dimecres, 8 d’abril de 2009

Compromís total amb el finançament de Catalunya

El finançament autonòmic repte del sector

El tercer sector té, com és natural, uns interessos específics i propis però això no treu que és pugui retraure d’altres qüestions de caire més global. Precisament els seus valors d’arrelament social i compromís cívic l’han d’empènyer a la implicació en afers socials més enllà del seu estricte camp d’actuació.

Aquesta afirmació ve a to en parlar d’un tema que està sacsejant tots els àmbits de la política catalana i tot el món social i econòmic de Catalunya: el finançament autonòmic. I encara es poca la reacció tenint en compte la importància del tema i la magnitud del greuge. En relació al finançament autonòmic, el deure del tercer sector no es tant sols de corresponsabilitat en una qüestió de gran incidència col·lectiva sinó que toca el moll de l’os d’un dels seus reptes centrals, que és el del seu propi finançament.

Més enllà dels criteris polítics respecte a la relació Catalunya-Espanya, la major part de les entitats del tercer sector són entitats que tenen el seu marc de decisió a Catalunya i el seu àmbit d’actuació es circumscriu preferentment a Catalunya o a entitats territorials menors. Per tant, el seu finançament, sigui privat o sigui públic, s’ha de resoldre fonamentalment a Catalunya. No cal recordar els ensurts que ha patit recentment el sector quan ha de mirar massa a Madrid per assegurar-se els recursos necessaris.

La crisi evidencia la urgència d’un nou finançament per a la Generalitat

Algú pot pensar que la situació de crisi fa justificables els retards i les dificultats, però no ens enganyem. D’entrada no podem oblidar que els principals responsables del retard en la resolució d’aquest greuja sagnant per Catalunya, fa quatre dies i quan ja s’havien superat els terminis legals per a un nou acord de finançament, encara estaven negant la mateixa realitat de la crisi (amb la conseqüent estupefacció internacional).

Precisament és la crisi la que ajuda a posar en relleu la magnitud de l’espoli fiscal de Catalunya i les seves devastadores conseqüències. Els diversos indicadors estan fent saltar totes les alarmes. Un sol exemple: les dades de creixement econòmic dels darrers 12 mesos per comunitats autònomes, situen Catalunya a la tercera posició per la cua i per sota de la mitjana espanyola.

Un sector en risc

Des d’aquesta plataforma ja ens hem lamentat sovint de l’excessiva dependència del finançament públic que pateix el tercer sector i la precarietat dels marcs que regulen aquesta qüestió, però precisament en moments de crisi, quant el sector privat cerca el suport del sector públic, no és precisament el millor moment per retallar o abandonar el suport públic al tercer sector. A Catalunya un suport suficient i sostingut no serà possible sense la millora del fiançament de la Generalitat.

Sembla que hi ha motius suficients per que el tercer sector assumeixi de manera plena i urgent la reivindicació per un millor finançament de la Generalitat junt a molts altres sectors civils i polítics del país. La qüestió mereix el primer lloc a l’agenda i, si cal, passar al davant del sector polític en una reivindicació en la que una part del tercer sector s’està jugant la supervivència. La societat ja passarà comptes amb els seus polítics, però no podem esperar que ell ho solucionin tot.

Exigents amb l’administració: que sigui exemplar i no motiu d’escàndol!

Evidentment fer nostre, i si cal encapçalar, la reivindicació pel finançament de Catalunya no vol dir admetre que les administracions converteixin aquest tema amb la coartada per no fer el que han de fer.

I el que en aquestes circumstàncies –de crisis global i d’ofec econòmic de Catalunya-, no podem permetre de cap de les maneres és que l’administració segueixi dilapidant alegrament els pocs recursos dels que disposa. Necessitem una sobrietat total en l’administració dels diners públics. No podem admetre despeses inútils, o fins i tot ridícules, per petites que siguin. És qüestió de pedagogia i també de carregar-se de raó davant la negociació.

Entre aquestes despeses malbaratades, fan un mal especial per la seva visibilitat les despeses publicitàries. No em puc estar de citar com exemple d’aquest dies l’Ajuntament de Barcelona, que darrerament excel·leix en aquesta pràctica publicitària. Tant és així que el mateix Consell de l’Audiovisual de Catalunya ha tingut que parar-los-hi els peus.

Però no es tracte només dels anuncis televisius laudatoris de la gran tasca de l’ajuntament del cap i casal. També els encartats o pàgines especials en determinats diaris –sempre els mateixos-. També les revistetes que envien a casa dels soferts contribuents. I a vegades la revista no arriba sola...

És una necessitat de primer ordre que els ciutadans de Barcelona rebin a les seves bústies una bosseta de llavors amb la foto de la Sra. Imma Mayol impresa al darrera, amb motiu de la primavera? Us assegura que, en veure-la, la sang se m’alterava... i no era pas per la primavera!

(Article per a Xarxanet. 30.3.09)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada