Nadal torna, torna sempre, per això amb unes paraules de Joan Maragall escrites fa més de cent anys, però plenament actuals, us desitjo un bon Nadal! Un desig que s’expressa de manera molt breu però que és curull de significats. Tots hi compten.
Nadal torna; torna sempre. Ja se'n pot anar de vegades la seva remor, i restar sol l’hivern amb el fred i la neu, i a l'apuntar la primavera venir-nos al damunt aquella mística tristesa de la Passió i Mort, que és redempció i vida, i entrar el maig ple de flors, i acostar-se majestuosament el Corpus com a consagració de la plenitud del any, de que ja res pot haver-hi més enllà.
Doncs hi ha, més enllà: hi ha l’ardencia de l’estiu, el mustigar-se les flors i caure el fruit, enterrant-se, i el morir tot, a l’últim. I damunt de la terra nua, hi cauen les neus i sembla que ja tot s'ha acabat. No més el pagès serva la fe: amaga la llavor en el sí misteriós de la mort, i s'espera. I a fe que tot sembla que s'hagi acabat.
El sol va fugint enllà del horitzó; la terra es va refredant: es la fi. Però, heus aquí que en mig de la neu i a mitja nit, compareix un noiet tot nu que riu i brilla...
Ha tornat l'Infant! Ha tornat l'Infant! Tot torna a començar! La vida es eterna, doncs? Els homes, arraulits en les cabanes, riuen; i els que s'havien apinyat en les ciutats resplendents d'artificis per oblidar la mort de la natura, riuen també; i igualment, els que peregrinaven pensatius per la immensa obscuritat dels camps.
—L'Infantó ha tornat!— i tots es senten infants de nou, i no se senten del fred. Què hi fa el fred, què hi fa la neu, què hi fa la desolació de la terra i la obscuritat de la nit? No hi ha tal fred, ni tal obscuritat, ni la mort: l'Infant ha tornat. I tothom se’n va a la festa per la neu de la nit.
Aquest Noi rialler que hi ha a l’altar, és l’Etern Infant que hi ha al bell fons de la nostra ànima. No el sentiu algun cop, i fins sempre si tant voleu? [...]
Doncs, algun motiu d'etern somriure hi deu haver en el bell fons de totes les coses.
I aquest motiu deu ésser el que somriu a dins de nosaltres a la fi de tota tempestat: el nin innocent que duem dintre i que sap mes que nosaltres i que es lo millor de nosaltres mateixos.
I d'això fem la festa per Nadal. Quina grossa festa!
La festa del Nadal, d'aquest poder que tenim d'eterna naixença, de renàixer sempre de nosaltres mateixos, de fer de la nostra vida un començament infinit, d’ésser sempre una mena de nins.
De veure cada cosa com a nova, com si la veiéssim per primera vegada: amb sorpresa, amb innocència, amb mitja rialla. De portar la nostra vida amb un bell tant se me’n dona; de deixar-la portar pel sant instint de l'ànima.
Doncs, que la nostra mitja rialla sigui sempre purificadora de la fel de l’experiència, dels mals humors del dolor, del coragre de la lluita. Que la nostra ànima resti sempre pura com d'infant, sota qualsevulla màcula. Hem de refer cada dia, a cada moment, la nostra innocència. No fou això lo que volgué dir aquest Infant del Nadal, a son temps, quan, acaronant als nens petits, digué als seus deixebles: «En veritat us dic que el que no rebi el regne de Deu com un nin, no hi entrarà»? Doncs, pobre d'aquell que no sàpiga fer-se nin!
Mireu la taula del dinar de Nadal. Al voltant del pare, riuen els fills, riuen els nets en son flor, riuen els més xiquets que se senten agermanats amb els més grans, i fins amb el pare i la mare; i a braç de la mare, més jove, riu el que acaba de arribar i que encara no sap res. I aquest es el mestre de tots, perquè la seva rialla es la més pura. Tots som nins a la taula de Nadal. Oh! Quina alegria la del Nadal etern...!
Joan MARAGALL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada