Divendres parlàvem de Vicenç Ferrer i de la seva ONG i avui d’una entitat de suport a una ONG hondurenya. Sobre la tasca d’aquesta mena d’entitats també hi ha llums i ombres (en parlo, de tant en tant, en una publicació digital), també tòpics i malentesos.
Em va semblar molt interessant la matisació que Xavier Roig, amb la seva contundència habitual, feia de la figura de Vicenç Ferrer, divendres passat a l’AVUI: El senyor Ferrer fou un emprenedor. Ell i la seva muller (en aquest afer la senyora Anne Ferrer és tan important com el seu marit) van crear una empresa que dóna beneficis -uns beneficis que es dediquen a ajudar els més pobres d'Anantapur-. No estem davant d'una ONG d'estètica catalana: és a dir, grupet de gent subvencionat, que algú suposa benintencionat, de solidaritat universal i sovint profundament ineficaç. La Fundació Vicente Ferrer és una altra cosa. És una organització que el matrimoni Ferrer i els seus empleats han convertit en una eficaç maquinària. Jo sé que, si es tracta d'ajudar determinades persones molt allunyades del meu país, els meus diners no tenen un destí millor.
Hondures també necessita aquesta eficàcia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada