dilluns, 6 de juliol de 2009

Amb l’escola i amb el professorat, és l’hora de l’educació!

Si els mitjans encara tenen alguna representativitat de l’opinió pública val a dir que aquesta ha rebut l’aprovació de la Llei d’Educació de Catalunya per àmplia majoria, com una molt bona notícia. No s’ha desfermat l’eufòria, però si es denota esperança en moltes opinions i valoracions i també en comentaris editorials. Una mostra avui mateix.

De fet, l’ampli acord, més enllà del text de la llei, és el nucli de la bona noticia per a un sector educatiu bescantat darrerament per tota mena d’estudis i informes, sovint no prou ben llegits per aquesta mateixa opinió pública.

Aquesta esperança és positiva i necessària. Dins del mon educatiu es pot ser més procliu a un justificat escepticisme, però tampoc hi ha un rebuig real a la LEC. Aquests dies s’han atribuït posicionaments de la “comunitat educativa” respecte a la LEC. No signifiquen absolutament res. Senzillament perquè aquesta pretesa “comunitat educativa” única o que parla amb una sola veu no existeix ni ha existit mai. Pretendre representar-la en exclusiva és una impostura.

Hi ha malestar a l’escola, però no és la LEC. Motius diversos. Per exemple, el mateix desplegament de la LOE, la llei orgànica estatal d’educació del 2006, pel que fa al currículum, ha tingut episodis desgraciadíssims, com el de l’avaluació del batxillerat aquest mateix final de curs o els de les hores de castellà a primària que desconcertes i descoratgen al professorat. La penúria econòmica de la Generalitat també es nota ja a l’escola i això neguiteja. Però tot això no és pas la LEC.

Precisament la qüestió econòmica pot ser l’autèntica pedra d’ensopec de la LEC. Si la crisis econòmica persisteix i l’educació no esdevé efectivament la primera prioritat, les previsions de la LEC no es podran acomplir i això si que frustraria tota l’esperança ara dibuixada. El repte és gran.

L’àmplia majoria en l’aprovació de la LEC hauria de ser també una garantia d’exigència en la dotació dels recursos que la seva memòria econòmic preveu. I els brins d’esperança i de confiança que aquest final de la LEC ha suscitat haurien de revertir ver l’escola i els seus professionals. L’educació a Catalunya pot millorar però necessita suport i confiança de la societat en totes les seves dimensions, sigui política, econòmica o civil.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada