dilluns, 5 de novembre de 2018

Petita història dels dimecres a la plaça del Rei



Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés un benefici econòmic, de poder o d’imatge.


Una trucada per Tots Sants

Recorda la data i el moment perquè era primer de novembre, diada de Tots els Sants, i dinava a casa seva amb uns amics. En plena sobretaula el va trucar un amic i, encara amb la síndrome de no parlar gaire pels telèfons mòbils, van decidir veure’s aquella mateixa tarda. Varen quedar en un bar ¡ situat entre els dos domicilis. L’amic va explicar que segons cercles molt propers a Joaquim Forn, aquest estava convençut, i lògicament amoïnat, que l’empresonarien en breu i no seria l’únic. Els Jordis ja estaven empresonats. Davant d’aquesta eventualitat caldria fer alguna cosa, ni que fos testimonial, per mostrar el rebuig a l’existència de presos polítics.
No milita a cap partit polític ni ho ha fet mai. Tampoc ha tingut una gran relació personal amb Joaquim Forn, però sí alguna coincidència en alguna activitat que els ha aplegat i li professa una simpatia personal, també en tant que polític, ja que el creu honest alhora que humil i amb voluntat de servei. No dubte a posar-se a disposició per “fer alguna cosa”. Els dos amics reunits precipitadament es posen en contacte amb altres persones, cap gran reunió formal. No es tracta de tics de la clandestinitat, sinó d’anar per feina i defugir els protagonismes.
Es decideix que si Forn o altres són empresonats, i mentre hi hagi presos polítics o catalans represaliats per les seves idees polítiques, es concentraran cada dimecres al vespre a la plaça del Rei fent un breu acte de memòria i de solidaritat amb aquestes persones que sofreixin repressió. L’acte pren forma. A l’entorn d’un 20’, sense discursos polítics. Música i recitació d’algun poema o text significatiu. La convocatòria corre per WhatsApp i per les xarxes.

Comencen les trobades a la plaça

El dimecres 8 de novembre de 2017, a les 19h, es troben a la plaça del Rei. Algú ha portat rètols de “llibertat presos polítics” i es posen al primer graó de l’escala que puja fins al Tinell. Una altra persona ha comprat llànties. S’encenen i es posen al costat dels rètols al mateix graó. Entre les persones amb qui s’ha connectat n’hi ha dues o tres que dirigeixen corals que han convidat als respectius cantaires a afegir-se a la concentració. Els cantaires que han pogut anar-hi se situen a l’escala. Canten una primera cançó. Després es llegeix un text. Els primers dimecres un dels lectors és Quim Torra, que ha seleccionat alguns textos de l’exili català del 39. No hi ha megafonia. Cal alçar la veu al llegir. Ja és fosc i amb un mòbil es fa llum per poder llegir el text. Es torna a cantar, un minut de silenci i els Segadors. És una colla no gaire nombrosa, però ben visible a la plaça. S’emplacen per la setmana següent.
L’escena amb petites variants es va repetint cada dimecres. Utilitzen el nom de “Comitès llibertat amb presos i represaliats polítics catalans” per crear un espai web i un compte de Twitter. S’incorporen i s’alternen diversos directors corals i el grup de cantaires creix. Els actors agrupats entorn de Teatre amb R de República s’incorporen ben aviat a les trobades i assumeixen la tria i recitació dels textos. Es col·loquen retrats de totes les persones preses o exiliades al primer graó de l’escala. Algú s’ofereix a plastificar-los perquè no es malmetin i així els retorna al següent dimecres. S’aconsegueix que una entitat cedeixi un equip de megafonia prou transportable perquè el creixement del nombre d’assistents a la trobada la fa indispensable per a l’audició dels textos. El transport de la megafonia obliga a disposar d’un vehicle cada dimecres i un xic més de preparació prèvia per instal·lar-la.
Un altre grup de persones té cura que cada dimecres hi hagi una parada amb llaços grocs i elements reivindicatius i recullen donatius per l’associació de familiars presos i exiliats. Sovint també hi ha qui reparteix flors grogues entre els participants.

I aviat farà l’any

Al llarg de les setmanes visiten la plaça familiars de presos i represaliats, músics que ofereixen alguna peça, poetes que ofereixen alguna creació, persones que anuncien o donen notícia d’altres accions. Alguns dimecres es fa present Roger Español, a qui la policia va treure un ull amb un tret de bola de goma i un dels dies s’adreça als participants per agrair les mostres de solidaritat. Un altra dia torna a ser-hi Quim Torra, però ara ja com a president de la Generalitat de Catalunya. També hi van en una altra ocasió dues mares dels nois d’Altsasu i un músic basc. També altres “personalitats”, algunes de manera força regular. Hi participen, però, sempre de manera anònima entre la gent. No hi ha jerarquies a la plaça.
Mai hi ha anat  TV3 ni cap mitjà de comunicació ha donat notícia d’aquesta acció. Algun mitjà ha agafat imatges utilitzades després com a recurs per fer-ne notícia. Tots els dimecres hi ha força gent a la plaça i sovint s’omple de gom a gom. Fins i tot en dies de pluja. I les setmanes van passant. Ja fa temps que a aquella hora és clar i no cal la llanterna per als lectors. Arriba la prova de l’estiu. Durant tot l’estiu, també el dur més d’agost a Barcelona, cada dimecres es fa la concentració i mai hi manquen les paraules i la cançó. Les setmanes centrals de l’agost fan minvar un xic l’assistència. Al setembre la plaça torna a omplir-se cada setmana. I així segueix. Malauradament, aviat farà un any.

Autoorganització

Aquesta acció, com tantes i tantes que es fan a tot el territori, és un petit miracle. No hi convoca cap entitat en concret. Un grup de Telegram amb vuit membres, que mai han estat tots junts reunits, i la conversa informal de cada dimecres és suficient perquè la convocatòria rutlli. Cadascú fa allò que pot i de manera molt autoorganitzada.
Els directors de corals parlen entre ells per assegurar sempre alguna presència i decidir els cants. Es porten partitures i lletres de les cançons per repartir. També els actors s’organitzen i cada dimecres n’hi ha una bona representació. El petit grup inicial s’assegura que sempre hi hagi algú d’ells per portar i instal·lar la megafonia, col·locar els retrats i donar inici a la trobada. Algú altra té cura de la web i del Twitter. Actuant de manera força anònima, sense protagonisme de ningú, ni de cap entitat, les coses flueixen prou fàcilment.
Ningú els finança. No hi ha ni un fons comú entre els promotors. De manera particular cadascú fa front a les petites despeses que se li presenten: piles pels micròfons, espelmes, el transport de la megafonia, les fotocòpies de les partitures…

La gent sempre hi és

Potser algú li costarà de creure aquesta autoorganització i autofinançament. Potser en algú haurà calat la mentida, manta vegada repetida, que tot el que fan “els del llaços grocs” està orquestrat, generosament subvencionat i àmpliament publicitat per TV3.
No cal esforçar-se a treure’ls de l’error. Els que no ho entenen, ni volen entendre-ho, potser mai han fet res ni s’han compromès en res que no els reportés, de manera directa o indirecta, un benefici econòmic, de poder o d’imatge.
Al cap i a la fi, el que he relatat no és gens extraordinari. Sortosament hi ha moltes iniciatives d’aquesta mena al país, per a aquesta i per a tantes altes causes que s’ho valen. No exigeix cap heroïcitat, tant sols fugir dels càlculs interessats i estimar alguna cosa més que no sigui un mateix.

Temps de la Creació: 5 setmanes dedicades a la cura de la terra


El Temps de la Creació és una iniciativa ecumènica, reconeguda oficialment i impulsada per les principals Esglésies cristianes, per promoure a tot el món  la pregària i l’acció per la cura de la creació, especialment en el període que va de l’1 de setembre al 4 d’octubre.

Té el seu origen el 1989, amb el reconeixement del dia 1 de setembre com a Jornada de pregària per la cura de la creació pel Patriarca Ecumènic de l'Església Ortodoxa. Altres Esglésies Cristianes europees si van afegir. El Papa Francesc va sumar l’Església Catòlica a aquesta iniciativa el 2015 i l’ha impulsat des de la publicació de la Laudato Si’. Aquest “Temps” es clou el 4 d'octubre, festivitat de Sant Francesc d’Assis.
Per animar a la pregària i acció per la creació i oferir recursos als cristians i a les comunitats existeix un Consell Directiu Ecumènic i un espai web de suport i comunicació d’iniciatives. Per part catòlica la iniciativa rep el suport del Dicasteri per al Servei al Desenvolupament Humà Integral i s’articula a través del  Moviment Catòlic Mundial per al Clima.
El ritme i el calendari de les nostres parròquies, escoles, grups i moviments no és molt propici per a fer actes especials l’1 de setembre, quan l’activitat ordinària encara no s’ha reprès del tot. També en l’àmbit social i cívic l’11 de setembre marca molt l’inici del curs. Potser ha estat per això que la Jornada de pregària per la creació ha tingut, fins ara, ben poc ressò a casa nostra.
La iniciativa del Temps de la Creació, més extensa en el temps, hauria de fer replantejar-nos l’atenció a un tema tan crucial, tant estimat pel Papa Francesc i que amb la perspectiva ecumènica que ha assolit obra noves possibilitats.
Una completa guia per organitzar un Temps de la Creació
A través de la web (es.SeasonOfCreation.org) s’ofereix una guia molt completa per suggerir com celebrar el Temps i com planificar-lo. També es promou l’anunci dels diversos esdeveniments que s’organitzin a la pàgina web, que es comparteixin les experiències amb fotos i vídeos i la presència dels esdeveniments a les xarxes socials. La guia en espanyol es pot descarregar aquí.
Entre les propostes es pot trobar totalment desenvolupada una sessió de pregària ecumènica. També ofereix una molt pràctica selecció de textos bíblics (separats per antic testament, salms, nou testament, evangelis) i d’idees creatives entorn el següents temes: biodiversitatterraaiguacanvi climàticsimplicitat i sostenibilitat, i cura.
A banda de les pregàries també proposa altres activitats i aporta indicacions per realitzar-les:
  • Un recés amb el tema de la creació.
  • Un esdeveniment educatiu o de sostenibilitat: neteja de rius o canals d’aigua, plantar un arbre, una caminada amb meditació...
  • Participar en campanyes de denúncia: marxes, concentracions...
  • Campanya per reduir l’ús de plàstics.
  • Adoptar un compromís personal o comunitari de viure de manera més sostenible (començant per la pròpia campanya Compromís Laudato Si’).
  • Unir-se a les xarxes socials de la comunitat Temps de la Creació (Facebook.com/SeasonofCreation - Twitter.com/SeasonCreation).
Caminant Junts
El lema d’enguany és "Caminant Junts” i ens proposa que durant aquest Temps ens unim per celebrar el do de la creació i reflexionar sobre la cura que li donem. És una bona oportunitat per fer una pausa en la nostra vida quotidiana i contemplar les meravelles de la creació de les que fruïm.
La invitació a participar en la iniciativa assenyala que “com a seguidors de Crist, des de totes parts del món, compartim el mateix paper de protectors de la creació de Déu. Veiem que el nostre benestar està vinculat amb el benestar de tots i tenim la responsabilitat moral i espiritual de cuidar la nostra casa comuna i les nostres germanes i germans més afectats”.
Aquest missatge ha estat signada per l’arquebisbe Job de Telmessos, representant permanent del Patriarcat Ecumènic en el CMI, en nombre de Sa Santedat el Patriarca Ecumènic Bartolomé; monsenyor Justin Welby, Arquebisbe de Canterbury; el cardenal Peter K.A. Turkson, Prefecte del Dicasteri Vaticà per al Servei del Desenvolupament Humà Integral; el reverend Dr. Olav Fykse Tveit, secretari general del Consell Mundial d’Esglésies; el bisbe Efraim Tendero, secretari general de la Aliança Anglicana Mundial; el reverend Dr. Martin Junge, secretari general de la Federació Luterana Mundial i Rudelmar Bueno de Faria, secretari general de ACT Alliance.

Publicat a CatalunyaReligió el 2.10.2018

Oligarquia al descobert

Com més poder –diners, personal al seu càrrec, capacitat de contractació...– i més perpetuació en el càrrec dels dirigents, més al·lèrgia a la reivindicació independentista.

No és cap notícia que el procés independentista ha topat amb la radical i brutal oposició de la gran oligarquia espanyola. L’Íbex 35, la monarquia, els cossos funcionarials d’elit, la patronal, les grans corporacions de comunicació… Tots els poders espanyols han mantingut una oposició frontal contra el mateix dret a la autodeterminació.
Però totes les oligarquies, també les polítiques, culturals i intel·lectuals, han treballat contra el procés. De manera explícita o vergonyant. Fins i tot han fet la viu-viu davant les vulneracions de drets i les restriccions de llibertats a l’Estat espanyol. També a Catalunya. En l’àmbit econòmic la nostra oligarquia no deixa de ser un apèndix de l’espanyola. De manera global, lluny de ser la societat meritocràtica que potser voldríem, som encara un país massa oligàrquic.
Aquesta frontal oposició no ho ha estat només per part d’aquells que constitueixin la gran oligarquia. És a dir, aquells als quals comunament ens referim en parlar d’oligarquia. L’actitud d’oposició s’ha reproduït a tots els nivells. També ha arribat a allò que podríem anomenar les “petites oligarquies”.
I és que els comportaments oligàrquics s’estenen a tots els àmbits o nínxols on s’exerceix algun tipus de poder. Aquests comportaments es poden sintetitzar en tres dinàmiques complementaries. La primera és la retenció del poder en mans de molts pocs i relacionats entre si. La segona és l’ús d’aquest poder per perpetuar-se en els càrrecs creant xarxes clientelars. La tercera és el dèficit generalitzat de transparència.
Aquests comportaments són molt visibles i contestats en alguns casos. Ho són en els partits polítics, que acumulen una tradició de forta centralització i d’aparells que és retroalimenten i es perpetuen. Hi ha un viu debat obert sobre la necessària renovació de càrrecs i és un dels eixos sobre els quals pivota el discurs de “la nova política”. En el terreny de la realitat, els canvis encara no s’han vist. Als grans sindicats, la força dels aparells i la perpetuïtat dels dirigents també és escandalosa. Aquests dèficits democràtics potser són més grans que en els partits polítics, tot i que resten més silenciats.
També més amagats, però igualment estesos, els comportaments oligàrquics estan presents en molts àmbits aparentment allunyats del poder. El món acadèmic, els col·legis professionals, les fundacions, el món associatiu o la mateixa Església i les seves organitzacions reprodueixen aquests capteniments.
Ves per on el procés, que ve recolzat per una demanda de major radicalitat democràtica, ha esdevingut un potent indicador d’aquests comportaments oligàrquics.
Si analitzem el procedir d’organitzacions dels àmbits més diversos, hi trobarem sempre una constant. Sigui quin sigui el sector, la constant és aquesta: com més poder –diners, personal al seu càrrec, capacitat de contractació…– i més perpetuació en el càrrec dels dirigents, més al·lèrgia a la reivindicació independentista.
Siguin cúpules sindicals, feus universitaris, grans fundacions o entitats de l’església, trobarem molt poques excepcions a aquesta constant. Una observació potser òbvia, però de conclusions no banals. I un al·licient més per seguir endavant!

Què hi ha algú? (2/2) La política catalana dels no independentistes

No es tracta de triar entre pare o mare, com ens diuen els identitaris. Es tracta de decidir si com a ciutadà de Catalunya vols que aquesta es constitueixi com a estat independent, et sentis català, espanyol, xinès o totes tres coses alhora. Curiosament, després de tants penjaments, en realitat, els identitaris són “els altres”.

A l’article anterior (Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?) apuntava a la reducció del camp polític per incompareixença. Perquè quines són les propostes polítiques per a Catalunya, fora del moviment independentista? Alguna alternativa real a confrontar?
El PP ja va iniciar una croada contra l’autogovern català desmarcant-se de l’estatut del 2006 i oposant-s’hi frontalment. Aquesta posició inflexible l’ha mantingut fins avui. Dotze anys sense moure’s un mil·límetre ni proposar res per superar l’atzucac. Més aviat, fruit d’una estratègia recentralitzadora, ha anat laminant les competències de la Generalitat a través de les anomenades normes bàsiques i llançant el Tribunal Constitucional contra tot allò d’un cert calat que s’aprovi en el Parlament de Catalunya. Parlar del PP estatal o del regional català no aporta cap diferència en aquest terreny.
Cs va néixer –confessament– per lluitar contra la immersió lingüística. Des dels seus orígens es van desmarcar de tota connotació catalanista que, poc o molt, tots els partits a Catalunya havien volgut mantenir des de la transició. Àdhuc el PP, amb algun dels seus dirigents més moderats, abans que l’existència de Cs els fes por electoralment i endurissin ells també les seves postures.
La política de Cs sempre ha estat reactiva, d’oposició sistemàtica a tot allò que suposes reconeixement de Catalunya com a nació o exercici del seu autogovern. Propostes polítiques per a Catalunya? Cap ni una. Repressió de l’independentisme per tots els mitjans, traspassant tots els límits democràtics si cal. Des que el partit és estatal la seva línia política, lluny de clarificar-se, ha anat donant tombs de la socialdemocràcia al liberalisme, fins a arribar a una mena de neofalangisme, ni de dretes, ni d’esquerres, amb un sol principi que és la unitat d’Espanya (“solo veo españoles”) esdevenint, possiblement, el partit més identitari a Espanya.
El PSC, tot i que va ser el seu dirigent Pasqual Maragall qui va liderar l’estatut del 2006, s’hi va anar desmarcant i, forçat per la dependència del PSOE, va contribuir al famós “cepillado” del text. Des d’aleshores, cap proposta real, cap acció significativa, més enllà de reivindicar –sense cap força ni convicció– una reforma de la Constitució Espanyol en clau federal. Una proposta amb un suport molt feble a Catalunya i nul a Espanya, on el mateix PSOE s’hi oposa rotundament, més enllà d’alguna declaració retòrica. L’alineament amb el PP i Cs defensant l’aplicació de la via repressiva judicial i del 155 els ha deixat de nou com un actor polític del tot condicionat als interessos de la política espanyola. Ni tant sols han reaccionat al sistemàtic atac de l’Estat a les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, ni que fossin lleis votades pel mateix PSC.
L’esquerra no independentista, però que no es vol reconèixer com a unionista, avui representada pels Comuns i agregats, des del primer moment ha jugat amb la més extrema ambigüitat i encara avui no se sap què en pensen. Des d’un discurs que sembla assumir el dret a la autodeterminació, la traducció en propostes polítiques reals i tangibles és nul·la, tot i que a l’hora de la veritat sembla que s’imposa un atiindependentisme, no compartit per tots els seus militants i votants, la qual cosa els provoca inestabilitat, abandonaments i un discurs absolutament críptic.
El panorama caldria completar-lo amb grups o grupuscles que quasi no tenen representació parlamentària. Es tractaria, sobretot, de sectors, fins ara electoralment no rellevants, que es van anar separant del catalanisme central a mesura que aquest esdevenia explícitament independentista. Després del sonats fracassos electorals de Duran i Lleida i l’enfonsament d’un partit històric, tot i el gran suport mediàtic rebut, i després del darrer refugi d’Espadaler en les llistes del PSC, es parla d’intents de reagrupament i de si poden encara pescar del PDeCat, però tot és molt incert.
És difícil resseguir les sigles d’aquests grups i plataformes, que apareixen i desapareixen, i són més coneguts pels respectius caps de brot, ex UDC o ex CDC amb algun insigne representant de la “societat civil”: Espadaler, Fernàndez-Teixidor, Losada, Vila (?)… Però encara és més difícil saber què proposen exactament.
Són la tercera via? La tercera via podria tenir la seva èpica i tot, i se sol embolcallar de retòrica de concòrdia i altres paraules boniques. Només té un problema: necessita algú creïble a l’altra costat i la credibilitat dels pactes amb Espanya no passa per un bon moment des de fa uns tres segles. Però és que, a més, portem dotze anys d’un silenci estrepitós a l’altra costat de la taula. L’Estatut de 2006 va ser el darrer cant del signe de la tercera via. Si més no, per a algunes generacions.
L’independentisme és una proposta política i davant només hi troba el silenci, l’ambigüitat o la proposta desacomplexada dels unionistes, més identitària que no pas política: un no a la independència basat en “Catalunya és Espanya” i “els catalans són espanyols”. No es tracta de triar entre pare o mare, com ens diuen els identitaris. Es tracta de decidir si com a ciutadà de Catalunya vols que aquesta es constitueixi com a estat independent, et sentis català, espanyol, xinès o totes tres coses alhora. Curiosament, després de tants penjaments, en realitat, els identitaris són “els altres”.
Pots llegir el primer article de la sèrie aquí: Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?

Què hi ha algú? (1/2) Per què el debat és independència sí o no?

La tercera via ha nascut i ha mort com una mera especulació de tertúlia.

Des de l’1 d’octubre l’independentisme viu un cert desconcert motivat per la manca d’una estratègia, si més no en aparença. Les circumstàncies de brutal repressió fan comprensible, fins a cert punt, aquesta desorientació. Dèficit d’estratègia o estratègies plurals i divergents en certs aspectes, lideratges poc definits, comunicació deficient o molt condicionada per la prudència davant dels processos judicials són components d’aquesta situació. Amb tot, l’objectiu de la independència no decau i més aviat sembla afermar-se potser sense la perspectiva d’imminència amb la qual s’havia plantejat a les eleccions de 2015.
Entre les files independentistes aquesta situació pot crear neguit, àdhuc desànim. Però per dibuixar tot l’escenari cal fer un cop d’ull al que passa a l’altre costat, en tot l’àmbit polític no independentista.
A hores d’ara, tothom sap que Catalunya viu un problema polític que només pot tenir una autèntica resolució des de l’àmbit polític. L’Estat, sense saber com afrontar-lo, l’ha negat fins que, forçat pels esdeveniments, ha intentat derivar-lo vers una qüestió jurídica, forçant totes les costures d’un estat de dret. Tothom ho sap, aquí i allà, tothom ho reconeix tot i que en públic alguns segueixin defensant una ficció que no es creuen.
El més sorprenent de tot aquest procés, i potser ha estat poc remarcat, és l’absoluta manca d’alternatives polítiques, no ja des de l’Estat, enrocat en la negació de la realitat, sinó en el conjunt del món polític no independentista i, especialment, des de Catalunya.
El “procés”, encara que la ràpida evolució seguida ens ho fa oblidar, té antecedents immediats en les potents reivindicacions per les infraestructures (manifestació de desembre del 2007 amb el lema “Som una nació i diem PROU! Tenim dret a decidir sobre les nostres infraestructures”), continua amb la protesta per la sentència sobre l’estatut de 2006 (manifestació de juliol de 2010) i encara passa per una etapa de reivindicació d’un pacte fiscal (per part del president Mas després de la primera gran manifestació de l’ANC el 2012).
És a partir d’aquests precedents i de la total manca de resposta política a les reivindicacions catalanes (ni infraestructures, ni nou estatut, ni acompliment del finançament fixat per l’estatut, ni pacte fiscal…) que el catalanisme majoritari va esdevenint decididament i explícitament independentista. En paral·lel potser hi ha hagut un reagrupament i refermament d’un espanyolisme militant a Catalunya, però allò més destacable és la total absència d’allò que en algun moment s’ha anomenat tercera via. Una via que ni s’ha projectat, ni per la qual ningú hi ha posat cap travessa. La tercera via ha nascut i ha mort com una mera especulació de tertúlia.
Fora del moviment independentista, la política catalana s’ha anat desertitzant. Tot i que en les convocatòries electorals les forces no independentistes sumades a les que no es pronuncien sobre el tema assoleixen prop de la meitat dels vots, la seva proposta política no té cap articulació.
Per això el debat esdevé forçosament “independència sí o no”. No hi ha res més sobre la taula. “Independència no” és continuar com fins ara? “Independència no” és continuar el procés recentralitzador que defensen la gran majoria de forces polítiques estatals? Dubto que molts dels que voten opcions no explícitament independentistes estiguin d’acord amb aquestes opcions que els ofereixen, però no fan el pas cap a la independentisme per raons diferents, sigui la por incitada per l’Estat, les qüestions indentitàries o altres.
Personalment potser em sentiria més còmode amb un confederalisme com el proposat per Carles Cardó a la Història espiritual de les Espanyes o pel grup del Quaderns de l’exili, que potser faria més fàcil la relació entre països de parla catalana, però he de reconèixer que és una proposta quimèrica en aquest moment històric.
Acusar l’independentisme de radicalitzar o de dividir la societat catalana amb una proposta dicotòmica no pot ser un exercici més cínic. Si el debat està situat en independència sí o independència no, la responsabilitat no pot ser dels únics que fan una proposta, agradi o no, afirmativa i concreta: la independència. La responsabilitat és dels que més enllà d’oposar-se a la independència per mitjans legítims –o il·legítims–, no han proposat mai res.
[Llegiu-ne aquí la segona part]

La convivència bé, molt bé



Una constant dels darrers anys, per part de determinats sectors socials, polítics i mediàtics ha estat intentar imposar la idea que a Catalunya es trencava la convivència. Cap indicador però d’aquest fenomen, més enllà d’alguna anècdota d’impossible verificació. Aquest discurs ha intentat fer fortuna imposant alguns tòpics com la fractura social, la tensió, el clima irrespirable, per acabar parlant de violència.

Tot plegat és allò que les ciències socials defineixen com “la profecia autoacomplerta”. Aquest capteniment es fonamenta en fer una definició o descripció falsa de la situació que desperta un nou comportament que fa que la falsa concepció original esdevingui "veritable".

El “creixendo” del discurs ha vingut de la necessitat imperiosa per part de l’Estat de “trobar” violència per justificar l’encarcerament de polítics i líders socials catalans. Però, fins i tot, quan més s’hi esforcen i aixequen el to els que volen imposar aquesta visió de la realitat, queda palès que és del tot falsa i que la seva divulgació només respon a interessos espuris.

Ni la convivència ni la cohesió social a Catalunya s’han deteriorat en els darrers anys. Catalunya és una societat diversa i complexa i té les seves tensions, però no les ha portat l’independentisme. Més enllà d’algun cas esporàdic i anecdòtic ningú ha aportat proves d’aquesta crisi. Les famílies es trenquen per discussions d’herència més que no pas per idees polítiques. Hi ha hagut més enfrontaments violents per part de hooligans d’equips esportius que no pas per ideologies polítiques. Hi ha amistat que es trenquen com hi ha parelles que es divorcien i sempre sol ser per un cúmul de causes. La convivència veïnal té, de tant en tant, les seves tensions però no per símbols o banderes, sinó per soroll, brutícia, qüestions d’animals domèstics o altres incomoditats.

Les societats es polaritzen quan es troben davant de situacions dicotòmiques de tota mena: fer uns jocs olímpics a la teva ciutat sí o no; despenalització de l’avortament sí o no, matrimoni homosexual sí o no, Trump o Clinton... Polarització no és fractura.

Si repassem aquest estiu, més enllà del delirant i interessat relat de la tensió pels llaços grocs, a Catalunya malauradament sí hi ha hagut certs episodis de tensió al carrer. Tensió en el conflicte del taxi, enfrontaments relacionats amb els tira i afluixa amb manters, sensació d’inseguretat amb els narcopisos del Raval de Barcelona, incivisme de determinat tipus de turisme, agressions sexuals i prostitució al carrer, tensió en alguns desnonaments, episodis conflictius relacionats amb l’ocupació de pisos...

