Maragall no té cap justificació

El conseller Maragall no dona (ni té) cap justificació a la retallada a la concertada. Una mesura:

Socialment injusta:

El professorat de la concertada fa més hores de classe, amb més alumnes i amb menys recursos (fa basarda repetir-ho però per algun missatge rebut, hi ha gent que no se n’assabenta i és que el nostre sistema educatiu sembla que ha causat estralls en la capacitat de comprensió de molta gent).

Políticament malintencionada:

Instada per sector minoritaris del govern per desestabilitzar l’escola concertada, enfrontar sindicats i titulars de centre i generar divisió entre el professorat de l’escola concertada (ara els que estan en nivells no concertats a una mateixa escola passaran a cobrar més que els companys de nivells concertats).

Jurídicament deficient:

Un autèntic nyap jurídic que genera una total inseguretat respecte les mesures a totes les parts implicades: treballadors, empresa i administració pública (vulnerant la negociació col·lectiva i els mandats constitucional i estatutari).

Absoluta inseguretat jurídica

El DOGC d’avui publica el decret llei de la retallada que promou el govern de la Generalitat, però, pel que fa a l’escola concertada, tot i repetir de manera més o menys textual l’acord de govern anunciat dissabte, no apunta el procediment jurídic en base al qual es prendrà la mesura i tot sembla en mans del departament d’Educació. Això és el que llegim en l’article 2 del decret llei:

2. L'import dels crèdits dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per al 2010 corresponents al finançament de concerts educatius, en la part corresponent a les retribucions del personal que presta serveis en els ensenyaments objecte de concert dels centres concertats i percebudes pel sistema de pagament delegat, experimentarà, en el marc dels acords d'analogia retributiva i a partir de l'1 de juny del 2010, una reducció anàloga a la prevista per al personal funcionari docent no universitari, sense que l'import resultant sigui en còmput anual inferior al corresponent al personal públic amb condicions equivalents.
4. Els departaments i entitats competents per raó de la matèria, en l'àmbit de les seves respectives competències i, en especial, en relació amb els pagaments delegats, han d'adoptar de manera immediata les mesures necessàries per implementar el que es disposa en els apartats anteriors d'aquest article.

Segueixen planant, doncs, totes les ombres sobre la legalitat de la mesura. Ara toca pronunciar-se al departament d'Educació.

El govern ja ha decidit: Retalls a la concertada!

“Els concerts en matèria d'educació es reduiran en aquella part corresponent a la retribució del personal que presta serveis sota el règim de pagament delegat, de manera que en resulti una disminució equivalent a la prevista per al personal docent no universitari.”

Aquesta és l’exigua referència que la web del govern de la Generalitat dona, en aquests moments, de les mesures que el govern ha aprovat en la reunió extraordinària d’aquest matí de dissabte, pel que fa a l’escola concertada.

Per tant sembla ser que la decisió està presa i un greu error del govern de la Generalitat es confirma. La disminució mai serà equivalent perquè la situació de partença del professorat de l’escola concertada no és la mateixa que la del professorat de la pública. L’esperança d’un procés d’analogia de recursos entre les dues xarxes del Servei d’Educació de Catalunya es frustra i la dualització es radicalitzarà. Amb mesures així, ningú ens podrà demanar res en nom de la corresponsabilitat.

A més, l’embolic jurídic que es pot organitzar reduint sous des d’un pagament delegat (que com el seu nom indica es un pagament que es fa per delegació d’algú que, precisament, no ha decidit aquesta retallada) també pot ser sonat. Esperarem a dilluns per llegir-ho al DOGC i explicar-ho, si trobem la manera de fer-ho.

Si el govern està desesperat que espavili (se’n recorden del que ens deien encara no fa un any amb el nou finançament? i de la LEC?) que alguns ja els avisaven el setembre, si no abans. 

Hi ha molta tela on ficar les tisores. Només sobre educació l’altra dia suggeria una colla de possibilitats alternatives, però abans d'arribar a l’educació, hi ha molt a fer, començant pels alts càrrecs i els organismes de tota mena adscrits a la Generalitat que s’han multiplicat innecessàriament fins fa quatre dies, duplicant-se sovint entre ells mateixos i amb entitats de la societat civil. Si volen la llista me la demanen que no em costarà gens. O vostès mateixos, triïn.

Exterminar l’escola concertada?

Odio la demagògia i no voldria permetre-me’n ni una mica, tot i reconèixer que el lector ocasional que vagi a parar a aquestes línies, sense conèixer a fons la realitat de l’escola concertada, el pot vèncer la incredulitat.

La Consellera Serna –a qui ja coneixem pel trist desenvolupament del cas de les llars infantils que rebien suport del seu departament-, dimarts va oficiar de portaveu del govern català i algun mitjà va recollir que, entre les coses que va dir, va puntualitzat que el govern no té capacitat de tocar els convenis col·lectius del sector privat, és a dir que el govern no pot abaixar els sous als centres concertats, però si pot retallar els concerts i aquesta era la intenció del govern Montilla.

A l’ensenyament concertat, aquesta afirmació no pot sonar sinó com una declaració de guerra o, mes directament, una proposta d’extermini. Si les despeses de personal de les escoles pot arribar en molts casos a un 90%, si el mòdul de concert és reconegudament insuficient i si legalment –per legislació orgànica- està prohibit cobrar res per als ensenyaments declarats gratuïts i que són objecte de concert –s’exclou tota forma de copagament-... com es pretenen retallar concerts i no tocar els sous?

A més, tal com deia en l’anterior anotació d’aquests blog, quina legitimitat pot tenir voler retallar un concert que, contravenint la Constitució, l’Estatut, la legislació orgànica i la flamant llei d’educació de Catalunya, és insuficient i és menor a un terç del cost real que té un alumne a l’ensenyament públic d’aquest país? Quina justícia? Quina equitat?

Sabem que hi ha escoles, amb un elevat suport de famílies amb alt poder adquisitiu, que podrien aguantar-ho, però moltes –segurament la majoria- no. Aquesta és la dada que sistemàticament es vol oblidar.

Certament si les paraules de Serna són una veritable declaració d’intencions, s’ha endegat una guerra oberta del govern contra el sector. Si des del col·lectiu de l’escola concertada, una vegada més, vinclem l’esquena i abaixem el cap, potser moltes escoles ja mai més es tornaran a posar dretes.

Com retallar a Educació?

Crec que cal dir alguna cosa sobre les mesures contra el dèficit públic –que no contra la crisi, no ens confonguem-, que anuncien els governs espanyol i català i en concret de la repercussió a l’escola concertada que va anunciar dimarts el Conseller Castells.

Vull anar al gra, però hi ha una qüestió prèvia. Podem acceptar mesures d’aquest tipus d’un president de govern que, com és el cas de Rodríguez Zapatero, s’ha mostrat com un mentider compulsiu? Sense una mínima credibilitat, que aquest senyor ja no té, no es poden plantejar seriosament mesures d’aquest calat. O govern de concentració, o govern tècnic, o eleccions anticipades o, si més no, relleu del president promogut des del mateix PSOE i nou president sustentat per la mateixa majoria que sustenta l’actual. En qualsevol cas, Zapatero ja no pot liderar res!

Dit això, entro en matèria. El respectat i competent conseller Castells també deu tenir algunes llacunes i, per les seves paraules, dedueixo que la realitat de l’escola concertada és un tema que no coneix massa.

Proposa que les retallades de recursos públics afectin també a l’escola concertada. Suposo que en ares a l’equitat i a la corresponsabilitat. Però resulta que des del Pacte Nacional per l’Educació del 2006 i la LEC del 2009, el sector concertat està esperant que l’equitat en els recursos arribi d’una vegada. I en aquest anys les diferències a favor de la pública no han fet sinó augmentar. El finançament d’un plaça escolar a l’escola concertada és un terç del finançament que rep la mateixa plaça en una escola pública. Quina equitat o quina corresponsabilitat vol aplicar el senyor Castells?

I no es que no es pugui fer res. En coherència amb el model de Servei Educatiu de Catalunya (SEC) que consagra la LEC, i amb els criteris d’equitat i corresponsabilitat, què és pot fer de manera urgent per frenar la despesa pública al sector educatiu?

Brindo algunes propostes d’alta eficàcia en la contenció de la despesa que, fins i tot, podrien eludir la disminució dels salaris del professorat de la pública i de la concertada:

1. Establir l’horari lectiu setmanal màxim, igual per a tot el professorat del SEC (pública i concertada), en 24 hores a infantil i primària i 23 a secundària.

2. Substituir la gratuïtat de la 6a hora, del batxillerat i dels cicles formatius de grau superior allà on siguin gratuïts, per uns preus ajustats als costos reals i un sistema de beques per a les families de rendes més baixes (aquesta gratuïtat no ve exigida per la legislació vigent actual).

3. Autoritzar tots els increments de ratio d’alumnat per aula, que vinguin sol·licitats pels centres educatius.

4. Tancar unitats en aquells centres públics o concertars que no assegurin una mitjana mínima per nivell educatiu de 12 alumnes reals per unitat.

5. Congelar el programa d’escola inclusiva fins que no hi hagi recursos per assegurar el personal mínim complementari.

6. Eliminar les hores d’acció sindical i la figura de l’alliberat sindical (que l’activitat sindical, com tota activitat associativa i voluntària, es faci fora de les hores de feina).

7. Programa de desburocratització de l’ensenyament:

- Eliminar el càrrec de director de zona educativa que duplica les funcions amb la inspecció i el serveis territorials del Departament.

- Reduir els programes de recollida de dades, el sistema d’indicadors i demés exigències adminsitratives i congelar la realització de determinades avaluacions. Aplicar el principi de dada única: el centre una mateixa dada només la trametrà una sola vegada a l’administració sigui quina sigui aquesta (ajuntament, inspecció, territorial, serveis centrals...).

- Reduir en un 50% el personal del Departament que no està assignat directament a alguna escola.

- Eliminar tots els consells escolars que no siguin de centre o el Consell escolar de Catalunya i revisar la necessitat i operativitat d’altres òrgans.

- Reformar el model de pagament delegat que obliga a duplicar, de manera poc eficient, els processos de confecció de nòmina.

Ben segur podríem completar la llista, però alerta, l’equitat no ve per cada mesura en concret sinó per un paquet de mesures que, com l’exposat, reparteixi l’esforç entre totes les instàncies i alhora preservi allò que és essencial en l’educació: l’atenció de l’alumnat a l’aula per part de professionals ben preparats, responsables i justament remunerats.

Porto més d’un mes de silenci en aquest blog per una sobrecàrrega de feina, malauradament massa habitual en el món educatiu, i pensava no reemprendre aquesta comunicació fins al mes de juliol. Però no m’he sabut estar i necessitava esbravar-me una mica per escrit abans no em consumeixi d’indignació. Els motius de la indignació són tants, que per ara m’he limitat a alguna qüestió que toca molt directament un sector que conec ben a fons.

Ni la raça, ni el color, ni la llengua... és la pobresa!

Allò que no és vol veure des dels despatxos de les grans administracions o d’entitats d’ambigües finalitats i fidelitats –com SOS Racisme, per exemple-, és veu ben clar, cada dia, a l’escola, a l’ambulatori o a la cua dels serveis socials. El problema de fons són els recursos econòmics!

Però alguns s’entesten a posar el crit al cel per la palla a l’ull del padró de l’Ajuntament de Vic quan tenen la biga de la radical retallada de recursos per a la integració i la cohesió social, imposada pel govern Zapatero, en el propi ull. Aquests -els de la biga- són els que estan covant l’ou de la serp. No ens enganyem!

Actualitat de Carrasco i Formiguera

El passat divendres, dia 9 d’abril, es va acomplir el 72è aniversari de l'afusellament de Carrasco i Formiguera. Val a dir que la data em va passar per alt. Certament un ritme un xic embogit de feina em té força absorbit, però no crec que els mitjans de comunicació en paressin massa esment. Me n’haurien fet memòria de seguida.

Entre tants represaliats, entre tantes morts i assassinats d’innocents a la guerra del 36, a la postguerra i a la preguerra, el cas de Carrasco i Formiguera té un valor especialment simbòlic per entendre el drama viscut a Catalunya. Defensor de l’Estatut de Núria a les Corts de Madrid alhora que defensor dels jesuïtes a les mateixes Corts, oposant-se a la seva expulsió d’Espanya, defensor de la legalitat republicana i de la Generalitat en el moment del cop d’estat franquista, obligat a refugiar-se en veure’s amenaçat per la FAI i per altres forces revolucionaries de l’esquerra, acaba detingut per les forces de Franco i afusellat a Burgos, després d’una farsa de judici.

Aquests lacònics trets biogràfics apunten el drama viscut per la part més sana de la societat catalana de les dècades dels 30 i dels 40 del segle passat i com, entre uns i altres, va ser anorreada. Crec que es suficient per fer-ne memòria, però encara hi ha prou paral·lelismes amb situacions del moment com perquè aquesta memòria sigui més obligada.

Avui he pogut llegir per internet algun article dels qui no els va passar per alt l’aniversari on s’accentua aquesta actualitat de la gran figura de Manuel Carrasco. Un és el que va publicar el mateix divendres el historiador –biògraf de Carrasco- i monjo de Montserrat Hilari Raguer al Diari de Girona, titulat "El Estatuto de Cataluña ha muerto", l’altra del periodista Francesc Canosa, titulat Per què van assassinar Manuel Carrasco i Formiguera?  

Tant si la setmana vinent és la de l’anunci de la retallada de l’estatut com si encara no han tingut prou temps per fer la feina els del Constitucional, l’actualitat és absoluta.

Maragall front al xantatge sindical

Catalunya està fatigada de tripartit i els docents, de tots els sectors, estan més que fatigats de les administracions educatives (de la d’aquí i de la d’allà). La cosa dels docents ve de lluny. Els continus canvis normatius, fins i tot al bell mig del curs escolar, el creixent pes burocràtic sobre les escoles, les mesures incomprensibles... Sovint aquestes coses arrenquen de Madrid, com la famosa LOCE avortada en els primers mesos d’aplicació, substituïda per una LOE amb previsions vulnerades pels propis governs. La llista seria llarga i els responsables molts, però acaba pagant el darrer en arribar, el de més a prop i, en aquest cas també, el més valent a l’hora de manifestar-se: Ernest Maragall. A més, la crisi econòmica ha entrempat del tot un Departament d'Educació que venia d'una gran expansió en despesa, assumint compromisos més enllà de les seves reals possibilitats i ara la situació econòmica és molt greu (que ho preguntin a la concertada!). Amb tot plegat, el Conseller ha esdevingut l’ase dels cops preferit pels sindicats.

Però ni la crisi, ni el desconcert i malestar del professorat no justifica el xantatge al que volen sotmetre al Conseller Maragall, gairebé des dels inicis del seu mandat, els sindicats de l’ensenyament públic, malacostumats per l'excessiu poder que se'ls havia conferit. Ara hi tornen amb una nova i covarda proposta de vaga. Convocar un dia de vaga desqualifica els seus propis arguments. Si tant enfonsat i sense remei està l’ensenyament públic i tan penoses son les condicions laborals del professorat perquè no fan el pols definitiu i convoquen una vaga indefinida? Se’ls veus massa el llautó!

Ja sabem que el pitjor dels xantatges és caure en el parany de cedir, perquè aleshores la roda no s’atura. Però aquests aviciats sindicalistes van perden el desmesurat crèdit públic que tenien. Denuncien el descrèdit de l’ensenyament públic, però no s’adonen –o no volen adonar-se’n- que a l’hora de desacreditar-lo ells han estat els agents més eficaços.

“Aquests son els meus principis, si no li agraden en tinc d’altres” (Groucho Marx)

Tot l’afer Maragall (Ernest) - Montilla, del 10 al 15 de febrer, podria ser perfectament una estratègia pactada per satisfer interessos partidistes (el teatre -o carnaval- de la política). O no. No sé quin dels dos supòsits deixa en pitjor situació a Ernest Maragall. En qualsevol cas molt avall. Un descrèdit profund i definitiu! Em sap greu. Quina fatiga!

M'adono que he estat 15 dies sense atendre el blog. Potser millor així. Hi ha coses que no les salva ni un tel d'ironia.  Avui, dimecres de cendre, comença la quaresma. Aquest any sembla que la guardarem amb recta observança. No sé si farem molt dejuni, però el sacrifici i la mortificació estan més que assegurats. Penitentia agite!

Voluntariat en família: un projecte oportú

(Publicat al blog de Xarxanet.)

En el 2n Congrés de l’Associacionisme i el voluntariat, ja llunyà en el temps, un de les novetats abordades va ser la necessitat de trobar nous formats al compromís voluntari i noves formes d’articulació d’aquest, davant del possible estancament dels models més tradicionals.

Entre aquestes noves formes o estratègies de voluntariat es parlava, per exemple, del voluntariat corporatiu o del voluntariat familiar. A la pràctica, però, aquestes idees, especialment la segona, varen restar en poc més que idees. És per això que m’ha sorprès molt favorablement i m’ha interessat força el Projecte Voluntariat en família Pare Manyanet, promogut per dues AMPAs d’escoles de Barcelona: la del Col·legi Pare Manyanet del barri de les Corts i la del Col·legi Jesús Maria i Josep del barri de Sant Andreu.

La idea és molt bona ensems que simple. Es tracte que el compromís voluntari sigui del conjunt de la família o d’una part d’aquesta i no tant sols individual com ho és habitualment. Poden ser pares i fills conjuntament, avis i nets, la parella... totes les combinacions possibles tot i que serà més ric quan més àmplia sigui la participació dels elements familiars i especialment si es manté una composició intergeneracional. Les característiques del compromís (durada, intensitat...) poden ser variables en funció de la diversitat de projectes en els que es pugi participar. Els àmbits de voluntariat on intervenir també poden ser diversos. Per tal d’encaixar en una dinàmica familiar cal prioritzar aquells en que el perfil del voluntari pot ser intergeneracional i l’activitat es pot desenvolupar en petit grup.

En l’exemple que ens ocupa, la selecció d’àmbits i projectes de voluntariat inclou voluntariat ambiental (col·laboració amb el Projecte rius i amb el Centre d’acollida d’animals de companyia), voluntariat social (col·laboració amb Amics de la Gent Gran, amb residències de geriàtriques dels barris respectius i amb campanyes de recollida d’aliments) i voluntariat educatiu (suport escolar i activitats extraordinàries a l’escola). Analitzant aquesta selecció podem veure també que ofereix una diversitat en quant a durada, intensitat, temporalitat i demés condicions de l’activitat a realitzar i facilita, per tant, l’encaix amb les possibilitats i interessos d’un gran nombre de famílies o nuclis familiars.

Més enllà de possibilitar una major presència de voluntaris i dels beneficis (no econòmics, està clar!) que tota acció voluntària comporta a qui la realitza, els beneficis per a la família també poden ser molt importants. M’agradaria anar-hi a fons en un altra ocasió, quedem-nos ara amb el més evident: el voluntariat en família és una excel·lent alternativa d’oci familiar. Un àmbit on l’oferta és més exigua del que ens pot semblar a primera vista.

Per acabar aquesta primera noticia sobre el Projecte, voldria destacar-ne encara dues virtuts. En primer lloc que l’opció no ha estat crear nous projectes de voluntariat o noves entitats en un món ja prou marcat pel minifundisme sinó col·laborar amb entitats ja existents. La segona virtut la trobo en l’origen de la iniciativa: dues AMPAs. La funció de les AMPAs no pot ser només, ni principalment, promoure activitats extraescolars per als alumnes per tal d’ocupar-ne quant més temps millor. Preocupar-se per la vida familiar és important i amb un projecte com el voluntarit en família es pot estar explorant una beta molt fructífera. Tant de bo el projecte reïxi i en seguim parlant.