La tradició històrica de l’ètica cristiana,
des del mateix capteniment de Jesús, ha estat el qüestionament de les actituds
i les conductes de les persones. Al segle passat, segurament per influència del
marxisme i altre corrents de pensament, es comença a parlar també de les
estructures injustes com font de mal en el món i, d’alguna manera, s’obra pas
el concepte de pecat de les estructures o pecat estructural.
Les dimensions personals o individuals i les
col·lectives o estructurals són dues cares de la moneda que convé tenir en
compte, però per allò de la llei del pèndol potser avui tot l’èmfasi resta en
allò més estructural i la dimensió personal queda més diluïda.
Davant la crisi actual, des del món cristià
trobo a faltar la denuncia més ferma i insistent de la corrupció i de les
conductes cobdicioses, fins i tot en els casos en que aquestes conductes no
estan penades per les lleis civils.
La denuncia de sistemes o models socials o
econòmics en nom de la fe cristiana és molt problemàtica, ja que sovint resta
en un eslògan o en la crítica a quelcom que no sabem ben bé que és i, a més,
desenganyem-nos, els cristians –en tant que cristians- no tenim un model
econòmic alternatiu. Trobo que hi ha personatges que n'abusen una mica. El fecund pensament social cristià i la mateixa doctrina
social de l’Església ens forneix de criteris per analitzar la realitat i
propiciar alternatives a nivell microsocial, però no pas d’una alternativa de
“sistema”.
Per això, junt –o més enllà- de criticar les
“maldats” -intrínseques o no- del capitalisme liberal, del neoliberalisme o de
qui sap què, trobo a faltar una denúncia més contundent de la corrupció,
començant per la més propera. O una crítica més severa a la inanició del poders
de l’estat davant el frau fiscal i de les conductes privades que el promouen. O
una denúncia dels comportaments indignes –ja siguin legals o il·legals- de
tants responsables empresarials, socials o polítics. A casa nostra i a l’estat
espanyol, malauradament, de frau, corrupció i comportaments econòmics poc ètics
excel·lim i sense que tot plegat acabi tenint cap càstig. Des de l’ètica
cristiana no hi ha prou motius de veritable escàndol i urgent denúncia?
Pot semblar més radical i modern carregar
contra un impersonal “sistema”, però és infinitament més fàcil i més còmode que
no pas denunciar actituds i comportaments personals. I –ai las!- molt menys
compromès, encara que es vulgui fer creure el contrari.
Carles, vagi per endavant la meva més sincera felicitació per la teva valentia per denunciar, des de la teva posició, la passivitat per part dels cristians davant les grans corrupcions, hipocresies i falsedats instal·lats en el sistema sociopolític actual.
ResponEliminaD'allò que en altres temps hagués estat motiu de reprovació (la mentida, el robatori, la difamació, l'acarnissament ètnic) ara, en nom d'una falsa democràcia i d'uns falsos principis, se n'ha fet categoria i un mal menor, un efecte col·lateral.
Gràcies per recordar que els pecats no són grupals, col·lectius, sinó individuals. Que és l'individu corrupte qui corromp el col·lectiu.
Gràcies per recordar-nos que hi ha cristians als que més valdria que no en fessin gala i recordar-los que el Jesús de l'Evangeli els demana amor, misericòrdia i netedat de cor.
Gràcies per recordar-nos que els pecats més importants no són els que es donen de cintura cap avall, com alguns pensen...