La recepció de molts corrents renovadors de l’educació no sempre ha estat massa afortunada. Les crítiques a determinades pràctiques són encertades, però no tant les alternatives que es construeixen com a contrapunt.
L’Escola Nova, l’escola activa, va fer una crítica a l’escola memorística. Una crítica necessària ja que l’aprenentatge memorístic no pot ser l’objectiu de l’escola. Però d’aquí a despreciar la memòria hi ha un llarga distància que, malauradament, massa sovint s’ha recorregut. Amb resultats prou negatius per als nivells educatius.
És evident que saber-se la llista dels reis gots de la monarquia visigòtica espanyola és un pobre objectiu educatiu, per no dir del tot inútil. Però no és menys evident que sense memòria no hi ha coneixement possible. I a qui no li sembli evident aquesta segona afirmació només ha de portar-la l’extrem: que podria aprendre algú mancat de tota memòria o retentiva?
El coneixement és fonamentalment relació entre fets i sense memòria no hi ha res a relacionar i no es pot avançar. Que cal fer doncs a l’escola? Entendre que la memòria no és la principal finalitat educativa o, fins i tot, acceptar que ni tants sol forma part d’aquestes finalitats, però que és un instrument necessari en l’aprenentatge i que, com a tal, cal conrear i estimular. Ho recordava una destacada experta en genètica i conducta: Augmentar la memòria incrementa la intel·ligència.
Cal exercitar la memòria! Fent què? És evident que no cal recuperar els reis gots, tot i que alguns dels seus noms tenen força gràcia. Coses a memoritzar i elements per exercitar-la ni ha molts. No caldria descartar les taules de multiplicar, per exemple, per moltes calculadores que hi hagi. Però, posats a recuperar, proposo aprendre poemes de cor. En català a saber-se alguna cosa “de memòria” també en diem “saber-la de cor”. És a dir, un saber interioritzat i estimat. Amb la poesia podem aprendre molt alhora que exercitem la memòria.
Tornat a la mala recepció o traducció d’algunes idees pedagògiques, confesso que l’aprendre a aprendre, tant de moda avui, també amb genera certa prevenció. És un finalitat important. La més important si es vol... però alerta! Només aprendrem a aprendre aprenent alguna cosa. L’educació i l’escola no poden caure en un formalisme metodològic buit. Les bones idees –i la frases boniques- cal saber-les llegir bé per que esdevinguin pràctica pedagògica.
Em sembla interessantíssim i molt encertat el teu escrit. Si em permets, encara hi voldria fer una aportació, inspirada en el llibre "La màgia d'escriure", de J.A. Marina i M. de la Válgoma: Ortega deia que per tenir molta imaginació cal tenir molta memòria. Segueix dient: "els grecs, que eren molt perspicaços, afirmaven que els muses eren filles de Mnemosine, la memòria".
ResponEliminaSi volem alumnes capaços d'escoltar, parlar, llegir i escriure, forçosament se'ls han de plantejar exercicis de memòria com els que tu proposes. I l'experiència diu que per a ells, ben motivada, no és mai una activitat avorrida.
M'apunto a aprendre poemes de memòria! Fa pocs dies vaig tenir l'ocasió de citar un troset de Galeano que s'esqueia i no em va sortir. Quina ràbia! Tampoc era tan llarg... Els anys em passen factura! "Torno de la dolçor de les muntanyes..."
ResponElimina