Es altamente improbable que la LOGSE haya tenido efectos sistemáticos de ningún tipo sobre el aprendizaje de los alumnos.
Aquesta frase no es cap afirmació enginyosa deixada anar gratuïtament per algun tertulià del que parlen de tot i de qualsevol cosa. És tracte d’una documentada conclusió després d’una exhaustiva revisió i anàlisi de totes les dades d’avaluacions i resultats educatius disponibles, feta pel prestigiós catedràtic de sociologia Julio Carabaña.
Els integristes de la LOGSE i els demonitzadors de la Reforma que aquesta llei va suposar i tots els que van polititzar i polaritzar el debat poden estar d’enhorabona. La seva intransigència, la ceguesa ideològica i el seu oportunisme han consumit durant més de dos dècades les energies de bona part del sector i l’han immunitzat contra les reformes educatives.
I, després de tot (picabaralles i enfrontaments, rius de tinta, il·lusions i decepcions), la LOGSE ni ha estat cap panacea ni és la mare de tots els mals educatius. La conclusió que hauríem d’acabar assumint tots plegats és que les “Reformes” educatives, així en majúscules i des de dalt, serveixen de ben poc. Allò que fa avançar l’educació és la millora contínua que s’opera en els centres i en les aules.
Aquestes interessants conclusions es troben en el número 119 de la revista Papeles de economia española, monogràficament dedicat a La Educación en España. La publicació recull una bona colla d’estudis i articles força interessants: el d’Inger Enkvist sobre la influència de la nova pedagogia a Suècia, el de Mariano Fernández Enguita sobre la visió apocalíptica de l’ensenyament per part del professorat (Todo va mal, pero irá a peor) i d’altres.
Si ens vaga potser hi tornarem. Les aportacions s’ho valen.
Aquesta frase no es cap afirmació enginyosa deixada anar gratuïtament per algun tertulià del que parlen de tot i de qualsevol cosa. És tracte d’una documentada conclusió després d’una exhaustiva revisió i anàlisi de totes les dades d’avaluacions i resultats educatius disponibles, feta pel prestigiós catedràtic de sociologia Julio Carabaña.
Els integristes de la LOGSE i els demonitzadors de la Reforma que aquesta llei va suposar i tots els que van polititzar i polaritzar el debat poden estar d’enhorabona. La seva intransigència, la ceguesa ideològica i el seu oportunisme han consumit durant més de dos dècades les energies de bona part del sector i l’han immunitzat contra les reformes educatives.
I, després de tot (picabaralles i enfrontaments, rius de tinta, il·lusions i decepcions), la LOGSE ni ha estat cap panacea ni és la mare de tots els mals educatius. La conclusió que hauríem d’acabar assumint tots plegats és que les “Reformes” educatives, així en majúscules i des de dalt, serveixen de ben poc. Allò que fa avançar l’educació és la millora contínua que s’opera en els centres i en les aules.
Aquestes interessants conclusions es troben en el número 119 de la revista Papeles de economia española, monogràficament dedicat a La Educación en España. La publicació recull una bona colla d’estudis i articles força interessants: el d’Inger Enkvist sobre la influència de la nova pedagogia a Suècia, el de Mariano Fernández Enguita sobre la visió apocalíptica de l’ensenyament per part del professorat (Todo va mal, pero irá a peor) i d’altres.
Si ens vaga potser hi tornarem. Les aportacions s’ho valen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada