Per un voluntariat independent, popular, actiu, sobri i arrelat al país

[publicat a Xarxanet, per incentivar una reflexió que crec necessària]

La crisi està provocant no poc patiment en moltes persones i, no cal dir-ho, en entitats socials i del tercer sector. Per tant, convé no banalitzar-la, ni banalitzar els seus efectes. Però això no treu que intentem fer de la necessitat virtut i que no aprofitem les circumstàncies per revisar coses que no s’han fet prou bé o per depurar determinats vicis adquirits. És en aquest darrer sentit que goso afirmar que el context que ens dibuixa la crisi pot ser una bona ocasió per repensar el voluntariat i el model de desenvolupament del voluntariat que hem anat practicant en els darrers anys. 

En aquesta mateixa línia també afirmo que una temporada de grans estretors per a l’administració, i sense subvencions, pot tenir efectes purificadors, no per a tot el tercer sector, però sí específicament per a determinats àmbits del món associatiu i particularment del voluntariat.

És en aquest context d’austeritat general que podem retrobar les virtuts que configuren –o que un xic idealment, hem volgut que configurés– un model català del voluntariat, caracteritzat entre d'altres, per aquests trets:

1. Caràcter cívic i independent de les administracions públiques: cal oblidar aventures d’excés de tutela o de suplantació d’aquest caràcter civil i independent que algunes administracions han practicat, sovint sota el pretext del suport.
2. Popular i plural: el voluntariat només pot ser un moviment massiu si assoleix aquesta dimensió popular –interclassista en diríem abans– i, necessàriament diversa i plural (socialment, cultural, religiosa, política), però allunyat de la beneficència aristocràtica de les meses petitòries, del pijo-progressisme banal, o d’allò que ara s’anomena els antisistema. El voluntariat és constructiu per naturalesa.
3. Primacia de l’acció i el servei per sobre del discurs: el voluntariat ha de ser un moviment reflexiu i crític, però l’essència del seu "engagement" és l’acció i el servei específic en un àmbit determinat. El voluntariat va per feina, és un moviment d’esforç i treball compartit, amb metes clares i concretes i amb beneficiaris personals, socials o culturals també concrets. La relació i la col·laboració amb els moviments socials o amb altres àmbits del tercer sector no pot desdibuixar la identitat del voluntari que és l’acció altruista.
4. Austeritat i sobrietat: la primacia de l’acció també implica una sobrietat en la seva estructuració i desplegament. Allò que importa és la missió i els mitjans hi estan al seu servei. Les organitzacions de voluntariat són organitzacions lleugeres i dinàmiques, austeres en els mitjans. Els recursos s’orienten clarament a les finalitats. D’altra banda, el voluntariat necessita reconeixement, però no la falsa adulació ni que el festegin interessadament. Prou que hem assistit a actes que, en aquesta línia, han vorejat el ridícul. 
5. Arrelament al país: l’actitud voluntària neix d’un compromís amb la realitat que és manifesta en una pluralitat de causes i d’àmbits, sovint a l’entorn més immediat, però també en marcs més llunyans. Però, ni en el cas de la cooperació internacional, el voluntari no es pot confondre amb l’aventurer, o amb aquell que cerca l’exotisme que trenqui amb la seva rutina. El voluntariat no es desentén del seu país, ni de la seva realitat més propera, encara que la seva missió la desenvolupi en altres indrets. Una solidaritat extremadament selectiva o que es desentengui d’allò més proper és sospitosa.

Certament, no sé si aquest model de voluntariat ha existit mai com a tal i en plenitud, però de ben segur ha format part de l’imaginari col·lectiu de molts sobre el que volíem ser. Un imaginari potser desdibuixat en els darrers anys, però encara il·lusionant i, crec, més actual que mai.

Famèlica legió

Llegeixo a la portada d’un diari d’avui que “un milió i mig de catalans passen gana”. Ho rellegeixo perquè no m’ho crec, però efectivament diu això. Si fos així, el percentatge de famèlics seria d’un 21,5 % de la població. Més de 2 persones de cada 10!

La notícia es vincula amb el Gran Recapte d’aliments que promouen, de manera ben lloable els bancs d’aliments, que necessiten tot el nostres recolzament i també es barreja amb el recompte de persones al carrer que es va fer dimecres a la nit.

A la lletra petita es precisa una mica més i ja parla del “gairebé un milió i mig de persones que pateixen mancances alimentàries” a Catalunya. Com veiem, la xifra ja no es tant rodona (ara és un gairebé) i evidentment no és el mateix passar gana que patir mancances alimentàries. Entenc que la responsabilitat del titular deu ser només del diari, i segurament fet amb la millor intenció sensibilitzadora, però els efectes poden ser exactament els contraris als d'una major sensibilització de la població.

Em mou a parlar-ne el fet que, més enllà de l’anècdota d’avui, darrerament he vist incrementat l’abús de la hipèrbole en tractar d’aquest temes. Sembla que la crisi ho ha propiciat. Quan no són les declaracions de qui compara la situació actual amb la de la postguerra, és el darrer estudi de la darrera universitat sobre qualsevol mena de malvestats. Això per no parlar de la repugnància moral d’un gènere amb tendència gore com ho és el dels vídeo electorals, avui motiu de polèmica per una de les darreres estrenes a casa nostra.

Potser sí que algú creu que la denuncia hiperbòlica, quan no directament falsejada, ajuda a la causa que es vol denunciar, però els efectes són els contraris. Fins i tot ho saben els nens, de ben petits, si han escoltat el conte d’en Pere i el llop.

Costos humans i desafiaments morals d’una economia fracturada

Atur, amb més de quatre aturats per cada lloc vacant; nens i famílies que viuen en la pobresa; dèficit nacional insostenible i un deute cada vegada major; creixent bretxa social per la riquesa; molt lent creixement econòmic , tensions econòmiques que divideixen i polaritzen més la nostra nació i la nostra vida pública; augment de la por, la incertesa i la inseguretat; perjudici major a la gent més pobra dels llocs més pobres del planeta i un estancament econòmic que restringeix la creativitat, la iniciativa i la inversió.

Aquests són, de manera esquemàtica i sumària, els costos humans d’una economia fracturada, referits en aquest cas als Estats Units però que bé podria referir-se al nostre país ja que malauradament compartim tots aquests problemes o costos.

Aquesta descripció és extreta d’una declaració de l’episcopat nord-americà. El bisbe president del comitè de Justícia Nacional i Desenvolupament Humà, va fer pública la declaració Costos humans i desafiaments morals d’una economia fracturada, amb motiu del dia del treball (que allà celebren el setembre).

La declaració no es limita a l’anàlisi de les conseqüències i a com pal·liar-les, sinó que també n’assenyala les causes tant les econòmiques com les ètiques, tant les institucionals com també les personals.

L'economia –explicita el document- és una interacció increïblement complexa entre mercats, interessos, institucions i estructures en mans de gent que pren innombrables decisions sobre la base de diverses obligacions, expectatives, intencions i opcions. A continuació enumera aquestes falles:

• Les institucions financeres que se suposaven responsables, no ho van ser. Algunes van buscar guanys a curt termini i van ignorar les conseqüències del llarg termini.
•  Alguns individus també van prendre decisions irresponsables, deixant que el seu desig per les coses, l'avarícia i l'enveja ennuvolessin el seu criteri i la seva capacitat financera.

Les nefastes conseqüències foren que la gent va perdre ocupacions, habitatges, estalvis, fons per a la jubilació i molt més. És més, es va perdre la confiança. Encara estem pagant els tremends costos econòmics i morals d'aquests fracassos.

El document tanca la seva part d’anàlisi amb una crida a la integritat, la responsabilitat i, seguint Benet XVI, a una generositat que se centri en el bé dels altres i en el bé comú. Citant Caritas in veritate: “Sense formes... de confiança recíproca, el mercat no pot complir plenament la seva pròpia funció econòmica. Avui, precisament aquesta confiança ha fallat, i aquesta pèrdua de confiança és alguna cosa realment greu”.

A partir d’aquí, el document es desplega contrastant aquesta realitat amb la doctrina social de l’Església sobre el treball, els treballadors i els sindicats i els pobres i vulnerables. I conclou amb una crida a l’acció comú i unes paraules d’esperança i compromís. En aquesta crida a l’acció es fa una interessant apel·lació a la responsabilitat col·lectiva i a unes actituds cíviques de diàleg, col·laboració i unió nacional per superar la fractura. M’agradarà tornar sobre aquest punt en una propera anotació.

Guardar esperança en temps difícils (VII jornada del Grup Sant Jordi)

El proper dia 12 de novembre, dissabte, se celebrarà la VII Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans, a l’Hotel Alimara de Barcelona (carrer Berruguete, 126).

Enguany jornada té per títol “Guardar esperança en temps difícils”, un tema ben actual. Els tres ponents seran el professor de Filosofia i escriptor Josep Maria Esquirol (“Guardar esperança des del pensament”); el director de la revista eclesial Vida Nueva Juan Rubio (“Guardar esperança des del compromís amb els altres”), i el monjo de Montserrat Bernabé Dalmau (“Guardar esperança des dels llocs sagrats”). Com ja és tradicional, a la tarda hi haurà una taula rodona en què cinc persones de diferents diòcesis (Ramon Ibeas, Mercè Soler, Julio Silvestre, Noemí Ubach i Javier Baeza) ens exposaran la seva vivència personal al voltant de la idea “Esperar, malgrat tot”.

A l’igual dels anys anteriors, hi participaran destacats laics, religiosos i capellans de les diòcesis d’Alacant, Castelló, València, Madrid, Vitòria, Bilbao, Sant Sebastià i de Catalunya. Cal confirmar l'assistència abans del dia 3 de novembre a la secretaria del Grup (telèfon 93 454 97 02, tardes i demaneu per Bet, o bé per correu electrònic grupsantjordi@gmail.com).

Trobareu el detall del programa aquí.

Sobre la retribució del professorat de la concertada: ni contradicció, ni doble moral

1.      El meu capteniment

El maig del 2010 em vaig mostrar contrari a la mesura que va prendre el govern de la Generalitat de reduir en un 5% de mitjana la retribució del professorat de l’escola concertada inclòs en el sistema de pagament delegat i vaig animar a mobilitzar el col·lectiu en contra d’aquesta decisió. En les entrades d’aquest blog del maig i juny de 2010 es poden llegir els motius explicats a bastament.

Aquest setembre de 2011 considero que cal aplicar les úniques taules salarials vigents per als nivells concertats (que contenen la disminució decretada el maig de 2010), a tot el professorat en nivells concertats, tal com ens obliga el conveni col·lectiu encara en efecte.

2.      Les crítiques

Algun comentari a la meva anterior entrada (Crisi i escola concertada: on som?), veia contradicció entre aquests dos posicionaments (el de maig de 2010 i el de setembre de 2011) i criticava les entitats que l’havien adoptat, parlant de doble moral i amb algunes afirmacions un xic matusseres i introduint conceptes un xic aliens al debat administratiu i legal d’aquestes mesures com ho són les referències al caràcter cristià d’algunes escoles concertades.

Vull respondre-hi. Des d’aquí ho faig a títol merament personal i no com a portaveu de les entitats en les que treballo, que ja s’expressen per altres mitjans. 

3.      La refutació

A l’observador poc informat li pot costar d’entendre el matisos, molt importants en aquest tema, i el context extraordinari que estem vivint i que ha condicionat tots aquests esdeveniment, per això la meva resposta a de ser un xic més extensa que l’espai d’un comentari a l’entrada anterior.

Els posicionaments de maig 2010 i de setembre 2011 responen a dues realitat evidentment connectades i amb uns efectes econòmics semblants, però que són de naturalesa molt diferent i produïdes en dos escenaris radicalment diferents.

En primer lloc, maig 2010 és l’oposició a una mesura unilateral que contradeia la llei de pressupostos vigent en aquell moment i que no estava prou motivada, ni jurídicament ni social. Setembre 2011 és l’aplicació d’una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i de la llei de pressupostos de la Generalitat, aprovada pel Parlament de Catalunya el juliol de 2011.

A maig 2010 jo expressava seriosos dubtes de la legalitat de la mesura (per al 2010), però la mesura ha estat ratificada en la seva legalitat per la sentència esmentada i per moltes sentències similars. I sobre l’any 2011 no hi ha cap dubte de la legalitat d’allò que ha fixat la llei de pressupostos. Per tant se’m poc criticar per una manca de visió jurídica (atenuada per l’exepcionalitat de les circumstàncies), però no per un canvi “de jaqueta” o per volubilitat.

Però a més hi ha un canvi d’escenari general i radical entre maig 2010 i setembre 2011 i aquesta és una de les tesis de la meva anterior entrada al blog i altres. Un canvi d’escenari general però també específic en el mon de l’ensenyament a Catalunya.

Referint-nos únicament a la mesura de la reducció del 5%, per no allargar-me en excés, a maig 2010 era una mesura pionera decretada inicialment només a Catalunya (el decret llei estatal no afectava l'escola concertada). Després hem vist que s’ha produït pràcticament a totes les CCAA i que l’estat també la va recollir en els pressupostos de 2011. A maig 2010 vèiem com la distància entre les condicions del professorat de pública i de concertada tendia a incrementar-se una vegada més. Ara veiem com al professorat de la pública se l’hi ha incrementat la jornada lectiva (tot i que encara molt lluny de la que tenim a la concertada). A maig 2010 no havíem vist encara cap política seriosa de contenció de la despesa pública, no cal dir que avui això és totalment diferent. No me n’alegro, ans al contrari, però avui ja no podem dir que, com sovint ha passat, només hi ha restriccions per a la concertada. No és cap consol que les coses vagin maldades per a tots, és realisme.

Per tant, cap contradicció entre el posicionament de maig 2010 i el de setembre 2011. La meva actitud és la mateixa. Defensa del model d’escola d’iniciativa social com exercici de llibertat i d’eficiència en la prestació d’un servei d’interès públic, però des de la responsabilitat i el rigor.

Nota final:

Per aclarir allò que han recomanat les entitats de titulars en relació a les taules salarials de 2011 adjunto l’enllaç a un document en el que també es responen els possibles dubtes jurídics.

Crisi i escola concertada: on som?

Això que, per abreujar, anomenem crisi i que, si més no, és un conjunt de crisis, ens ha arribat de manera tan sobtada i té tal fondària, que ens ha deixat en bona mesura descol·locats. Som com actors d’una obra que de cop es troben amb un escenari canviat del tot i el guió de la quals ja no té cap sentit ni coherència.

Aquest sentiment de desconcert i de sentir-se extraviats en un context del qual hem perdut les referències és força general i és viscut amb especial intensitat en el món educatiu pels requeriments i les altes expectatives que la societat hi projecte. I encara podem afegir que es viu de manera més sagnant en el sector de l’escola concertada. Si fa temps que el model dels concerts educatius es troba en un atzucac, la crisi n’ha agreujat totes les contradiccions i n’ha rebentat totes les costures. L’escola concertada, en els entorns populars, és a tocar del col·lapse i només se sosté per un esforç difícil de mantenir ja, fins i tot, en el curt termini. Tot el conjunt de l’escola concertada necessita resituar-se, però costarà -i potser no podrà fer-ho- si el marc jurídic i social no canvia també. La crisi que estem vivint és tan fonda i tan sobtada, que encara ens troba amb el pas canviat.

Ara que fa tres anys de l’inici de la crisi hipotecària als Estats Units, podem veure com vivíem en un núvol del qual, de cop i volta, hem caigut i hem anat a parar a un autèntic malson.

Caiguts del núvol...

