No dispareu a l'alcalde de Vic

Si no fos tant irritant seria fins i tot ridícul el capteniment del president Zapatero, de la vicepresidenta de la Vega i d’altres personatges de la seva capital, amb les seves emfàtiques, però hipòcrites, crides a l’ordre a l’alcalde de Vic.

Al cap i a la fi, l’ajuntament de Vic, en qüestionar els mecanismes actuals de l’empadronament d’immigrants –no oblidem que per ara no han donat cap passa més- tant sols ha posat en evidència les greus contradiccions de la legislació d’estrangeria d’aquest país. Les lleis espanyoles diuen que cal procedir a l’expulsió d’aquells estrangers que no tinguin el passaport amb el visat corresponent o un permís de residència. Per que caldria, doncs, empadronar-los?

No oblido pas el drama personal del “sense papers”, però és la llei espanyola la que els hi nega un estatus de legalitat i no l’ajuntament de Vic.

Per contra crec que ha estat positiu aquest remenar les aigües estancades, o donar la puntada de peu al vesper, com algú ha qualificat el gest de Vic. Els discursos dels drets i de la integració són bonics, però la seva realització demana esforços que es fan en el territori i no en els despatxos ni en les seus dels governs ni dels parlaments, recursos no sempre disponibles, sovint negats pels que s’omplen la boca dels discursos i tensions viscudes per les capes més febles de la població. Quanta demagògia hem hagut de suportar sobre la immigració!

Avui, precisament, els cristians celebrem la Jornada Mundial de les Migracions i enguany es fa sota el lema: La formació dóna oportunitats, eliminem diferències. Les escoles cristianes de Vic –també les de Manlleu i moltes altres poblacions- son un exemple prou eloqüent del ferm compromís mantingut en el terreny educatiu per donar oportunitats als fills de la població immigrada i com, ben sovint, aquest compromís s’ha de mantenir només amb el sacrifici econòmic de les entitats titulars de les escoles, el sobreesforç del professorat i la solidaritat de les altres famílies.

Des de fa molts anys, és precisament a Vic i a Manlleu on s’assajaren mesures que han comportat que no hi hagi diferències significatives en el nombre d’alumnes d’origen immigrat escolaritzat en centres públics i l’escolaritzat en centres concertats. Aquesta corresponsabilitat fa anys que es dona però encara és hora que es produeixi una analogia en els recursos. L’aportació de l’administració pública per al sosteniment de la plaça escolar segueix sent radicalment desigual. Tot i que l’administració es nega a donar a conèixer les xifres, totes les estimacions situen en gairebé el doble el que s’aporta a la pública respecte del que s’aporta a la concertada. Per exemple, mentre el professorat d’ESO al sector públic té una mitjana de 15 hores de classe setmanals, a l’escola concertada –amb les mateixes dificultats i complexitat pel que fa a l’alumnat- la mitjana és de 24,5 hores. El mateix tipus de decalatge el podríem trobar en molts altres paràmetres. La penúria econòmica de la major part d’escoles concertades del territori –totes les escoles concertades de Vic i Manlleu són escoles cristianes- i la diferència de tracte és sagnant.

No es difícil imaginar com deuen ressonar en les seves orelles determinats discursos frívols o cínics dels paladins de la integració. Per tant benvingut sigui qui trenqui el silenci. Els problemes cal afrontar-los coneixent-los i no mirant cap a un altre costat.

Joan F Mira: La redempció de la lucidesa

A propòsit dels minarets i el referèndum suïs, el dia de Nadal, Joan F. Mira ens regalava a l’AVUI les seves dosis de lucidesa, contrastant els recels i les pors d’occident amb la violència contra els cristians que es practica a molts països islàmics, en el seu article: Sobre esglésies i mesquites.

Una vegada més, en la reacció majoritària a occident, Mira, autoconfés agnòstic en matèria de religions, hi troba el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians, segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels "altres" (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. I s’explica: jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics.

Sempre és un plaer llegir Joan F Mira, però cada cop més és també una necessitat. Aquesta és la mateixa sensació viscuda aquest estiu llegint La vida, el temps, el mon: sis dies de conversa amb Joan F Mira.

Vet aquí que quan comences a pensar que l’autèntic pecat original de la humanitat és l’estupidesa, si no per la gravetat si per la seva universalitat (que m’inclou, no soc pas innocent), tens a les mans un llibre que, si no t’arriba a reconciliar amb la teva espècie, al menys et fa pensar que la redempció és possible. Algú resta immaculat sense donar mostres d’aital pecat. Mira, en aquest llibre - entrevista, desgrana temes d’un ampli ventall de diversitat, sempre amb fonda capacitat crítica, però llunys del tòpics i amb grans dosis de lucidesa, una qualitat cada cop més difícil de trobar fins i tot (o sobretot) entre els intel·lectuals.

Mira ens parla dels savis, fent referència del pare Batllori i d’alguna altra persona  –poques- que ha conegut. Defineix el savi no com aquell que sap moltíssim sobre una cosa concreta i petita, sinó una persona que sap molt sobre moltes coses o sobre una cosa molt àmplia, i que a més és capaç de relacionar i de connectar uns temes amb uns altres. I es lamenta: la nostra època ja no permet l’estirp dels savis, avui ja només queden els especialistes. Aquesta referència la trobes a la pàgina 359, a poques d’acabar el llibre. Si arribes a aquest punt en la teva lectura, encara que no coneguis res més de l’obra de Mira, ja t’hauràs adonat que ell també forma part d’aquesta estirp en extinció.

Un diari comdemnat a mort sense judici

Al final del 1989, un grup de personalitats del món de la cultura i de la llengua basca va posar en marxa una iniciativa amb l'objectiu de crear un periòdic que fos editat únicament en basc. Fruit d’aquesta iniciativa, el desembre del 1990 s'edita el primer número, d’Euskaldunon Egunkaria ("El diari dels bascoparlants"), l'únic diari que, des d’aleshores i fins al seu forçat tancament, es publicava íntegrament en euskera.

El 20 de febrer del 2003, el jutge instructor de l'Audiència Nacional, Juan del Olmo, va ordenar la seva clausura temporal i l'embargament preventiu de tots els béns d'Egunkaria, per formar presumptament part del conglomerat empresarial controlat per ETA.

El desembre del 2004, Martxelo Otamendi, Iñaki Uria, Joan Mari Torrealdai, Xabier Alegria, Pello Zubira, Xabier Oleaga i Txema Auzmendi –un habitual de les jornades de tardor del Grup Sant Jordi- foren detinguts sota l'acusació d'"associació il·legal" en el moment de la fundació d'Egunkaria, i de "pertinença o col·laboració amb ETA". Posteriorment, tots ells foren deslliurats de tots els càrrecs i posats en llibertat, però el diari fou forçat a la liquidació, abans de cap sentència condemnatòria, i els seus actius foren venuts per administradors designats pels tribunals, en una flagrant vulneració de drets fonamentals. Per acabar-ho d’adobar els detinguts van denunciar tortures per part de la Guàrdia Civil que els interrogava.

Quasi 7 anys desprès del tancament, fa dues setmanes ha començat el judici a l’Audiència Nacional. Ni tan sols la fiscalia exerceix l'acusació perquè no en té proves i són Dignidad y Justicia i l'Associació de Víctimes del Terrorisme els que ho tiren endavant. Els acusats estan convençuts que guanyaran, però el diari ja ha desaparegut i la seva reaparició ja no serà possible.

Otamendi, que n’era el director en el moment del tancament, coincidint amb l’inici del judici declarava: si tenim una bona resolució, l'Estat haurà de preguntar-se sobre la qualitat de la democràcia espanyola, una democràcia que, el 2003, permet que a un jove català de quinze anys se l'acusi de ser terrorista, com va passar amb Èric Bertran. O que es tanqui un diari, l'únic en euskera, deixant 150 treballadors al carrer, i se'ns acusi de ser membres d'una organització armada en grau de direcció.

Aquesta pregunta ja ens la podem fer tots des d’ara mateix.

Bon Nadal!

He estat uns dies inactiu al blog, però no podia deixar passar aquesta data sense desitjar a tots els lectors de Vent de cara un bon Nadal.

Fa dies, parlant d'aquells que volen canviar el nom de les festes, deia que la història de Déu fet home, nascut de dona, pobre i en una establia, seguirà sent, per a creients i no creients, una de les històries més belles de tots els temps, carregada de tendresa i d’esperança per a tots.

Per tant, ben de cor, podem desitjar-nos tots un bon Nadal, que ens escalfi el cor i ens obri a l'esperança.

Les llars al Parlament: una via de solució

La diputada Irene Rigau de CiU ens va deixar ahir aquesta nota al facebook del grup "Per la continuïtat de les llars d'infants d'iniciativa social":

Després de moltes gestions per part dels afetats i iniciatives parlamentàries de CiU, s’ha pogut assolir un acord avui al Parlament. En el marc del debat pressupostari hem aconseguit que el Govern rectifiqués i que es mantingui la subvenció a les llars d’infants anomenades “guarderies laborals” de Gener del 2009 a Setembre del 2010. A partir de Setembre de 2010 es farà la valoració de les llars d’infants susceptibles de continuar rebent l’ajuda. Ha costat, però ha valgut la pena! Quan una causa és justa no s'ha de defallir.

Agraïm el suport de l’Irene Rigau al llarg de tot aquest llarg procés, ple d’angoixa pel futur de moltes llars, dels seus treballadors i dels infants que si acullen, i esperem que aquest acord ajudi a obrir una nova etapa en el tractament de les llars d’iniciativa social per part del govern.
La línia de futur ha de ser clara: superar la discriminació que sofreixen aquestes llars. Si les llars d’infants d’iniciativa social rebessin, per part de la Generalitat, un tracte anàleg al que reben les llars de titularitat municipals, el futur estaria garantit.

Ribó podria rectificar, però qui ha d’actuar ja és Educació!

Sembla que des del Síndic de Greuges es podria reconsiderar el prematur tancament de l’expedient de queixa de les llars i la seva subvenció pública. Estaria bé que així fos, sobretot de cara a la credibilitat de la institució, però tot plegat no deixa de ser una anècdota en relació al fons de la qüestió. Qui s’ha de moure de veritat i de manera urgent és el Departament d’Educació que és el titular de les competències sobre educació infantil i, per tant, sobre les llars d’infants. No podem oblidar que les llars afectades són, totes elles, centres d’educació infantil autoritzats pel Departament d’Educació i funcionen d’acord amb la normativa que d’aquest departament emana.

L'Estatut del 2006 ha envellit de cop

De valoracions de la jornada de consultes per la independència del 13 D n’hi haurà de tots colors, però quelcom que em sembla incontrovertible és que els tres mesos que van des d’Arenys fins ahir han fet envellir dècades l’Estatut del 2006. La il·lusió i la voluntat de futur ja no tenen res a veure amb aquell text, ni en el que va aprovar el Parlament de Catalunya ni en l’actualment vigent.

De passada, no cal dir que encara sona a més antic i ranci allò del Tribunal Constitucional que porta camí de convertir-se en un símbol de modernitat a l’alçada del tricorni. De fet, el sentit de la sentència que han de perpetrar –si és que algun dia es decideixen- ja només interessa als que creuen que els pot fer moure la cadira.

El Síndic de greuges, nou portaveu del departament de Treball

Com els pacients i constants lectors d’aquest blog saben, hi ha una vintena de llars d’infants amb greu problemes de subsistència per la retirada sobtada d’una subvenció de la que venien gaudint des de feia més de 30 anys.

La retirada de l’ajut afecta a aquest any 2009 que estem a punt de finalitzar. Darrerament el Departament de Treball, que era qui concediria l’ajut, ha anunciat que facilitaria un ajut excepcional a l’entorn del 20% del que era habitual per aquest 2009 i que tancava el tema. És a dir que per al 2010 l’ajut ja no existiria. Seria “0”! De l’ajut darrerament promés per al 2009, els centres encara no han vist ni un cèntim.

Denunciat tot plegat al Síndic de greuges, aquest ho veu tot molt bé i, sense el més mínim contrast d’informació amb els afectats, contesta això:

"Us comunico que he rebut la resposta del Departament de Treball a la sol·licitud d’informació que vaig realitzar. Aquest departament assenyala que, efectivament, el passat mes de juliol, finalitza el programa de línies de suport que existia a aquests centres, va informar de la manca d’ajuts estatals a aquestes guarderies, un cop notificat i confirmat pel Ministeri de Treball i Immigració, que feia anualment la convocatòria.


S’afegeix que, de forma excepcional, per compensar els efectes d’aquesta situació i davant el retard amb què el Govern n’ha tingut coneixement –amb el consegüent greuge que ha pogut causar als centres durant el període gener-agost d’enguany-, el Departament de Treball ha atorgat durant l’exercici d’enguany un ajut per al sosteniment de les guarderies infantils laborals, atesa la funció social d’aquestes guarderies.


Per part meva a la vista d’aquesta informació entenc que l’objecte de la vostra queixa ha quedat resolt i dono per finalitzada la meva intervenció en aquest assumpte."

Realment el sotasignant de la resposta, Rafael Ribó, Síndic, sembla que no “entén” res del problema. Però com que el senyor ha mostrat sovint intel·ligència i és doctor, màster i qui sap quantes coses més, el que no “entén” la resposta soc jo.

Cal un Síndic de Greuges, amb un sumptuós nou edifici inaugurat no fa pas massa, per fer de portaveu del departament de Treball i repetir fil per randa el que aquest departament diu? Fins aquí ja ho havíem entès, senyor Ribó! Però no! No! El motiu de la nostra queixa no ha quedat resolt ni de bon tros.

Ens prenen per tontos!

En poques hores hem pogut assistir a com el currículum escolar s’ha vist notablement "enriquit" amb tres nous tòpics: la contracepció, l’avortament i la corrupció.

No és que els tres temes vagin vinculats, simplement han coincidit en el temps. El dos primers sembla que caldrà introduir-los en el currículum per prescripció de la llei de l’avortament que s’està discutint a les Corts espanyoles. El tercer és una aportació catalana. No és que la corrupció sigui un afer exclusivament català, és evident que no és pas així, però el Departament d’Educació és el que ha tingut la pensada de lluitar contra la corrupció posant el tema al currículum escolar.

Ja fa molts anys que diem que a cada preocupació social nova –o de moda- no es pot pretendre que l’escola hi doni la solució. L’escola –i menys el currículum escolar- no és cap bareta màgica. A més això seria la història interminable i els currículums s’estendrien sense ordre ni concert i sense coherència.

Però és que ara la bobada és de major magnitud. És que des dels actuals currículums no és poden abordar, i de fet s’aborden ja, aquestes qüestions? A que treu cap, doncs, la iniciativa? Ens volen fer creure que els preocupa enormement el tema? Amb l’exemple de la corrupció en tenim prou per desemmascarar la farsa. Si volen lluitar contra la corrupció que l’afrontin de cara i es deixin de postures farisaiques i d’entreteniments diversos. I, de passada, que no esmentin l’escola en va! Que ja no enreden a ningú amb aquesta politiqueria de verbalisme i de gestos buits de cara a la galeria.

Justos per pecadors (article al blog de xarxanet.org)

Pagaran justos per pecadors, aquest és el primer pensament que vaig tenir en sentir que la Generalitat “enduriria” la legislació sobre fundacions per evitar casos com el del Palau de la Música.

Pots seguir llegint l'article al blog de xarxanet.