Comiat amb agraïment
Després de més de dotze anys assumint la responsabilitat de secretari
general adjunt de la FECC, a l’inici d’aquest curs escolar, vaig demanar al secretari
general, Enric Puig, el meu relleu. De comú acord vàrem fixar que aquest fos
efectiu en acabar el mes d’octubre, havent ja engegat el curs.
Un alt nivell de responsabilitat, l’exercici de tasques molt
diverses i una intensa dedicació mantinguda en el temps, a alguns ens arriba a buidar
una mica i fa necessari aturar i
ressituar-se. Sovint la renovació és necessària i positiva, tant per les
persones com per les institucions. Per això aquesta decisió de canvi professional
que, un cop traspassades les meves actuals responsabilitats, començaré a
planificar.
No puc resumir el que han suposat aquests anys intensos i
apassionants dels que estic molt satisfet d’haver viscut. El sentiment
predominant és el de l’agraïment, començant per en Francesc Riu que va crear
aquest lloc i em va proposar assumir-ne la responsabilitat i per n’Enric Puig
que ha continuat confiant amb mi al llarg dels seu anys de mandat, també pels
companys de feina amb els que he col·laborat en una tasca que no pot reeixir
sinó és d’equip i que són la garantia del servei que la Fundació ha de seguir
prestant. I m’aturo aquí perquè l’agraïment es per tanta gent que és
literalment innombrable.
El millor, sens dubte, ha estat conèixer tanta gent, com la
que esteu al front de les aules, de les escoles, de les institucions titulars
d’escoles i d’altres institucions relacionades amb l’educació, que viviu amb
passió i amb responsabilitat una autèntica vocació educativa, que és sempre una
vocació d’amor i servei. Sovint hem compartit també una inspiració i un sentit
darrer a tota la nostra vida que és el que ens dona la voluntat d’estar
arrelats a Crist, com les sarments ho estan del cep.
Segur que, amb molts, el viaranys de la vida ens poden donar
noves ocasions de trobada i col·laboració i serà quelcom joiós.
Aprofito per demanar perdó pel mal que hagi pogut fer, que
haurà estat involuntari, i per les errades que segur he comés en aquest llarg
període. Us prego benvolença atenent que, si més no de manera conscient, m’he
guiat sempre per allò que he cregut millor per al col·lectiu de l’Escola
Cristiana de Catalunya, amb lliurament total i amb plena lleialtat
institucional.
Per tot plegat gràcies. Gràcies. Gràcies.
Moment d’aturada
Entro en un moment de reflexió per repensar algunes coses i
pensar com encarar una nova etapa professional.
De moment no publicaré en el blog, que ja tenia molt
abandonat des de fa un cert temps i faré més silenci a les xarxes socials. Quan
tingui més encarrilat el futur decidiré que n’he de fer del blog (tancar-lo,
continuar-lo o reorientar-lo) i també quina presència serà bo de tenir a les
xarxes socials i en altres àmbits.
Ara, per a mi, és moment per a un interludi.
Nadal ha esdevingut una festa, o un conjunt de celebracions, bigarrada de sentits i de símbols, a voltes contradictoris. No ho dic amb afany crític -la majoria de crítiques que escolto em semblen del tot hipòcrites-, ni tampoc nostàlgic. Així és el món en el que vivim i en podem pensar de millors, però no crec que els trobem mirant enrere.
