divendres, 30 de setembre de 2011

Crisi i escola concertada: on som?

Això que, per abreujar, anomenem crisi i que, si més no, és un conjunt de crisis, ens ha arribat de manera tan sobtada i té tal fondària, que ens ha deixat en bona mesura descol·locats. Som com actors d’una obra que de cop es troben amb un escenari canviat del tot i el guió de la quals ja no té cap sentit ni coherència.

Aquest sentiment de desconcert i de sentir-se extraviats en un context del qual hem perdut les referències és força general i és viscut amb especial intensitat en el món educatiu pels requeriments i les altes expectatives que la societat hi projecte. I encara podem afegir que es viu de manera més sagnant en el sector de l’escola concertada. Si fa temps que el model dels concerts educatius es troba en un atzucac, la crisi n’ha agreujat totes les contradiccions i n’ha rebentat totes les costures. L’escola concertada, en els entorns populars, és a tocar del col·lapse i només se sosté per un esforç difícil de mantenir ja, fins i tot, en el curt termini. Tot el conjunt de l’escola concertada necessita resituar-se, però costarà -i potser no podrà fer-ho- si el marc jurídic i social no canvia també. La crisi que estem vivint és tan fonda i tan sobtada, que encara ens troba amb el pas canviat.

Ara que fa tres anys de l’inici de la crisi hipotecària als Estats Units, podem veure com vivíem en un núvol del qual, de cop i volta, hem caigut i hem anat a parar a un autèntic malson.

Caiguts del núvol...

Quan al setembre de 2008 cau el primer banc americà enmig de l’estupor generalitzat, a l’Estat espanyol vivíem els primers mesos de la 2a legislatura de Zapatero, se’ns retornaven 400 euros que semblava que a l’estat ja no li feien falta i es repartien els famosos xecs Zapatero. Els més de 2000 euros per fill van arribar a tenir l’honor de portada d’alguna revista d’humor. En el traspàs del 2008 al 2009, sentíem aquest president de govern dir allò que el sistema financer espanyol era dels millors i més fiables del món.

El 2009 va ser una any ambivalent per a l’educació a Catalunya. Va ser l’any de l’aprovació de la LEC, que anava acompanyada d’una memòria econòmica que anunciava importants increments de la despesa pública per a l’educació. Per al sector concertat, superat el desencís del Pacte Nacional per a l’Educació -que va incomplir totes les principals promeses fetes envers aquest sector-, la LEC semblava que podia superar la postergació històrica en què es trobava el sector. Un motiu d’esperança, doncs. A més, era l’any de l’acord del nou finançament per Catalunya en aplicació del nou Estatut.

Però dèiem que va ser un any ambivalent. El nou finançament, tot i que el govern el va vendre com a magnífic, de seguida va plantejar dubtes sobre la seva bondat. D’altra banda, a algunes escoles concertades la crisi ja es feia notar: endarreriments en el pagament de quotes per part d’algunes famílies, disminució de la demanda d’alguns serveis... Un fenomen que, des d’aleshores, no ha parat de créixer. A finals del 2009, en conèixer els pressupostos d’Educació per a l’any següent, ja vàrem tenir el desencís. Ni la memòria econòmica de la LEC, ni els efectes positius del nou model de finançament es van veure per enlloc.

I de sobte... el malson!

És ja en el 2010 que, si algú encara restava en el núvol, comença el desvetllament, sense previ avís. El mes de maig, el president Zapatero, que fins a aleshores havia estat negant la crisi i tapant-la amb eufemismes de tota mena, anuncia les famoses primeres i importants retallades, entre les quals el 5% de mitjana del salari dels funcionaris, mesura que al tripartit català li va faltar temps per traslladar també al professorat de l’escola concertada, mesura a la que ens vàrem oposar. Després hem sabut que Zapatero va actuar forçat per l’exterior, ja que l’alternativa era la intervenció de l’economia espanyola i un desastre econòmic sense pal·liatius.

Malgrat ser bombardejats pels missatges contradictoris que el govern espanyol anava llançant i malgrat albirar la gravetat de la situació, encara en desconeixíem l’abast. He de confessar que, fins al mes d’octubre, encara pensava que es podria corregir o mitigar la retallada. La campanya electoral de les eleccions catalanes d’aquell novembre ja va començar a donar el to del moment. CiU es veia guanyadora i va extremar la prudència en promeses que comportessin despesa econòmica. Això, enmig d’una campanya electoral, és molt simptomàtic.

La victòria de CiU i el canvi de govern a la Generalitat va anar destapant la realitat de les malmeses finances i ha coincidit amb un reguitzell de notícies econòmiques negatives, tant referides a la situació econòmica mundial com, molt específicament, a la situació espanyola i catalana. En aquesta situació, hem passat un any i, per tant, avui som més conscients de la realitat.

En el context de la greu situació econòmica mundial, que poc o molt coneixem, la Generalitat es troba amb un dèficit acumulat del 16,8 % (calculat sobre el PIB) que, a finals d’aquest any, es pot situar a prop del 20% i amb un deute acumulat el finançament del qual li pot costar uns 2.000 milions d’euros, només en interessos, el 2012. Una sagnia brutal, ja que aquesta xifra supera el pressupost complet del Departament de Benestar o suposa el 40% de tota la despesa del d’Ensenyament i només es tracta d’interessos, sense retorn de capital.

Ens convé saber on som. Ara ens podem enfadar amb les multinacionals, amb els bancs, amb els governs o amb qui vulguem, però el que cal fer, sense més dilació, és començar a situar-nos en aquest nou escenari i adaptar l’obra o canviar-la. La que estàvem representant ja no s’hi adiu. Entre tots, caldrà que redactem un nou guió.

16 comentaris:

  1. Un profund i encertat anàlisi de la situació. Preocupant tot plegat. Únicament trobo a faltar que en aquesta greu crisi ni el tripartit abans ni els convergents ara hagin decidit fer públic una important reducció dels seus sous i de la important i innecessària despesa pública. Anul·lant, JA, institucions obsoletes, que únicament eren per pagar favors de partits, tals com CONSELLS COMARCALS, DIPUTACIONS PROVINCIALS O SENAT, entre d'altres. Com a català, treballador i mestre estic desolat, molt desolat amb els nostres ben remunerats dirigents, els anteriors i els actuals.

    ResponSuprimeix
  2. 1,4 milions d'euros per doblar pel·lícules al català...
    una fortuna per eradicar les "corrides" a la Monumental... i arreu del país
    etc, etc, etc, s'havien de prendre aquestes mesures? SÍ, ara? NO! no malbaratem ni un sol euro abans d'aplicar retallades a sanitat i educació ja que aquests dos sectors són una inversió per al país.

    Eliminem el Senat, no cal, les "ambaixades" de la Generalitat, les diputacions, les mancomunitats de municipis, alguns Consorcis, ajuts a determinades activitats (cal subvencionar classes d'àrab i treure la subvenció a les extraescolars -escola pública-?)

    Seny i guardiola (no l'entrenador). I pel que fa a la concertada... imaginació però prou de pujades de quotes més o menys encobertes: marge comercial en sortides, en material, en serveis que, en teoria, no són obligatoris...

    ResponSuprimeix
  3. Canvi d'obra? No s'estarà referint, sr Armengol, a deixar d'adorar el vedell d'or. No m'ho crec, sincerament, en èpoques de vaques primes la solidaritat i el sentit de comunitat està de rebaixes.
    Entre tots? Ja ens coneixem aquesta xerrameca, la majoria de les escoles de la FECC són exemples clars de manipulació dels seus treballadors/es, i bona part dels delegats sindicals dels centres estan dedidits per les direccions.
    Parlem clar, però sobretot siguem una mica més coherents, i deixeu que els treballadors/es dels centres parlin lliurement, (per desgràcia, per fer-ho amb llibertat, cal fer-ho anònimament), aleshores podrem començar a anar tots a una.
    Mentrestant, no ens prenguin més el pel...
    + FEINA x - SOU = + DEURES x - DRETS

    ResponSuprimeix
  4. Primera prova: aconseguirà l'aportació el segell "nihil obstat" del censor de torn.

    ResponSuprimeix
  5. Per desgrÀcia, no tenim ni boli per escriure unes ratlles... Hem d'estar contents si tenim algun paper a l'obra...

    ResponSuprimeix
  6. Sr. Armengol i Escola Cristiana, si tant en desacord estaven amb la retallada del 5% que ens va fer l'administració, com és que ara vostè i l'entitat que representa han aconsellat a les direccions dels centre del secretariat que l'apliquin al pagament de centre sense baixar les quotes als pares que també pateixen la crisi ? De doble moral "cristiana" ja en comencem a estar tips. Quan temps han estat callats amb governs de CIU on econòmicament es podia fer alguna cosa. Ara és difícil aconseguir res, per això tiren pel dret i fàcil: retallar el salari als profes sense rebaixar hores de treball. I això és justicia cristiana...

    ResponSuprimeix
  7. A "la gallina concertada": l'acusació de manipulació majoritària dels treballadors té poc fonament, no? I potser és poc respectuosa amb els companys, no li sembla?

    Sr. Ramon: com deveu saber prou bé, el que hem recomanat és el compliment del conveni col·lectiu i la taula salarial corresponent que efectivament conté aquesta disminució del 5%.
    Si ha llegit l'entrada que he publicat ja entendrà el perquè de les coses, més enllà de recórrer als tòpics sobre dobles morals.
    El seu segon comentari suposo que ja no cal publicar-lo. No té massa sentit si ha vist els anteriors comentaris publicats.
    Creure'ns les nostres pròpies fantasies és una manera més de no afrontar la realitat.

    ResponSuprimeix
  8. Només recordar-li que les taules salarials vigents en el IX conveni col·lectiu no tenen una retallada del 5% i són les que es van signar entre les patronals (entre elles l'escola cristiana) i els sindicats. Aquesta reducció del 5% la va fer el departament i el 17 de juny a la plaça sant Jaume de Barcelona vé que es van manifestar en contra. En el seu escrit del 2 de juny de 2010 titlla la mesura de l'administració, i cito textualment: "socialment injusta, juridicament dubtosa i politicament incorrecta". Ara pel que és veu ja no és res de tot això, ja que se l'han fet seva. Celebro que alguns centres educatius, no pas el meu, han decidit no fer cas a les seves directrius d'aplicar la retallada per creure que era lo que vostès creiem abans i ja no creuen ara. Si això no és doble ...

    ResponSuprimeix
  9. Entre un moment i altre han passat força coses. Entre aquestes un conflicte col·lectiu i una sentència. En la cronologia dels fets i les entrades enllaçades crec que quedar clar, més que un canvi d'opinió és un canvi absolut de circumstàncies. Per tal de deixar-ho encara més clar, també des d'un punt vista jurídic, demà penjaré el detall d'allò que s'ha recomant als centres amb una àmplia exposició de motius, que escapa de l'espai d'aquesta resposta necessariament breu. En qualsevol cas, agraeixo els vostres comentaris que em resulten il·lustratius.

    ResponSuprimeix
  10. Sr. Armengol, em pot explicar com aconsegueixen que el nostre sector sigui l'excepció a l'hora de mobilitzar-se per protestar contra les retallades? Ai, no me'n recordava, sí, ens van mobilitzar les patronals un 15 de juny i es van omplir la boca de paraules que ara s'han empassat, però en aquest cas es tractava de desmobilitzar una vaga convocada per UGT i CCOO (i per USOC en general, menys a la privada (?!?!?)).
    Però ara, que han recomanat aplicar la retallada als salaris de pagament directe, és molt, molt difícil d'entendre que no hi hagi ni la més mínima reacció.
    El que sí em sembla poc respectuós amb els meus companys/es és el paternalisme laboral habitual en les seves escoles, on a l'hora d'exigir deures som comunitat, però a l'hora de respectar drets són empresa "pura i dura". Han respectat el dret a la negociació col·lectiva dels seus treballadors/treballadores, amb l'aplicació d'una retallada al marge del conveni i les taules salarials? Això sí que és faltar-nos el respecte, a la nostra dignitat que implica els nostres drets com treballadors/es. Però, em sembla que sempre han considerat que els nostres drets s'havien d'aparcar a la porta de l'escola.
    I amb tots els respectes, suposo que un delegat escollit pels treballadors/es pot representar més fidelment el que elles i elles senten i pensen, que no pas un representant de les patronals.
    A la seva disposició, per seguir confrontant dos punts de vista que amb les retallades a la vista ara mateix estan radicalment oposats.

    ResponSuprimeix
  11. "la gallineta concertada": Francament no entenc la insitència en el tema de l'elecció dels delegats que, evidentment, fan els treballadors i no pas l'empresa.
    Pel que fa a la retallada en el pagament directe no es fa al marge del conveni sinó precisament en aplicació del conveni que ens hi obliga, tal com m'estendré en explicar en una propera entrada, ja que veig que manca informació al respecte.
    Són coses d'un model (el del concert educatiu) que jo personalment (aquí no parlo en nom de l'escola cristiana, sinó a títol personal) veig una mica esgotat i sense sortida (com dic a "25 anys de la LODE: l’atzucac dels concerts educatius"). De fet, des dels acords d'analogia retributiva, no hi ha real negociació col·lectiva treballadors-empreses, sinó que s'apliquen les taules que dicten els pressupostos de la Generalitat. No és ara, sinó fa més de 10 anys. Fins ara solia ser favorable als treballadors però des del maig de 2010 ja no és així. És un problema del model i no pas la voluntat de l'empresa. Fins ara els sindicats havien defensat aferrissadament el model.

    ResponSuprimeix
  12. Ara resultarà que no sabem llegir, el que es diu dels delegats en l'anterior comentari, és que jo mateix que sóc delegat al meu centre puc parlar del que pensen i senten els meus companys (treballadors/es) ja que els represento legalment i en canvi vostè representa un punt de vista diferent, el de les patronals... I no es pot servir a dos amos a la vegada.
    Ara bé, si vol parlar de paternalisme empresarial i intromissions concretes en la representació legal dels treballadors podem començar a treure molta borra de sota les estores, sobretot si comencem a recollir testimonis de persones acomiadades en circumstàncies poc clares però que ara poden parlar amb total llibertat.
    A les escoles al més tímid símptoma de dissidència o resistència la resposta és "si no us agrada, ja sabeu per on està la porta de sortida".
    I sobre el tema de que el conveni els obliga, ja en parlarem..., però el fet és que aquest mes no hem cobrat el que diuen les taules salarials vigents.
    Molta salut per tothom...

    ResponSuprimeix
  13. Benvolguda gallineta, si les comparacions són odioses, les generalitzacions no es queden pas curtes. Si jo hagués de fer tesi sobre el sindicalisme a partir de l'experiència dels delegats sindicals a la meva antiga escola (i t'asseguro que no els va triar pas la direcció), podria arribar a conclusions molt fermes sobre l'inoperància, ineficàcia... i absoluta inutilitat dels sindicats a l'ensenyament; i m'imagino que ho trobaries injust.
    Trobo que les respostes que et dóna en Carles no són paternalistes, sinó més aviat moooolt pacients (potser amb una paciència digna de millor causa) i ben fonamentades.
    En fi, tu mateix, pots seguir enrabiat i encegat, però de vegades no va gens malament admetre que un s'ha equivocat...

    ResponSuprimeix
  14. Benvolgut/des,
    Sempre va bé després d’una crítica fer un petit examen de consciència (els exalumnes de jesuïtes, com a mínim del període del Vaticà II, estem educats així).
    1r No he generalitzat, sinó que he parlat de “majoria” i d’un comportament “habitual” referit al paternalisme. Potser sí que he emfatitzat l’ús de quantificadors particulars (“majoria”, però no “totes”; “habitual”, però no “sempre”) potser hauria estat més (o massa) mesurat dir “algunes” i “ocasional”. És molt fàcil desqualificar opinions (en cap cas dic veritats) si un intenta refutar el que l’altre no ha dit. De totes manera convido definir paternalisme per veure si s’escau a comportaments que ocasionalment però amb certa regularitat són presents en algunes (que va d’una a totes menys una) escoles concertades. I en cap cas he qualificat de paternalistes les respostes de l’autor del bloc.
    2n De les meves paraules, especialment les inicials, amb un llenguatge punyent, es podria interpretar que quan parlo de manipulació estic tractant als meus companys de “titelles”. Com a persona compromesa en la defensa dels seus interessos, res més lluny de la meva intenció, però en general no podem dir que siguin ni molt valents ni molt compromesos a l’hora d’exercir plenament els seus drets.
    És un fet sorprenent que després del que ha passat el nostre sector segueixi semblant una basa d’oli i quan un fet sembla paradoxal s’intenta explicar mitjançant hipòtesis. La meva única explicació, a partir de la experiència de la meva i altres escoles amb els delegats de les quals tinc relació habitual, per ara, és que, de forma subtil i aparentment respectuosa amb el marc legal de relacions laborals, hi ha missatges personals i col•lectius que tendeixen a convidar a fugir del compromís i afavorir l’elecció de comitès poc o gens molestos. I les dades conviden a pensar que no és ni molt menys excepcional.
    3r Suposo que la meva intenció inicial en part va ser provocar: deixar constància que la bassa d’oli a nivells no superficials no està tan tranqui-la i que sovint encara seguim confonent la pau amb la por ( a perdre la feina, a caure en desgràcia...). Però provocar en cap cas vol dir ferir i, per tant, si algú s’ha sentit ferit per les meves paraules, les meves sinceres excuses. Però si el que fa mal són els fets, no hi puc fer res. A la meva edat la ràbia no encega, convida a la reflexió, a l’acció i al compromís i aquesta confrontació de punts de vista en constitueix un exemple.
    I segueixo pensant que “De vegades la pau no és més que por..., i et tanca la boca i lliga les mans”
    Bona sort a tothom, que la necessitem.

    ResponSuprimeix
  15. Potser ha arribat el moment que tots els que volem l'educació que mereix el nostre país sapiguem crear un lobby transversal per recollir el millor de l'escola concertada i de l'escola pública per garantir efectivament el dret a una educació de qualitat per a tothom i sense discriminacions. Ni totes les escoles públiques ni totes les escoles concertades són igual, hi ha grans coses a les dues xarxes. No serà fàcil, però si no sortim d'aquesta dicotomia i no deixem de mirar-nos de reüll hi perdran l'educació i Catalunya. Si estem desunits s'imposaran els que no estimen l'educació , tant si fan veure que donen suport a l'escola concertada com si diuen que defensen l'escola pública.

    Toni Casserras

    ResponSuprimeix
  16. He rebut un comentari anònim, que per error he eliminat. Disculpeu l'errada d'eliminar-lo. No ha estat intencionada. Si el torno a rebre ja el penjaré.

    ResponSuprimeix