Pecat individual, pecat estructural

La tradició històrica de l’ètica cristiana, des del mateix capteniment de Jesús, ha estat el qüestionament de les actituds i les conductes de les persones. Al segle passat, segurament per influència del marxisme i altre corrents de pensament, es comença a parlar també de les estructures injustes com font de mal en el món i, d’alguna manera, s’obra pas el concepte de pecat de les estructures o pecat estructural. 

Les dimensions personals o individuals i les col·lectives o estructurals són dues cares de la moneda que convé tenir en compte, però per allò de la llei del pèndol potser avui tot l’èmfasi resta en allò més estructural i la dimensió personal queda més diluïda.

Davant la crisi actual, des del món cristià trobo a faltar la denuncia més ferma i insistent de la corrupció i de les conductes cobdicioses, fins i tot en els casos en que aquestes conductes no estan penades per les lleis civils.

La denuncia de sistemes o models socials o econòmics en nom de la fe cristiana és molt problemàtica, ja que sovint resta en un eslògan o en la crítica a quelcom que no sabem ben bé que és i, a més, desenganyem-nos, els cristians –en tant que cristians- no tenim un model econòmic alternatiu. Trobo que hi ha personatges que n'abusen una mica. El fecund pensament social cristià i la mateixa doctrina social de l’Església ens forneix de criteris per analitzar la realitat i propiciar alternatives a nivell microsocial, però no pas d’una alternativa de “sistema”.

Per això, junt –o més enllà- de criticar les “maldats” -intrínseques o no- del capitalisme liberal, del neoliberalisme o de qui sap què, trobo a faltar una denúncia més contundent de la corrupció, començant per la més propera. O una crítica més severa a la inanició del poders de l’estat davant el frau fiscal i de les conductes privades que el promouen. O una denúncia dels comportaments indignes –ja siguin legals o il·legals- de tants responsables empresarials, socials o polítics. A casa nostra i a l’estat espanyol, malauradament, de frau, corrupció i comportaments econòmics poc ètics excel·lim i sense que tot plegat acabi tenint cap càstig. Des de l’ètica cristiana no hi ha prou motius de veritable escàndol i urgent denúncia?

Pot semblar més radical i modern carregar contra un impersonal “sistema”, però és infinitament més fàcil i més còmode que no pas denunciar actituds i comportaments personals. I –ai las!- molt menys compromès, encara que es vulgui fer creure el contrari.

Els equívocs sobre l’ensenyament públic

La realitat és més complexa del que alguns voldrien o d’allò que el parlar comú i, fins i tot, els mitjans de comunicació reflecteixen.

Des de fa més de 25 anys, els ensenyament obligatoris els imparteixen escoles públiques i escoles privades. Per raó de la titularitat queda clar quines escoles són públiques i quines son privades. Però de privades n’hi ha de dos tipus substancialment diferents: les concertades i les no concertades. Les concertades reben finançament públic i ofereixen els ensenyaments obligatoris en règim de gratuïtat com les públiques i participen de les mateixes normes i procés d’admissió d’alumnes. Les no concertades tenen un règim d’accés lliure i no són gratuïtes.

Les escoles concertades són ensenyament públic? Hi ha motius suficient tant per contestar que sí com per contestar que no. A Catalunya la LEC resolt l’equívoc dient que públiques i privades concertades constitueixen el Servei d’Educació de Catalunya. Però és una terminologia que encara no està molt popularitzada.

Tot això treu cap en relació a la perplexitat que sovint em provoquen certes opinions o –encara pitjor- afirmacions que pretenen passar com a informatives.

Des de que el maig de 2010 van començar les retallades a l’ensenyament, totes les retallades aplicades a les escoles públiques i al seu professorat han tingut la seva correlació, tot i que les situacions no són del tot equiparables, a les escoles concertades i al seu professorat (disminucions salarials, disminucions en altres despeses, substitucions, millores socials, increments de ratio...). En alguns casos les mesures s’han aplicat de manera més dràstica a la concertada i els pocs casos en que no s’han aplicat es perquè la situació de la concertada ja era menys favorable abans de la retallada que la de la pública un cop aplicada. Aquest és el cas de l’increment d’hores lectives a secundària. Resulta que, tot i els increments practicats al professorat de la pública, els seus companys a l’escola concertada encara els superen en hores lectives. Anàlogament passa amb les substitucions. 

Si això ha estat així, que així ha estat com es pot comprovar el els textos legals i en els detalls de totes les mesures, com és que encara es parla només de retallades a les escoles públiques o d’atacs a les escoles públiques o –en el sumum del despropòsit- de mesures per afavorir la privada? És només l’equívoc al que aludia o hi ha, com penso, quelcom més?

Com es que persones de talla intel·lectual, com l’escriptora i docent Imma Monsó, són capaces d’escriure coses com les que va publicar la Vanguardia el dia 21 de juny?

I ara sempre em quedarà el dubte (llevat que a la conselleria li toquin cent pots de la primitiva) de saber si, amb més recursos, Rigau s’hauria dedicat només a afavorir la privada com sempre han fet els governs convergents o si hauria fet algunes de les coses que va dir a l’Àgora.

O com és que un expert en temes educatius –que no pot caure pas en l’equívoc per ignorància- com ho és el director de Cuadernos de Pedagogia, titula un recent editorial de la revista “Golpe letal a la ecuela pública” i no fa cap precisió, sobre l’abast de qui rep el cop, al llarg de tot el text?

Quan la darrera vaga d’ensenyament vaig utilitzar l’expressió interrogativa “Una vaga a la concertada per defensar l’escola pública?”, hi ha qui em va recriminar que la meva actitud dividia o enfrontava pública i concertada. No ens equivoquem no soc pas jo qui enfronta o divideix. Hi ha qui té molt clar que cal aïllar la concertada. La millor forma es facilitar l’equívoc i no parlar mai de concertada. Com si el joc fos només entre escola pública i escola privada sense més especificacions. 

4 de juliol

Via Nihil Obstat, he trobat aquest vídeo que resulta especialment inspirador.
I feliç 4 de juliol!

Cristians per la Independència

Fa pocs dies, en el si de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), s’ha constituït la sectorial Cristians per la Independència.

Com a membre de l’ANC, vaig rebre la idea de constituir aquesta sectorial amb una certa recança. Soc més aviat contrari als triple salts mortals intel·lectuals –dels que sovintegen els afeccionats- d’acord amb els quals, el seguiment de Jesús comporta no sé quina mena d’imperatiu moral amb caràcter universal. No. No crec que els cristians, pel sol fet de ser-ho, estiguin obligats a ser partidaris de la independència de Catalunya. Però això no treu que pugui ser útil un grup com el de cristians per la independència. Si més no, per combatre aquest mateix error. Si no crec que ser cristià obligui a defensar la independència de Catalunya, tampoc puc pensar que la unitat d’Espanya és un valor moral, menys encara si es tracte d’una unitat forçada sense la possibilitat legal formulada de desvincular-s’hi, per aquells que no se’n sentin d’Espanya. Com que insignes jerarques de l’Església espanyola tenen aquesta flaca, com la de condemnar tot nacionalisme que no sigui el seu, i en fan proclames sovintejades, potser cal el contrapunt. No només pel bé de Catalunya sinó pel mateix bé del missatge cristià que alguns volen apropiar-se i connotar-lo barroerament.

El patriotisme és un valor molt proper a la tradició cristiana, però la pàtria no s’imposa i allò que sí està clarament arrelat en el pensament social cristià i definit en la doctrina social de l’Església, és la llibertat i els drets dels pobles a decidir sobre la seva configuració política. El testimoni de molts cristians i el magisteri de l’Església, àdhuc el magisteri pontifici, avalen plenament aquest pronunciament.

A l’entorn del Concili Provincial Tarraconense es va parlar molt d’una possible Conferència Episcopal Catalana. En les resolucions finals –votades pels bisbes- no va aparèixer específicament aquesta reivindicació però sí una demanda de major unitat pastoral i de major reconeixement jurídic al treball conjunt dels bisbes de Catalunya. Un cop finalitzat el Concili es va començar a parlar de la constitució d’una possible Regió eclesiàstica. D’això fa més de 12 anys i el més calent és a l’aigüera.

Tot i les terribles dificultats que comporta un projecte com la independència de Catalunya, avui veig que el camí més ràpid i segur per a una Conferència Episcopal Catalana és assolir primer la independència de Catalunya. No dic que en sigui gens de fàcil però, ara per ara, amb totes les incerteses i tots els riscos, sembla l’únic possible.

Això, l’any 1995, a Sant Cugat del Vallès on teníem les sessions de treball del Concili, no sé si ho hagués sostingut massa gent. Jo no. Avui, però, les coses són diferents. Per tant, benvinguda sigui i endavant amb “Cristians per la Independència”.

Desinformant sobre la 6a hora!

El diari El País publica avui aquesta nota que reprodueixo en cursiva. En lletra recta i entre [claudàtors] els comentaris i matisacions indispensables:

El debate sobre la sexta hora escolar (que suprimió el gobierno de CiU el año pasado) [Més que suprimida està reconvertida en molts casos i es manté en altres, però el fet que un govern de CiU l'hagi "suprimit", ja l'ha fet bona per a molts que abans la criticaven -veiu les explícites imatges que he inclós]  volverá al Parlament. Los partidos de la oposición (excepto el PP) registraron una proposición de ley para volver a recuperar esta sexta hora, que suponía un refuerzo académico en las escuelas públicas. El acto fue acompañado por la presentación de 68.802 firmas en favor de esta iniciativa, que registró la Fapac (la federación que agrupa las AMPA de Cataluña).[La Fapac no és "la federació que...". La Fapac només és una de les 5 federacions que agrupen AMPAs de Catalunya].

La mesa del Parlament ya vetó en abril la tramitación de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de la Fapac para recuperar la sexta hora. Entonces el órgano de la cámara argumentó que la propuesta suponía aumentar el gasto económico para el actual ejercicio. Para saltarse esta trava, los partidos han añadido una disposición adicional (el texto de la proposición es idéntico a la ILP) que establece que el coste repercutirá al año siguiente. [Quina gran estratègia de l'oposició. A qui enganyen? Quanta demagògia!]

Los partidos y las familias justifican la recuperación de la sexta hora en sus beneficios académicos. Aseguran que la reducción del fracaso escolar (un 1%) que mostró la reciente evaluación de los alumnos de sexto de primaria se debe a esta hora adicional [Certament un 1% no és un gran percentatge però, a més, ningú ha demostrat que aquesta millora tingui res a veure amb la sisena hora]. Actualmente solo las escuelas rurales, las concertadas [Les concertades ni mantenen ni han tingut mai pròpiament "sisena hora". Les concertades tenen "activitats complementàries", sotmeses a una legislació específica que no te res a veure amb la sisena hora i que paguen les famílies. Si les AMPA de les escoles públiques volguessin tenir aquestes activitats en les mateixes condicions que les tenen les concertades res els hi impediria] y las ubicadas en entornos empobrecidos mantienen la sexta hora.

• Si voleu saber més sobre això de la sisena hora:

La 'sisena hora', el talismà de la nostra escola?

Les activitats complementàries de la concertada no són cap discriminació per a ningú!

• Quan fou mort el combregaren. Un exemple:

L'Ustec contra la sisena hora - Televisió de Catalunya

www.tv3.cat › Vídeos TV3alacarta - Traducir esta página

25 Abr. 2007 – El 64% dels docents voldrien que se suprimís la sisena hora, segons la USTEC.

Lideratge emprenedor

Us enllaço un molt bon article de Josep M Lozano i Àngel Castiñeira. Imprescindible per a tots aquells que es fan un embolic amb l'emprenedoria i en comptes de responsabilitat, innovació o lideratge parlen de neoliberalisme, de cobdicia o de qualsevol altre cosa que hi tingui poc a veure.

El risc de posar de moda parlar d'emprenedoria és sentir massa tonteries, però també podem trobar reflexions valuoses com les de Lozano i Castiñeira.

És en el sentit d'aquesta visió que crec que l'escola s'ha de comprometre a fons amb l'emprenedoria.

RSE - Persona, Empresa i Societat - el bloc de Josep M. Lozano - Lideratge emprenedor

Auxiliars de conversa, un greuge més

Aquest titular no és meu. Correspon, junt a la informació que enllaço, a un interessant article al Nació Digital de fa uns dies. Ells parlen de greuge pel tracte que rep Catalunya per part del Ministeri espanyol. Hi ha greuge, evidentment! Com en tants i tants casos, Catalunya surt perjudicada en les assignacions que fa l'estat de qualsevol cosa. En aquest cas són els auxiliars de conversa per donar suport a l'ensenyament de les llengues estrangeres en les aules catalanes.

Però també hi ha una mena de greuge que té fondes arrels històriques en el món educatiu i manifestacions ben quotidianes. Com aquesta mateixa dels auxiliars de conversa:

• A Espanya: Andalusia 950, Catalunya 216.
• A Catalunya: escola pública 216, escola concertada 0.

Auxiliars de conversa, un greuge més: Dels més de 4.000 que beca el ministeri d'Educació, 1.300 van a Madrid. Catalunya, amb 216, en rep menys que Andalusia (950), Castella-Lleó (237) o Castella-La Manxa (233)

¿Qué enseñanzas deben ser gratuitas y qué otras no? A propósito de las tasas

Una anàlisi molt assenyada de M Fernández Enguita

¿Qué enseñanzas deben ser gratuitas y qué otras no? A propósito de las tasas: 

Los recortes del gobierno español incluyen la subida de las tasas de matrícula universitarias, que del 18% medio actual quire que pasen a cubrir hasta el 40% del mismo, y los del gobierno catalán han incorporado la introducción de tasas de matrícula en los Ciclos Formativos de Grado Superior, que se situarían en torno a los 200€, iniciativa que podría generalizar el gobierno de la nación. Doscientos euros, por supuesto, pueden ser mucho para algunas economías familiares, pero, si hacemos caso al Sistema Estatal de Indicadores de la Educación, que cifra el gasto medio por alumno en el nivel CINE 5B (en el que se clasifican los CFGS) en 7176€ (para 2008), supondrían el 2,6% del mismo.

Esto ha suscitado las esperables reacciones semiautomáticas en contra, y con escasos matices, pero la pregunta primera es: ¿qué etapas educativas deben ser gratuitas? Y, la segunda: ¿cómo aseguramos la igualdad de oportunidades en las no gratuitas? En este orden, y no en otro.

Gratuitas deben ser las enseñanzas obligatorias y comunes, por universales, que ya lo son, y aquéllas que aspiramos a que sean cursadas por una proporción tal de la población que, en la práctica, significa su casi universalización.  

- En el primer grupo entran las enseñanzas primaria y secundaria obligatoria, hasta los 16 años, aunque cabe recordar que, dada la lamentablemente difundida práctica de la repetición de curso, hasta cuatro de cada diez alumnos prolongan su escolaridad obligatoria uno o dos años más, lo que significa que la sociedad financia su escolarización íntegra hasta los 17 o 18.

- En el segundo, la educación infantil desde los 3 años y dos etapas/ramas post-obligatorias: el Bachillerato y la formación profesional media, es decir, los CFGM. La etapa 3-6, porque la sociedad ha llegado a cierto consenso implícito sobre que la infancia, a esas edades, está estupendamente en la escuela, y de hecho la tasa neta de escolarización se acerca al 100%. En cuanto a las primeras etapas postobligatorias, puesto que se asume el objetivo europeo de que el 85% de la población obtenga al menos un titulo secundario post-obligatorio, lo que aquí quiere decir Bachillerato o CFGM, esto implica escolarizar prácticamente al 100%, pues, a poca mortandad académica (abandono sin terminar) que se prevea, difícilmente va a titular un 85% con una matrícula que no se sitúe entre el 90 y el 100% Recuérdese que estas etapas ya no son comunes ni obligatorias, lo que limita el compromiso social de asegurar el éxito de todos con cualquier cantidad de recursos, lo que puede expresarse también diciendo que tienen y deben tener un componente selectivo y meritocrático. Así, pues, las etapas anterior y posterior a la obligatoriedad deben ser gratuitas porque aspiramos a que sean universales (pero no obligatorias, pues debemos respetar el derecho de las familias a hacerse cargo de la educación en esa etapa, y el de los jóvenes a abandonar la escuela a cierta edad, por lo que no cabe suscribir apresuradas propuestas como las que en su día hicieran IU para la etapa infantil y un ministro socialista para llevar la obligatoriedad hasta los 18).

¿Debe ser también gratuita la educación infantil de 0 a 3? Cada vez tenemos mayor evidencia de que los primeros años de vida son decisivos en el desarrollo de la persona, más importantes que los siguientes, porque dejan una huella más duradera. La etapa infantil es, pues, la más importante de todas. Pero educación no siempre quiere decir escolarización. Muchas familias pueden ofrecer a sus hijos un entorno más estimulante que la escuela, sencillamente porque sus adultos tienen igual o mejor formación que los educadores profesionales y porque pueden dedicar más tiempo y esfuerzo a la educación individualizada de sus hijos. Sin embargo, hay familias en condiciones mucho peores, sea porque los padres no tienen un nivel de formación e información suficientes, sea porque no disponen del tiempo necesario, o por ambas cosas, en las que la escuela puede ofrecer un entorno más estable y estimulante para los niños que el hogar, además de liberar a sus padres para el trabajo. En esas familias los niños sólo pueden ganar siendo escolarizados y pueden perder mucho con no serlo. Naturalmente, se puede dejar esta etapa como de pago y recurrir a ayudas sociales para las familias más necesitadas, pero creo que centros y autoridades escolares no están en condiciones de aplicar esa distinción con eficacia y justicia y que una oferta institucional suficiente y una demanda familiar impulsada por la necesidad económica pero contenida por el afecto parental darían como resultado un buen mecanismo de autorregulación.

Cuestión muy distinta son las etapas que van más allá de la obligatoriedad, de la enseñanza común y de los objetivos cuasi universalizadores de la UE, concretamente los estudios superiores, fundamentalmente (por su volumen) la Universidad pero también la formación profesional superior, es decir, los CFGS.

És el final per a les llars d’infants d’entitats socials?

Aquests dies que són temps de preinscripció escolar, s’està parlant força de les llars d’infants  municipals. Que si potser se’ls hi rebaixarà l’ajut de la Generalitat, que si sense saber l’import de l’ajut com poden fixar els preus... És curiós el cinisme -o la suprema ignorància- de moltes de les veus que airegen aquest problema.

Aquestes llars rebien un ajut del Departament d’Ensenyament de 1.800 € per alumne i any. L’any passat va disminuir a 1.600 €. Per al proper curs es parla de 1.000 o 1.300 €. És massa poc?

Aquesta pregunta és, sens dubte, de difícil resposta sense més elements d’anàlisi. Posem-n’hi un: el comparatiu. Les llars d’infants promogudes per entitats sense afany de lucre, per atendre el mateix tipus de població, han rebut els darrers anys 800 € per alumne i any (parlant amb precisió cal dir que no han rebut, ja que acumulen el deute de la Generalitat sinó que se’ls ha concedit i esperen rebre algun dia).

Molts dels que avui es queixen dels 1.000 o 1.300, ja els semblaven molt bé –potser massa hi tot- els 800 que donaven a les llars socials i, quan van governar a la Generalitat, van congelar aquest ajut. I la diferència de condicions no acaba aquí ja que les llar municipals reben també el suport del seu propi ajuntament i ocupen un local cedit o construït per les administracions públiques. Les llars socials no han comptat mai amb aquests beneficis i han tingut que afrontar l’enduriment normatiu i una autèntica competència deslleial.

Portem anys dellars socials en crisi, endeutades i sostingudes pel voluntarisme i sacrificide titulars i educadores i, malauradament, d’un degoteig de llars que hantancar les seves portes. En els darrers anys gairebé cada curs en perdem alguna.

Potser sí que 1.000 o 1.300 € és poc. Potser sí que estaria bé ja saber la quantia de l’ajut per poder fixar el preu per al proper curs. A les llars d’iniciativa social també els agradaria saber si podran comptar amb alguna cosa per al curs vinent, però el Departament encara no pot confirmar si hi haurà convocatòria de subvencions. És a dir, les possibilitats reals per a les llars d’iniciativa social en mouen entre 0 i 800 €.

Atès que les llars socials no gaudeixen de cap ajut municipal, és molt apel·lar a una mínima aproximació a l’equitat i insistir que les llars socials tinguin la mateixa subvenció per alumne que la que el Departament d’Ensenyament dóna als nens i nenes agraciats amb una plaça a les llars municipals?

Ep! D’aquesta política discriminatòria contra la iniciativa social, alguns diuen que està destinada a destruir l’ensenyament públic i potenciar el privat. Aquí l’únic eximent pot ser la ignorància. Si no, estem davant d’un cinisme descarnat. Vaja que tenen un morro que no els deixa posar-se drets!

'Cada día es viernes', una reflexió de Gregorio Luri

Una reflexió magnífica de Gregorio Luri. La necessitat d'esperança per poder estimar radicalment. Una reflexió per aquesta Setmna Santa que m'agafa un xic desubicat per un viatge a California. El Café de Ocata: Cada día es viernes