diumenge, 19 de maig de 2019

Acte 'Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera' (4.6.2019)

Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies

Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l'afusellaria, previ judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.

Era però la conclusió d’una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. En efecte, de la seva acció durant la República, com a conseller del Govern de la Generalitat, com a dirigent d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica després i com a col·laborador reconegut de El Matí El Temps se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat (a la República, al país i a l’Església) que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, en que destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.

És amb aquesta intenció que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, us proposem una jornada amb dues conferències d’especialistes sobre Carrasco i Formiguera: una sobre els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec de Hilari Raguer.

Acte Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera

Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran
Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec de Hilari Raguer

Lloc: Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, c. de la Canuda, 6 Barcelona
Dimarts 4 de juny de 2019, a les 7.00 h. del vespre.
Entrada lliure. Aforament limitat.



dilluns, 6 de maig de 2019

Honorat i agraït

Carles Armengol guanya el XXIX premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic



(Escola Pia) El XXIXè premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic, que convoquen la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’ha atorgat aquest dijous a l’obra 'Canviar el consum per canviar la vida. Una proposta educativa i de conversió ecològica', de Carles Armengol. L’estudi, redactat des d’una perspectiva humanista seguint els criteris contemporanis dels ensenyaments socials de l’Església, vol ser una interpel·lació directa als educadors en un tema d’actualitat. L’autor afirma que, davant la rellevància que el consum té avui en moltes esferes de la vida, cal donar-li atenció també des d’un punt de vista educatiu. Esbossa una pedagogia del consum i els estils de vida en aquesta obra.
L’autor, mestre, educador social i pedagog, és actualment responsable d’anàlisi i relació amb les confessions religioses de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Ha treballat en diverses fundacions socials i educatives (Pere Tarrés, Escola Cristiana…) I desenvolupa una intensa activitat cívica des de diferents entitats com la Fundació d’Escoles Parroquials de Barcelona, el Grup Sant Jordi de Drets humans, Fundació Quatre Vents per a la petita infància, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat… Escriu a El Matí Digital i col·labora amb altres mitjans.

dimecres, 10 d’abril de 2019

LA LLIGA CREA UN RECONEIXEMENT AL LLIBRE RELIGIÓS EN CATALÀ

La Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat ha instituït el Premi Abat Marcet al llibre en català de temàtica religiosa

Aquest Premi té per objecte reconèixer l’obra publicada més rellevant des del punt de vista del seu interès temàtic i de la qualitat del text. Alhora s’ha convocat la primera edició del premi, que correspon a aquest 2019.

Poden optar al Premi llibres originals en llengua catalana o traduïts al català, publicats en primera edició des del 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any anterior fins al 27 d’abril de l’any en curs. Excepcionalment, en aquesta primera edició el període anirà del primer de gener de 2018 fins el 27 d’abril de 2019.

Es podeu proposar obres candidates que reuneixin els requisits esmentats. La recepció de candidatures externes finalitzarà el 30 de maig de 2019.

Podeu trametre les vostres propostes a la secretaria de la Lliga (c. Montnegre, 8 3r 1a, 08029 Barcelona o lalliga.cat@gmail.com).

Bases completes i més informació: Aquí


dimecres, 13 de febrer de 2019

Hi ha vida després de les subvencions! (les alternatives)

En publicar l’article Morin les subvencions! em vaig comprometre a proposar alternatives i a continuació n’esbossaré alguna perquè, efectivament, hi ha vida després de les subvencions.
Amb el primer article volia sacsejar una mica el tema. Tot i que la percepció dels problemes que generen les subvencions està força estesa, sembla que ens hi acomodem o ens hi resignem. Si això del país nou triga massa potser que mirem d’adobar el que tenim.
De ben segur que els procediments són millorables i que algunes de les disfuncions apuntades sobre el model actual de subvencions són corregibles. De fet, les convocatòries plurianuals, que comencen a ser més freqüents, ja suposen una certa millora en donar més perspectiva i fent que un sol tràmit de sol·licitud pugui abastar més d’una anualitat.
Millorar les convocatòries i simplificar els procediment és possible però és una qüestió molt tècnica que cal abordar a fons i escapa de la pretensió d’aquests articles. Però també hi ha usos no adients de les subvencions que caldria substituir.

dilluns, 11 de febrer de 2019

Morin les subvencions!

Vull evitar ensurts a eventuals lectors. M’avanço. Matant les subvencions no proposo la desaparició de la col·laboració econòmica de les administracions públiques amb el sector privat, particularment amb el tercer sector
Tampoc em referiré a la falòrnia dels suposats i inexistents ajuts a les entitats sobiranistes. Si sabré jo el cost anual que suporto en quotes a entitats diverses, aportacions a caixes de solidaritat, autocars, marxandatge… El cert és que no ho sé perquè no ho he sumat mai, per no espantar-me.

Un model disfuncional

Vull tornar a una reflexió que ja havia fet, fa anys, des del propi tercer sector. He tornar a treballar a l’administració pública i la veig encara més necessària.
Les subvencions són una forma molt estesa d’articular el suport econòmic de les administracions a diverses iniciatives socials. Tots els departaments de la Generalitat i tots els ajuntaments mitjans i grans concedeixen subvencions. El gruix d’aquestes s’atorguen mitjançant el procediment més ordinari, que és la convocatòria pública en règim de lliure concurrència.
El que plantejo de manera oberta i directa és que aquest model no pot ser el mecanisme principal ni majoritari per vehicular el necessari suport que mereixen moltes iniciatives.
La meva impugnació és fruit de considerar les subvencions disfuncionals i poc adients als objectius pretesos. Això tant per motius pràctics i dels procediments que empra, com també per motius més conceptuals. Em limitaré a esmentar algunes disfuncionalitats pràctiques. En alguns extrems arriben a ser tan escandalosos que ja serien suficients per impugnar el model.

El marc legal

Les subvencions, tot i que per definició són actuacions graciables per part de l’administració, no estan exemptes de regulació, ans al contrari. A l’Estat espanyol, el 2003 es va promulgar la primera Llei General de Subvencions, encara vigent, que condiciona tota actuació en aquesta matèria. Sigui quina sigui l’administració que subvencioni, cal complir aquesta norma.
La Llei es va fer sota la presidència d’Aznar, en la legislatura de la seva majoria absoluta. És fruit de la voluntat d’incrementar el control social amb el pretext de la lluita antiterrorista. Queda clar, doncs, que no és el context més propici per al foment de la iniciativa social i de la seva autonomia.
A banda d’aquesta Llei, altres reformes legals, algunes d’abast europeu, condicionen el marc jurídic i administratiu al qual cal ajustar una convocatòria de subvencions i el seu procés d’atorgament, justificació i pagament. La relació és molt prolixa: procediment administratiu, finances públiques, pressupostos, contractes del sector públic, transparència, protecció de dades, prevenció del blanqueig de capitals, administració electrònica…).

La realitat dels procediments

El resultat de tot plegat, difícil de resumir en poques paraules, és que les convocatòries de subvencions tenen un procediment molt complex, llarg, feixuc i ple de controls que alenteixen el procés.
Fruit d’això, per exemple, les convocatòries gairebé sempre surten desfasades en el calendari. S’han de fer les sol·licituds quan les activitats objecte de l’eventual subvenció ja han començat –o quan les activitats ja han finalitzat. Això implica que ha calgut dissenyar els projectes amb la incertesa dels recursos disponibles, però amb un pressupost que en alguns casos, més tard, caldrà justificar de manera íntegra. Pel camí, el sentit de foment que poden tenir les subvencions ja ha quedat diluït.
Per imperatiu legal, la sol·licitud d’una subvenció és un mecanisme que l’administració aprofita per revisar i demanar el compliment de diverses obligacions que les entitats tenen per normatives sectorials diverses (personalitat jurídica; registre d’òrgans de govern; obligacions comptables, fiscals i laborals; transparència…). La qual cosa complica el tràmit de sol·licitud, tot i els intents de facilitar les coses mitjançant declaracions responsables.
Si la sol·licitud és complexa, la justificació pot ser un infern. No es tracta només dels formularis a omplir i els papers a preparar. Un problema de fons són els criteris de justificació (imports a justificar, despeses subvencionables, requisits formals dels comprovants de despesa…).
Aquests criteris no sempre encaixen amb les característiques de l’objecte de la subvenció ni són prou clars. A més, aquests criteris són canviants i no són uniformes en totes les administracions. Fins i tot no és estrany que òrgans gestors, unitats administratives, assessories jurídiques o intervenció delegada, dins d’un mateix ens públic, no interpretin iguals els criteris fixats.
Tots aquests factors, més d’altres propis de les entitats, especialment de les més petites i amb una gestió molt precària, fan que molts beneficiaries no sàpiguen gestionar correctament tot el procés i es generin malentesos i incomprensions mútues entre administració i administrat.
Si la justificació no es correcta, en els casos en què s’han abonat bestretes prèvies, entren en joc els processos de revocació parcial o total de la subvenció, amb tots els tràmits administratius a seguir. I, en el pitjor dels casos, la possibilitat d’haver de retornar la subvenció.
Per a les entitats, la tramitació acaba aquí. No per a les administracions, que abans de la convocatòria, amb l’atorgament i amb la justificació, han de fer tota la gestió econòmica pròpiament dita (pressupost, reserves, disposicions, obligacions de pagament…) amb els seus procediments i controls específics.

Ens podem permetre les subvencions?

No entraré ara a debatre si són realment necessàries totes aquestes cauteles i controls i aquests procediments tant llargs i feixucs. El control del diner públic és imprescindible, però a vegades hom te la sensació que es colen els mosquits però pel costat passen els elefants. Els procediments, si fa o no fa, són els mateixos per a subvencions de 600 € com per a subvencions de 600.000 €, i no és estrany veure quantitats tan dispars en les diverses convocatòries.
Hi ha una primera constatació força evident: el cost que suposa a l’administració i a l’administrat gestionar una subvenció en molts casos supera de llarg l’import de la subvenció. Com que a l’administració no es fan gaires estudis de costos es fa difícil de determinar un llindar, però és evident que en un percentatge important de les subvencions val més el farciment que el gall. Això és sostenible?
Per a mi la resposta és obvia, però com que segueixo creient que moltes iniciatives mereixen el suport dels recursos públics, procuraré dedicar un futur article a les alternatives.

Llegeix aquí les alternatives

dissabte, 2 de febrer de 2019

La pastoral de les 99 ovelles: identitat cristiana a l'escola d'avui


Clicant sobre la imatge teniu l'enllaç amb la presentació que vaig fer a les 12s Jornades de Pastoral Educativa de l'Escola Cristiana, el primer de febrer de 2019.


Guió

Preliminar: sobre ovelles i pastoral
1. Estructura religiosa de la persona
2. Evangelitzar a l’escola
3. Educar amb inspiració cristiana
4. Llegir l’entorn
5. Laudato si’ com a oportunitat
Cloenda: evangelització i pastoral sense estrès

dimecres, 2 de gener de 2019

Política i esperança




OPINIÓ

TRIBUNA

Política i esperança


“La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles
En temps de crisi i des­pres­tigi de la política pot sor­pren­dre rei­vin­di­car-la tot vin­cu­lant-la a l’espe­rança. Això és el que s’ha fet aquest novem­bre a la Jor­nada que, com cada any, con­voca Sant Jordi junt amb altres enti­tats que mal­den pel com­promís social i polític dels cris­ti­ans. L’espe­rança no és ingenuïtat ni tan sols opti­misme. Allò valuós és no caure en la des­es­pe­rança. La des­es­pe­rança porta a la ina­nició o a l’escep­ti­cisme, quan no al cinisme, i aquesta acti­tud és letal per a la política. Per això l’espe­rança és ja un mis­satge polític. És oportú, i fins i tot urgent, que com a cris­ti­ans fem aquesta rei­vin­di­cació de la política i que tre­ba­llem per superar el seu des­pres­tigi. No en va el papa Fran­cesc vin­cula l’espe­rança de futur amb la tasca de reha­bi­li­tar la política. Ja ho va fer al Bra­sil el 2013 i hi ha seguit insis­tint rei­te­ra­da­ment.
Des de l’inici del seu pon­ti­fi­cat Fran­cesc ha afir­mat de manera cons­tant la importància que la política té en la vida de les per­so­nes i dels pobles. Ho fa tot dema­nant als cris­ti­ans que s’hi impli­quin com a missió que els és pròpia i reco­nei­xent la política com una de les for­mes més altes de cari­tat. No és pas inèdita aquesta vin­cu­lació de la política amb l’amor als altres. És un dels prin­ci­pis ben con­so­li­dats del pen­sa­ment social cristià. Un dels pri­mers a pro­cla­mar-lo de manera con­tun­dent i pública va ser Pius XI, el desem­bre de 1927, en el seu dis­curs a la Fede­ració Uni­ver­sitària Catòlica Ita­li­ana –FUCI–. Ho feia ani­mant els joves a una presència política dels catòlics que els aca­ba­ria enfron­tant a Mus­so­lini. “La política –els deia Pius XI–, en tant que té cura de l’interès de tota la soci­e­tat, cons­ti­tu­eix el camp de la més àmplia cari­tat.”
A casa nos­tra, i al món, la política està en crisi i sovint mereix la nos­tra crítica. Cal can­viar la manera de fer política, però de la política no en podem pres­cin­dir. L’anti­política és l’ariet dels fei­xis­mes, de les dic­ta­du­res i dels tota­li­ta­ris­mes. No obli­dem aquell cínic con­sell del gene­ral Franco: “Haga como yo y no se meta en política.” Convé recor­dar-ho aquests dies en què podem obser­var amb pre­o­cu­pació ame­na­ces per la lli­ber­tat i per la democràcia. Aquí i al con­junt d’Europa. El cris­ti­a­nisme és la religió secu­lar per excel·lència. En deli­mi­tar clara­ment les esfe­res reli­gi­osa i tem­po­ral de la vida i afir­mar-ne l’auto­no­mia, ha con­tribuït a la con­fi­gu­ració de soci­e­tats ober­tes on el valor de la lli­ber­tat asso­leix la major ple­ni­tud. Els cris­ti­ans, en tant que ciu­ta­dans, som sub­jec­tes polítics i, ani­mats per l’evan­geli de Jesús, estem cri­dats a defen­sar aquests asso­li­ments i a tre­ba­llar per la justícia glo­bal. La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles. L’espe­rança és també la lluita per pre­ser­var i esten­dre aquests valors.

dijous, 27 de desembre de 2018

Missa en memòria de Rosa Deulofeu - 15è aniversari, dilluns 7 de gener de 2019

El dilluns dia 7 de gener de 2019, a les 19 h. es celebrarà una missa en memòria de la Rosa Deulofeu, Serventa de Déu, a la Parròquia de Sant Agustí, de Barcelona (Plaça Sant Agustí, 2 – Metro línia 3, estació Liceu).

Cada any, en l’aniversari del seu funeral, celebrat el 7 de gener de 2004 a la Parròquia de Sant Agustí, els familiars i amics de la Rosa celebren una eucaristia en la seva memòria. Enguany. Aquesta eucaristia –així com altres actes organitzats per l’Associació Rosa Deulofeu- ajuda a mantenir més viva i actual la seva memòria.

Rosa Deulofeu i González (29 d'abril de 1959 - 5 de gener de 2004) va ser una laica barcelonina, lliurada de manera exemplar a ajudar i propagar el missatge cristià entre els joves de tota condició.

Es dedicà a l’educació en el lleure, a la formació de monitors i directors de lleure i a la pastoral de joventut. Aquesta darrera tasca la realitza com a delegada de pastoral de Joventut de l’arquebisbat de Barcelona, al llarg de més de 10 anys, i també des del Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears. Va col·laborar i participà en diverses entitats (Moviment de Centres d’Esplai Cristians, Escola de l’Esplai, Cursets de Cristiandat, Moviment Cristià de Joves, Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes...), va col·laborar amb Radio Estel i va ser membre del Concili Provincial Tarraconense de 1995.

L’Arquebisbat de Barcelona, el 2009, va obrir una causa de beatificació per a la Rosa, que va seguint el seu curs.

Barcelona, 18 de desembre de 2018

Si voleu rebre informació faciliteu-nos les vostres dades a Associació Rosa Deulofeu: amicsrosa@gmail.com

Ajudeu-nos a difondre el missatge de fe i vida de Rosa Deulofeu. Feu les vostres aportacions econòmiques al compte:
ES44 2100 3006 9321 0729 4864

dilluns, 5 de novembre de 2018

Petita història dels dimecres a la plaça del Rei



Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés un benefici econòmic, de poder o d’imatge.

Una trucada per Tots Sants

Recorda la data i el moment perquè era primer de novembre, diada de Tots els Sants, i dinava a casa seva amb uns amics. En plena sobretaula el va trucar un amic i, encara amb la síndrome de no parlar gaire pels telèfons mòbils, van decidir veure’s aquella mateixa tarda. Varen quedar en un bar ¡ situat entre els dos domicilis. L’amic va explicar que segons cercles molt propers a Joaquim Forn, aquest estava convençut, i lògicament amoïnat, que l’empresonarien en breu i no seria l’únic. Els Jordis ja estaven empresonats. Davant d’aquesta eventualitat caldria fer alguna cosa, ni que fos testimonial, per mostrar el rebuig a l’existència de presos polítics.
No milita a cap partit polític ni ho ha fet mai. Tampoc ha tingut una gran relació personal amb Joaquim Forn, però sí alguna coincidència en alguna activitat que els ha aplegat i li professa una simpatia personal, també en tant que polític, ja que el creu honest alhora que humil i amb voluntat de servei. No dubte a posar-se a disposició per “fer alguna cosa”. Els dos amics reunits precipitadament es posen en contacte amb altres persones, cap gran reunió formal. No es tracta de tics de la clandestinitat, sinó d’anar per feina i defugir els protagonismes.
Es decideix que si Forn o altres són empresonats, i mentre hi hagi presos polítics o catalans represaliats per les seves idees polítiques, es concentraran cada dimecres al vespre a la plaça del Rei fent un breu acte de memòria i de solidaritat amb aquestes persones que sofreixin repressió. L’acte pren forma. A l’entorn d’un 20’, sense discursos polítics. Música i recitació d’algun poema o text significatiu. La convocatòria corre per WhatsApp i per les xarxes.

Comencen les trobades a la plaça

El dimecres 8 de novembre de 2017, a les 19h, es troben a la plaça del Rei. Algú ha portat rètols de “llibertat presos polítics” i es posen al primer graó de l’escala que puja fins al Tinell. Una altra persona ha comprat llànties. S’encenen i es posen al costat dels rètols al mateix graó. Entre les persones amb qui s’ha connectat n’hi ha dues o tres que dirigeixen corals que han convidat als respectius cantaires a afegir-se a la concentració. Els cantaires que han pogut anar-hi se situen a l’escala. Canten una primera cançó. Després es llegeix un text. Els primers dimecres un dels lectors és Quim Torra, que ha seleccionat alguns textos de l’exili català del 39. No hi ha megafonia. Cal alçar la veu al llegir. Ja és fosc i amb un mòbil es fa llum per poder llegir el text. Es torna a cantar, un minut de silenci i els Segadors. És una colla no gaire nombrosa, però ben visible a la plaça. S’emplacen per la setmana següent.
L’escena amb petites variants es va repetint cada dimecres. Utilitzen el nom de “Comitès llibertat amb presos i represaliats polítics catalans” per crear un espai web i un compte de Twitter. S’incorporen i s’alternen diversos directors corals i el grup de cantaires creix. Els actors agrupats entorn de Teatre amb R de República s’incorporen ben aviat a les trobades i assumeixen la tria i recitació dels textos. Es col·loquen retrats de totes les persones preses o exiliades al primer graó de l’escala. Algú s’ofereix a plastificar-los perquè no es malmetin i així els retorna al següent dimecres. S’aconsegueix que una entitat cedeixi un equip de megafonia prou transportable perquè el creixement del nombre d’assistents a la trobada la fa indispensable per a l’audició dels textos. El transport de la megafonia obliga a disposar d’un vehicle cada dimecres i un xic més de preparació prèvia per instal·lar-la.
Un altre grup de persones té cura que cada dimecres hi hagi una parada amb llaços grocs i elements reivindicatius i recullen donatius per l’associació de familiars presos i exiliats. Sovint també hi ha qui reparteix flors grogues entre els participants.

I aviat farà l’any

Al llarg de les setmanes visiten la plaça familiars de presos i represaliats, músics que ofereixen alguna peça, poetes que ofereixen alguna creació, persones que anuncien o donen notícia d’altres accions. Alguns dimecres es fa present Roger Español, a qui la policia va treure un ull amb un tret de bola de goma i un dels dies s’adreça als participants per agrair les mostres de solidaritat. Un altra dia torna a ser-hi Quim Torra, però ara ja com a president de la Generalitat de Catalunya. També hi van en una altra ocasió dues mares dels nois d’Altsasu i un músic basc. També altres “personalitats”, algunes de manera força regular. Hi participen, però, sempre de manera anònima entre la gent. No hi ha jerarquies a la plaça.
Mai hi ha anat  TV3 ni cap mitjà de comunicació ha donat notícia d’aquesta acció. Algun mitjà ha agafat imatges utilitzades després com a recurs per fer-ne notícia. Tots els dimecres hi ha força gent a la plaça i sovint s’omple de gom a gom. Fins i tot en dies de pluja. I les setmanes van passant. Ja fa temps que a aquella hora és clar i no cal la llanterna per als lectors. Arriba la prova de l’estiu. Durant tot l’estiu, també el dur més d’agost a Barcelona, cada dimecres es fa la concentració i mai hi manquen les paraules i la cançó. Les setmanes centrals de l’agost fan minvar un xic l’assistència. Al setembre la plaça torna a omplir-se cada setmana. I així segueix. Malauradament, aviat farà un any.

Autoorganització

Aquesta acció, com tantes i tantes que es fan a tot el territori, és un petit miracle. No hi convoca cap entitat en concret. Un grup de Telegram amb vuit membres, que mai han estat tots junts reunits, i la conversa informal de cada dimecres és suficient perquè la convocatòria rutlli. Cadascú fa allò que pot i de manera molt autoorganitzada.
Els directors de corals parlen entre ells per assegurar sempre alguna presència i decidir els cants. Es porten partitures i lletres de les cançons per repartir. També els actors s’organitzen i cada dimecres n’hi ha una bona representació. El petit grup inicial s’assegura que sempre hi hagi algú d’ells per portar i instal·lar la megafonia, col·locar els retrats i donar inici a la trobada. Algú altra té cura de la web i del Twitter. Actuant de manera força anònima, sense protagonisme de ningú, ni de cap entitat, les coses flueixen prou fàcilment.
Ningú els finança. No hi ha ni un fons comú entre els promotors. De manera particular cadascú fa front a les petites despeses que se li presenten: piles pels micròfons, espelmes, el transport de la megafonia, les fotocòpies de les partitures…

La gent sempre hi és

Potser algú li costarà de creure aquesta autoorganització i autofinançament. Potser en algú haurà calat la mentida, manta vegada repetida, que tot el que fan “els del llaços grocs” està orquestrat, generosament subvencionat i àmpliament publicitat per TV3.
No cal esforçar-se a treure’ls de l’error. Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés, de manera directa o indirecta, un benefici econòmic, de poder o d’imatge.
Al cap i a la fi, el que he relatat no és gens extraordinari. Sortosament hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena al país, per a aquesta i per a tantes altes causes que s’ho valen. No exigeix cap heroïcitat, tant sols fugir dels càlculs interessats i estimar alguna cosa més que no sigui un mateix.

Temps de la Creació: 5 setmanes dedicades a la cura de la terra


El Temps de la Creació és una iniciativa ecumènica, reconeguda oficialment i impulsada per les principals Esglésies cristianes, per promoure a tot el món  la pregària i l’acció per la cura de la creació, especialment en el període que va de l’1 de setembre al 4 d’octubre.

Té el seu origen el 1989, amb el reconeixement del dia 1 de setembre com a Jornada de pregària per la cura de la creació pel Patriarca Ecumènic de l'Església Ortodoxa. Altres Esglésies Cristianes europees si van afegir. El Papa Francesc va sumar l’Església Catòlica a aquesta iniciativa el 2015 i l’ha impulsat des de la publicació de la Laudato Si’. Aquest “Temps” es clou el 4 d'octubre, festivitat de Sant Francesc d’Assis.
Per animar a la pregària i acció per la creació i oferir recursos als cristians i a les comunitats existeix un Consell Directiu Ecumènic i un espai web de suport i comunicació d’iniciatives. Per part catòlica la iniciativa rep el suport del Dicasteri per al Servei al Desenvolupament Humà Integral i s’articula a través del  Moviment Catòlic Mundial per al Clima.
El ritme i el calendari de les nostres parròquies, escoles, grups i moviments no és molt propici per a fer actes especials l’1 de setembre, quan l’activitat ordinària encara no s’ha reprès del tot. També en l’àmbit social i cívic l’11 de setembre marca molt l’inici del curs. Potser ha estat per això que la Jornada de pregària per la creació ha tingut, fins ara, ben poc ressò a casa nostra.
La iniciativa del Temps de la Creació, més extensa en el temps, hauria de fer replantejar-nos l’atenció a un tema tan crucial, tant estimat pel Papa Francesc i que amb la perspectiva ecumènica que ha assolit obra noves possibilitats.
Una completa guia per organitzar un Temps de la Creació
A través de la web (es.SeasonOfCreation.org) s’ofereix una guia molt completa per suggerir com celebrar el Temps i com planificar-lo. També es promou l’anunci dels diversos esdeveniments que s’organitzin a la pàgina web, que es comparteixin les experiències amb fotos i vídeos i la presència dels esdeveniments a les xarxes socials. La guia en espanyol es pot descarregar aquí.
Entre les propostes es pot trobar totalment desenvolupada una sessió de pregària ecumènica. També ofereix una molt pràctica selecció de textos bíblics (separats per antic testament, salms, nou testament, evangelis) i d’idees creatives entorn el següents temes: biodiversitatterraaiguacanvi climàticsimplicitat i sostenibilitat, i cura.
A banda de les pregàries també proposa altres activitats i aporta indicacions per realitzar-les:
  • Un recés amb el tema de la creació.
  • Un esdeveniment educatiu o de sostenibilitat: neteja de rius o canals d’aigua, plantar un arbre, una caminada amb meditació...
  • Participar en campanyes de denúncia: marxes, concentracions...
  • Campanya per reduir l’ús de plàstics.
  • Adoptar un compromís personal o comunitari de viure de manera més sostenible (començant per la pròpia campanya Compromís Laudato Si’).
  • Unir-se a les xarxes socials de la comunitat Temps de la Creació (Facebook.com/SeasonofCreation - Twitter.com/SeasonCreation).
Caminant Junts
El lema d’enguany és "Caminant Junts” i ens proposa que durant aquest Temps ens unim per celebrar el do de la creació i reflexionar sobre la cura que li donem. És una bona oportunitat per fer una pausa en la nostra vida quotidiana i contemplar les meravelles de la creació de les que fruïm.
La invitació a participar en la iniciativa assenyala que “com a seguidors de Crist, des de totes parts del món, compartim el mateix paper de protectors de la creació de Déu. Veiem que el nostre benestar està vinculat amb el benestar de tots i tenim la responsabilitat moral i espiritual de cuidar la nostra casa comuna i les nostres germanes i germans més afectats”.
Aquest missatge ha estat signada per l’arquebisbe Job de Telmessos, representant permanent del Patriarcat Ecumènic en el CMI, en nombre de Sa Santedat el Patriarca Ecumènic Bartolomé; monsenyor Justin Welby, Arquebisbe de Canterbury; el cardenal Peter K.A. Turkson, Prefecte del Dicasteri Vaticà per al Servei del Desenvolupament Humà Integral; el reverend Dr. Olav Fykse Tveit, secretari general del Consell Mundial d’Esglésies; el bisbe Efraim Tendero, secretari general de la Aliança Anglicana Mundial; el reverend Dr. Martin Junge, secretari general de la Federació Luterana Mundial i Rudelmar Bueno de Faria, secretari general de ACT Alliance.

Publicat a CatalunyaReligió el 2.10.2018