Desemmascarant el 15 M

A excepció de l’oprobiós episodi del Parlament, els grans mitjans (i molt especialment TV3) més aviat ha fet la gara gara a l’emfàticament anomenat moviment del “15 M” o dels “indignats”, amb una actitud del tot acrítica que sovint ha vorejat el més esplendorós ridícul.

Quina mena de complexos o frustracions han portat periodistes i intel·lectuals a perdre tota capacitat crítica davant d’un fenomen que des del primer dia, més enllà de compartir el sentiment d’indignació que pot ser molt comú, ha presentat molts costats foscos. Molt més foscos, encara, llegit en clau catalana.

Sense tant protagonisme mediàtic, però, altres si han fer una important tasca de desemmascarament. A continuació un breu recull amb els enllaços als articles de diversos autors, entre el 20 de maig i l’1 de juliol. Lectura per qui no es conforme amb versions edulcorades.

Democràcia real, ja! (Melcior Comes)
Aquests joves volen presumir de modernitat, de ser l’avantguarda del futur, però moltes de les seves consignes ja són mortes només de néixer, fa una olor putrefacta, una tristíssima olor de cadàver. I repetir-les no és sinó repetir els pitjors errors del segle XX.

Hipòcrites indignats (Enric Vila)
Només els hipòcrites i els ingenus s’indignen (...) Indigneu-vos menys i estimeu més. Apreneu de les consultes populars. I la pròxima vegada no voteu tan malament.

Indigna’t, Doraemon no existeix (Francesc Canosa)
Després de veure in situ, sentir, llegir, aspirar, expirar... Em dóna la sensació que a Plaça Catalunya (i a la resta d’Espanya) sempre s’està esperant que arribi un Doraemon. Un gat sense orelles, tot pinxo ell, cua mig trapella, i bigotis bon rotllo, que ho arregli tot.

Reflexió (Josep Maria Torrent)
És ben curiós però, que aquests moviments espontanis es produeixin a les vigílies d’unes eleccions. És curiós que alguns manifestos dels concentrats coincideixin amb les propostes d’alguns partits dits d’esquerres. I ja no és tant és curiós sinó més aviat preocupant que el missatge que ha circulat per algunes d’aquestes concentracions --subliminal en alguns casos, directe en altres-- signifiqui un atac frontal contra el gruix de les formacions polítiques que representen la immensa majoria dels ciutadans catalans i espanyols.

Iniciar la metamorfosi ((Melcior Comes)
Sí, tota aquesta retòrica ‘antidretana’: equiparar la democràcia a la tirania, com implícitament fa el pamflet de Hessel: tot aquest sentiment de ‘bons i dolents’; tot aquest ‘Qui no està amb nosaltres està contra nosaltres’; tot aquest pensament que afirma que la història avança a cops, gràcies a lluites i oposicions heroiques, —com si el que toqués ara fos la revolució i no la resistència—, sí, tot aquest moblatge mental que ningú ha aprofitat per desmuntar i que ara és el ferment on hi nien les pitjors inclinacions. Es comparen amb les anticolonialistes (Gandhi) o als antiracistes (Martin Luther King)! O amb els que demanaven democràcia durant el franquisme! Per favor! Amics meus: Ja sou lliures! Escolteu-ho: ja sou lliures! La revolució ja està consumada! Només n’heu de recollir els seus fruits!

Per què no hi ha coloms a Plaça Catalunya? (Francesc Canosa)
El gat per llebre està florint a l’acampada de Plaça Catalunya. Internacional, clar. S’està clarificant com n’hi ha uns que volem dominar totalment i amb una direcció total aquesta Festa Major subvencionada i patida per tots. O no? (...)
Només cal anar-hi i veure-ho amb els propis ulls per entendre-ho tot. És un producte congelat. Fixa’t! Què se n’ha fet dels coloms de Plaça Catalunya? On son? Ja no n’hi ha? Curiós que ni el símbol de la Pau vulgui estar a la Plaça, a la Plaça que és de tots, no pas d’uns quants.

Simplisme i niciesa (Sebastià Alzamora)
Certes soflames antisistema acaben convertint-se en combustible per als elements menys recomanables del sistema. I és que, menys la bellesa, tot s'encomana, i els discursos demagògics, tant si són evacuats des de la dreta com des de l'esquerra, es retroalimenten sense distinció.

D’acord, m’indigno (Vicenç Villatoro)
Arribarem a l’aberració que ens proposa Hessel: joves, la indignació és el fonament de la resistència, i vosaltres us heu d’indignar contra la situació actual igual com nosaltres ens vam indignar contra el nazisme. Com si Sarkozy i Hitler fossin la mateixa cosa. Els altres. Els dolents. La dreta.

El govern dels pitjors (Melcior Comes)
Sovint tot agafava un airet populista, però també tot sovint era un discurs com aristocràtic, d’una minoria elegida que es considerava portadora d’una veritat colossal: un grupuscle de visionaris que havien de portar la resta cap a una terra promesa de llibertat i prosperitat a través d’un seguit de borborigmes visceral-revolucionaris.
És molt còmode tot plegat: hom es pot fer el revolucionari antitot i alhora continuar amb tots els privilegis de la societat democràtica. Ben difícilment veurem ningú sent jutjat pels seus actes.

Joan Sales i els "indignats" (Jaume Clotet)
El problema és que aquests “indignats” fan la feina bruta als enemics del nostre país. Segurament ho fan de manera inconscient, perquè és obvi que la meitat són estrangers i no entenen res i l’altra meitat són fruit d’un sistema educatiu en fallida. La història es repeteix davant dels nostres nassos i som incapaços d’aprendre’n cap lliçó. Joan Sales va descriure perfectament la situació a la reraguarda catalana i va alertar contra aquest verí.
No ens enganyem: no he vist els “indignats” acampar davant la delegació del govern espanyol o davant la delegació d’Hisenda o la Capitania General. No, i ara. Ells són molt covards i només ataquen el més feble. “Aparcad los nacionalismos, no dividáis”, deia l’altre dia un ociós a la plaça de Catalunya.

Prova de força (Vicent Sanchis)
Els inductors ideològics de la protesta –des d’Stéphanel Hessel, passant per Federico Mayor Zaragoza, fins a Arcadi Oliveras– només demanen i proclamen que la gent s’indigni, que no s’hi resigni, que es planti, que s’aclami, que no cedeixi... Marquen els defectes que ha portat aquesta part del món a la crisi. Reivindiquen les causes habituals entre els inconformistes del primer món. Potser esperen una revolució que són incapaços de definir. Grans com són, han tingut moltes ocasions al llarg de la seva vida per saber on porten segons quines revolucions.

Del 10 J al 15 M (Melcior Comes)
Més enllà d’acampades sense solta ni volta, Catalunya té un pols més profund i més intel·ligent. En Catalunya hi ha un compromís cívic més responsable i plausible que el que acompanya tots els egoistes sense ego que es creuen dotats d’una visió superior simplement perquè saben cridar consignes falsament llibertàries. Els indignats i la gent que es deixa influir per la mentalitat del 15-M acaba plantejant les coses en uns termes que sempre ens acaben perjudicant com a país.