Un diari comdemnat a mort sense judici

Al final del 1989, un grup de personalitats del món de la cultura i de la llengua basca va posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu de crear un periòdic que fos editat únicament en basc. Fruit d’aquesta iniciativa, el desembre del 1990 s'edita el primer número, d’Euskaldunon Egunkaria ("El diari dels bascoparlants"), l'únic diari que, des d’aleshores i fins al seu forçat tancament, es publicava íntegrament en euskera.

El 20 de febrer del 2003, el jutge instructor de l'Audiència Nacional, Juan del Olmo, va ordenar la seva clausura temporal i l'embargament preventiu de tots els béns d'Egunkaria, per formar presumptament part del conglomerat empresarial controlat per ETA.

El desembre del 2004, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Alegria, Pello Zubira, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi –un habitual de les jornades de tardor del Grup Sant Jordi- foren detinguts sota l'acusació d'"associació il·legal" en el moment de la fundació d'Egunkaria, i de "pertinença o col·laboració amb ETA". Posteriorment, tots ells foren deslliurats de tots els càrrecs i posats en llibertat, però el diari fou forçat a la liquidació, abans de cap sentència condemnatòria, i els seus actius foren venuts per administradors designats pels tribunals, en una flagrant vulneració de drets fonamentals. Per acabar-ho d’adobar els detinguts van denunciar tortures per part de la Guàrdia Civil que els interrogava.

Quasi 7 anys desprès del tancament, fa dues setmanes ha començat el judici a l’Audiència Nacional. Ni tan sols la fiscalia exerceix l'acusació perquè no en té proves i són Dignidad y Justicia i l'Associació de Víctimes del Terrorisme els que ho tiren endavant. Els acusats estan convençuts que guanyaran, però el diari ja ha desaparegut i la seva reaparició ja no serà possible.

Otamendi, que n’era el director en el moment del tancament, coincidint amb l’inici del judici declarava: si tenim una bona resolució, l'Estat haurà de preguntar-se sobre la qualitat de la democràcia espanyola, una democràcia que, el 2003, permet que a un jove català de quinze anys se l'acusi de ser terrorista, com va passar amb Èric Bertran. O que es tanqui un diari, l'únic en euskera, deixant 150 treballadors al carrer, i se'ns acusi de ser membres d'una organització armada en grau de direcció.

Aquesta pregunta ja ens la podem fer tots des d’ara mateix.

Bon Nadal!

He estat uns dies inactiu al blog, però no podia deixar passar aquesta data sense desitjar a tots els lectors de Vent de cara un bon Nadal.

Fa dies, parlant d'aquells que volen canviar el nom de les festes, deia que la història de Déu fet home, nascut de dona, pobre i en una establia, seguirà sent, per a creients i no creients, una de les històries més belles de tots els temps, carregada de tendresa i d’esperança per a tots.

Per tant, ben de cor, podem desitjar-nos tots un bon Nadal, que ens escalfi el cor i ens obri a l'esperança.

Les llars al Parlament: una via de solució

La diputada Irene Rigau de CiU ens va deixar ahir aquesta nota al facebook del grup "Per la continuïtat de les llars d'infants d'iniciativa social":

Després de moltes gestions per part dels afetats i iniciatives parlamentàries de CiU, s’ha pogut assolir un acord avui al Parlament. En el marc del debat pressupostari hem aconseguit que el Govern rectifiqués i que es mantingui la subvenció a les llars d’infants anomenades “guarderies laborals” de Gener del 2009 a Setembre del 2010. A partir de Setembre de 2010 es farà la valoració de les llars d’infants susceptibles de continuar rebent l’ajuda. Ha costat, però ha valgut la pena! Quan una causa és justa no s'ha de defallir.

Agraïm el suport de l’Irene Rigau al llarg de tot aquest llarg procés, ple d’angoixa pel futur de moltes llars, dels seus treballadors i dels infants que si acullen, i esperem que aquest acord ajudi a obrir una nova etapa en el tractament de les llars d’iniciativa social per part del govern.
La línia de futur ha de ser clara: superar la discriminació que sofreixen aquestes llars. Si les llars d’infants d’iniciativa social rebessin, per part de la Generalitat, un tracte anàleg al que reben les llars de titularitat municipals, el futur estaria garantit.

Ribó podria rectificar, però qui ha d’actuar ja és Educació!

Sembla que des del Síndic de Greuges es podria reconsiderar el prematur tancament de l’expedient de queixa de les llars i la seva subvenció pública. Estaria bé que així fos, sobretot de cara a la credibilitat de la institució, però tot plegat no deixa de ser una anècdota en relació al fons de la qüestió. Qui s’ha de moure de veritat i de manera urgent és el Departament d’Educació que és el titular de les competències sobre educació infantil i, per tant, sobre les llars d’infants. No podem oblidar que les llars afectades són, totes elles, centres d’educació infantil autoritzats pel Departament d’Educació i funcionen d’acord amb la normativa que d’aquest departament emana.

L'Estatut del 2006 ha envellit de cop

De valoracions de la jornada de consultes per la independència del 13 D n’hi haurà de tots colors, però quelcom que em sembla incontrovertible és que els tres mesos que van des d’Arenys fins ahir han fet envellir dècades l’Estatut del 2006. La il·lusió i la voluntat de futur ja no tenen res a veure amb aquell text, ni en el que va aprovar el Parlament de Catalunya ni en l’actualment vigent.

De passada, no cal dir que encara sona a més antic i ranci allò del Tribunal Constitucional que porta camí de convertir-se en un símbol de modernitat a l’alçada del tricorni. De fet, el sentit de la sentència que han de perpetrar –si és que algun dia es decideixen- ja només interessa als que creuen que els pot fer moure la cadira.

El Síndic de greuges, nou portaveu del departament de Treball

Com els pacients i constants lectors d’aquest blog saben, hi ha una vintena de llars d’infants amb greu problemes de subsistència per la retirada sobtada d’una subvenció de la que venien gaudint des de feia més de 30 anys.

La retirada de l’ajut afecta a aquest any 2009 que estem a punt de finalitzar. Darrerament el Departament de Treball, que era qui concediria l’ajut, ha anunciat que facilitaria un ajut excepcional a l’entorn del 20% del que era habitual per aquest 2009 i que tancava el tema. És a dir que per al 2010 l’ajut ja no existiria. Seria “0”! De l’ajut darrerament promés per al 2009, els centres encara no han vist ni un cèntim.

Denunciat tot plegat al Síndic de greuges, aquest ho veu tot molt bé i, sense el més mínim contrast d’informació amb els afectats, contesta això:

"Us comunico que he rebut la resposta del Departament de Treball a la sol·licitud d’informació que vaig realitzar. Aquest departament assenyala que, efectivament, el passat mes de juliol, finalitza el programa de línies de suport que existia a aquests centres, va informar de la manca d’ajuts estatals a aquestes guarderies, un cop notificat i confirmat pel Ministeri de Treball i Immigració, que feia anualment la convocatòria.


S’afegeix que, de forma excepcional, per compensar els efectes d’aquesta situació i davant el retard amb què el Govern n’ha tingut coneixement –amb el consegüent greuge que ha pogut causar als centres durant el període gener-agost d’enguany-, el Departament de Treball ha atorgat durant l’exercici d’enguany un ajut per al sosteniment de les guarderies infantils laborals, atesa la funció social d’aquestes guarderies.


Per part meva a la vista d’aquesta informació entenc que l’objecte de la vostra queixa ha quedat resolt i dono per finalitzada la meva intervenció en aquest assumpte."

Realment el sotasignant de la resposta, Rafael Ribó, Síndic, sembla que no “entén” res del problema. Però com que el senyor ha mostrat sovint intel·ligència i és doctor, màster i qui sap quantes coses més, el que no “entén” la resposta soc jo.

Cal un Síndic de Greuges, amb un sumptuós nou edifici inaugurat no fa pas massa, per fer de portaveu del departament de Treball i repetir fil per randa el que aquest departament diu? Fins aquí ja ho havíem entès, senyor Ribó! Però no! No! El motiu de la nostra queixa no ha quedat resolt ni de bon tros.

Ens prenen per tontos!

En poques hores hem pogut assistir a com el currículum escolar s’ha vist notablement "enriquit" amb tres nous tòpics: la contracepció, l’avortament i la corrupció.

No és que els tres temes vagin vinculats, simplement han coincidit en el temps. El dos primers sembla que caldrà introduir-los en el currículum per prescripció de la llei de l’avortament que s’està discutint a les Corts espanyoles. El tercer és una aportació catalana. No és que la corrupció sigui un afer exclusivament català, és evident que no és pas així, però el Departament d’Educació és el que ha tingut la pensada de lluitar contra la corrupció posant el tema al currículum escolar.

Ja fa molts anys que diem que a cada preocupació social nova –o de moda- no es pot pretendre que l’escola hi doni la solució. L’escola –i menys el currículum escolar- no és cap bareta màgica. A més això seria la història interminable i els currículums s’estendrien sense ordre ni concert i sense coherència.

Però és que ara la bobada és de major magnitud. És que des dels actuals currículums no és poden abordar, i de fet s’aborden ja, aquestes qüestions? A que treu cap, doncs, la iniciativa? Ens volen fer creure que els preocupa enormement el tema? Amb l’exemple de la corrupció en tenim prou per desemmascarar la farsa. Si volen lluitar contra la corrupció que l’afrontin de cara i es deixin de postures farisaiques i d’entreteniments diversos. I, de passada, que no esmentin l’escola en va! Que ja no enreden a ningú amb aquesta politiqueria de verbalisme i de gestos buits de cara a la galeria.

Justos per pecadors (article al blog de xarxanet.org)

Pagaran justos per pecadors, aquest és el primer pensament que vaig tenir en sentir que la Generalitat “enduriria” la legislació sobre fundacions per evitar casos com el del Palau de la Música.

Pots seguir llegint l'article al blog de xarxanet.

El calendari escolar i la representació del professorat

Si alguna cosa es pot retreure a la proposta de nou calendari escolar del conseller Maragall és allò de molt soroll per a res. O per a molt poc, si volem ser precisos. Per això resulta patètic i de vergonya aliena sentir les declaracions al respecte de l’eterna representant del sindicat de mestres USTEC o les que, en el mateix sentit, ha fet el representant de CCOO, parlant de la calor del mes de juny i altres arguments més vagues.

Potser no podem atribuir la pèrdua de prestigi de la funció docent i de confiança de la societat amb el seu professorat a l’actuació d’aquests personatges que diuen representar-lo, però estic convençut que mentre aquesta gent representi la professió mala peça al teler.
Altre cosa és que caldria qüestionar ja la seva autèntica representativitat. Es un tema vidriós aquest de la representativitat sindical i com que tots els mitjans tenen el telèfon de la Sra Cañadell els és molt còmode trucar-la perquè opini davant de qualsevol eventualitat, però la imatge de la professió docent es va deteriorant a cada declaració seva.

Nit de l'Educació: un país que fa goig

En el dia a dia del país i de l’educació sobresurten els motius d’enuig i d’inquietud, per això no vull deixar passar sense esment la sensació viscuda fa uns dies en el lliurament dels Premis Catalunya d’Educació i d’altres guardons escolar, en l’anomenada La nit de l’educació 2009.

Hi anava amb satisfacció ja que dues candidatures que havíem impulsat havien assolit el reconeixement dels Catalunya d’Educació: Francesc Riu, premi extraordinari, i l’Escola de Mestres Blanquerna, en la categoria d’institucions. Però l’experiència del mateix acte de lliurament va ser molt reeixida.
Es van lliurar premis d’oratòria per alumnat de primària i de secundària i ens varen fer un tast de les seves dots reconegudes pels premis. També es varen lliurar premis extraordinaris de Batxillerat, el premi Pere Calders de literatura i els Premis Catalunya d’Educació que junt als premiats ja esmentats reconeixien també un centre docent, l’Institut Esteve Terrrades, i un mestre, Anicet Cosialls.

La presentació dels guardonats i les seves paraules, donaven imatge d’un país normal i plural, d’unes institucions arrelades i solvents i d’unes persones que havien fet de l’educació la seva passió de servei als altres, amb afecte, amb rigor i amb un alt compromís personal.

Em van agradar tots els parlaments, però he de dir que em van sorprendre, molt gratament, les paraules dels premis extraordinaris de batxillerat. Lluny de l’estereotip de l’”empollon”, tal com en dèiem a la meva època, els nois i noies guardonats també eren un exponent plural d’una realitat sovint amagada: els alumnes excel·lents. Plurals pels tipus d’escola on havien cursat el batxillerat (pública, privada concertada i privada no concertada), plurals per la diversitat geogràfica, plurals pels estudis universitaris triats –medicina, història...-, plurals en la forma d’expressar-se. El seu missatge era, però d’una gran solidesa i coherència. Parlaven d’inconformisme, del valor de l’estudi, de la compatibilitat entre estudiar i viure, de la passió per aprendre, de la voluntat per anar més enllà...

Mentre tornava cap a casa, pensava que allò que s’havia manifestat en aquell acte era propi d’un país que fa goig. Era un miratge, potser? No! Aquells alumnes eren ben reals i avui estan a diferents centres universitaris. L’obra de Francesc Riu continua a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya i una mica a totes les escoles cristianes del país. Blanquerna segueix formant mestres i ha esdevingut un important centre universitari dins de la Universitat Ramon Llull. L’institut segueix la seva reconeguda tasca a Cornellà de Llobregat i Anicet Cosialls ens va fer una petita demostració del seu saber fer didàctic i de la seva capacitat divulgadora de la ciència. Tot ben real. Una cara més de la polièdrica realitat educativa de Catalunya. Tant real com reals ho son també les cares que no ens agrada ni mostrar ni veure.