dissabte, 31 de juliol de 2010

Full de ruta per al proper curs

Què ens passa?
Ha arribat el moment de començar a distingir seriosament entre les múltiples i heterogènies crisis –algunes de les quals gravíssimes– que ha portat el segle XXI, d'aquest relat equívoc, autolegitimatori i cada cop més ximplet que anomenem “la crisi”. La crisi o les crisis?

Com hi hem aribat?
Un conjunt de situacions (enormes ajudes d'Europa en poc temps, bonança econòmica basada en l'oportunitat geogràfica i no pas en l'esforç, enorme creixement del sentiment tutelar de l'Estat, sistema educatiu aberrant, classe política prima, sindicats corporativistes i inútils, etc.) han generat una societat que assumeix determinats aspectes (drets, estils de vida, etc.) que no són normals. I que no només no ho són als països pobres, sinó que no ho són a París, ni a Berlín ni a Nova York. I el més sorprenent: tots aquests hàbits, tan implantats entre nosaltres, no són fruit d'un excés de zel en benefici propi. És molt pitjor. És fruit de la comoditat que comporta la manca d'ambició. Massa part de la població catalana malviu amb aquests vicis perquè no sap aspirar a més. Esperit 'low cost'.

Calen reformes integrals
No es pot finançar amb els diners públics tot l'enderrossall de prestacions que fan possible les noves tecnologies. Prestacions a les quals aspira una ciutadania educada més sobre drets col·lectius davant dels serveis públics que no en responsabilitats individuals i estalvi previsor, i amb continuades expectatives de més i millors serveis públics del nostre estat de benestar retroalimentades des de la gratuïtat. El puzle de les reformes.

Recuperar la confiança
Smith esmentava tres cartes guanyadores en les economies estatals: el capital físic (els recursos naturals), l'econòmic (els recursos financers) i el laboral (la població activa). Autors contemporanis com Paul Kennedy, Guy Sorman, Robert Putnam o Richard Florida afegeixen tres capitals més: el capital humà (formació), el capital intel·lectual (innovació i aprenentatge) i el capital social (participació cívica i densitat associativa). La fortalesa i avaluació d'aquests capitals determinen el nivell de confiança en un país. Confiança.

Treballar!
Ha de tornar el nervi a la nació
. Fer-nos veure que cal apreciar l'excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l'especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l'esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l'empobriment que arrosseguem. Hem de tornar a l'individualisme enraonat i a la necessària meritocràcia. I allunyar-nos d'aquest populisme col·lectiu que tant agrada als hispans que no persegueix cap altra cosa que diluir-nos. Pla B: treballar.

Compromís individual per reforçar el país
Hem d'imposar-nos un nivell d'autoexigència cívica i patriòtica, que ranegi l'excel·lència. Usar el català sense renúncies aguantant els maldecaps que pugui provocar-nos, i amb el compromís de parlar-lo cada vegada millor. Adquirir productes etiquetats en català. Llegir llibres i premsa en català. Escoltar música catalana i ràdios que en posin. Veure cinema i televisió en català. Renunciar a aquells productes la publicitat dels quals no es faci en la nostra llengua. Associar-nos a les entitats que treballen en la defensa de la nostra dignitat, fent-nos-en socis i participar generosament en el seu finançament. Fer una difusió cordial però valenta de les nostres justes aspiracions polítiques i fiscals entre els companys de treball, amics i família. Denunciar els abusos i escarnis als nostres drets nacionals... A partir d'avui.

I compromís amb un mateix
El món no és un regal, és una exigència. Els dons que Déu ens donà són les eines del nostre esforç i no l'especulació de la nostra comoditat. No podem volar però podem córrer molt més ràpid. És indigne rabejar-se en la crisi si hem passat tots aquests anys vivint com si fos una brisa. No hi ha cap decadència aliena a nosaltres: i l'avarícia d'alguns banquers i la mediocritat d'alguns polítics tenen l'altra cara de la moneda en la nostra passivitat i en la nostra abstenció. Només se'n sortiran els homes forts. I l'home fort no parla de problemes sinó de solucions i no té retrets sinó esperança. Surt al carrer a defensar el pa i l'alegria i que tothom sàpiga que aquesta boca és teva. L'era de l'home gallina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada