diumenge, 5 d’abril de 2009

Un conte moral

Fa uns dies vaig haver d’anar a Sant Cugat. No era la meva ruta habitual. Vaig agafar el tren a l’estació de Provença. Venia del metro i feia correspondència amb els FGC. Era primera hora del matí i circulava una riuada de gent que et portava a poc que et distraguessis. Sabia que per a viatjar a Sant Cugat, per qüestió de les zones tarifàries del transport, no em servia el bitllet T10 d’una zona amb el que viatjo habitualment, però em vaig trobar davant les barreres canceladores envoltat de gent apressada i no vaig veure les màquines expenedores a l’estació dels FGC, ni vaig tenir esma de posar-me contracorrent. Vaig tirar endavant obrint-me pas amb la T10 i em vaig trobar a l’atapeïda i estressant andana de Provença. Vaig pujar al tren i cap a Sant Cugat.

Durant el trajecte, em semblava recordar que a l’estació de Sant Cugat et feien validar de nou el bitllet per poder sortir. Em vaig adonar que potser tindria problemes en viatjar amb un bitllet insuficient (d’una sola zona), però no em vaig voler amoïnar pensant que ja canviaria de bitllet o pagaria la diferència en arribar a Sant Cugat.

En arribar a la destinació, la porta del tren se'm va obrir davant mateix d’una maquina expenedora de bitllets per “sortir de l’estació”, com deia el rètol de la màquina, que hi havia allà a l'andana. Vaig pensar que el meu problema devia ser habitual si ja tenien màquines preparades. Abans d’accedir-hi, hi havia altres persones davant la màquina parlant amb una empleada de la companyia. Em vaig adonar de seguida de què anava la cosa. Aquella màquina no servia per fer-te pagar els 2 euros i escaig que costava el viatge Barcelona – Sant Cugat, sinó que tenia per missió castigar-te a pagar 20 euros, que era l’import mínim del bitllet que expedia (un bitllet la finalitat del qual era només sortir de l’estació: de l’andana al carrer, curt trajecte!). Perquè després es parli de segrestos express... als FGC ja els fan amb una màquina!

Mentre m’adonava plenament del que passava, veia les persones de davant desemborsant bitllets de 20 euros tot fent explicacions sobre el desconeixement dels sistema de zones de transport o l’ús totalment ocasional d’aquell mitjà de transport la qual cosa els comportava un desconeixement de les normes. La indignació, i fins i tot una certa ràbia, s’anava apoderant de mi. Jo mateix em sorprenia de la meva reació. Era d’hora del matí –que és quan tinc els bioritmes més baixos- i el temps no em sobrava pas, però cada cop tenia més ferma la determinació de no pagar 20 euros per sortir de l’estació de Sant Cugat. Era una reacció exagerada i potser poc esperable de mi, però així va ser.

Quan em va arribar el torn davant la màquina i l'empleada dels FGC que s’hi mantenia al costat, li vaig explicar el meu cas –a la persona, no a la màquina- i li vaig dir que estava disposat a pagar la diferència corresponent o, fins i tot, el bitllet sencer, però no pas l’abusiva quantitat de 20 euros. Al capdavall jo no havia viatjat sense bitllet, ni m’havia saltat cap control. Em va respondre que no podia ser amb raonaments sobre “normes de la companyia” o sobre “l’antiguitat del sistema de zones en les tarifes de transport que jo ja hauria de coneixer”. Li vaig respondre que volia sortir de l’estació i que estava en el meu dret. Ella insistia que no era possible.

Em vaig allunyar una mica i vaig recórrer l’andana cercant algun pas franquejable. Si no m’obrien cap barrera n’hauria de saltar alguna. Seria la primera vegada a la vida, però n’estava ben resolt. Val a dir que l’estació està més protegida que la major part d’entrades al metro de Barcelona, tant reiteradament burlades per molta gent i als nassos de tothom. Estava decidit a saltar tot i la pluja i la meva indumentària poc antisistema –vestit fosc, corbata, cartera...-, però se’m feia difícil. L’estació de Sant Cugat és una bona garjola.

Per no trencar-me res –un ja té una edat-, finalment vaig deixar córrer l’opció de saltar. Sense saber que fer, em vaig palplantar en una de les barreres tancades, bloquejant el pas. La barrera emetia un xiulet tènue indicant un mal funcionament. Devia activar un sensor de la màquina. Vaig poder veure una altra màquina de les de pagament automàtic del rescat, amb un altra empleat i altres persones alliberant-se del segrest al mòdic preu de 20 euros. Algunes de les víctimes, pels comentaris que feien, semblava que anaven al mateix lloc que jo. No me feia cap goig fer un escàndol, pero allà m'estava mentre pensava en la de persones que, gairebé cada cop que hi passo, veig entrar sense bitllet –per exemple- a l’estació de metro de la Pça. Catalunya.

L'empleada dels ferrocarrils amb qui havia parlat abans m’observava a distància. Va passar una estona breu. Finalment se’m va atansar i, dient alguna cosa així com “no lo haga más”, em va obrir la barrera. Vaig quedar tant parat que no recordo si li vaig dir gràcies o alguna altra cosa.

Vaig sortir de l’estació. No pas triomfant, sinó irritat i molt disgustat. La lliçó era massa desmoralitzadora!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada