dijous, 30 d’abril del 2009

Cintra entre els guanyadors del Premi Ensenyament del Cercle d’Economia




El Jacint Verdaguer de Sant Sadurní d'Anoia i l'escola Cintra de Barcelona han estat els guanyadors de la segona edició del Premi Ensenyament Fundació Cercle d'Economia. Els dos finalistes del premi han estat la Fundació Joan XXIII de l'Hospitalet de Llobregat i el CEIP la Sínia de Vic. També la premsa se n'ha fet ressò.

No vull menystenir els mèrits de ningú, estic convençut que les quatre escoles es són sobradament mereixedores, però em fa una il·lusió especial el reconeixement a Cintra, un centre d’educació secundària del tot singular i que fa una tasca social i educativa excel·lent des de condicions molt poc favorables i amb recursos escadussers.

Ras i curt, Cintra recupera alumnes abocats al fracàs escolar. La seva experiència posa de relleu totes les virtuts i totes les dificultats del model d’educació secundaria obligatòria de caràcter comprensiu que va instaurar la LOGSE i que perviu en la legislació actual. Que els alumnes de Cintra obtinguin el graduat escolar és un èxit de la generalització de l’ESO per a tothom. Però que segurament només sigui possible a través d’una institució i d’un treball com es fa des de Cintra també és una mostra clara de les limitacions que suposa atendre aquest alumnes en centres de caràcter més ordinari. Es, per tant, una experiència sobre la que caldria reflexionar.

També m’alegra que rebin el premi per que té dotació econòmica i a Cintra això també els fa molta falta. Si no fos per la generositat de les diverses congregacions religioses, reunides en la Fundació Benallar per emparar el projecte, Cintra no existiria.

dimecres, 29 d’abril del 2009

A l'escola o a la cua de l'INEM


El directiu de la Fundació Bertelsmann Stiftung i assessor del govern alemany Josef Janning, dimarts a Barcelona, va dicatar una conferència organitzada pel Centre d'Estudis Jordi Pujol dins del cicle L'Europa de la crisi.

També va ser entrevistat a la contra de La Vanguardia i, entre altres, va donar un missatge molt clar: La única salida duradera al paro en una economía ya madura como la española es la educación: España debe ir al colegio o a la cola del paro. Sólo queda invertir masivamente en formación de la población general y de los parados en particular o esperar a que vuelva a producirse otra burbuja. Es mucho más efectivo incluso a corto plazo invertir en talento y conocimiento que en piedras. Yo soy keynesiano, pero no creo tanto en las obras públicas como en las infraestructuras de la mente. Las nuevas tecnologías crean más empleo que la construcción.

El missatge no pot ser més clar i, si més no per a alguns, evident. En farem cas? Altra cop ens remet a dos interrogants d'aquests mesos: la LEC i el finançament.

diumenge, 26 d’abril del 2009

299.300 €

Diuen que aquesta és la quantitat de les subvencions d'enguany a la Feria de Abril de Barcelona. Deu n'hi do! En les circumstàncies actuals encara sona pitjor, no?

dijous, 23 d’abril del 2009

Ens hem d’acostumar a l’escola que ens toca?

Fa uns dies es va poder llegir un encreuament de cartes a l'Avui. La primera denunciava que, a l’hora de sol·licitar plaça pels fills, les opcions eren optar per una escola on tens garantia d’accés (en aplicació del barem) encara que no t’agradi gaire o optar per aquelles escoles que realment t’agrades però a les que l’accés pot dependre d’un sorteig. Parlava de l’escola pública, però el problema és el mateix a la concertada.

La qüestió no es fàcil de resoldre. Cal arbitrar mecanismes per regular l’accés quan la demanda és superior a l’oferta. L’actual regulació podria ser molt més respectuosa amb el dret d’elecció d’escola per part dels pares que deriva del dret d’elecció del tipus d’educació que es vol donar als fills. A més, la llibertat d’elecció és un mecanisme de millora del sistema.

El que trobo sorprenent es la resposta que la carta va rebre d’un altre lector que ho solucionava pel broc gros afirmant que ens hem d’anar acostumant a portar els nostres fills on ens toca per domicili i proximitat. Més enllà de la vulneració de drets fonamentals que suposaria assignar-nos l’escola que “ens toca”, l’empobriment del sistema seria evident o és que no recordem les botigues de la URSS?

Em preocupa també que l’aplicació que s’està fent de la normativa d’admissió d’alumnes hagi generat aquest imaginari segons el qual a cadascú li toca una o unes escoles determinades. De fet la norma no diu pas això. L’elecció d’escola és lliure, mentre hi hagi places vacants. L’aplicació d’una barem només es dona quan hi ha més demanda que places. La configuració d’aquest barem si que és una qüestió discutible. Ara per ara, la proximitat és una factor potser massa excloent, però no confonguem el principi. Cadascú pot triar l’escola que vulgui, com ens recordava la primera carta, i establir un ordre de preferència tot i que no sigui fàcil aconseguir les primeres opcions fetes.

dimecres, 22 d’abril del 2009

No ve d'un


L’enrenou del pacte entre el PP i el PSC a Barcelona per donar no se quina mena de rol al Ministeri de Defensa en els afers dels Castell de Monjuïch m’ha fet parar compte de la mena d’institució que han creat per donar contingut al Castell: El Centre Internacional de la Pau de Monjuïch.

També m’assabento a través de les queixes d’ICV en relació a aquest pacte, que aquest Centre Internacional de la Pau no és el mateix que l’Institut Català Internacional per la Pau, creat per una llei del Parlament de Catalunya l’any 2007 i del que no se’n sap gaire cosa.

El que si sabia era de l’existència, de fa temps, d’una activa Federació Catalana d'ONG per la Pau que agrupa 13 entitats.

Vist tot plegat, el de menys és si el PP i el PSC pacten que la ministra Chacón estigui a la presidència d’aquest centre com a Ministra de Defensa (fet que, que tot sigui dit, no deixa de ser curiós). No hem d’oblidar la principal: cal crear un nou centre governamental sobre la pau? No existeix ja –i amb dubtosa utilitat- l’Institut esmentat? No n’hi ha prou amb 13 ONGs? No hi ha més idees de que fer del Castell de Monjuïch?

O és que Hereu només vol emular l’alcalde Porcioles que ja es vantava d’haver obert el castell a la ciutat?

dimarts, 21 d’abril del 2009

0,65 €, un tallat

Un bon preu! Possiblement el preu més barat d’un tallat en un bar a Catalunya. El lloc és la cafeteria del Parlament. Llàstima que em quedi lluny de casa, perquè amb la crisi...

dilluns, 20 d’abril del 2009

Els descarats

A la columna de la dreta esmento llibres que valen la pena i que son lectures recents. Un d’ells és el d’Enric Vila, sobre Josep Pla. De fet, va ser en aquest llibre on vaig trobar la citació de Pla del capçal d’aquest blog. Entre els enllaços a veus que considero d’interès hi ha la FCO i el digital El Matí. Entre els blogs que enllaço hi ha els de Sostres, Vila, Graupera i encara en podriem afegir d'altres que sovint estan enllaçats entre ells (Bierge, Caballero...). A que treu cap l’atenció a aquesta colla?. Ho explicava molt bé Manuel Cuyàs, ahir al diari El Punt.

diumenge, 19 d’abril del 2009

"El cim dels espadats"


M’ha semblat una obra remarcable. No soc pas un coneixedor de la literatura juvenil ni domino les claus del gènere, però, sens dubte, Marcel Fité ens fa una aportació a tenir en compte.

Una trama prou viva i atractiva, amb les dosis de misteri que poden captivar el lector i amb alguna picada d’ullet a l’adolescent que el tingui entre mans, permet a l’autor desplegar una obra d’intencions didàctiques ben explícites, sense minvar el valor lúdic de la lectura.

L’amor a la llengua, amb referències directes a Pompeu Fabra a través d’uns dels personatges, i l’estima a una terra concreta –l’Alt Urgell, d’on procedeix l’autor i les comarques properes- i a les seves tradicions, amb petits apunts descriptius i situant la trama en paral·lel a la festa dels raiers al Noguera, traspuen a cada pàgina.

Hi ha, encara, un altre valor pedagògic de primer ordre en l’aproximació que fa a la història en tombants crucials per al país. Especialment la guerra del 36, tot i que apareixeran també en algun moment les referències a les guerres carlines. En aquesta recuperació històrica cal agrair a Fité que s’allunyi dels simplismes i maniqueismes i que, en ben poques paraules –no hi espereu cap tractat d’història que anul·li la narració-, aconsegueixi fixar la complexitat dels fets històrics i les seves contradiccions projectades sobre l’esdevenidor de la nació, però viscudes també en la microhistòria d’un petit poble, en la relació entre uns amics o reflectides en moltes biografies personals. Que el país i les persones concretes han perdut les darreres guerres viscudes es prou evident.

La llengua que empra Fité és acurada, però accessible. Aquesta estima per la llengua no es tant sols una declaració retòrica sinó que es plasma en l’ús que en fa. En algunes pàgines no renunciarà a introduir-nos en el vocabulari bàsic del món raier, ajudant-nos amb unes notes.

Tant de bo sigui un llibre llegit pels nostres adolescents. No ho serà en debades. El llibre és de l’any passat, les circumstàncies han fet que ara el llegís i aprofito la proximitat de Sant Jordi per recomanar-lo i per felicitar-ne l’autor.

dimecres, 15 d’abril del 2009

Sense finançament, la LEC només servirà per aprofundir la frustració

En mig d’aquest malson sobre el finançament fa patir, i molt, la Llei d’Educació de Catalunya (LEC) que s’està debatent en el Parlament.

Algunes de les xifres sobre l’increment de finançament que podria rebre Catalunya amb un nou sistema es situaven a l’entorn del que la memòria econòmica de la LEC exigeix per al seu desplegament.

Si això es confirmés, la frustració al món educatiu seria de proporcions inimaginables. Amb tot el que la LEC està suposant de tensionament del sistema educatiu, que s’aprovés sense el finançament necessari per al seu compliment seria nefast.

Després d’uns anys expansius en la despesa en favor de l’escola pública (creació de noves escoles públiques, sisena hora a l’escola pública, nou acord de plantilles per a l’escola pública, reducció d’hores lectives per al professorat de primària de l’escola pública...) ara l’administració educativa està regatejant fins al cèntim –si més no, a l’escola concertada- i comença i incomplir els seus propis compromisos més elementals (incompliment radical del Pacte Nacional per a l’Educació pel que fa a finançament, negociació de plantilles per a la concertada congelada des de la signatura del PNE, partides de subvenció que s’exhaureixen deixant sol·licituds que compleixen tots els requisit fora, vetlladors assignats per resolució que no arriben...).

A més entre les prioritats de la revisió del pacte d’entesa que aquest dies han acordat els membres del tripartir governant, la única referència pública que s’ha fet a educació ha estat sobre les beques de menjador.

Què passarà amb la LEC? No podem estar pas tranquils!

Sense finançament, més valdria deixar de marejar la perdiu i guardar la LEC en un calaix. L’abisme entre la política educativa i l’escola només es farà més profund... insalvable?

dimarts, 14 d’abril del 2009

Dades que costa saber

La demanda de places escolars a la ciutat de Barcelona

A la memòria de la comissió d’escolarització de la ciutat de Barcelona del curs passat, entre altres s’aporta una dada a la qual l’Administració mai vol fer cas: la demanda de places que fan les famílies.

El curs passat la demanda de noves places escolars a Barcelona va ser de 17.377 sol·licituds, 111 sol·licituds més que el curs anterior. La distribució va ser la següent: 6.807 places (39,17%) per al sector públic i 10.570 (60,83) per al sector privat concertat. La demanda al sector públic va disminuir en relació al curs anterior en 2 sol·licituds, mentre que al sector privat concertat ha augmentat en 112 sol·licituds.

Tot i els forts condicionants i limitacions al dret d’elecció amb què les famílies es troben, aquestes dades són prou eloqüents. El sector concertat no és fruit de cap insuficiència del sector públic sinó que respon a una demanda real.

A què venen doncs les restriccions a ofertar més places concertades? Sona a sectarisme radical impropi d’una societat democràtica i pluralista!

Triar escola

Sempre he triat escola atenent a les necessitats dels fills i no per posicions estètiques o suposadament ètiques.
José Montilla
Així contestava el president de la Generalitat al programa Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio quan se li va preguntar per l’escolaritat dels seus darrers fills que, com es sabut, van a escoles privades (100% privades, no concertades).

Un bon consell per a totes les famílies de Catalunya!

divendres, 10 d’abril del 2009

L'escàndol de divendres sant

Ressuscitar es una obra prodigiosa, un fet sobrenatural. És terreny de la divinitat.

L’autèntic misteri és la mort de Déu, ni que sigui la d’un Déu fet home. Què Déu no tant sols es faci homes sinó que, innocent, mori tractat com un malfactor, per a redimir la humanitat és un fet incomprensible.

Per important que sigui la resurrecció per a la fe dels cristians, el misteri, i fins i tot l’escàndol, es el divendres sant.

dimecres, 8 d’abril del 2009

Compromís total amb el finançament de Catalunya

El finançament autonòmic repte del sector

El tercer sector té, com és natural, uns interessos específics i propis però això no treu que és pugui retraure d’altres qüestions de caire més global. Precisament els seus valors d’arrelament social i compromís cívic l’han d’empènyer a la implicació en afers socials més enllà del seu estricte camp d’actuació.

Aquesta afirmació ve a to en parlar d’un tema que està sacsejant tots els àmbits de la política catalana i tot el món social i econòmic de Catalunya: el finançament autonòmic. I encara es poca la reacció tenint en compte la importància del tema i la magnitud del greuge. En relació al finançament autonòmic, el deure del tercer sector no es tant sols de corresponsabilitat en una qüestió de gran incidència col·lectiva sinó que toca el moll de l’os d’un dels seus reptes centrals, que és el del seu propi finançament.

Més enllà dels criteris polítics respecte a la relació Catalunya-Espanya, la major part de les entitats del tercer sector són entitats que tenen el seu marc de decisió a Catalunya i el seu àmbit d’actuació es circumscriu preferentment a Catalunya o a entitats territorials menors. Per tant, el seu finançament, sigui privat o sigui públic, s’ha de resoldre fonamentalment a Catalunya. No cal recordar els ensurts que ha patit recentment el sector quan ha de mirar massa a Madrid per assegurar-se els recursos necessaris.

La crisi evidencia la urgència d’un nou finançament per a la Generalitat

Algú pot pensar que la situació de crisi fa justificables els retards i les dificultats, però no ens enganyem. D’entrada no podem oblidar que els principals responsables del retard en la resolució d’aquest greuja sagnant per Catalunya, fa quatre dies i quan ja s’havien superat els terminis legals per a un nou acord de finançament, encara estaven negant la mateixa realitat de la crisi (amb la conseqüent estupefacció internacional).

Precisament és la crisi la que ajuda a posar en relleu la magnitud de l’espoli fiscal de Catalunya i les seves devastadores conseqüències. Els diversos indicadors estan fent saltar totes les alarmes. Un sol exemple: les dades de creixement econòmic dels darrers 12 mesos per comunitats autònomes, situen Catalunya a la tercera posició per la cua i per sota de la mitjana espanyola.

Un sector en risc

Des d’aquesta plataforma ja ens hem lamentat sovint de l’excessiva dependència del finançament públic que pateix el tercer sector i la precarietat dels marcs que regulen aquesta qüestió, però precisament en moments de crisi, quant el sector privat cerca el suport del sector públic, no és precisament el millor moment per retallar o abandonar el suport públic al tercer sector. A Catalunya un suport suficient i sostingut no serà possible sense la millora del fiançament de la Generalitat.

Sembla que hi ha motius suficients per que el tercer sector assumeixi de manera plena i urgent la reivindicació per un millor finançament de la Generalitat junt a molts altres sectors civils i polítics del país. La qüestió mereix el primer lloc a l’agenda i, si cal, passar al davant del sector polític en una reivindicació en la que una part del tercer sector s’està jugant la supervivència. La societat ja passarà comptes amb els seus polítics, però no podem esperar que ell ho solucionin tot.

Exigents amb l’administració: que sigui exemplar i no motiu d’escàndol!

Evidentment fer nostre, i si cal encapçalar, la reivindicació pel finançament de Catalunya no vol dir admetre que les administracions converteixin aquest tema amb la coartada per no fer el que han de fer.

I el que en aquestes circumstàncies –de crisis global i d’ofec econòmic de Catalunya-, no podem permetre de cap de les maneres és que l’administració segueixi dilapidant alegrament els pocs recursos dels que disposa. Necessitem una sobrietat total en l’administració dels diners públics. No podem admetre despeses inútils, o fins i tot ridícules, per petites que siguin. És qüestió de pedagogia i també de carregar-se de raó davant la negociació.

Entre aquestes despeses malbaratades, fan un mal especial per la seva visibilitat les despeses publicitàries. No em puc estar de citar com exemple d’aquest dies l’Ajuntament de Barcelona, que darrerament excel·leix en aquesta pràctica publicitària. Tant és així que el mateix Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha tingut que parar-los-hi els peus.

Però no es tracte només dels anuncis televisius laudatoris de la gran tasca de l’ajuntament del cap i casal. També els encartats o pàgines especials en determinats diaris –sempre els mateixos-. També les revistetes que envien a casa dels soferts contribuents. I a vegades la revista no arriba sola...

És una necessitat de primer ordre que els ciutadans de Barcelona rebin a les seves bústies una bosseta de llavors amb la foto de la Sra. Imma Mayol impresa al darrera, amb motiu de la primavera? Us assegura que, en veure-la, la sang se m’alterava... i no era pas per la primavera!

(Article per a Xarxanet. 30.3.09)

dimarts, 7 d’abril del 2009

Coincidències poc estètiques

La conselleria d’Interior ha signat el Pacte de drets sindicals 2009-2011 amb els sindicats dels Mossos d’Esquadra, excepte SAP-UGT, el sindicat majoritari del cos. Segur que la coincidència d’aquesta signatura amb la situació per la que passa el cos policial i la conselleria és mera casualitat, però potser no es del tot estètica.

Decisions d’aquest tipus donen ales al rondinaries que com SAP-UGT s’han apressat a dir que el pacte és “un intent desesperat” del conseller Joan Saura “per fer callar els sindicats” i “escenificar un clima laboral idíl·lic”. Aquest nou conveni representa passar de 56 a 79 delegats sindicals alliberats, un increment de 58.000 euros per despeses de funcionament de tots els sindicats, el lliurament d’un local a Barcelona per a cada sindicat (sembla que són 6 els sindicats i, per tant, el nombre de locals) i altres a altres pobalcions i un increment de les subvencions de 180.000 euros (2008) a 250.000 euros aquest 2009.

Estètica al marge a mi se’m susciten molts interrogants. I la crisi? I les polítiques d’austeritat? I, encara, algú sap les importants tasques que desenvoluparan els 79 (!) alliberats sindicals?

diumenge, 5 d’abril del 2009

Un conte moral

Fa uns dies vaig haver d’anar a Sant Cugat. No era la meva ruta habitual. Vaig agafar el tren a l’estació de Provença. Venia del metro i feia correspondència amb els FGC. Era primera hora del matí i circulava una riuada de gent que et portava a poc que et distraguessis. Sabia que per a viatjar a Sant Cugat, per qüestió de les zones tarifàries del transport, no em servia el bitllet T10 d’una zona amb el que viatjo habitualment, però em vaig trobar davant les barreres canceladores envoltat de gent apressada i no vaig veure les màquines expenedores a l’estació dels FGC, ni vaig tenir esma de posar-me contracorrent. Vaig tirar endavant obrint-me pas amb la T10 i em vaig trobar a l’atapeïda i estressant andana de Provença. Vaig pujar al tren i cap a Sant Cugat.

Durant el trajecte, em semblava recordar que a l’estació de Sant Cugat et feien validar de nou el bitllet per poder sortir. Em vaig adonar que potser tindria problemes en viatjar amb un bitllet insuficient (d’una sola zona), però no em vaig voler amoïnar pensant que ja canviaria de bitllet o pagaria la diferència en arribar a Sant Cugat.

En arribar a la destinació, la porta del tren se'm va obrir davant mateix d’una maquina expenedora de bitllets per “sortir de l’estació”, com deia el rètol de la màquina, que hi havia allà a l'andana. Vaig pensar que el meu problema devia ser habitual si ja tenien màquines preparades. Abans d’accedir-hi, hi havia altres persones davant la màquina parlant amb una empleada de la companyia. Em vaig adonar de seguida de què anava la cosa. Aquella màquina no servia per fer-te pagar els 2 euros i escaig que costava el viatge Barcelona – Sant Cugat, sinó que tenia per missió castigar-te a pagar 20 euros, que era l’import mínim del bitllet que expedia (un bitllet la finalitat del qual era només sortir de l’estació: de l’andana al carrer, curt trajecte!). Perquè després es parli de segrestos express... als FGC ja els fan amb una màquina!

Mentre m’adonava plenament del que passava, veia les persones de davant desemborsant bitllets de 20 euros tot fent explicacions sobre el desconeixement dels sistema de zones de transport o l’ús totalment ocasional d’aquell mitjà de transport la qual cosa els comportava un desconeixement de les normes. La indignació, i fins i tot una certa ràbia, s’anava apoderant de mi. Jo mateix em sorprenia de la meva reació. Era d’hora del matí –que és quan tinc els bioritmes més baixos- i el temps no em sobrava pas, però cada cop tenia més ferma la determinació de no pagar 20 euros per sortir de l’estació de Sant Cugat. Era una reacció exagerada i potser poc esperable de mi, però així va ser.

Quan em va arribar el torn davant la màquina i l'empleada dels FGC que s’hi mantenia al costat, li vaig explicar el meu cas –a la persona, no a la màquina- i li vaig dir que estava disposat a pagar la diferència corresponent o, fins i tot, el bitllet sencer, però no pas l’abusiva quantitat de 20 euros. Al capdavall jo no havia viatjat sense bitllet, ni m’havia saltat cap control. Em va respondre que no podia ser amb raonaments sobre “normes de la companyia” o sobre “l’antiguitat del sistema de zones en les tarifes de transport que jo ja hauria de coneixer”. Li vaig respondre que volia sortir de l’estació i que estava en el meu dret. Ella insistia que no era possible.

Em vaig allunyar una mica i vaig recórrer l’andana cercant algun pas franquejable. Si no m’obrien cap barrera n’hauria de saltar alguna. Seria la primera vegada a la vida, però n’estava ben resolt. Val a dir que l’estació està més protegida que la major part d’entrades al metro de Barcelona, tant reiteradament burlades per molta gent i als nassos de tothom. Estava decidit a saltar tot i la pluja i la meva indumentària poc antisistema –vestit fosc, corbata, cartera...-, però se’m feia difícil. L’estació de Sant Cugat és una bona garjola.

Per no trencar-me res –un ja té una edat-, finalment vaig deixar córrer l’opció de saltar. Sense saber que fer, em vaig palplantar en una de les barreres tancades, bloquejant el pas. La barrera emetia un xiulet tènue indicant un mal funcionament. Devia activar un sensor de la màquina. Vaig poder veure una altra màquina de les de pagament automàtic del rescat, amb un altra empleat i altres persones alliberant-se del segrest al mòdic preu de 20 euros. Algunes de les víctimes, pels comentaris que feien, semblava que anaven al mateix lloc que jo. No me feia cap goig fer un escàndol, pero allà m'estava mentre pensava en la de persones que, gairebé cada cop que hi passo, veig entrar sense bitllet –per exemple- a l’estació de metro de la Pça. Catalunya.

L'empleada dels ferrocarrils amb qui havia parlat abans m’observava a distància. Va passar una estona breu. Finalment se’m va atansar i, dient alguna cosa així com “no lo haga más”, em va obrir la barrera. Vaig quedar tant parat que no recordo si li vaig dir gràcies o alguna altra cosa.

Vaig sortir de l’estació. No pas triomfant, sinó irritat i molt disgustat. La lliçó era massa desmoralitzadora!

dissabte, 4 d’abril del 2009

M’he quedat amb el dubte...

Ja han passat els debats mediàtic i parlamentari. Ja s’ha cessat al Sr. Olmos i el Sr. Montilla ha declarat solemnement que ells és el darrer responsable de les ordres als mossos d’esquadra.

Quan els anti Bolonya tornin de les vacances, les ordres quines són: a cop de porra amb tot el que es mogui (doctrina dimecres 18 de març) o aguantar-ho tot estoicament, fins i tot ser recoberts amb pintura rosa com a estàtues de la Rambla (doctrina dijous 19 de març)?

En aquest país tenim sempre l’entreteniment garantit: Catalunya, Parc temàtic!

divendres, 3 d’abril del 2009

Sindicalisme "dimensió desconeguda"

Algú s’imagina els sindicats de la Seat oposant-se frontalment als ajuts públics per tal que l’empresa tiri endavant? No fa gaires dies que els sindicats majoritaris fins i tot donaven suport a l’opció de congelació salarial en un referèndum entre els treballadors d’una fàbrica d’aquesta empresa per aconseguir que un determinat model de cotxes es fabriqués allà i assegurés més continuïtat als llocs de treball.

Però sembla que el sindicalisme a l’educació és d’una altra dimensió. Tant incomprensible com els fenòmens dels anomenats “altres límits”. CCOO va fer un intent –que fa fracassar rotundament- per incorporar a l’estranya vaga de mestres del 19 de març el sector de la concertada. A les pancartes enarborades en les manifestacions d’aquell dia, i d’acord amb les fotografies publicades a la premsa, es van poder llegir consignes tant interessants com “ni un euro per a la concertada!”. No és la primera vegada que apareix aquesta sòlida reivindicació per a la millora de l’ensenyament a Catalunya. Aguantava la pancarta algun sindicalista de CCOO de la concertada?

Aquest mateix sindicat, fa uns mesos, va rebutjar signar una proposta conjunta de totes les patronal de l’ensenyament concertat i dels altres sindicats del sector, adreçada al Departament d’Educació, per a la millora de les condicions de treball del professorat. Adduïen per a la seva negativa a signar que la proposta incloïa la concertació dels ensenyaments obligatoris. I això sembla que era massa per a aquest sindicat. La concertació permetria més estabilitat i seguretat a una bona colla de llocs de treball i una automàtica millora retributiva per aquest treballadors. Però això no sembla entrar en els objectius de CCOO.

Deu ser molt difícil ser de CCOO a la concertada! A mi em perd la curiositat per saber com poden explicar aquest posicionament al professor d’una escola que, pel fer de donar classes a batxillerat, està cobrant menys que els seus companys (de la mateixa escola!) als que la sort els ha regalat amb tenir les classes a l’ESO. Qui els entengui que els compri!

Clar que també hi ha una alternativa a la concertació del Batxillerat, i no se si és amb la que està pensant CCOO: Tancar-lo! Algú s’imagina el comitè d’empresa d’una fàbrica de Seat proposant el tancament d’una línia de producció de la mateixa fàbrica?