iguals els criteris fixats.
Tots aquests factors, més d’altres propis de les entitats, especialment de les més petites i amb una gestió molt precària, fan que molts beneficiaries no sàpiguen gestionar correctament tot el procés i es generin malentesos i incomprensions mútues entre administració i administrat.
Si la justificació no es correcta, en els casos en què s’han abonat bestretes prèvies, entren en joc els processos de revocació parcial o total de la subvenció, amb tots els tràmits administratius a seguir. I, en el pitjor dels casos, la possibilitat d’haver de retornar la subvenció.
Per a les entitats, la tramitació acaba aquí. No per a les administracions, que abans de la convocatòria, amb l’atorgament i amb la justificació, han de fer tota la gestió econòmica pròpiament dita (pressupost, reserves, disposicions, obligacions de pagament…) amb els seus procediments i controls específics.

Ens podem permetre les subvencions?

No entraré ara a debatre si són realment necessàries totes aquestes cauteles i controls i aquests procediments tant llargs i feixucs. El control del diner públic és imprescindible, però a vegades hom te la sensació que es colen els mosquits però pel costat passen els elefants. Els procediments, si fa o no fa, són els mateixos per a subvencions de 600 € com per a subvencions de 600.000 €, i no és estrany veure quantitats tan dispars en les diverses convocatòries.
Hi ha una primera constatació força evident: el cost que suposa a l’administració i a l’administrat gestionar una subvenció en molts casos supera de llarg l’import de la subvenció. Com que a l’administració no es fan gaires estudis de costos es fa difícil de determinar un llindar, però és evident que en un percentatge important de les subvencions val més el farciment que el gall. Això és sostenible?
Per a mi la resposta és obvia, però com que segueixo creient que moltes iniciatives mereixen el suport dels recursos públics, procuraré dedicar un futur article a les alternatives.

Llegeix aquí les alternatives

dissabte, 2 de febrer de 2019

La pastoral de les 99 ovelles: identitat cristiana a l'escola d'avui


Clicant sobre la imatge teniu l'enllaç amb la presentació que vaig fer a les 12s Jornades de Pastoral Educativa de l'Escola Cristiana, el primer de febrer de 2019.


Guió

Preliminar: sobre ovelles i pastoral
1. Estructura religiosa de la persona
2. Evangelitzar a l’escola
3. Educar amb inspiració cristiana
4. Llegir l’entorn
5. Laudato si’ com a oportunitat
Cloenda: evangelització i pastoral sense estrès

dimecres, 2 de gener de 2019

Política i esperança




OPINIÓ

TRIBUNA

Política i esperança


“La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles
En temps de crisi i des­pres­tigi de la política pot sor­pren­dre rei­vin­di­car-la tot vin­cu­lant-la a l’espe­rança. Això és el que s’ha fet aquest novem­bre a la Jor­nada que, com cada any, con­voca Sant Jordi junt amb altres enti­tats que mal­den pel com­promís social i polític dels cris­ti­ans. L’espe­rança no és ingenuïtat ni tan sols opti­misme. Allò valuós és no caure en la des­es­pe­rança. La des­es­pe­rança porta a la ina­nició o a l’escep­ti­cisme, quan no al cinisme, i aquesta acti­tud és letal per a la política. Per això l’espe­rança és ja un mis­satge polític. És oportú, i fins i tot urgent, que com a cris­ti­ans fem aquesta rei­vin­di­cació de la política i que tre­ba­llem per superar el seu des­pres­tigi. No en va el papa Fran­cesc vin­cula l’espe­rança de futur amb la tasca de reha­bi­li­tar la política. Ja ho va fer al Bra­sil el 2013 i hi ha seguit insis­tint rei­te­ra­da­ment.
Des de l’inici del seu pon­ti­fi­cat Fran­cesc ha afir­mat de manera cons­tant la importància que la política té en la vida de les per­so­nes i dels pobles. Ho fa tot dema­nant als cris­ti­ans que s’hi impli­quin com a missió que els és pròpia i reco­nei­xent la política com una de les for­mes més altes de cari­tat. No és pas inèdita aquesta vin­cu­lació de la política amb l’amor als altres. És un dels prin­ci­pis ben con­so­li­dats del pen­sa­ment social cristià. Un dels pri­mers a pro­cla­mar-lo de manera con­tun­dent i pública va ser Pius XI, el desem­bre de 1927, en el seu dis­curs a la Fede­ració Uni­ver­sitària Catòlica Ita­li­ana –FUCI–. Ho feia ani­mant els joves a una presència política dels catòlics que els aca­ba­ria enfron­tant a Mus­so­lini. “La política –els deia Pius XI–, en tant que té cura de l’interès de tota la soci­e­tat, cons­ti­tu­eix el camp de la més àmplia cari­tat.”
A casa nos­tra, i al món, la política està en crisi i sovint mereix la nos­tra crítica. Cal can­viar la manera de fer política, però de la política no en podem pres­cin­dir. L’anti­política és l’ariet dels fei­xis­mes, de les dic­ta­du­res i dels tota­li­ta­ris­mes. No obli­dem aquell cínic con­sell del gene­ral Franco: “Haga como yo y no se meta en política.” Convé recor­dar-ho aquests dies en què podem obser­var amb pre­o­cu­pació ame­na­ces per la lli­ber­tat i per la democràcia. Aquí i al con­junt d’Europa. El cris­ti­a­nisme és la religió secu­lar per excel·lència. En deli­mi­tar clara­ment les esfe­res reli­gi­osa i tem­po­ral de la vida i afir­mar-ne l’auto­no­mia, ha con­tribuït a la con­fi­gu­ració de soci­e­tats ober­tes on el valor de la lli­ber­tat asso­leix la major ple­ni­tud. Els cris­ti­ans, en tant que ciu­ta­dans, som sub­jec­tes polítics i, ani­mats per l’evan­geli de Jesús, estem cri­dats a defen­sar aquests asso­li­ments i a tre­ba­llar per la justícia glo­bal. La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles. L’espe­rança és també la lluita per pre­ser­var i esten­dre aquests valors.

dijous, 27 de desembre de 2018

Missa en memòria de Rosa Deulofeu - 15è aniversari, dilluns 7 de gener de 2019

El dilluns dia 7 de gener de 2019, a les 19 h. es celebrarà una missa en memòria de la Rosa Deulofeu, Serventa de Déu, a la Parròquia de Sant Agustí, de Barcelona (Plaça Sant Agustí, 2 – Metro línia 3, estació Liceu).

Cada any, en l’aniversari del seu funeral, celebrat el 7 de gener de 2004 a la Parròquia de Sant Agustí, els familiars i amics de la Rosa celebren una eucaristia en la seva memòria. Enguany. Aquesta eucaristia –així com altres actes organitzats per l’Associació Rosa Deulofeu- ajuda a mantenir més viva i actual la seva memòria.

Rosa Deulofeu i González (29 d'abril de 1959 - 5 de gener de 2004) va ser una laica barcelonina, lliurada de manera exemplar a ajudar i propagar el missatge cristià entre els joves de tota condició.

Es dedicà a l’educació en el lleure, a la formació de monitors i directors de lleure i a la pastoral de joventut. Aquesta darrera tasca la realitza com a delegada de pastoral de Joventut de l’arquebisbat de Barcelona, al llarg de més de 10 anys, i també des del Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears. Va col·laborar i participà en diverses entitats (Moviment de Centres d’Esplai Cristians, Escola de l’Esplai, Cursets de Cristiandat, Moviment Cristià de Joves, Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes...), va col·laborar amb Radio Estel i va ser membre del Concili Provincial Tarraconense de 1995.

L’Arquebisbat de Barcelona, el 2009, va obrir una causa de beatificació per a la Rosa, que va seguint el seu curs.

Barcelona, 18 de desembre de 2018

Si voleu rebre informació faciliteu-nos les vostres dades a Associació Rosa Deulofeu: amicsrosa@gmail.com

Ajudeu-nos a difondre el missatge de fe i vida de Rosa Deulofeu. Feu les vostres aportacions econòmiques al compte:
ES44 2100 3006 9321 0729 4864

dilluns, 5 de novembre de 2018

Petita història dels dimecres a la plaça del Rei



Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés un benefici econòmic, de poder o d’imatge.

Una trucada per Tots Sants

Recorda la data i el moment perquè era primer de novembre, diada de Tots els Sants, i dinava a casa seva amb uns amics. En plena sobretaula el va trucar un amic i, encara amb la síndrome de no parlar gaire pels telèfons mòbils, van decidir veure’s aquella mateixa tarda. Varen quedar en un bar ¡ situat entre els dos domicilis. L’amic va explicar que segons cercles molt propers a Joaquim Forn, aquest estava convençut, i lògicament amoïnat, que l’empresonarien en breu i no seria l’únic. Els Jordis ja estaven empresonats. Davant d’aquesta eventualitat caldria fer alguna cosa, ni que fos testimonial, per mostrar el rebuig a l’existència de presos polítics.
No milita a cap partit polític ni ho ha fet mai. Tampoc ha tingut una gran relació personal amb Joaquim Forn, però sí alguna coincidència en alguna activitat que els ha aplegat i li professa una simpatia personal, també en tant que polític, ja que el creu honest alhora que humil i amb voluntat de servei. No dubte a posar-se a disposició per “fer alguna cosa”. Els dos amics reunits precipitadament es posen en contacte amb altres persones, cap gran reunió formal. No es tracta de tics de la clandestinitat, sinó d’anar per feina i defugir els protagonismes.
Es decideix que si Forn o altres són empresonats, i mentre hi hagi presos polítics o catalans represaliats per les seves idees polítiques, es concentraran cada dimecres al vespre a la plaça del Rei fent un breu acte de memòria i de solidaritat amb aquestes persones que sofreixin repressió. L’acte pren forma. A l’entorn d’un 20’, sense discursos polítics. Música i recitació d’algun poema o text significatiu. La convocatòria corre per WhatsApp i per les xarxes.

Comencen les trobades a la plaça

El dimecres 8 de novembre de 2017, a les 19h, es troben a la plaça del Rei. Algú ha portat rètols de “llibertat presos polítics” i es posen al primer graó de l’escala que puja fins al Tinell. Una altra persona ha comprat llànties. S’encenen i es posen al costat dels rètols al mateix graó. Entre les persones amb qui s’ha connectat n’hi ha dues o tres que dirigeixen corals que han convidat als respectius cantaires a afegir-se a la concentració. Els cantaires que han pogut anar-hi se situen a l’escala. Canten una primera cançó. Després es llegeix un text. Els primers dimecres un dels lectors és Quim Torra, que ha seleccionat alguns textos de l’exili català del 39. No hi ha megafonia. Cal alçar la veu al llegir. Ja és fosc i amb un mòbil es fa llum per poder llegir el text. Es torna a cantar, un minut de silenci i els Segadors. És una colla no gaire nombrosa, però ben visible a la plaça. S’emplacen per la setmana següent.
L’escena amb petites variants es va repetint cada dimecres. Utilitzen el nom de “Comitès llibertat amb presos i represaliats polítics catalans” per crear un espai web i un compte de Twitter. S’incorporen i s’alternen diversos directors corals i el grup de cantaires creix. Els actors agrupats entorn de Teatre amb R de República s’incorporen ben aviat a les trobades i assumeixen la tria i recitació dels textos. Es col·loquen retrats de totes les persones preses o exiliades al primer graó de l’escala. Algú s’ofereix a plastificar-los perquè no es malmetin i així els retorna al següent dimecres. S’aconsegueix que una entitat cedeixi un equip de megafonia prou transportable perquè el creixement del nombre d’assistents a la trobada la fa indispensable per a l’audició dels textos. El transport de la megafonia obliga a disposar d’un vehicle cada dimecres i un xic més de preparació prèvia per instal·lar-la.
Un altre grup de persones té cura que cada dimecres hi hagi una parada amb llaços grocs i elements reivindicatius i recullen donatius per l’associació de familiars presos i exiliats. Sovint també hi ha qui reparteix flors grogues entre els participants.

I aviat farà l’any

Al llarg de les setmanes visiten la plaça familiars de presos i represaliats, músics que ofereixen alguna peça, poetes que ofereixen alguna creació, persones que anuncien o donen notícia d’altres accions. Alguns dimecres es fa present Roger Español, a qui la policia va treure un ull amb un tret de bola de goma i un dels dies s’adreça als participants per agrair les mostres de solidaritat. Un altra dia torna a ser-hi Quim Torra, però ara ja com a president de la Generalitat de Catalunya. També hi van en una altra ocasió dues mares dels nois d’Altsasu i un músic basc. També altres “personalitats”, algunes de manera força regular. Hi participen, però, sempre de manera anònima entre la gent. No hi ha jerarquies a la plaça.
Mai hi ha anat  TV3 ni cap mitjà de comunicació ha donat notícia d’aquesta acció. Algun mitjà ha agafat imatges utilitzades després com a recurs per fer-ne notícia. Tots els dimecres hi ha força gent a la plaça i sovint s’omple de gom a gom. Fins i tot en dies de pluja. I les setmanes van passant. Ja fa temps que a aquella hora és clar i no cal la llanterna per als lectors. Arriba la prova de l’estiu. Durant tot l’estiu, també el dur més d’agost a Barcelona, cada dimecres es fa la concentració i mai hi manquen les paraules i la cançó. Les setmanes centrals de l’agost fan minvar un xic l’assistència. Al setembre la plaça torna a omplir-se cada setmana. I així segueix. Malauradament, aviat farà un any.

Autoorganització

Aquesta acció, com tantes i tantes que es fan a tot el territori, és un petit miracle. No hi convoca cap entitat en concret. Un grup de Telegram amb vuit membres, que mai han estat tots junts reunits, i la conversa informal de cada dimecres és suficient perquè la convocatòria rutlli. Cadascú fa allò que pot i de manera molt autoorganitzada.
Els directors de corals parlen entre ells per assegurar sempre alguna presència i decidir els cants. Es porten partitures i lletres de les cançons per repartir. També els actors s’organitzen i cada dimecres n’hi ha una bona representació. El petit grup inicial s’assegura que sempre hi hagi algú d’ells per portar i instal·lar la megafonia, col·locar els retrats i donar inici a la trobada. Algú altra té cura de la web i del Twitter. Actuant de manera força anònima, sense protagonisme de ningú, ni de cap entitat, les coses flueixen prou fàcilment.
Ningú els finança. No hi ha ni un fons comú entre els promotors. De manera particular cadascú fa front a les petites despeses que se li presenten: piles pels micròfons, espelmes, el transport de la megafonia, les fotocòpies de les partitures…

La gent sempre hi és

Potser algú li costarà de creure aquesta autoorganització i autofinançament. Potser en algú haurà calat la mentida, manta vegada repetida, que tot el que fan “els del llaços grocs” està orquestrat, generosament subvencionat i àmpliament publicitat per TV3.
No cal esforçar-se a treure’ls de l’error. Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés, de manera directa o indirecta, un benefici econòmic, de poder o d’imatge.
Al cap i a la fi, el que he relatat no és gens extraordinari. Sortosament hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena al país, per a aquesta i per a tantes altes causes que s’ho valen. No exigeix cap heroïcitat, tant sols fugir dels càlculs interessats i estimar alguna cosa més que no sigui un mateix.

Temps de la Creació: 5 setmanes dedicades a la cura de la terra


El Temps de la Creació és una iniciativa ecumènica, reconeguda oficialment i impulsada per les principals Esglésies cristianes, per promoure a tot el món  la pregària i l’acció per la cura de la creació, especialment en el període que va de l’1 de setembre al 4 d’octubre.

Té el seu origen el 1989, amb el reconeixement del dia 1 de setembre com a Jornada de pregària per la cura de la creació pel Patriarca Ecumènic de l'Església Ortodoxa. Altres Esglésies Cristianes europees si van afegir. El Papa Francesc va sumar l’Església Catòlica a aquesta iniciativa el 2015 i l’ha impulsat des de la publicació de la Laudato Si’. Aquest “Temps” es clou el 4 d'octubre, festivitat de Sant Francesc d’Assis.
Per animar a la pregària i acció per la creació i oferir recursos als cristians i a les comunitats existeix un Consell Directiu Ecumènic i un espai web de suport i comunicació d’iniciatives. Per part catòlica la iniciativa rep el suport del Dicasteri per al Servei al Desenvolupament Humà Integral i s’articula a través del  Moviment Catòlic Mundial per al Clima.
El ritme i el calendari de les nostres parròquies, escoles, grups i moviments no és molt propici per a fer actes especials l’1 de setembre, quan l’activitat ordinària encara no s’ha reprès del tot. També en l’àmbit social i cívic l’11 de setembre marca molt l’inici del curs. Potser ha estat per això que la Jornada de pregària per la creació ha tingut, fins ara, ben poc ressò a casa nostra.
La iniciativa del Temps de la Creació, més extensa en el temps, hauria de fer replantejar-nos l’atenció a un tema tan crucial, tant estimat pel Papa Francesc i que amb la perspectiva ecumènica que ha assolit obra noves possibilitats.
Una completa guia per organitzar un Temps de la Creació
A través de la web (es.SeasonOfCreation.org) s’ofereix una guia molt completa per suggerir com celebrar el Temps i com planificar-lo. També es promou l’anunci dels diversos esdeveniments que s’organitzin a la pàgina web, que es comparteixin les experiències amb fotos i vídeos i la presència dels esdeveniments a les xarxes socials. La guia en espanyol es pot descarregar aquí.
Entre les propostes es pot trobar totalment desenvolupada una sessió de pregària ecumènica. També ofereix una molt pràctica selecció de textos bíblics (separats per antic testament, salms, nou testament, evangelis) i d’idees creatives entorn el següents temes: biodiversitatterraaiguacanvi climàticsimplicitat i sostenibilitat, i cura.
A banda de les pregàries també proposa altres activitats i aporta indicacions per realitzar-les:
  • Un recés amb el tema de la creació.
  • Un esdeveniment educatiu o de sostenibilitat: neteja de rius o canals d’aigua, plantar un arbre, una caminada amb meditació...
  • Participar en campanyes de denúncia: marxes, concentracions...
  • Campanya per reduir l’ús de plàstics.
  • Adoptar un compromís personal o comunitari de viure de manera més sostenible (començant per la pròpia campanya Compromís Laudato Si’).
  • Unir-se a les xarxes socials de la comunitat Temps de la Creació (Facebook.com/SeasonofCreation - Twitter.com/SeasonCreation).
Caminant Junts
El lema d’enguany és "Caminant Junts” i ens proposa que durant aquest Temps ens unim per celebrar el do de la creació i reflexionar sobre la cura que li donem. És una bona oportunitat per fer una pausa en la nostra vida quotidiana i contemplar les meravelles de la creació de les que fruïm.
La invitació a participar en la iniciativa assenyala que “com a seguidors de Crist, des de totes parts del món, compartim el mateix paper de protectors de la creació de Déu. Veiem que el nostre benestar està vinculat amb el benestar de tots i tenim la responsabilitat moral i espiritual de cuidar la nostra casa comuna i les nostres germanes i germans més afectats”.
Aquest missatge ha estat signada per l’arquebisbe Job de Telmessos, representant permanent del Patriarcat Ecumènic en el CMI, en nombre de Sa Santedat el Patriarca Ecumènic Bartolomé; monsenyor Justin Welby, Arquebisbe de Canterbury; el cardenal Peter K.A. Turkson, Prefecte del Dicasteri Vaticà per al Servei del Desenvolupament Humà Integral; el reverend Dr. Olav Fykse Tveit, secretari general del Consell Mundial d’Esglésies; el bisbe Efraim Tendero, secretari general de la Aliança Anglicana Mundial; el reverend Dr. Martin Junge, secretari general de la Federació Luterana Mundial i Rudelmar Bueno de Faria, secretari general de ACT Alliance.

Publicat a CatalunyaReligió el 2.10.2018

Oligarquia al descobert

Com més poder –diners, personal al seu càrrec, capacitat de contractació...– i més perpetuació en el càrrec dels dirigents, més al·lèrgia a la reivindicació independentista.

No és cap notícia que el procés independentista ha topat amb la radical i brutal oposició de la gran oligarquia espanyola. L’Íbex 35, la monarquia, els cossos funcionarials d’elit, la patronal, les grans corporacions de comunicació… Tots els poders espanyols han mantingut una oposició frontal contra el mateix dret a la autodeterminació.
Però totes les oligarquies, també les polítiques, culturals i intel·lectuals, han treballat contra el procés. De manera explícita o vergonyant. Fins i tot han fet la viu-viu davant les vulneracions de drets i les restriccions de llibertats a l’Estat espanyol. També a Catalunya. En l’àmbit econòmic la nostra oligarquia no deixa de ser un apèndix de l’espanyola. De manera global, lluny de ser la societat meritocràtica que potser voldríem, som encara un país massa oligàrquic.
Aquesta frontal oposició no ho ha estat només per part d’aquells que constitueixin la gran oligarquia. És a dir, aquells als quals comunament ens referim en parlar d’oligarquia. L’actitud d’oposició s’ha reproduït a tots els nivells. També ha arribat a allò que podríem anomenar les “petites oligarquies”.
I és que els comportaments oligàrquics s’estenen a tots els àmbits o nínxols on s’exerceix algun tipus de poder. Aquests comportaments es poden sintetitzar en tres dinàmiques complementaries. La primera és la retenció del poder en mans de molts pocs i relacionats entre si. La segona és l’ús d’aquest poder per perpetuar-se en els càrrecs creant xarxes clientelars. La tercera és el dèficit generalitzat de transparència.
Aquests comportaments són molt visibles i contestats en alguns casos. Ho són en els partits polítics, que acumulen una tradició de forta centralització i d’aparells que és retroalimenten i es perpetuen. Hi ha un viu debat obert sobre la necessària renovació de càrrecs i és un dels eixos sobre els quals pivota el discurs de “la nova política”. En el terreny de la realitat, els canvis encara no s’han vist. Als grans sindicats, la força dels aparells i la perpetuïtat dels dirigents també és escandalosa. Aquests dèficits democràtics potser són més grans que en els partits polítics, tot i que resten més silenciats.
També més amagats, però igualment estesos, els comportaments oligàrquics estan presents en molts àmbits aparentment allunyats del poder. El món acadèmic, els col·legis professionals, les fundacions, el món associatiu o la mateixa Església i les seves organitzacions reprodueixen aquests capteniments.
Ves per on el procés, que ve recolzat per una demanda de major radicalitat democràtica, ha esdevingut un potent indicador d’aquests comportaments oligàrquics.
Si analitzem el procedir d’organitzacions dels àmbits més diversos, hi trobarem sempre una constant. Sigui quin sigui el sector, la constant és aquesta: com més poder –diners, personal al seu càrrec, capacitat de contractació…– i més perpetuació en el càrrec dels dirigents, més al·lèrgia a la reivindicació independentista.
Siguin cúpules sindicals, feus universitaris, grans fundacions o entitats de l’església, trobarem molt poques excepcions a aquesta constant. Una observació potser òbvia, però de conclusions no banals. I un al·licient més per seguir endavant!

Què hi ha algú? (2/2) La política catalana dels no independentistes

No es tracta de triar entre pare o mare, com ens diuen els identitaris. Es tracta de decidir si com a ciutadà de Catalunya vols que aquesta es constitueixi com a estat independent, et sentis català, espanyol, xinès o totes tres coses alhora. Curiosament, després de tants penjaments, en realitat, els identitaris són “els altres”.

