Suárez i Carrillo: els límits d'un paral·lelisme històric

L’exitosa obra de Javier Cercas, Anatomia de un instante, és construeix sobre el gest de les tres persones que no varen respondre l’ordre todo el mundo al suelo, que van donar els colpistes en el seu assalt al congrés dels diputats, el 23 de febrer de 1981.

Els tres protagonistes que van restar assentats o drets foren Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado. Cercas dibuixa un suggerent paral·lelisme entre les figures de Suárez i Carrillo, com a representants directes de les dues espanyes de la guerra civil, que esdevenen els artífex del pacte polític de la transició. La trajectòria de Gutiérrez Mellado i la seva actitud restaria més lligada a valors militars -jerarquia, fidelitat...- que no pas polítics.

Emmirallar Suárez i Carrillo, dues figures enfrontades alhora que unides, dona molt de joc al treball de Cercas, amb reflexions captivadores sobre les respectives trajectòries humanes i polítiques. Però crec que, més enllà de tots els paral·lelismes històrics, polítics i d’actitud, hi ha una diferencia sospitosament oblidada.

Suárez –sigui per convicció, per mandat del rei, per oportunisme o pel que sigui-, si més no des de 1977, advoca per una democràcia plena. No sé si mai ha arribat a condemnar el franquisme del que provenia, però des del 1977, mai va pretendre res semblant, ni de concepte ni de fet, a la farça d'un “franquisme democràtic” o a un “falangisme democràtic”.

Carrillo sí. Carrillo, en aquells anys, defensava un “comunisme democràtic”, oxímoron perfecte, mai desemmascarat del tot. Una de les fal·làcies del segle XX ha estat marcar diferències entre els totalitarismes i una habitual impostura intel·lectual ha estat fer mans i mànigues per rescatar el comunisme del seu fracàs ocultant-ne la seva arrel indefectiblement totalitària. No si val aquí l'excusa de la “bona idea, mal executada”. També l’intentaren alguns falangistes amb allò de la “revolución pendiente”.

En aquest engany algunes veus lúcides però minoritàries no hi caigueren en cap moment. Altres, la majoria, van haver d’esperar la caiguda del mur de Berlín per acabar de veure-hi clar. I alguns, dels que malauradament a Catalunya hi ha una bona representació, encara s’entesten en l’engany. El llenguatge els traeix sempre. Com és –per exemple- que, parlant d’Itàlia, hi ha un partit al que sempre se’l qualifica de postfeixista, sense que aquesta nomenclatura tingui el seu paral·lelisme amb el partit hereu de l’antic i potent Partit Comunista Italià?

Els exemples es poden multiplicar i portar a un terreny més proper. Només cal sentir algunes crítiques rebudes per Xavier Roig pel seu encertat i valent article Desmemòria històrica.

Societat Civil (ai las!)

Si com a concepte sociològic, o en la teoria política, societat civil és un terme debatut, el seu valor descriptiu en el nostre món complex i interrrelacionat és, si més no, problemàtic. Difícil és esbrinar quins atributs denota. L’actualitat ens forneix sovint esdeveniments que permeten donar voltes sobres aquesta idea.

... la resta de l'article al bloc de Xarxanet.

La difícil equitat educativa

Un cop acceptat que, si més no ara per ara, no hi ha una alternativa a l’economia de mercat que garanteixi llibertat personal i eficàcia, l’assoliment d’un ordre social just s’ha de cercar en la igualtat d’oportunitats.

L’element essencial per avançar vers la justícia social, des de finals del segle XIX, ha estat l’educació: educació per a tots. Amb el temps, aquest rol de l’educació no ha perdut pes sinó que ha esdevingut angular. Amb el temps, però, també s’ha constatat que el que cal no és tant sols una educació per a tothom, sinó una educació que sigui superadora de les desigualtats.

Aquest objectiu d’equitat educativa no es pas fàcil i no sempre les polítiques que l’han volgut assolir han encerat amb les mesures adients. Sovint no s’han mesurat prou els efectes secundaris de determinades polítiques benintencionades. En aquesta línia, m’ha semblat d’un gran interès el treball del professor Jaap Dronkers, presentat en un fòrum de la socialdemocràcia europea sobre l’escola i publicat en català per la Fundació Rafael Campalans, vinculada als socialistes catalans.

Junt a l’interès amb que l’he llegit, m’ha sorprès l’escàs ressò que ha obtingut tenint present que l’equitat és un dels elements centrals del debat educatiu a casa nostra.

El treball consta de tres parts. En la primera relaciona els 5 processos bàsica que contribueixen a la desigualtat educativa, en la segona analitza en 8 arguments sobre els errors de la socialdemocràcia en la política educativa i, en la tercera, proposa 7 oportunitats per a una política educativa d’èxit pel que fa a superar la desigualtat.

Val a dir que la política educativa que s’ha acabat imposant a Espanya i a Catalunya encaixa perfectament amb el perfil socialdemòcrata tal com és descrit per Dronkers i que el discurs crític d’aquest autor es fa des de dins de la socialdemocràcia i assumint-ne els seus valors.

Entre els errors esmenta l’omissió de l’atenció a les diferències primerenques en les habilitats, el retard en la diferenciació de l’educació secundària que pot haver jugant en detriment de la formació professional, les pedagogies “suaus” o poc exigents, el rebuig a l’avaluació pública i externa dels resultats, els districtes escolars tancats pel que fa a l’admissió d’alumnes... En l’apartat de propostes suggereix cop capgirar aquests errors. Crec que és una mostra prou eloqüent de qüestions que formen part de la nostra agenda immediata, algunes de les quals intenten ser abordades per la LEC.

L’oportunitat d’aquesta reflexió no pot ser més grans. El rigor i la profunditat de l’anàlisi de Dronkers, que superen força els d’altres papers en circulació, són molt d’agrair. Tot i que, per efectes de la traducció i per desconeixement d’alguns sistemes educatius amb els que exemplifica, puguin quedar alguns aspectes poc clars, la lectura d’aquest treball és molt recomanable.

Memòria, coneixement i aprenentatge

La recepció de molts corrents renovadors de l’educació no sempre ha estat massa afortunada. Les crítiques a determinades pràctiques són encertades, però no tant les alternatives que es construeixen com a contrapunt.

L’Escola Nova, l’escola activa, va fer una crítica a l’escola memorística. Una crítica necessària ja que l’aprenentatge memorístic no pot ser l’objectiu de l’escola. Però d’aquí a despreciar la memòria hi ha un llarga distància que, malauradament, massa sovint s’ha recorregut. Amb resultats prou negatius per als nivells educatius.

És evident que saber-se la llista dels reis gots de la monarquia visigòtica espanyola és un pobre objectiu educatiu, per no dir del tot inútil. Però no és menys evident que sense memòria no hi ha coneixement possible. I a qui no li sembli evident aquesta segona afirmació només ha de portar-la l’extrem: que podria aprendre algú mancat de tota memòria o retentiva?

El coneixement és fonamentalment relació entre fets i sense memòria no hi ha res a relacionar i no es pot avançar. Que cal fer doncs a l’escola? Entendre que la memòria no és la principal finalitat educativa o, fins i tot, acceptar que ni tants sol forma part d’aquestes finalitats, però que és un instrument necessari en l’aprenentatge i que, com a tal, cal conrear i estimular. Ho recordava una destacada experta en genètica i conducta: Augmentar la memòria incrementa la intel·ligència.

Cal exercitar la memòria! Fent què? És evident que no cal recuperar els reis gots, tot i que alguns dels seus noms tenen força gràcia. Coses a memoritzar i elements per exercitar-la ni ha molts. No caldria descartar les taules de multiplicar, per exemple, per moltes calculadores que hi hagi. Però, posats a recuperar, proposo aprendre poemes de cor. En català a saber-se alguna cosa “de memòria” també en diem “saber-la de cor”. És a dir, un saber interioritzat i estimat. Amb la poesia podem aprendre molt alhora que exercitem la memòria.

Tornat a la mala recepció o traducció d’algunes idees pedagògiques, confesso que l’aprendre a aprendre, tant de moda avui, també amb genera certa prevenció. És un finalitat important. La més important si es vol... però alerta! Només aprendrem a aprendre aprenent alguna cosa. L’educació i l’escola no poden caure en un formalisme metodològic buit. Les bones idees –i la frases boniques- cal saber-les llegir bé per que esdevinguin pràctica pedagògica.

Els enigmes de l’estiu (de nivell avançat)

Més val que no ens hi fem mala sang, que la calor apreta. Si ens avorrim en la canícula estival sempre podem mirar de resoldre alguns enigmes de nivell. N’hi ha per a tots.

Enigma per a matemàtics:

Com es pot repartir una quantitat entre parts, de tal manera que totes les parts en rebin per sobre de la mitjana?

Enigma per a politòlegs:

Com és que el govern dedica més esforços a criticar l’oposició que a defensar les seves decisions? Per què al govern li preocupa tant que l’oposició no estigui d’acord amb les seves decisions quan precisament per això se l'anomena oposició?

Enigma per a sociòlegs:

Com és que la societat civil habitual (a casa nostra Foment, Cambres...), habitualment tant cauta, es precipita a avalar un acord del govern encara poc conegut i explicat, convocada a tal fi (ai las!) pel propi govern?

Enigma per a economistes i especialiste en hisenda pública:

Com és que en presentar un nou acord de finançament no és diu res del dèficit fiscal que va ser un dels motors de la reivindicació d’un model més just? Com és que no es diu res respecte a com afectarà el nou model a les balances fiscals?

Enigma per a juristes:

Com és que un Estat de Dret es pot incomplir una llei (aprovada amb majoria qualificada i refrendada amb referèndum) sense que passi res?

Com es veu, son enigmes de nivell avançat. Difícils fins i tot per al nostre enigmatòleg nacional, l’admirat Màrius Serra.

Si Francesc Pujols va aportar al món una religió pròpia científica, altres catalans estan fent noves aportacions al camp del saber en moltes àrees, trencant la rigidesa de les lleis fins ara existents. La profecia de Pujols, divulgada per Dalí, que arribaria el dia que els catalans ho tindríem tot pagat pel sol fet de ser-ho, està –sens dubte- molt més a prop.

Escola inclusiva, amb garanties!

El Departament d'Educació va presentar ahir, en roda de premsa del conseller Maragall, el Pla d'acció de l'educació inclusiva (2008-2015) per avançar en l'escolarització d'alumnat amb discapacitat en centres ordinaris juntament amb la resta d'alumnes. Amb aquest pla s’anuncien recursos de suport per a l'alumnat, el professorat i les famílies. El pla preveu que l'any 2015, el percentatge d'alumnat amb discapacitat escolaritzat en un centre ordinari passi del 55,2% actual al 70%.

Els polític sembla que visquin de les rodes de premsa. Presentar ara un pla iniciat l’any 2008? I no és que sigui un moment massa propici per fer-ho. Precisament aquest curs que acabem s’ha significat per una manca de recursos que ha afectat entre altres la possibilitat de comptar amb vetlladors que col·laboren amb els docents per atendre l’alumnat amb especials necessitats d’atenció educativa.

La gasiveria amb la que s’ha dotat aquests recursos a l’escola concertada ve de molts anys, però, enguany les restriccions han arribat fins i tot per a vetlladors a l’escola pública. Alguns dels casos d’alumnes que la pròpia administració havia resolt la seva escolarització en centres ordinaris amb el recurs del vetllador però que no l’han tingut, si sortissin a la premsa serien d’escàndol i alarma social. Però s’anuncien nous plans i això ben segur ens tranquil·litza a tots.

Hi ha principis pedagògics avançats, com el de l’escola inclusiva, que si no s’apliquen correctament podent esdevenir molt pitjors que els mètodes tradicionals. Sempre hi ha el recurs a dir que el professorat no està preparat, que és immobilista o, pel broc gros, que és gandul. Però així l’educació no avança.

Visca els plans del conseller, però si els problemes i els recursos son com els d’aquest any (recordem que les plantilles de l’escola concertada estan congelades des del 1995!) ja sabem on acabaran els plans!

I després encara gastarem diners per esbrinar les causes de la desconfiança respecte l’administració, la desafecció política o el malestar docent.

"Viatge de noces"

Disculpeu, però hi torno.
Si amb la meva entrada d’ahir no ve quedar prou clar, aquí teniu un magnífic comentari sobre el darrer llibre de Salvador Sostres i sobre l’autor, a càrrec de Melcior Comas.

Salvador Sostres presenta un nou llibre

Dimarts aní a la presentació del darrer llibre de Salvador Sostres. El considero un dels escriptors importants d’aquest moment i un dels millors articulistes.

Força gent que em coneix es sorprèn d’aquest judici i que admiri i llegeixi Sostres. Hi barregen una mena de criteris ètics i estètics sobre el personatge –sobre la imatge que s’han fet del personatge- més que no pas sobre l’obra.

És la mateixa mena de capteniment que Salvador Sostres critica amb insistència, i crec que amb encert, quan parla de la gent que no vota Mas perquè els sembla arrogant, sense aturar-se ni un moment a pensar si por ser millor president per Catalunya que el que acaben votant. Talment els que diuen que en Sala i Martín no pot ser bon president del Barça perquè per la seva demostrada intel·ligència i vàlua pot donar una imatge prepotent. Estranys arguments o, si més no, força discutibles.

Diuen que Sostres és ric i viu molt bé. Jo no en soc pas de ric però, a diferència d’altres, això no em genera cap ressentiment. El que m’importa és el seu talent com a escriptor i d’això us asseguro que si que va sobrat.

Tornant-hi. Llegir a Salvador Sostres em produeix sempre, fins i tot quan no estic d’acord amb el que diu, l’efecte de l’aire fresc. I cada cop trobo més necessari aquest, aire perquè fa temps que el país viu en un ambient viciat i resclosit.

Per molts anys Salvador i gràcies per aquest nou llibre.

Finançament

Em reconec del tot incapaç de valorar l’acord de finançament. Suposo que em passa el que a la majoria, fins i tot a molts dels polítics, que seguint fidelment el guió que algú els ha preparar, n’estan parlant abastament.

S’estan fent càlculs d’un acord d’una alta complexitat i que, pel que sembla, no està pas escrit. I bona part dels càlculs són projeccions. Per tant, es fàcil dubtar de les xifres que es van dient.

A més, mentre el govern espanyol estigui presidit per un prestidigitador, deixeu-me ser malfiat: Hi ha alguna garantia de que es compleixi?

Només una nota marginal. L’escenificació triomfalista que n’està fent el tripartit se’ls por girar en contra. Quan es reclamin els compromisos als diferents departaments no podran abusar de l’excusa, ara tant pràctica, de la manca de pressupost.

I si voleu entendre alguna cosa es recomano algú que si que hi entén: Elisenda Paluzie.

La política social de Mar Serna

Sort que tenim un govern abocat a les polítiques socials! Aquest matí, el departament de Treball ha comunicat que enguany no convocarà ni concedirà les subvencions a les 25 guarderies infantils laborals que en depenen. Aquesta decisió anunciada avui (10 de juliol de 2009) té conseqüències retroactives ja que es refereix a la subvenció per l’exercici 2009, del que ja ha transcorregut més de la meitat. Més de sis mesos amb les guarderies obertes i oferint el seu servei amb normalitat, sense cap ajut. Totes elles són entitats no lucratives i ofereixen un servei marcadament social.

El motiu és una complicada (i una mica falaç) història sobre la partida pressupostaria, però la realitat és que aquests centres estan en fallida i hauran de tancar. El sosteniment d’aquestes guarderies laborals es fa a través d’aquesta subvenció (que en la majoria dels casos reben des de fa més de 25 anys!) i de les quotes que paguen els pares i que sempre suposen un import inferior al de la subvenció.

Tement que la manca de noticies de la convocatòria vulgues dir males notícies, la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (entitat a la que estan associades varies d’aquestes llars) va enviar sengles cartes a la Consellera de Treball i al Conseller d’Educació, ja que aquest també té competències sobre el sector. Per ara els honorables consellers encara no han respost.

Esperem que algú des del govern posi seny, ja que si Mar Serna porta al tancament aquestes guarderies, no sé si haurà de respondre legalment, però espero que si políticament.