Properament a les llibreries

"Carrasco i Formiguera és una figura massa silenciada"

(Glòria Barrete –CR) Republicà entre catòlics i catòlic entre republicans. Perseguit per les seves conviccions religioses per anarquistes i comunistes de l'època i afusellat per Franco el 1938. Aquest és Carrasco i Formiguera, advocat i polític català de principis del segle XX. Catalanista, patriota català i catòlic. Una figura sovint silenciada i de la que se sap poc i de la qual La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat en parlarà en un acte el 4 de juny a l'Ateneu Barcelonès.

"Pensem que Carrasco i Formiguera és una figura que pot resultar molt actual", afirma Carles Armengol, president de La Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat. No potser com a model de política cristiana, explica, però sí com a model "de cristià dedicat a la política". I avui, en un context social en què la política està tan desprestigiada, Armengol creu que reivindicar-ne el seu valor i presentar un model des de la opció cristiana, d'home creient dedicat a la política, "és de plena actualitat".

Personatge silenciat, "per incòmode", reconeix Armengol, Carrasco i Formiguera "és una figura massa silenciada", de la qual se sap poc. Sí que es parla de la seva mort, i es rememora, perquè va ser un fet tràgic, dramàtic, exemple del règim sanguinari que Franco va instaurar. Alhora, però, la mort de Carrasco i Formiguera expressava una contradicció forta a la famosa creuada de Franco per defensar i instaurar els ideals catòlics, afusellant un home que des del punt de vista catòlic "era un referent i tenia una trajectòria impecable".

Potser per això, explica Armengol, del poc que s'ha parlat sobre Carrasco i Formiguera és sobre la seva mort, "amb tota la raó", apunta, però reivindica alhora que cal parlar més sobre la seva vida política, les seves actituds, la seva vocació i la seva dedicació.

I és per això, i amb aquesta voluntat, que La Lliga organitza el 4 de juny un acte a la figura de Carrasco i Formiguera. Comptarà amb dues conferències d’especialistes sobre els orígens del seu compromís, 'Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual', a càrrec de Lluís Duran; i una segona xerrada sobre la seva actualitat, 'Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera', a càrrec de Hilari Raguer. 

"Volem arrencar d'un moment de força joventut d'en Carrasco, que endemés va coincidir amb que era membre de La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat", explica Armengol. Carrasco i Formiguera en va ser secretari durant tres anys, entre el 1916 i el 1919. I a banda va participar com a secretari en un dels actes de més repercussió pública d'aquell temps realitzat per La Lliga, una assemblea en defensa de l'autonomia.

"Era quan un primer intent d'Estatut d'Autonomia, anterior a la República, s'estava gestant i discutint, i La Lliga es va voler comprometre i va organitzar una assemblea molt important". Carrasco va llegir les conclusions d'aquella assemblea com a secretari. "Volem partir d'aquest inici de la seva vocació pública i de compromís social i polític".

I és que la seva vocació pública i el seu compromís social i polític no podia deslligar-se de les seves conviccions catòliques. "Va fer defenses aferrissades de l'Església a les Corts de la Segona República", però alhora també defensava les seves conviccions republicanes i, fins i tot, independentistes. Carrasco era un catalanista que va estar en diferents partits. Va començar amb Acció Catalana, tot i que potser fins i tot abans havia estat en algun altre, i després va raure a la Unió Democràtica quan es va crear. Dins d'aquests partits, però, ell era dels sectors més proclius a la màxima autonomia, inclús a la independència del país.

I en un moment en que això semblava contraposat, ser republicà i catòlic, "el va fer una figura incòmode". Carrasco i Formiguera és detingut precisament perquè ha de marxar de Catalunya al ser  amenaçat per comunistes i anarquistes com a catòlic. I va ser traslladant-se cap al País Basc, quan el van detenir les tropes de Franco. "En la seva mort i en les causes que porten a la seva mort hi ha els dos elements, la fidelitat catòlica i la fidelitat republicana", afirma Armengol.

I aquest és el valor principal i el valor que l'agermana molt a la trajectòria de La Lliga, el lligam entre pàtria, fe i república. De fet La Lliga va néixer a finals del segle XIX en un moment en que semblava que ser catalanista o ser un patriota català, tenir amor a la pàtria, era incompatible en ser un bon catòlic. "Precisament La Lliga neix inspirada per Torres i Bages per desmentir això, i per mostrar-se amb aquestes dues finalitats juntes i indissociables". Això, afirma Armengol, "és el que donava sentit a La Lliga i pensem que és el mateix esperit que va amarar tota la vida de Carrasco".

Un esperit que sorprenentment encara avui, en ple segle XXI, s'ha de recordar. "És lamentable que això avui sigui un fet remarcable i es necessiti defensar, que ser catòlic no és incompatible amb ser patriota català". Els temps han canviat, reconeix, i en moments han viscut l'esperança que tot això ja estaria superat, però sembla que no. "Malauradament està d'actualitat i dic malauradament perquè evidentment no és un bon camí ni és un bon marc de futur".

Llegeix també: 

Acte 'Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera' (4.6.2019)

Acte 'Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera' (4.6.2019)

Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies

Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l'afusellaria, previ judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.

Era però la conclusió d’una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. En efecte, de la seva acció durant la República, com a conseller del Govern de la Generalitat, com a dirigent d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica després i com a col·laborador reconegut de El Matí i El Temps se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat (a la República, al país i a l’Església) que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, en que destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.

És amb aquesta intenció que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, us proposem una jornada amb dues conferències d’especialistes sobre Carrasco i Formiguera: una sobre els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec de Hilari Raguer.

Acte Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera

Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran

Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec de Hilari Raguer

Lloc: Sala d’actes de l’Ateneu Barcelonès, c. de la Canuda, 6 Barcelona

Dimarts 4 de juny de 2019, a les 7.00 h. del vespre.

Entrada lliure. Aforament limitat.

Honorat i agraït

Carles Armengol guanya el XXIX premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic

(Escola Pia) El XXIXè premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic, que convoquen la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’ha atorgat aquest dijous a l’obra 'Canviar el consum per canviar la vida. Una proposta educativa i de conversió ecològica', de Carles Armengol. L’estudi, redactat des d’una perspectiva humanista seguint els criteris contemporanis dels ensenyaments socials de l’Església, vol ser una interpel·lació directa als educadors en un tema d’actualitat. L’autor afirma que, davant la rellevància que el consum té avui en moltes esferes de la vida, cal donar-li atenció també des d’un punt de vista educatiu. Esbossa una pedagogia del consum i els estils de vida en aquesta obra.

L’autor, mestre, educador social i pedagog, és actualment responsable d’anàlisi i relació amb les confessions religioses de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Ha treballat en diverses fundacions socials i educatives (Pere Tarrés, Escola Cristiana…) I desenvolupa una intensa activitat cívica des de diferents entitats com la Fundació d’Escoles Parroquials de Barcelona, el Grup Sant Jordi de Drets humans, Fundació Quatre Vents per a la petita infància, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat… Escriu a El Matí Digital i col·labora amb altres mitjans.

LA LLIGA CREA UN RECONEIXEMENT AL LLIBRE RELIGIÓS EN CATALÀ

La Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat ha instituït el Premi Abat Marcet al llibre en català de temàtica religiosa. 

Aquest Premi té per objecte reconèixer l’obra publicada més rellevant des del punt de vista del seu interès temàtic i de la qualitat del text. Alhora s’ha convocat la primera edició del premi, que correspon a aquest 2019.

Poden optar al Premi llibres originals en llengua catalana o traduïts al català, publicats en primera edició des del 27 d’abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l’any anterior fins al 27 d’abril de l’any en curs. Excepcionalment, en aquesta primera edició el període anirà del primer de gener de 2018 fins el 27 d’abril de 2019.

Es podeu proposar obres candidates que reuneixin els requisits esmentats. La recepció de candidatures externes finalitzarà el 30 de maig de 2019.

Podeu trametre les vostres propostes a la secretaria de la Lliga (c. Montnegre, 8 3r 1a, 08029 Barcelona o lalliga.cat@gmail.com).

Bases completes i més informació: Aquí

Hi ha vida després de les subvencions! (les alternatives)

En publicar l’article Morin les subvencions! em vaig comprometre a proposar alternatives i a continuació n’esbossaré alguna perquè, efectivament, hi ha vida després de les subvencions.

Amb el primer article volia sacsejar una mica el tema. Tot i que la percepció dels problemes que generen les subvencions està força estesa, sembla que ens hi acomodem o ens hi resignem. Si això del país nou triga massa potser que mirem d’adobar el que tenim.

De ben segur que els procediments són millorables i que algunes de les disfuncions apuntades sobre el model actual de subvencions són corregibles. De fet, les convocatòries plurianuals, que comencen a ser més freqüents, ja suposen una certa millora en donar més perspectiva i fent que un sol tràmit de sol·licitud pugui abastar més d’una anualitat.

Millorar les convocatòries i simplificar els procediment és possible però és una qüestió molt tècnica que cal abordar a fons i escapa de la pretensió d’aquests articles. Però també hi ha usos no adients de les subvencions que caldria substituir.

Morin les subvencions!

Vull evitar ensurts a eventuals lectors. M’avanço. Matant les subvencions no proposo la desaparició de la col·laboració econòmica de les administracions públiques amb el sector privat, particularment amb el tercer sector. 

Tampoc em referiré a la falòrnia dels suposats i inexistents ajuts a les entitats sobiranistes. Si sabré jo el cost anual que suporto en quotes a entitats diverses, aportacions a caixes de solidaritat, autocars, marxandatge… El cert és que no ho sé perquè no ho he sumat mai, per no espantar-me.

Un model disfuncional

Vull tornar a una reflexió que ja havia fet, fa anys, des del propi tercer sector. He tornar a treballar a l’administració pública i la veig encara més necessària.

Les subvencions són una forma molt estesa d’articular el suport econòmic de les administracions a diverses iniciatives socials. Tots els departaments de la Generalitat i tots els ajuntaments mitjans i grans concedeixen subvencions. El gruix d’aquestes s’atorguen mitjançant el procediment més ordinari, que és la convocatòria pública en règim de lliure concurrència.

El que plantejo de manera oberta i directa és que aquest model no pot ser el mecanisme principal ni majoritari per vehicular el necessari suport que mereixen moltes iniciatives.

La meva impugnació és fruit de considerar les subvencions disfuncionals i poc adients als objectius pretesos. Això tant per motius pràctics i dels procediments que empra, com també per motius més conceptuals. Em limitaré a esmentar algunes disfuncionalitats pràctiques. En alguns extrems arriben a ser tan escandalosos que ja serien suficients per impugnar el model.

El marc legal

Les subvencions, tot i que per definició són actuacions graciables per part de l’administració, no estan exemptes de regulació, ans al contrari. A l’Estat espanyol, el 2003 es va promulgar la primera Llei General de Subvencions, encara vigent, que condiciona tota actuació en aquesta matèria. Sigui quina sigui l’administració que subvencioni, cal complir aquesta norma.

La Llei es va fer sota la presidència d’Aznar, en la legislatura de la seva majoria absoluta. És fruit de la voluntat d’incrementar el control social amb el pretext de la lluita antiterrorista. Queda clar, doncs, que no és el context més propici per al foment de la iniciativa social i de la seva autonomia.

A banda d’aquesta Llei, altres reformes legals, algunes d’abast europeu, condicionen el marc jurídic i administratiu al qual cal ajustar una convocatòria de subvencions i el seu procés d’atorgament, justificació i pagament. La relació és molt prolixa: procediment administratiu, finances públiques, pressupostos, contractes del sector públic, transparència, protecció de dades, prevenció del blanqueig de capitals, administració electrònica…).

La realitat dels procediments

El resultat de tot plegat, difícil de resumir en poques paraules, és que les convocatòries de subvencions tenen un procediment molt complex, llarg, feixuc i ple de controls que alenteixen el procés.

Fruit d’això, per exemple, les convocatòries gairebé sempre surten desfasades en el calendari. S’han de fer les sol·licituds quan les activitats objecte de l’eventual subvenció ja han començat –o quan les activitats ja han finalitzat. Això implica que ha calgut dissenyar els projectes amb la incertesa dels recursos disponibles, però amb un pressupost que en alguns casos, més tard, caldrà justificar de manera íntegra. Pel camí, el sentit de foment que poden tenir les subvencions ja ha quedat diluït.

Per imperatiu legal, la sol·licitud d’una subvenció és un mecanisme que l’administració aprofita per revisar i demanar el compliment de diverses obligacions que les entitats tenen per normatives sectorials diverses (personalitat jurídica; registre d’òrgans de govern; obligacions comptables, fiscals i laborals; transparència…). La qual cosa complica el tràmit de sol·licitud, tot i els intents de facilitar les coses mitjançant declaracions responsables.

Si la sol·licitud és complexa, la justificació pot ser un infern. No es tracta només dels formularis a omplir i els papers a preparar. Un problema de fons són els criteris de justificació (imports a justificar, despeses subvencionables, requisits formals dels comprovants de despesa…).

Aquests criteris no sempre encaixen amb les característiques de l’objecte de la subvenció ni són prou clars. A més, aquests criteris són canviants i no són uniformes en totes les administracions. Fins i tot no és estrany que òrgans gestors, unitats administratives, assessories jurídiques o intervenció delegada, dins d’un mateix ens públic, no interpretin iguals els criteris fixats.

Tots aquests factors, més d’altres propis de les entitats, especialment de les més petites i amb una gestió molt precària, fan que molts beneficiaries no sàpiguen gestionar correctament tot el procés i es generin malentesos i incomprensions mútues entre administració i administrat.

Si la justificació no es correcta, en els casos en què s’han abonat bestretes prèvies, entren en joc els processos de revocació parcial o total de la subvenció, amb tots els tràmits administratius a seguir. I, en el pitjor dels casos, la possibilitat d’haver de retornar la subvenció.

Per a les entitats, la tramitació acaba aquí. No per a les administracions, que abans de la convocatòria, amb l’atorgament i amb la justificació, han de fer tota la gestió econòmica pròpiament dita (pressupost, reserves, disposicions, obligacions de pagament…) amb els seus procediments i controls específics.

Ens podem permetre les subvencions?

No entraré ara a debatre si són realment necessàries totes aquestes cauteles i controls i aquests procediments tant llargs i feixucs. El control del diner públic és imprescindible, però a vegades hom te la sensació que es colen els mosquits però pel costat passen els elefants. Els procediments, si fa o no fa, són els mateixos per a subvencions de 600 € com per a subvencions de 600.000 €, i no és estrany veure quantitats tan dispars en les diverses convocatòries.

Hi ha una primera constatació força evident: el cost que suposa a l’administració i a l’administrat gestionar una subvenció en molts casos supera de llarg l’import de la subvenció. Com que a l’administració no es fan gaires estudis de costos es fa difícil de determinar un llindar, però és evident que en un percentatge important de les subvencions val més el farciment que el gall. Això és sostenible?

Per a mi la resposta és obvia, però com que segueixo creient que moltes iniciatives mereixen el suport dels recursos públics, procuraré dedicar un futur article a les alternatives.

Llegeix aquí les alternatives

La pastoral de les 99 ovelles: identitat cristiana a l'escola d'avui

Clicant sobre la imatge teniu l'enllaç amb la presentació que vaig fer a les 12s Jornades de Pastoral Educativa de l'Escola Cristiana, el primer de febrer de 2019.

Guió

Preliminar: sobre ovelles i pastoral

1. Estructura religiosa de la persona

2. Evangelitzar a l’escola

3. Educar amb inspiració cristiana

4. Llegir l’entorn

5. Laudato si’ com a oportunitat

Cloenda: evangelització i pastoral sense estrès

OPINIÓ

GRUPS SANT JORDI DE DRETS HUMANS - 12 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

Política i esperança

CARLES ARMENGOL - GRUPS SANT JORDI DE DRETS HUMANS

“La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles

En temps de crisi i des­pres­tigi de la política pot sor­pren­dre rei­vin­di­car-la tot vin­cu­lant-la a l’espe­rança. Això és el que s’ha fet aquest novem­bre a la Jor­nada que, com cada any, con­voca Sant Jordi junt amb altres enti­tats que mal­den pel com­promís social i polític dels cris­ti­ans. L’espe­rança no és ingenuïtat ni tan sols opti­misme. Allò valuós és no caure en la des­es­pe­rança. La des­es­pe­rança porta a la ina­nició o a l’escep­ti­cisme, quan no al cinisme, i aquesta acti­tud és letal per a la política. Per això l’espe­rança és ja un mis­satge polític. És oportú, i fins i tot urgent, que com a cris­ti­ans fem aquesta rei­vin­di­cació de la política i que tre­ba­llem per superar el seu des­pres­tigi. No en va el papa Fran­cesc vin­cula l’espe­rança de futur amb la tasca de reha­bi­li­tar la política. Ja ho va fer al Bra­sil el 2013 i hi ha seguit insis­tint rei­te­ra­da­ment.

Des de l’inici del seu pon­ti­fi­cat Fran­cesc ha afir­mat de manera cons­tant la importància que la política té en la vida de les per­so­nes i dels pobles. Ho fa tot dema­nant als cris­ti­ans que s’hi impli­quin com a missió que els és pròpia i reco­nei­xent la política com una de les for­mes més altes de cari­tat. No és pas inèdita aquesta vin­cu­lació de la política amb l’amor als altres. És un dels prin­ci­pis ben con­so­li­dats del pen­sa­ment social cristià. Un dels pri­mers a pro­cla­mar-lo de manera con­tun­dent i pública va ser Pius XI, el desem­bre de 1927, en el seu dis­curs a la Fede­ració Uni­ver­sitària Catòlica Ita­li­ana –FUCI–. Ho feia ani­mant els joves a una presència política dels catòlics que els aca­ba­ria enfron­tant a Mus­so­lini. “La política –els deia Pius XI–, en tant que té cura de l’interès de tota la soci­e­tat, cons­ti­tu­eix el camp de la més àmplia cari­tat.”

A casa nos­tra, i al món, la política està en crisi i sovint mereix la nos­tra crítica. Cal can­viar la manera de fer política, però de la política no en podem pres­cin­dir. L’anti­política és l’ariet dels fei­xis­mes, de les dic­ta­du­res i dels tota­li­ta­ris­mes. No obli­dem aquell cínic con­sell del gene­ral Franco: “Haga como yo y no se meta en política.” Convé recor­dar-ho aquests dies en què podem obser­var amb pre­o­cu­pació ame­na­ces per la lli­ber­tat i per la democràcia. Aquí i al con­junt d’Europa. El cris­ti­a­nisme és la religió secu­lar per excel·lència. En deli­mi­tar clara­ment les esfe­res reli­gi­osa i tem­po­ral de la vida i afir­mar-ne l’auto­no­mia, ha con­tribuït a la con­fi­gu­ració de soci­e­tats ober­tes on el valor de la lli­ber­tat asso­leix la major ple­ni­tud. Els cris­ti­ans, en tant que ciu­ta­dans, som sub­jec­tes polítics i, ani­mats per l’evan­geli de Jesús, estem cri­dats a defen­sar aquests asso­li­ments i a tre­ba­llar per la justícia glo­bal. La lli­ber­tat, el res­pecte als drets humans i la democràcia no són con­ques­tes irre­ver­si­bles. L’espe­rança és també la lluita per pre­ser­var i esten­dre aquests valors.

Missa en memòria de Rosa Deulofeu - 15è aniversari, dilluns 7 de gener de 2019

El dilluns dia 7 de gener de 2019, a les 19 h. es celebrarà una missa en memòria de la Rosa Deulofeu, Serventa de Déu, a la Parròquia de Sant Agustí, de Barcelona (Plaça Sant Agustí, 2 – Metro línia 3, estació Liceu).

Cada any, en l’aniversari del seu funeral, celebrat el 7 de gener de 2004 a la Parròquia de Sant Agustí, els familiars i amics de la Rosa celebren una eucaristia en la seva memòria. Enguany. Aquesta eucaristia –així com altres actes organitzats per l’Associació Rosa Deulofeu- ajuda a mantenir més viva i actual la seva memòria.

Rosa Deulofeu i González (29 d'abril de 1959 - 5 de gener de 2004) va ser una laica barcelonina, lliurada de manera exemplar a ajudar i propagar el missatge cristià entre els joves de tota condició.

Es dedicà a l’educació en el lleure, a la formació de monitors i directors de lleure i a la pastoral de joventut. Aquesta darrera tasca la realitza com a delegada de pastoral de Joventut de l’arquebisbat de Barcelona, al llarg de més de 10 anys, i també des del Secretariat Interdiocesà de Joventut de Catalunya i Balears. Va col·laborar i participà en diverses entitats (Moviment de Centres d’Esplai Cristians, Escola de l’Esplai, Cursets de Cristiandat, Moviment Cristià de Joves, Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes...), va col·laborar amb Radio Estel i va ser membre del Concili Provincial Tarraconense de 1995.

L’Arquebisbat de Barcelona, el 2009, va obrir una causa de beatificació per a la Rosa, que va seguint el seu curs.

Barcelona, 18 de desembre de 2018

Si voleu rebre informació faciliteu-nos les vostres dades a Associació Rosa Deulofeu: amicsrosa@gmail.com

Ajudeu-nos a difondre el missatge de fe i vida de Rosa Deulofeu. Feu les vostres aportacions econòmiques al compte:
ES44 2100 3006 9321 0729 4864