Una reflexió oportuna: "La LOGSE y nosotros"

El Café de Ocata: La LOGSE y nosotros

Màrius Serra: 'Català a l'atac! Visca la llengua viva!'

Magnífic discurs de Màrius Serra a l'acte institucional de la Diada Nacional de Catalunya:


Màrius Serra: 'Català, a l'atac! Visca la llengua viva!' from VilaWeb on Vimeo.

El text transcrit aquí.

Per un país de tots, l'escola en català

Davant la interlocutòria del Tribunal Suprem, que posa en qüestió el model d'immersió lingüística a Catalunya, la Coordinadora en defensa de la immersió lingüística "Som escola" proposa les següents accions de rebuig a la mesura:

• Al matí de dilluns 12 de setembre, penjar el cartell a tots els centres escolars amb el lema "Per un país de tots, l'escola en català".
• A les 19 hores del mateix dia 12, fer concentracions simultànies davant dels ajuntaments de tots els pobles i ciutats de Catalunya amb la pancarta "Per un país de tots, l'escola en català".

Cal que aprofitem el primer dia del curs escolar per reclamar alt i fort que no farem ni un pas enrere en l'ús del català a l'escola. La normalització lingüística aplicada s'ha mostrat eficaç i font de convivència.

Us animem a participar en les mobilitzacions!

Feu clic aquí per descarregar-vos els materials:
CARTELL (DinaA3)
LONA (3m. x 1m.)
ADHESIU (10 cm. x 7 cm.)

Altres notes: 

• L’escola concertada de Catalunya defensa la immersió lingüística com a model pedagògic i de cohesió social 
• La immersió lingüística no es pot tocar!

Au, a matinar!

“Si ens aixequem ben d'hora, però ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora... i no hi ha retrets, no hi ha excuses i ens posem a pencar, som un país imparable, creieu-me que som imparables”.

Josep Guardiola, 8 de setembre de 2011
Preludi de la Diada Nacional de Catalunya

Una fórmula infalible per al país i per a tant i tants projectes.

I els que no estigueu per la feina, si més no, no feu nosa, que portem pressa!

Ai! Que passarà amb el “nostre” negociat?

(Publicat a al blog de Xarxanet)

En temps d’eleccions s'observa un fenomen que ara ha rebrotat entorn a la, per a mi magnífica en les seves intencions, llei òmnibus. Molts sectors, des del turisme fins a les universitats, i també el tercer sector i específicament el món associatiu en les seves diferents branques, de la cultura popular a la promoció de la pau, malden i reivindiquen el manteniment o la creació de departaments i òrgans administratius a les diverses administracions públiques que tinguin cura dels seus afers.

Pot semblar lògic a bones i primeres, però no deixa de sobtar també aquesta passió pels aparells burocràtics alhora que es constata la necessitat d’aprimar les administracions públiques. Sovint s’imposa la sensació que cada sector i subsector, cada àmbit de cada sector o cada variant associativa necessita una finestreta on adreçar les seves sol·licituds d’ajut (¿que hay de lo mío?).

Pots acabar de llegir-ho cliclant aquí.

L’escola concertada de Catalunya defensa la immersió lingüística com a model pedagògic i de cohesió social

Suport a l'escola catalana

Personalment ja em vaig manifestar, reprodueixo aquí el comunicat conjunt de totes les entitats representantives de titulars d'escoles concertades ordinàries de Catalunya, emès ahir:

Davant la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que dóna dos mesos de termini a la Generalitat perquè apliqui les mesures necessàries perquè el castellà sigui llengua vehicular a l'escola, aplicant així la sentència del desembre del 2010 del Tribunal Suprem de l’Estat, volem manifestar el nostre total suport al model escolar d’immersió lingüística en català. 

El model d’immersió lingüística en català ha permès evitar la segregació escolar i ha estat un factor decisiu de cohesió social, tal com han reconegut i avalat les institucions europees, diverses instàncies científiques i el sentit majoritari de la societat catalana. 

L’experiència directe dels nostres centres així com totes les avaluacions realitzades fins ara, acrediten que aquest model no genera cap perjudici a l’alumant, sinó que permet assolir nivells satisfactoris en el coneixement tant del català com del castellà. 

Entenem que el país no pot prescindir d’aquest model educatiu i que, en qualsevol cas, caldrà maldar per trobar les fórmules que garanteixin els drets de tothom sense amenaçar la convivència i la cohesió, la qual cosa passaria si abandonem la immersió lingüística a l’escola. 

Donarem tot el suport a les autoritats educatives de Catalunya en les mesures que s’encaminin vers aquesta finalitat. 

Barcelona, 2 de setembre de 2011 

- Agrupació Escolar Catalana 

- Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya - Fundació Escola Cristiana de Catalunya - Confederació de Centres Autònoms de Catalunya

- Federació Catalana de Centres d’Ensenyament 

"Si no respetan al profesor, ¿cómo van a aprender?"

Un nano immigrant de 20 anys ens ha d'explicar allò tant obvi però que havíem oblidat. Atenció a la darrera frase. Molt oportuna en mig del debat sobre el PIRMI.
"Si no respetan al profesor, ¿cómo van a aprender?"

El PSUC (o ICV) i Heribert Barrera

Heribert Barrera

Potser algú es va sorprendre per les reaccions de Jaume Bosch, d’ICV, en la mort del patriota Barrera, retraient la seva actuació el 1980 quan va possibilitar la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Certament deplorables tant pel fons com per la forma. L’actuació de Barrera va ser plenament responsable, legítima i democràtica. Lamentable, doncs, Jaume Bosch, però no gens sorprenent. De fet hi ha una continuïtat històrica perfecte en l’actitud política d’ICV i la del seu precedent, el PSUC.

Permeteu-me una anècdota personal per exemplificar-ho. Era el 1978, en plena transició (i crec que sense la constitució enllestida encara). A la Universitat Autònoma de Barcelona es va convocar un claustre general de caràcter gairebé constituent per “democratitzar” els estatuts i, un cop aprovats els nous estatuts, elegir rector.


Josep Laporte

El PSUC controlava tots els ressorts d’aquella universitat i Josep Laporte, per aquella època considerat un “company de viatge” dels comunistes catalans, n’era el rector que pilotava el procés. El PSUC es va quedar amb un pam de nas quan dos anys després, Pujol va cridar Laporte a formar part del seu govern, en el qual es va mantenir una bona colla d’anys.



Jo tot just iniciava els meus estudis de magisteri a l’escola de mestres de la UAB (una escola on el control del professorat per part del PSUC era abassegador) i, mig casualment, vaig ser dels elegits en assemblea d’alumnes per representar aquell col·lectiu en el claustre de la UAB.

Heribert Barrera era professor de química a la facultat de ciències i també membre del claustre i va tenir la gosadia de presentar la seva candidatura com a rector, desafiant el que tothom donava per fet, i el PSUC –en aliança amb el PSC- havia decidit, que era la continuïtat del Dr. Laporte. Des d’aquelles sessions de claustre vaig poder experimentar el menyspreu –i fins i tot manca de respecte personal- amb el que els espigons del “partit” van tractar Barrera, fins a ridiculitzar-lo. Humanament molt lamentable.
  

Josep Pallach



Res d’estrany, però. Els de la meva escola de mestres, eren els mateixos que havien arraconat al polític socialista, pedagog i patriota, Josep Pallach, també professor a l’Autònoma al retorn del seu llarg exili, i mantenien un espès silenci sobre la seva persona, la seva obra i el seu pensament pedagògic. No se si van arribar a la perfecció estalinista de fer-lo desaparèixer de les fotografies, però no sembla que els manquessin les ganes. Vaig passar tres anys en aquella escola i ningú em va parlar mai de Pallach, tot i que n'havia estat dels fundadors.

Jaume Bosch, com tot el seu partit, segueix en la mateixa tradició, sense propòsit d’esmena, i encara amb ínfules de superioritat moral. Potser ja els hi hem rigut massa les gràcies a tots aquests, no?

Com construir estat en un país sense models

El debat (per dir-ne alguna cosa) sobre el futur de les diputacions, suscitat a ple estiu per un candidat, Rubalcaba, que necessitava alguna cosa per fer bullir l’olla (ara la reforma constitucional ja ha fet vessar l’olla i ha apagat el foc Rubalcaba), a Catalunya ha evidenciat, un cop més, una absoluta manca de models.

Els partits catalans només han sabut balbucejar vaguetats o tirar pilotes fora, precisament sobre una qüestió, l’ordenació del territori, que sempre s’ha volgut vincular a l’essència de l’autogovern. Malauradament aquesta mancança no s’evidencia només en relació a l’organització territorial i administrativa del país. S’ha insistit molt en que l’independentisme no té un full de ruta clar per assolir la independència, però encara és menys clar el full de ruta per l’endemà: Quina política internacional? Quin model de defensa? Quin model energètic? Quina model d’administració pública o de justícia?

No és tant sols que els partits no tinguin aquests models perfilats, la sensació és que ningú hi pensa ni hi treballa. Tantes fundacions i pretesos think tank però les seves preocupacions i ocupacions no semblen arribar mai al moll de l’ós de les polítiques d’estat. Per entendre’ns, parlem molt més de pau i de cooperació que no pas de geoestratègia o de comerç internacional.

La Generalitat, al llarg d’aquests anys, i especialment en els primers governs Pujol, ha anat fent millor les coses que els governs estatals de torn, però gairebé sempre, el que s’ha fet han estat les mateixes coses que feia l’estat i sense qüestionar-ne el model de fons. S’han gestionat bé –o millor que l’estat- les transferències rebudes, però no s’ha innovat prou. Tret d’algunes iniciatives massa excepcionals, fruit de la gosadia i el coratge –com en el seu dia va ser la creació de TV3-,  poques vegades s’han creat autèntics models propis.

Sempre s’ha dit que aquestes eren les limitacions de l’autonomia, però ara que el sentiment independentista creix caldria veure propostes –o saber que s’hi pensa i es treballa per elaborar-les- que puguin omplir de contingut aquest anhel de construcció d’un estat propi.

G. K. Chesterton a la plaça Catalunya

Chesterton(1874-1936) el genial i inqualificable autor anglès, gegant de la polèmica, sembla que va visitar Catalunya deu fer quasi un segle. Llegint un dels seus llibres més significatius (Ortodòxia), m’ha semblat ben bé que Chesterton visités la Plaça Catalunya tot just fa dos mesos, pel retrat de determinades actituds que bé s’escauria als “nostres indignats”:

“...nuestro rebelde es escéptico; no confía plenamente en nada. Como no tiene lealtad, nunca podrá ser un verdadero revolucionario. Quisiera denunciar algún mal, como hace el revolucionario verdadero, pero se lo estorba su desconfianza general de todas las cosas. Porque la denuncia implica algún modo de doctrina moral, y nuestro revolucionario no sólo duda de la doctrina por acusar, sino de la que pudiera fundar la acusación. (...) A fuerza de alzarse contra todo, ha perdido el derecho de alzarse contra cosa alguna.”