El CCCB ha organitzat l'exposició Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer. Tal com la presenten en el catàleg, obra del mandarí i vitalici director del centre, és una lectura generacional de la figura del delinqüent juvenil dels anys vuitanta: la seva mitificació cinematogràfica, l´estudi dels personatges i territoris associats –Barcelona, Madrid, Bilbao-, l´estètica i els clixés i la reflexió sobre les condicions polítiques i socioeconòmiques de l´Espanya desarrollista del moment.
La meva primera reacció va ser de perplexitat: per què? Calia aquesta exposició? (Cada dia, per anar a treballar, passo per davant del CCCB i més d’una vegada m’he preguntat si realment a Barcelona ens fa falta un organisme municipal d’aquesta índole, prototipus i paradigma de la governamentalització de la cultura. La meva conclusió cada cop està més consolidada, però això és tema per una altre dia).
Tornant als quinquis, que deu ser una indiscutible prioritat cultural, em preocupa l’ambigüitat d’aquesta mena d’operacions i els seus missatges explícits o implícits. Es tracte només d’un retrat costumista o que hi ha darrera d’una operació d’aquesta mena? He comprovat que la mosca al nas, no hem va pujar tant sol a mi. Per la xarxa vaig poder llegir la mala baba de Jordi Homs: Un exemple: avui tota la premsa dels país (la sotmesa i la no tant) va plena de l'exposició que fan a Can Mamoneda (CCCB) sobre els Quinquis dels '80. Vaquilla, Torete i tuti quanti que tiraven de navalla, Seat 1430 i punxades de cavall en vena. La definitiva mitificació del lumpen xarnego, dels fills esgarriats que l'emigració espanyola anafabeta i cateta ens va vomitar al damunt. És una exposició dirigida a modificar el records dels més grans de 40 anys, i a mentir descaradament als menors d'aquesta edat.
I no està de més l’advertència de J J Navarro Arisa a l’Avui: El procés d'estetització que ha experimentat l'estereotip del quinqui ajuda a entendre la seva elevació museística, però val la pena recordar que aquells joves de suburbis deprimits i delmats per l'heroïna i la sida no tenien res d'encisador.
També avui, al Singular digital és parla de quinquis tot i que no s’esmenta l’exposició: Mare, no vull ser "quinqui".
La meva primera reacció va ser de perplexitat: per què? Calia aquesta exposició? (Cada dia, per anar a treballar, passo per davant del CCCB i més d’una vegada m’he preguntat si realment a Barcelona ens fa falta un organisme municipal d’aquesta índole, prototipus i paradigma de la governamentalització de la cultura. La meva conclusió cada cop està més consolidada, però això és tema per una altre dia).
Tornant als quinquis, que deu ser una indiscutible prioritat cultural, em preocupa l’ambigüitat d’aquesta mena d’operacions i els seus missatges explícits o implícits. Es tracte només d’un retrat costumista o que hi ha darrera d’una operació d’aquesta mena? He comprovat que la mosca al nas, no hem va pujar tant sol a mi. Per la xarxa vaig poder llegir la mala baba de Jordi Homs: Un exemple: avui tota la premsa dels país (la sotmesa i la no tant) va plena de l'exposició que fan a Can Mamoneda (CCCB) sobre els Quinquis dels '80. Vaquilla, Torete i tuti quanti que tiraven de navalla, Seat 1430 i punxades de cavall en vena. La definitiva mitificació del lumpen xarnego, dels fills esgarriats que l'emigració espanyola anafabeta i cateta ens va vomitar al damunt. És una exposició dirigida a modificar el records dels més grans de 40 anys, i a mentir descaradament als menors d'aquesta edat.
I no està de més l’advertència de J J Navarro Arisa a l’Avui: El procés d'estetització que ha experimentat l'estereotip del quinqui ajuda a entendre la seva elevació museística, però val la pena recordar que aquells joves de suburbis deprimits i delmats per l'heroïna i la sida no tenien res d'encisador.
També avui, al Singular digital és parla de quinquis tot i que no s’esmenta l’exposició: Mare, no vull ser "quinqui".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada