Maragall front al xantatge sindical

Catalunya està fatigada de tripartit i els docents, de tots els sectors, estan més que fatigats de les administracions educatives (de la d’aquí i de la d’allà). La cosa dels docents ve de lluny. Els continus canvis normatius, fins i tot al bell mig del curs escolar, el creixent pes burocràtic sobre les escoles, les mesures incomprensibles... Sovint aquestes coses arrenquen de Madrid, com la famosa LOCE avortada en els primers mesos d’aplicació, substituïda per una LOE amb previsions vulnerades pels propis governs. La llista seria llarga i els responsables molts, però acaba pagant el darrer en arribar, el de més a prop i, en aquest cas també, el més valent a l’hora de manifestar-se: Ernest Maragall. A més, la crisi econòmica ha entrempat del tot un Departament d'Educació que venia d'una gran expansió en despesa, assumint compromisos més enllà de les seves reals possibilitats i ara la situació econòmica és molt greu (que ho preguntin a la concertada!). Amb tot plegat, el Conseller ha esdevingut l’ase dels cops preferit pels sindicats.

Però ni la crisi, ni el desconcert i malestar del professorat no justifica el xantatge al que volen sotmetre al Conseller Maragall, gairebé des dels inicis del seu mandat, els sindicats de l’ensenyament públic, malacostumats per l'excessiu poder que se'ls havia conferit. Ara hi tornen amb una nova i covarda proposta de vaga. Convocar un dia de vaga desqualifica els seus propis arguments. Si tant enfonsat i sense remei està l’ensenyament públic i tan penoses son les condicions laborals del professorat perquè no fan el pols definitiu i convoquen una vaga indefinida? Se’ls veus massa el llautó!

Ja sabem que el pitjor dels xantatges és caure en el parany de cedir, perquè aleshores la roda no s’atura. Però aquests aviciats sindicalistes van perden el desmesurat crèdit públic que tenien. Denuncien el descrèdit de l’ensenyament públic, però no s’adonen –o no volen adonar-se’n- que a l’hora de desacreditar-lo ells han estat els agents més eficaços.