De tensió i violència política també se n’han registrat alguns episodis sempre per part de persones connotades per símbols de l’extrema dreta i de l’Espanya franquista. També tensiona la situació de presó o exili de dirigents polítics i socials i la regressió en la llibertat d'expressió, però la resposta social és continguda i serena.

A què treu, doncs, seguir insistint en associar conceptes com fractura, crisi de convivència, àdhuc violència, al procés polític que viu Catalunya? Els que ho promouen tenen un clar objectiu, però no ens hauríem deixar portar per aquest relat. La realitat és tota una altra. A la Catalunya dels set milions i mig de persones, d’orígens i llengües diverses, d’identitats nacionals diverses; a la Catalunya dels milions de visitats anuals, a la Catalunya que malda per sortir de la crisi però que segueix tenint greus socials com el de l’habitatge i molts d’altres; en aquesta societat la convivència no està exempta de riscos i problemes, però és molt bona. Millorable, clar, però totalment homologable a la dels països del nostre entorn.

Publicat a CatalunyaReligió el 10/09/2018
Publicat a el Matí digital el 11/09/2018

Els catòlics i la política: unitat i pluralitat

Publicat a CatalunyaReligió el 09/01/2018

Sovint parlar en tant que catòlic sobre aspectes polítics és motiu d’escàndol o d’incomprensió. Professar-se catòlic no és un fet circumstancial en la vida d’una persona, com sí ho són altres adscripcions socials, esportives, culturals, àdhuc polítiques.

Viure la fe és néixer de nou i aquesta realitat transforma la vida sencera de la persona: els valors, les actituds, l’estil de vida. Transformats per la fe, cerquem una unitat de vida entre el pensar, el dir i el fer, seguint el model de Jesús i compromesos a edificar la civilització de l’amor que ell ens va ensenyar.

Viscuda així, la fe té necessàriament una incidència en el pensament i l’acció política de cada persona. La qüestió és: si la fe és una, l’acció política dels creient també ha de ser una? Tots els catòlics han de tenir el mateix posicionament polític? La resposta és un sí i no que convé precisar.

Fe i política estan relacionades en el si de cada persona, però la fe i el missatge d’amor de Jesús són irreductibles a categories polítiques. Per aquest motiu, especialment des del Vaticà II, l’església ha evitat donar suport a partits polítics “confessionals” o que vulguin erigir-se com a representants únics dels catòlics. Això no treu, ans el contrari, que animi constantment a que els catòlics incideixin en la política des dels seus valors.

Encara més, l’Església ha anat desenvolupant una rica doctrina per tal d’inspirar i orientar els catòlics en la seva vida política, econòmica i social. La Doctrina Social de l’Església no formula programes polítics, però si enuncia principis bàsics, valors necessaris i actituds adients per tal que la vida política, econòmica i social transiti ver aquesta civilització de l’amor amb la que els catòlics estem compromesos.

Amb aquest pressupòsits podem tornar a la qüestió de la unitat o pluralitat de posicionaments polítics dels catòlics. És d’esperar una unitat del catòlics en els principis fonamentals i els valors essencials, que són aquells que es troben més arrelats a les veritats de la nostra fe. És plenament legítima, d’altra banda, la pluralitat de posicionaments entre catòlics en qüestions pràctiques i operatives de l’aplicació d’aquests principis a cada realitat, en cada temps i en cada territori o circumstància.

La frontera entre allò essencial i allò contingent no és precisa i, a més, les problemàtiques socials a abordar evolucionen amb el temps. Per això, davant de cada circumstància cal un discerniment conscient del catòlic. També per això la Doctrina Social de l’Església és un corpus viu que es va enriquint en l’exercici del magisteri.

Aquesta unitat en l’essencial i pluralitat en el que és operatiu i contingent sorprèn els que pensen la fe com una ideologia on aquesta diferenciació no tindria lloc. A voltes pot ser motiu de debat entre catòlics què cal situar en un o altre costat. El diàleg obert i honest forma part del discerniment necessari.

Vull posar dos exemples per entendre millor aquest joc entre unitat i pluralitat. Trio dues qüestions especialment polèmiques però d’ordre molt diferent per ressaltar-lo: la independència de Catalunya i l’avortament.

Sobre la independència de Catalunya la posició dels catòlics pot ser plural. Ni en el sí ni en el no està en joc cap principi essencial de la doctrina catòlica. Pel que fa als valors se’n podrien trobar tant en el sí com en el no. Per tant no s’ha pretendre imposar cap unitat política dels catòlics en aquesta qüestió.

Altra cosa és si el que està en joc és la llibertat o l’exercici dels drets humans. Aquí sí topem amb principis essencials i la resposta catòlica, si vol mantenir el caràcter de catòlica, només pot ser del costat de la llibertat i els drets humans. A la Doctrina Social trobarem moltes pistes sobre que comporta aquest posicionament. Els qui creuen que quan l'Església es posa en aquest tema fa "política" és perquè no situen el que està passant a Catalunya en aquest terreny de drets i llibertats.

Passo a una altra qüestió polèmica. No es pot considerar catòlic aquell que no defensa el dret a la vida. Conseqüentment un catòlic no pot ser favorable a l’avortament. Ara bé, el que impliqui políticament aquesta posició pot tenir diferències.

Cal promoure la vida com un bé i també cal evitar l’avortament. Aquests poden ser criteris comuns. Que això passi necessàriament per tipificar com a delicte qualsevol pràctica abortiva ja és discutible. Que l’avortament sigui moralment reprovable per a tot catòlic no implica necessàriament que s’hagi de traduir en el codi penal civil. La moral catòlica no és un codi penal. Penalitzar l’avortament no el fa desaparèixer sinó que el converteix en una pràctica per a rics o en una pràctica clandestina que incrementa el risc de les mares, possiblement un mal major. Per tant, entenc que els catòlic poden tenir posicions diferents o matisades sobre quina és la millor manera d'evitar els avortaments, sense deixar de ser catòlics.

No es espai per desenvolupar aquesta qüestió politico-moral sinó per evidenciar que compartint amb sinceritat determinats principis i valors, els catòlics podem prendre opcions o decisions polítiques diferents.

Serà bo que en el necessari procés de discerniment recorrem a la doctrina social i estiguem ben oberts a escoltar les diferents opcions, cercant sempre que estiguin il·luminades per l’amor a Déu i als germans i no cegades per les ideologies del món. També aquí s’escau la repetida màxima del que Sant Agustí volia per a l’Església: en l’essencial, unitat, en allò que és opinable, llibertat i, en tot, caritat.

En memòria de Mn. Dalmau: Ell ja hi era!

Publicat a El Punt Avui




SOCIETAT

OPINIÓ

Ell ja hi era

Mn. Dalmau ha fet tanta feina que sembla inabastable. Omnipresent en multitud de causes justes. Impulsant, acompanyant, donant testimoni. Un capteniment mantingut fins als darrers dies. Motiu, aliment, alè: la fe en Jesús i l’amor a Catalunya i als seus homes i dones.
Joventut viscuda en un context de dura postguerra i exaltació franquista. Formació sacerdotal en un ambient resclosit en el qual encara no es flairaven els aires del Vaticà II. Tot i aquest món asfixiant, descobreix l’autèntic missatge de l’Evangeli i, malgrat la sistemàtica ocultació que en fa el règim, aprèn què és Catalunya. Això el revolta i el consagra al servei de la fe i del país. Ordenat sacerdot ja és titllat de conflictiu per la jerarquia eclesiàstica. El 1956 el fan rector de la petita població de Gallifa per tenir-lo apartat. D’allà no es mourà fins a la mort. “No es mourà” és un dir. Mn. Dalmau no pararà de moure’s, de fer-se present, d’animar moviments, de promoure accions.

Seguir llegint: Aquí

Carrera: un referent al costat del poble. Als 10 anys dels seu traspàs.

Joan Carrera // foto QUIM PUIG/Arxiu Diari El Punt Avui
Us enllaço l'article que en record de Joan Carrera, en el desè aniversari del seu traspàs he publicat a El Punt Avui.
2 novembre 2018 2.00 h
OPINIÓ

Joan Carrera va morir sent bisbe auxiliar de Barcelona, ara fa deu anys. El seu record és molt viu. Un bisbe del poble, és el títol de la magnífica biografia que Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, ja traspassats, li van dedicar i ens llegaren fa quatre anys.

Seguir llegint: aquí

Què volen exactament els que reclamen concòrdia a Catalunya?




Article publicat a El Punt Avui

OPINIÓ

Concòrdia? Democràcia!


“La concòrdia s’ha de fonamentar a trobar la manera de dirimir les diferències
Davant la situació que viu Catalunya, algunes veus, que presumeixen de moderació i equanimitat, reclamen recuperar una concòrdia suposadament perduda. Es tracta d’un discurs que, potser per aparentar equidistància, es vol situar en un terreny moral més que polític. Però el debat a la societat catalana és polític en primer terme ja que es tracta de decidir un estatus polític per a Catalunya. Si els fins són lícits, les qüestions morals es presenten en els mètodes, com ho són la democràcia i la no-violència com a formes de dirimir els debats polítics.