A l’article anterior (Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?) apuntava a la reducció del camp polític per incompareixença. Perquè quines són les propostes polítiques per a Catalunya, fora del moviment independentista? Alguna alternativa real a confrontar?
El PP ja va iniciar una croada contra l’autogovern català desmarcant-se de l’estatut del 2006 i oposant-s’hi frontalment. Aquesta posició inflexible l’ha mantingut fins avui. Dotze anys sense moure’s un mil·límetre ni proposar res per superar l’atzucac. Més aviat, fruit d’una estratègia recentralitzadora, ha anat laminant les competències de la Generalitat a través de les anomenades normes bàsiques i llançant el Tribunal Constitucional contra tot allò d’un cert calat que s’aprovi en el Parlament de Catalunya. Parlar del PP estatal o del regional català no aporta cap diferència en aquest terreny.
Cs va néixer –confessament– per lluitar contra la immersió lingüística. Des dels seus orígens es van desmarcar de tota connotació catalanista que, poc o molt, tots els partits a Catalunya havien volgut mantenir des de la transició. Àdhuc el PP, amb algun dels seus dirigents més moderats, abans que l’existència de Cs els fes por electoralment i endurissin ells també les seves postures.
La política de Cs sempre ha estat reactiva, d’oposició sistemàtica a tot allò que suposes reconeixement de Catalunya com a nació o exercici del seu autogovern. Propostes polítiques per a Catalunya? Cap ni una. Repressió de l’independentisme per tots els mitjans, traspassant tots els límits democràtics si cal. Des que el partit és estatal la seva línia política, lluny de clarificar-se, ha anat donant tombs de la socialdemocràcia al liberalisme, fins a arribar a una mena de neofalangisme, ni de dretes, ni d’esquerres, amb un sol principi que és la unitat d’Espanya (“solo veo españoles”) esdevenint, possiblement, el partit més identitari a Espanya.
El PSC, tot i que va ser el seu dirigent Pasqual Maragall qui va liderar l’estatut del 2006, s’hi va anar desmarcant i, forçat per la dependència del PSOE, va contribuir al famós “cepillado” del text. Des d’aleshores, cap proposta real, cap acció significativa, més enllà de reivindicar –sense cap força ni convicció– una reforma de la Constitució Espanyol en clau federal. Una proposta amb un suport molt feble a Catalunya i nul a Espanya, on el mateix PSOE s’hi oposa rotundament, més enllà d’alguna declaració retòrica. L’alineament amb el PP i Cs defensant l’aplicació de la via repressiva judicial i del 155 els ha deixat de nou com un actor polític del tot condicionat als interessos de la política espanyola. Ni tant sols han reaccionat al sistemàtic atac de l’Estat a les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, ni que fossin lleis votades pel mateix PSC.
L’esquerra no independentista, però que no es vol reconèixer com a unionista, avui representada pels Comuns i agregats, des del primer moment ha jugat amb la més extrema ambigüitat i encara avui no se sap què en pensen. Des d’un discurs que sembla assumir el dret a la autodeterminació, la traducció en propostes polítiques reals i tangibles és nul·la, tot i que a l’hora de la veritat sembla que s’imposa un atiindependentisme, no compartit per tots els seus militants i votants, la qual cosa els provoca inestabilitat, abandonaments i un discurs absolutament críptic.
El panorama caldria completar-lo amb grups o grupuscles que quasi no tenen representació parlamentària. Es tractaria, sobretot, de sectors, fins ara electoralment no rellevants, que es van anar separant del catalanisme central a mesura que aquest esdevenia explícitament independentista. Després del sonats fracassos electorals de Duran i Lleida i l’enfonsament d’un partit històric, tot i el gran suport mediàtic rebut, i després del darrer refugi d’Espadaler en les llistes del PSC, es parla d’intents de reagrupament i de si poden encara pescar del PDeCat, però tot és molt incert.
És difícil resseguir les sigles d’aquests grups i plataformes, que apareixen i desapareixen, i són més coneguts pels respectius caps de brot, ex UDC o ex CDC amb algun insigne representant de la “societat civil”: Espadaler, Fernàndez-Teixidor, Losada, Vila (?)… Però encara és més difícil saber què proposen exactament.
Són la tercera via? La tercera via podria tenir la seva èpica i tot, i se sol embolcallar de retòrica de concòrdia i altres paraules boniques. Només té un problema: necessita algú creïble a l’altra costat i la credibilitat dels pactes amb Espanya no passa per un bon moment des de fa uns tres segles. Però és que, a més, portem dotze anys d’un silenci estrepitós a l’altra costat de la taula. L’Estatut de 2006 va ser el darrer cant del signe de la tercera via. Si més no, per a algunes generacions.
L’independentisme és una proposta política i davant només hi troba el silenci, l’ambigüitat o la proposta desacomplexada dels unionistes, més identitària que no pas política: un no a la independència basat en “Catalunya és Espanya” i “els catalans són espanyols”. No es tracta de triar entre pare o mare, com ens diuen els identitaris. Es tracta de decidir si com a ciutadà de Catalunya vols que aquesta es constitueixi com a estat independent, et sentis català, espanyol, xinès o totes tres coses alhora. Curiosament, després de tants penjaments, en realitat, els identitaris són “els altres”.
Pots llegir el primer article de la sèrie aquí: Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?

Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?

La tercera via ha nascut i ha mort com una mera especulació de tertúlia.

Des de l’1 d’octubre l’independentisme viu un cert desconcert motivat per la manca d’una estratègia, si més no en aparença. Les circumstàncies de brutal repressió fan comprensible, fins a cert punt, aquesta desorientació. Dèficit d’estratègia o estratègies plurals i divergents en certs aspectes, lideratges poc definits, comunicació deficient o molt condicionada per la prudència davant dels processos judicials són components d’aquesta situació. Amb tot, l’objectiu de la independència no decau i més aviat sembla afermar-se potser sense la perspectiva d’imminència amb la qual s’havia plantejat a les eleccions de 2015.
Entre les files independentistes aquesta situació pot crear neguit, àdhuc desànim. Però per dibuixar tot l’escenari cal fer un cop d’ull al que passa a l’altre costat, en tot l’àmbit polític no independentista.
A hores d’ara, tothom sap que Catalunya viu un problema polític que només pot tenir una autèntica resolució des de l’àmbit polític. L’Estat, sense saber com afrontar-lo, l’ha negat fins que, forçat pels esdeveniments, ha intentat derivar-lo vers una qüestió jurídica, forçant totes les costures d’un estat de dret. Tothom ho sap, aquí i allà, tothom ho reconeix tot i que en públic alguns segueixin defensant una ficció que no es creuen.
El més sorprenent de tot aquest procés, i potser ha estat poc remarcat, és l’absoluta manca d’alternatives polítiques, no ja des de l’Estat, enrocat en la negació de la realitat, sinó en el conjunt del món polític no independentista i, especialment, des de Catalunya.
El “procés”, encara que la ràpida evolució seguida ens ho fa oblidar, té antecedents immediats en les potents reivindicacions per les infraestructures (manifestació de desembre del 2007 amb el lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”), continua amb la protesta per la sentència sobre l’estatut de 2006 (manifestació de juliol de 2010) i encara passa per una etapa de reivindicació d’un pacte fiscal (per part del president Mas després de la primera gran manifestació de l’ANC el 2012).
És a partir d’aquests precedents i de la total manca de resposta política a les reivindicacions catalanes (ni infraestructures, ni nou estatut, ni acompliment del finançament fixat per l’estatut, ni pacte fiscal…) que el catalanisme majoritari va esdevenint decididament i explícitament independentista. En paral·lel potser hi ha hagut un reagrupament i refermament d’un espanyolisme militant a Catalunya, però allò més destacable és la total absència d’allò que en algun moment s’ha anomenat tercera via. Una via que ni s’ha projectat, ni per la qual ningú hi ha posat cap travessa. La tercera via ha nascut i ha mort com una mera especulació de tertúlia.
Fora del moviment independentista, la política catalana s’ha anat desertitzant. Tot i que en les convocatòries electorals les forces no independentistes sumades a les que no es pronuncien sobre el tema assoleixen prop de la meitat dels vots, la seva proposta política no té cap articulació.
Per això el debat esdevé forçosament “independència sí o no”. No hi ha res més sobre la taula. “Independència no” és continuar com fins ara? “Independència no” és continuar el procés recentralitzador que defensen la gran majoria de forces polítiques estatals? Dubto que molts dels que voten opcions no explícitament independentistes estiguin d’acord amb aquestes opcions que els ofereixen, però no fan el pas cap a la independentisme per raons diferents, sigui la por incitada per l’Estat, les qüestions indentitàries o altres.
Personalment potser em sentiria més còmode amb un confederalisme com el proposat per Carles Cardó a la Història espiritual de les Espanyes o pel grup del Quaderns de l’exili, que potser faria més fàcil la relació entre països de parla catalana, però he de reconèixer que és una proposta quimèrica en aquest moment històric.
Acusar l’independentisme de radicalitzar o de dividir la societat catalana amb una proposta dicotòmica no pot ser un exercici més cínic. Si el debat està situat en independència sí o independència no, la responsabilitat no pot ser dels únics que fan una proposta, agradi o no, afirmativa i concreta: la independència. La responsabilitat és dels que més enllà d’oposar-se a la independència per mitjans legítims –o il·legítims–, no han proposat mai res.
[Llegiu-ne aquí la segona part]