El PSUC (o ICV) i Heribert Barrera

Heribert Barrera

Potser algú es va sorprendre per les reaccions de Jaume Bosch, d’ICV, en la mort del patriota Barrera, retraient la seva actuació el 1980 quan va possibilitar la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Certament deplorables tant pel fons com per la forma. L’actuació de Barrera va ser plenament responsable, legítima i democràtica. Lamentable, doncs, Jaume Bosch, però no gens sorprenent. De fet hi ha una continuïtat històrica perfecte en l’actitud política d’ICV i la del seu precedent, el PSUC.

Permeteu-me una anècdota personal per exemplificar-ho. Era el 1978, en plena transició (i crec que sense la constitució enllestida encara). A la Universitat Autònoma de Barcelona es va convocar un claustre general de caràcter gairebé constituent per “democratitzar” els estatuts i, un cop aprovats els nous estatuts, elegir rector.


Josep Laporte

El PSUC controlava tots els ressorts d’aquella universitat i Josep Laporte, per aquella època considerat un “company de viatge” dels comunistes catalans, n’era el rector que pilotava el procés. El PSUC es va quedar amb un pam de nas quan dos anys després, Pujol va cridar Laporte a formar part del seu govern, en el qual es va mantenir una bona colla d’anys.



Jo tot just iniciava els meus estudis de magisteri a l’escola de mestres de la UAB (una escola on el control del professorat per part del PSUC era abassegador) i, mig casualment, vaig ser dels elegits en assemblea d’alumnes per representar aquell col·lectiu en el claustre de la UAB.

Heribert Barrera era professor de química a la facultat de ciències i també membre del claustre i va tenir la gosadia de presentar la seva candidatura com a rector, desafiant el que tothom donava per fet, i el PSUC –en aliança amb el PSC- havia decidit, que era la continuïtat del Dr. Laporte. Des d’aquelles sessions de claustre vaig poder experimentar el menyspreu –i fins i tot manca de respecte personal- amb el que els espigons del “partit” van tractar Barrera, fins a ridiculitzar-lo. Humanament molt lamentable.
  

Josep Pallach



Res d’estrany, però. Els de la meva escola de mestres, eren els mateixos que havien arraconat al polític socialista, pedagog i patriota, Josep Pallach, també professor a l’Autònoma al retorn del seu llarg exili, i mantenien un espès silenci sobre la seva persona, la seva obra i el seu pensament pedagògic. No se si van arribar a la perfecció estalinista de fer-lo desaparèixer de les fotografies, però no sembla que els manquessin les ganes. Vaig passar tres anys en aquella escola i ningú em va parlar mai de Pallach, tot i que n'havia estat dels fundadors.

Jaume Bosch, com tot el seu partit, segueix en la mateixa tradició, sense propòsit d’esmena, i encara amb ínfules de superioritat moral. Potser ja els hi hem rigut massa les gràcies a tots aquests, no?