Consellera Rigau: deixi’ls tancar!



Foto d'Oriol Vàzquez publicada a l'Avui

 Diu la premsa que ahir va haver-hi una escadussera tancada d’alliberats sindicals en un edifici annex a la seu del Departament d’Ensenyament. Sembla que la cosa va durar poc. Llàstima! La tancada d’alliberats sindicals era una magnífica oportunitat de pedagogia social. Ja es podien passar tant un dia com cinc anys tancats, que no hi hauria el més mínim perill de trobar-los a faltar enlloc. Així es posaria de relleu d’una vegada per totes la seva utilitat social, que és la mateixa ja estiguin tancats a la Conselleria, reunits a les seves seus o fent el “cafelito” al bar.

Els alliberats sindicals són una xacra del nostres sistema, ja que esdevenen una mena de funcionariat més pròpia de models totalitaris i caducs, com el sindicalisme vertical del franquisme o l’estat corporatiu de Mussolini (disculpeu, però ara que es compleixen anys del seu afusellament, m’ha vingut al cap).

A l’ensenyament públic català els sindicats han estat especialment actius i amb un poder que –diguem-ho pel seu nom- vulnera l’equilibri de poders d’una societat democràtica. La política educativa a Catalunya ha estat massa condicionada per uns sindicats que tot i dir-se de classe solen actuar de manera brutalment corporativa. Un dels darrers i més indignes regals del tripartit –amb la crisi ja esclatada- va ser ampliar substancialment el nombre d’alliberats sindicals a l’ensenyament públic. Encara no sabem què van voler pagar amb aquest gest.

Si és temps de sacrificis, ho ha de ser per a tots! Disculpeu la indignació però, en circumstàncies com les actuals, o juguem tots o estripem les cartes! (en calent també em ve al cap una versió més grollera d’aquest principi, però no quedaria bé escriure-la).

Si a aquesta gent dels sindicats tant els preocupa la manca de professorat als centres, que abandonin el seu estatus i tornin a fer classe (tot i que ja sé que molts estareu pensant que els alumnes no tenen cap culpa!). I si es volen tancar, per a mi, allà poden quedar-s’hi fins que els tornin les ganes de treballar com a professionals i no com a buròcrates.

Les activitats complementàries de la concertada no són cap discriminació per a ningú!

Es normal que les retallades crispin els nervis, però no cal anar dient disbarats com hem anat sentint tota la setmana a l’entorn de la sisena hora. La CCAPAC ha tingut que sortir al pas amb aquesta nota:

Les activitats complementàries de la concertada no són cap discriminació per a ningú!

Si es destinen fons públics per a finançar la sisena hora cal que sigui en igualtat de condicions entre el sector públic i el concertat

Amb motiu de la retirada parcial de la 6ª hora a l’escola pública hem hagut de tornar a sentir discursos que pensàvem oblidats sobre igualtat i discriminació entre escola pública i escola privada concertada.

Davant d’aquests fets, la CCAPAC, que representa les famílies de més de 250.000 alumnes, vol deixar palès que, en l’actual situació dels horaris escolars, l’única discriminació existent és la que sofreixen els pares i mares que opten per l’escola concertada ja que, si volen que la jornada escolar sigui de 6 hores han de pagar una quota per a la sisena hora, la qual cosa no passa a l’escola pública.

D’altra banda, el manteniment de les activitats complementàries que són les que configuren la sisena hora a les escoles concertades no suposa cap discriminació per a ningú, faci el que faci l’escola pública. Tot i que la CCAPAC les recomana i advoca per la seva plena continuïtat, la participació en aquestes activitats és decisió voluntària per a les famílies.

Res impedeix a les AMPAs de les escoles públiques organitzar activitats extraescolars amb el mateix caràcter que tenen les activitats complementàries a l’escola concertada i que les famílies les financin, tal com fem les de l’escola concertada.

En qualsevol cas, si fora recomanable mantenir ajuts o beques per aquelles famílies que no pugessin pagar la quota corresponent, caldria que ho fossin tant per a les de l’escola pública com per a les de l’escola concertada, defugint la discriminació que fins ara hem patit el col·lectiu concertat.

Barcelona, 15 d’abril de 2011

[Sobre la 6a hora i els seus embolics també podeu lleguir: La 'sisena hora', el talisma de la nostra escola.]

Participa!

Tota la informació a:

http://www.barcelonadecideix.cat/





Suport a l'escola catalana

Aquesta setmana s'ha presentat Somescola.cat, una coordinadora d'entitats cíviques i educatives per donar suport al model d'escola català. A la coordinadora Somescola.cat hi ha agrupades una trentena d'entitats entre les quals la Fundació Escola Cristiana de Catalunya.

El seu objectiu és treballar en la defensa del model d'escola catalana i millorar, alhora, el model lingüístic del sistema educatiu català. Vol coordinar totes aquelles entitats, persones i institucions que es comprometen a actuar en suport d’una educació que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Somescola.cat va néixer arrel de les sentències emeses recentment pel Tribunal Suprem de Justícia que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Des d'aquesta setmana té un portal web en marxa, www.somescola.cat, a partir del qual faran difusió de les seves propostes i activitats.

El Síndic dels seus greuges

De la web del Síndic

Potser algun lector recordarà la ridícula actuació del Síndic en l’afer de les subvencions de Treball a les llars d’infants. A primers de desembre de 2009 afirmava: “entenc que l’objecte de la vostra queixa ha quedat resolt i dono per finalitzada la meva intervenció en aquest assumpte." Ja superem l’any des que Ribó va tancar la carpeta i les llars no han cobrat. Al capdavall sempre pot dir que té poques competències.

Però el zel del senyor Síndic és molt selectiu i ara l’hi ha mancat temps per oposar-se –d’ofici i sense cap queixa prèvia- a l’acord de govern pel qual s’atorguen punts complementaris, en cas d’empat en el barem d’admissió d’alumnes, pel criteri de ser fill o germà d’antic alumnes del centre, en etapes avui considerades universals i gratuïtes.

De la web del Síndic

Disposat a matar mosques a canonades, ha parlat de discriminació, reproducció de desigualtats i altres malvestats que, segons ell, podria comportar la mesura. Ben curiosa aquesta bel·ligerància contra una mesura que més enllà de l’encert –per a mi indubtable- beneficiarà un nombre petit de persones ja que simplement es tracta d’un criteri complementari i només invocable en cas d’empat en els criteris principals. Quin ull de poll del senyor Ribó trepitja aquesta possibilitat?

No ens omplim la boca parlant de l’escola com a comunitat educativa? Es preferible que sigui un sorteig el que decanti l’admissió d’un alumne que no pas una tria familiar fonamentada en un coneixement i una vinculació amb l’escola? Vol dir, senyor Ribó, que s’estan vulnerant tants drets?

Tots sabem que el comunisme mai ha estat massa amant de les eleccions lliures del poble, ni de les eleccions polítiques ni de les d’altra tipus. Tampoc en deun ser amants els comunistes de casa bona quan es tracte d’aplicar-ho al poble, diferent deu ser dins de casa. Potser, però, es abusiu parlar de Ribó com a comunista, tot i la seva llarga militància sota el símbol de la falç i el martell. Però no sé pas... Postcomunista, se li escau millor?

I parlant del Síndic, encara me’n queda una. En temps d’extrema austeritat no crec que sigui una institució massa exemplar. Qui es vulgui entretenir pot estudiar que ha suposat l’etapa Ribó en el pressupost del Síndic. Això sí, en temps de prolongació de l’edat de jubilació, donarà exemple a tots els treballadors perquè va maniobrar per aconseguir estar en el càrrec un temps rècord (fins el 2019) i jubilar-se de Síndic passats els seus 73 anys! Exemplar!

Les dificultats econòmiques i els impagats a les escoles cristianes

El col·lectiu de l’escola cristiana està patint moltes dificultats econòmiques fruit dels efectes perversos del concert educatiu combinats amb la forta crisi econòmica. És evident que no s’està vivint per igual a totes les escoles, però el risc de desaparició d’algunes escoles en determinats barris és un dels principals reptes, si no el més important, que estem vivint ara mateix.

Per això, des de la FECC ho estem difonent, tot i el risc que la informació pugui aparèixer deformada o tingui algun efecte nociu. Comptat i debatut, pensem que cal denunciar-ho. El tema ha interessat als mitjans i ja va ser tractat en un telenotícies de TV3, també se’n va fer ressò alguna radio i, diumenge (6.2.2011), La Vanguardia li va dedicar un espai prou ampli.

La informació publicada a La Vanguardia la podeu llegir clicant aquí: Preocupación en la concertada por el aumento del impago de cuotas.

"Les famílies han d'escollir l'escola. L'escola no ha d'escollir els alumnes"

Entrevista a CatalunyaReligió.cat:

http://www.catalunyareligio.cat/articles/11403

(Carla Herrero Nebot - CR) El proper dilluns 14 de febrer comença el període de preinscripció escolar. Un període que enguany porta alguns petits canvis en el sistema educatiu de matrícula i la novetat dels punts de desempat si els pares o germans són antics alumnes d'aquesta escola.

Sense Caixes tots hi perdem!

Per aquells que vivim d’un sou i ens passem anys i anys pagant una hipoteca la relació amb les entitats bancàries, sigui quina sigui la seva naturalesa, no acostuma a ser idíl·lica. Des del punt de vista comercial o de l’activitat pròpiament bancària es possible que no notem cap diferència entre un Banc i una Caixa d’Estalvis.

Però Bancs i Caixes són entitats diferents i les diferencies que presenten són molt importants. Tot rau de la seva diferent naturalesa jurídica. Els Bancs són societats privades i lucratives i les Caixes són entitats sense afany de lucre. Al poc iniciat el pot sobtar llegir això de que les Caixes no tenen finalitat de lucre, quan estem acostumats a sentir els milions de beneficis obtinguts per aquestes entitats –sobretot fa uns anys, en els que les coses el anaven molt i molt bé-. Efectivament les Caixes tenen una activitat econòmica que, si està ben gestionada, els produeix uns beneficis, però, com a entitat no lucrativa que són, aquest benefici no se’l reparteixen uns socis o propietaris sinó que es destina a les reserves per a la pròpia activitat bancària i a l’obra social i cultural. Les regulacions de les Caixes estableixen percentatges d’aquests beneficis que com a mínim cal dedicar a obra social.

Tot plegat no treu que també entorn de les Caixes apareguin escàndols o retribucions de directius poc comprensibles, que la seva gestió pugui ser ineficient o que cometin errors importants. Aquests dies, amb el debat obert sobre el seu futur, han sortit comentaris prou qualificats sobre aquestes qüestions, de persones amb prou coneixement de causa com, entre altres, el del professor i antic president de Caixa Catalunya Serra Ramoneda o el de Jaume Terribes, ara Conseller per Càritas de Unnim.

Els problemes i deficiències en el seu funcionament, no ens ha de fer perdre de vista l’essencial. Les Caixes són patrimoni col·lectiu i cal inscriure-les en el marc del tercer sector. Per tant si perdem les Caixes tots i perdem i força. Per comprovar-ho no cal remuntar-se a realitzacions històriques de les Caixes. Amb exemples ben propers en tenim prou. En aquests moments, per exemple, sense el Programa Caixa Proinfància, contra la pobresa infantil, molta gent ho estaria passant molt pitjor.

Davant del plans del govern espanyol que aprofitant la crisi vol fer desaparèixer les Caixes, o desnaturalitzar-les del tot, cal defensar-les arreu des de la sensibilitat social i, a Catalunya, encara tenim una raó de pes tant o més determinant. Les Caixes són la columna vertebral del sistema financer català i amb els plans del govern aquesta columna es trenca i els centres de decisió econòmic es centralitzarien del tot entorn de la gran banca amb seu madrilenya i anima centralista. En aquest procés hi podem perdre molt com a país.

25 anys de la LODE: l’atzucac dels concerts educatius




Il·lustració de Xavier Ramiro al diari AVUI

 Es compleixen 25 anys de la promulgació de la llei orgànica del dret a l’educació (LODE), la primera llei que va entrar en vigor per desenvolupar els preceptes constitucionals sobre l’educació i que encara és vigent avui tot i que ha patit modificacions i derogacions parcials.

Sovint es lamenta la poca permanència dels textos legals sobre educació, però no és el cas de la LODE. L’afecció al canvi recau més –per desgràcia dels docents- sobre els plans d’estudi i, per tant, en les prescripcions de currículum i avaluació, canvis d’assignatures, estructura dels cursos acadèmics... canvis en el sistema educatiu i no pas de la seva arquitectura institucional. En aquest sentit, els elements bàsics de la LODE, tot i les modificacions introduïdes per quasi totes les lleis orgàniques sobre educació posteriors, segueixen plenament vigents, tot i que ara ja convindria revisar-los.

Parlar de 25 anys de la LODE és parlar també de 25 anys dels concerts educatius, ja que aquesta és la llei que els va posar en marxa. Tot i que la Llei General d’Educació del 1970 ja preveia aquesta fórmula, com a mecanisme de participació de l’oferta social o privada en la provisió de serveis educatius, que també calia prestar en règim de gratuïtat, va ser la LODE la que va portar a la pràctica els concerts educatius.

Tal com no se n’amaguen d’explicar els pares intel·lectuals de la LODE, la solució del concert va ser concebuda des del plantejament de subsidiarietat de l’oferta privada respecte el sector públic i pensant que podia ser una realitat transitòria, fins que l’oferta pública fes innecessària la concertada. La poca cura a garantir un marc de llibertats per a l’educació va obligar a alguna correcció de la mateixa LODE des dels tribunals de justícia.

Però la veritat és que fa ja 25 anys que gaudim de concerts i en aquest temps hem pogut constatar com el model de concert que va fixar la LODE presenta serioses disfuncions i, en aquest moment, està situant les escoles concertades en un veritable atzucac.

Tres són les disfuncions principals:

1. La suficiència econòmica del concert no s’assolit en aquests 25 anys, ni està garantida de cap manera, però s’exigeix la contrapartida de gratuïtat als centres escolars.
2. La LODE va introduir un model de gestió que vol assimilar els centres concertats als públics amb òrgans i mecanismes de gestió –com el consell escolar de centre- del tot ineficaços.
3. L’insòlit model del pagament delegat del personal docent que comporta que l’administració transfereix directament el salari a aquest personal, que és personal contractat i depenent del centre privat a tots els efectes, és ineficient i desvirtua les relacions laborals.

Aquestes disfuncions les vaig mirar d’explicar en un article publicat el passat dilluns al diari AVUI i titulat L'atzucac dels concerts, al que podreu accedir clicant aquí.

NOTA POSTERIOR
Pels comentaris, veig que potser alguna cosa de l'article a l'AVUI no ha quedat prou clara. A l’AVUI vaig haver de resumir un text que originalment era una mica més extens. Potser amb el resum s’ha perdut claredat i per això enllaço aquí la versió completa de l’article 25 anys de la LODE (1985-2010): l’atzucac dels concerts educatius.

Bon Nadal!

Encara que el 25 de desembre ja ha passat, estem en ple cicle nadalenc i en mig de festes. Per a creients i no creients, la meva felicitació és la recomanació de la lectura d’un article del cada cop més indispensable Quim Torra, responsable de l’editorial Acontravent i autor d’obres que ens recuperen l’esplendor d’un passat amagat per uns i altres i d’articles tant exactes com aquest Nadal és Folch i Torres.

Us en deixo un tast: Per això desitjo que en aquest Nadal es faci el miracle. Que s'aixequi de nou el teló i els nostres fills i els fills dels nostres fills sentin de nou unes veus màgiques que els parlen d’un país de pagesos i dimonis, que els reciten paraules amb les que creixeran i construiran una part d’ells mateixos i del seu país, que s’ajuntin per entonar les cançons de cada any que sempre hem cantat, el desembre congelat i el dimoni escuat, que vénen de lluny, de les nostres muntanyes nevades, on un grup de pastors s’abriguen i s’escalfen les mans al foc mentre una remor escampa, com la gebrada, el fum, fum, fum de l’alegria, perquè ja veuen l’àngel resplendent, que els va dient: “Ara és nat a l’establia, Déu infant, fill de Maria”.