En bancarrota

Ni la convocatòria electoral ha aconseguit amagar per més temps els desastrosos comptes de la Generalitat. Ara s’ha anunciat una operació si no desesperada sí prou explícita de la gravetat de les dificultats de finançament: l’emissió de bons per captar estalvi privat ja que tota la resta d’aixetes estan clausurades. 

Alhora un mitjà ha revelat un acord del govern de la Generalitat del dimarts cinc d'octubre, pel qual es bloquegen pagaments sanitaris i de serveis socials. Venen temps ben difícils. Fins i tot l’optimista i oportunista Zapatero, ja parlava que no es veurien signes de recuperació fins al 2012. Tant de bo per una vegada l’encertés per que tots els altres pronòstics son pitjors. 

Qui se’n recorda del fabulós nou finançament o de la prioritat a les polítiques socials. Que vell sona tot això i només fa quatre dies que el govern se’n vantava!

Ja ens podem anar preparant.

La morositat del Departament de Treball enfonsa els petits

Des d’aquest blog he anat cridant l’atenció sobre el maltracta institucional que el Departament de Treball ha tingut amb el petit col·lectiu de les llars que gaudien de la condició de llars laborals i rebien un ajut vehiculat en els darrer anys per aquest departament de la Generalitat.

Primer volien tancar la línia d’ajuts, de sobte i retroactivament, anunciat el setembre del 2009 que aquell anys ja no es donaria l’ajut quan les famílies, des de gener de 2009, estaven pagant unes quotes ajustades a l’existència dels ajuts. Després, en un pacte inextremis amb l’oposició en el moment d’aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2010, van dir que abans de l’extinció definitiva de l’ajut el mantindrien per al 2009 i, donat que el curs ja estava iniciat, per al període corresponent a 2010 del curs escolar (això era fins a 31 d’agost de 2010). Les llars han anat fent papers, però els diners no arriben.

Mentrestant, aquell petit col·lectiu de llars ja és una mica més petit. Algú ja no ha pogut començar aquest curs ofegat pels deutes. No sé si en el balanç de gestió del que tant orgullós es mostrava el president Montilla també s’esmentaven les llars tancades o els deutes que van deixant.

I és que, més enllà de la iniciativa política, a l’hora de la gestió, hi ha departaments que han excel·lit!

Fabricant “ni-nis” per incompetència de l'administració

Aviat entrarem ja a mitjans d’octubre i, malgrat sembli extrany, el curs escolar no ha començat per a tothom.

Un sector d’alumnes especialment vulnerables del sistema, aquells que acaben l’ESO sense el graduat corresponent, com a darrera oportunitat de continuar estudiant, poden cursar els anomenats Programes de qualificació professional inicial (els PQPIS), que van substituir els programes de garantia social. Sovint es tracte d’alumnes que acumulen un cert rebuig a la institució escolar clàssica i tenen historial d’absentisme. Per a un bon nombre d’aquests alumnes, que volen iniciar un PQPI, el curs escolar 2010-2011 no ha començat hores d’ara, i no se sap quan podrà començar.

El motiu és una densa teranyina burocràtica i una mala gestió que quasi cada any comporta el mateix problema. A l’escola pública els PQPIS s’imparteixen com un curs ordinari més a càrrec del professorat del centre i a càrrec del pressupost del Departament d’Educació. Aquests varen començar el setembre. Els centres concertats i altres centres d’iniciativa social o municipal no poden programar lliurament els PQPI, ni en funció de la demanda, sinó que estan subjectes a un autorització prèvia del Departament d’Educació. Obtinguda aquesta no n’hi ha prou encara. Per aquesta tipologia de centres, el finançament d’aquests programes depèn del Departament de Treball i aquest encara no ha tingut temps de fer les concessions que permeten iniciar el curs. I això que part dels fons provenen del fons social europeu i estan clarament consignats i pressupostats. Què passarà quan al 2013 ja no arribin aquests fons?

No hi fa res que una llei orgànica (la LOE) declari els PQPI concertables o que la flamant llei d’educació de Catalunya n’hagués establert els seu caràcter gratuït i universal. A Catalunya no n’hi ha cap de concertat. Tot segueix com abans de la LEC (2009) i de la LOE (2006).

Per als centres que resten a l’espera d’iniciar aquests programes la distorsió és molt gran, el professorat està en una situació extrema de precarització laboral, però el problema principal és per als nois i noies que esperen. Segueixen de vacances des del passat mes de juny, unes vacances a prop de complir quatre mesos o, més aviat, és que han iniciat la seva carrera de ni-ni (ni estudiar, ni treballar). Els centres, que coneixen la realitat d'aquests nois i noies i tenen l’experiència de cada any, asseguren que alguns ja es perdran pel camí i ja no iniciaran cap PQPI: Ninis produïts directament pel nostre Departament de Treball i la seva burocràcia.

Deslocalitzar les classes de matemàtiques

A través de World2digits ens arriba aquesta noticia de la premsa britànica:

Una escola del Regne Unit ha estat la primera a externalitzar un servei d'ensenyament de matemàtiques ofert des de la Índia. Així, uns 100 professors de Panjab donaran lliçons a joves britànics de 11 anys que necessiten reforçar els seus coneixements en matemàtiques.

Els alumnes interactuen amb el seu professor a través de la web, duent cadascun els seus auriculars, per a fer la sessió més particular. Els professors contractats són graduats en matemàtiques amb experiència en l'ensenyament d'aquesta matèria. A més han rebut una particular informació sobre el currículum de matemàtiques britànic a fi de poder adaptar-se amb facilitat a l'alumne.

Ni estudiar ni treballar en un país que es va creure ric

Ha començat el curs escolar a Catalunya amb una xifra rècord d’estudiants. Ni tant per raons demogràfiques sinó per l’increment d’alumnat en nivells postobligatoris. Una dada directament relacionada amb la crisi i l’atur. El mercat de treball ja no té efecte crida per als més joves.

Però al costat d’aquesta dada no podem oblidar la que a l’estiu va fer pública la UGT: els 154.000 joves catalans –gairebé un de cada quatre, entre els 16 i els 24 anys- que el 2009 ni estudiaven ni treballaven –molts del quals ni tant sols cercaven feina-. Segons aquest sindicat, aquest nombre s’havia incrementat en un 31% respecte les dades de 2008 i havia més que duplicat la xifra del 2004, que era la data del primer informe sobre aquesta realitat ja batejada com la dels ni-ni.

Aquesta realitat ha vingut reiterada en l’informe sobre l’educació que l’OCDE ha fet públic fa pocs dies. Espanya és el segon país de la Unió Europea amb un percentatge més elevat de joves que ni estudien ni treballen: un 19,4% dels joves entre 20 i 24 anys, segons les dades d’aquest organisme.

Això es produeix a més sobre una població que encara té nivells de qualificació força per dessota dels estàndards europeus. Més enllà de problemes escolars o crisis generacionals, aquesta situació, objectivament dolenta i preocupant, revela una disfunció i un desequilibri greu del nostre model econòmic i productiu.

Hem deixat de ser una economia intensiva en ma d’obra poc qualificada, pròpia de països menys desenvolupats. Ens hem cregut rics i, entre tots, hem foragitat la indústria de mà d’obra barata. Rebutgem ser mileuristas, però ni ha eclosionat del tot una nova economia més centrada en el coneixement, ni tenim la població formada per impulsar-la. Estem restant en terra de ningú, on no hi ha oportunitats per a les persones poc qualificades (sort que encara ens resta el turisme) i n’hi ha encara poques per a les que ho estan més. Així s’està produint també l’efecte migratori dels joves més ben preparats.

I tot això després de l’esclat de la bombolla immobiliària que ha ens ha fet passar, de cop i sense solució de continuïtat, de ser l’estat europeu amb més recepció d’immigrants a un dels de major atur. Tot un contrasentit molt difícil de metabolitzar per aquesta societat. No hi ha receptes fàcils per a la qüestió dels ni-ni. El sistema educatiu poc hi pot fer, però, a més, no sembla disposar ni dels recursos ni de la flexibilitat necessària per intervenir-hi més enllà d’assumir una major demanda, que aquesta sí és la única bona notícia de tot plegat.

El pitjor discurs presidencial de la Diada que recordo

Tres perles:

• Estem sortint de la crisi. 
• La sentència no ha invalidat l’Estatut ni de bon tros.
• El pronunciament del Tribunal Constitucional ha malmès el sentiment d’afecte de molts milers de catalans en relació amb Espanya i les seves institucions. S’ha generat una situació gens positiva que ens hem d’esforçar, tots plegats, per superar.

El país dels debats banals... i hipòcrites!

Pensava que la profunds crisi multifactorial i multidimensional que estem vivint i el patiment real i tangible que està produint podria aportar un cert pudor i sobrietat a la vida pública (necessitat obliga!) i frenar el triomf de la banalitat en el debat social, polític i cultural. Però sembla que ni això ens donarà de si aquesta crisi.

Seguim pel mateixa camí. El darrer exemple ens el dona la coincidència de les eleccions amb un partit de futbol. Tant absurd és generar un debat sobre fer eleccions el dia d’un Barça-Madrid (més enllà de la qüestió de la seguretat, que aquesta si que es un qüestió substantiva), com esquinçar-se els vestits per unes anotacions un xic gruixudes del professor i eurodiputat Ramon Tremosa fetes en el seu blog i a partir precisament d’aquesta qüestió electoral-futbolística.

M’ha sorprès que entre els que més han alçat la veu contra Tremosa, polítics de signe contrari a banda, constin força periodistes, directors de mitjans inclosos. Els mateixos que, d’altra banda, han amplificat les paraules de Tremosa portant-les del blog particular als mitjans de comunicació que dirigeixen o a les tribunes que ocupen, atorgant-li generosos titulars i espais i donant corda i corda al suposat debat.

Clar que Tremosa ha comès una imprudència molt més greu que esmentar al president de la Generalitat. En una de les seves primeres reaccions, en veure la volada que tenien les seves paraules, va esbossar el que podria considerar-se una critica a alguns periodistes en concret i ben identificats. I... ai las! Encara hi ha una espècie que té la pell més fina que la dels polítics i aquesta és la d’alguns periodistes (o potser cal referir-nos-hi com a comunicadors?). Aquests si que no perdonen!

Canviar-ho tot, perquè res canviï

Mai com en aquest inici del curs escolar he vist realitzada amb tanta perfecció aquesta màxima del literari príncep de Lampedusa o la del, més nostrat, capità enciam: els petits canvis son poderosos.

Que el gran debat educatiu, que ha acaparat pàgines i pàgines del cada cop més escàs paper de diari o minuts i minuts de ràdio i televisió, hagi estat passar cinc dies no lectius del setembre al segon trimestre, encara em té sorprès. No sé que ha estat pitjor, si sentir les apocalíptiques dificultats que els pares tindran per ocupar els nens una setmana de març a diferència d’una setmana de setembre o la veu dels experts que asseguren que aquest canvi obrarà prodigis en el rendiment escolar dels alumnes.

Els únics vestigis de vida intel·ligents en aquests dies d’intens debat mediàtic el vaig sentir ahir al vespre quan un tertulià radiofònic va dir que si el Conseller havia llençat aquest canvi com a cortina de fum per tapar els problemes reals de l’ensenyament a Catalunya, era un geni de la tàctica política i havia assolit un èxit absolut. No vull judicar les intencions del Conseller, li suposo les millors, però efectivament el calendari escolar ha estat una espessa cortina de fum ben general tot i que algun mitjà ha destacat per l’entusiasme en inflar el globus.

No gaire més enllà ha anat el debat sobre un altre canvi, i aquest si que pot ser de major calat, que és el del ordinadors a les aules. Una mesura de fons positiva tot i que precipitada en la posta en marxa i que requereix un debat més ampli, serè i constructiu si no volem que esdevingui merament un canvi en el paisatge de les aules. Els ordinadors haurien de propiciar altres maneres de fer, però això ja és molt més complex que fer arribar les màquines o, encara que sembli mentida, que les connexions a internet funcionin. Aquest debat resta pendent. Estem massa enlluernats desembolicant ordinadors.

De la joia pel retorn a la reflexió sobre el futur

Algunes declaracions dels dirigents de Barcelona Acció Solidària amb motiu del retorn de dos dels seus membres després d’un llarg segrest, ben amplificades per l’ampli ressò mediàtic de la noticia del seu alliberament, deixen un cert regust de preocupació.
La natural i positiva empatia amb els que han patit la dura experiència del segrest no ens pot fer perdre la realitat de vista. La caravana solidària és, i es pot dir sense embuts de cap mena, un mal model de cooperació. De fet ni de cooperació en ple sentit es pot parlar en aquest cas. Els que acompanyen aquestes caravanes ho poden fer amb la millor intenció i amb tot el bon cor que es vulgui però, si tenim en compte els efectes de la seva acció, tenen més de turistes que no pas de cooperants.

No es tracta d’aigualir la festa a ningú. L’alegria pel seu rescat, que comparteixo com no pot ser d’altra manera, no ens ha de portar a canonitzar ningú ni, sobretot, hauria de popularitzar o estimular una forma d’actuar que no és pas exemplar.

Un cop celebrat el retorn, l’entitat hauria de revisar a fons els seus mètodes d’actuació. Homenatjar els segrestats no pot fer-se repetint els errors de concepte i de pràctica, sinó fent avançar l’entitat per nous camins. I més tractant-se d’una entitat que s’aparta molt del cànons més habituals de les entitats dedicades a la cooperació internacional.

Catalunya, una democràcia segrestada

Sembla que el 24 d’octubre ens tornaran a cridar a votar. Periòdicament votem, si, però la democràcia catalana està segrestada pels partits polítics. Cap de les promeses fetes en aquesta direcció (llei electoral, finançament dels partits...) s’ha acomplert, ni hi ha cap signe de que els partits parlamentaris vulguin encarar aquestes qüestions més enllà de les mútues crítiques carregades d’hipocresia i cinisme.

Ep! Els partits polítics són necessaris i gairebé consubstancials a una democràcia, però això no treu que hi hagi sistemes com el català on aquests han portat a la hipertròfia del sistema. Vull destacar tres dèficits greus de l’actual sistema.