Quan al setembre de 2008 cau el primer banc americà enmig de l’estupor generalitzat, a l’Estat espanyol vivíem els primers mesos de la 2a legislatura de Zapatero, se’ns retornaven 400 euros que semblava que a l’estat ja no li feien falta i es repartien els famosos xecs Zapatero. Els més de 2000 euros per fill van arribar a tenir l’honor de portada d’alguna revista d’humor. En el traspàs del 2008 al 2009, sentíem aquest president de govern dir allò que el sistema financer espanyol era dels millors i més fiables del món.

El 2009 va ser una any ambivalent per a l’educació a Catalunya. Va ser l’any de l’aprovació de la LEC, que anava acompanyada d’una memòria econòmica que anunciava importants increments de la despesa pública per a l’educació. Per al sector concertat, superat el desencís del Pacte Nacional per a l’Educació -que va incomplir totes les principals promeses fetes envers aquest sector-, la LEC semblava que podia superar la postergació històrica en què es trobava el sector. Un motiu d’esperança, doncs. A més, era l’any de l’acord del nou finançament per Catalunya en aplicació del nou Estatut.

Però dèiem que va ser un any ambivalent. El nou finançament, tot i que el govern el va vendre com a magnífic, de seguida va plantejar dubtes sobre la seva bondat. D’altra banda, a algunes escoles concertades la crisi ja es feia notar: endarreriments en el pagament de quotes per part d’algunes famílies, disminució de la demanda d’alguns serveis... Un fenomen que, des d’aleshores, no ha parat de créixer. A finals del 2009, en conèixer els pressupostos d’Educació per a l’any següent, ja vàrem tenir el desencís. Ni la memòria econòmica de la LEC, ni els efectes positius del nou model de finançament es van veure per enlloc.

I de sobte... el malson!

És ja en el 2010 que, si algú encara restava en el núvol, comença el desvetllament, sense previ avís. El mes de maig, el president Zapatero, que fins a aleshores havia estat negant la crisi i tapant-la amb eufemismes de tota mena, anuncia les famoses primeres i importants retallades, entre les quals el 5% de mitjana del salari dels funcionaris, mesura que al tripartit català li va faltar temps per traslladar també al professorat de l’escola concertada, mesura a la que ens vàrem oposar. Després hem sabut que Zapatero va actuar forçat per l’exterior, ja que l’alternativa era la intervenció de l’economia espanyola i un desastre econòmic sense pal·liatius.

Malgrat ser bombardejats pels missatges contradictoris que el govern espanyol anava llançant i malgrat albirar la gravetat de la situació, encara en desconeixíem l’abast. He de confessar que, fins al mes d’octubre, encara pensava que es podria corregir o mitigar la retallada. La campanya electoral de les eleccions catalanes d’aquell novembre ja va començar a donar el to del moment. CiU es veia guanyadora i va extremar la prudència en promeses que comportessin despesa econòmica. Això, enmig d’una campanya electoral, és molt simptomàtic.

La victòria de CiU i el canvi de govern a la Generalitat va anar destapant la realitat de les malmeses finances i ha coincidit amb un reguitzell de notícies econòmiques negatives, tant referides a la situació econòmica mundial com, molt específicament, a la situació espanyola i catalana. En aquesta situació, hem passat un any i, per tant, avui som més conscients de la realitat.

En el context de la greu situació econòmica mundial, que poc o molt coneixem, la Generalitat es troba amb un dèficit acumulat del 16,8 % (calculat sobre el PIB) que, a finals d’aquest any, es pot situar a prop del 20% i amb un deute acumulat el finançament del qual li pot costar uns 2.000 milions d’euros, només en interessos, el 2012. Una sagnia brutal, ja que aquesta xifra supera el pressupost complet del Departament de Benestar o suposa el 40% de tota la despesa del d’Ensenyament i només es tracta d’interessos, sense retorn de capital.

Ens convé saber on som. Ara ens podem enfadar amb les multinacionals, amb els bancs, amb els governs o amb qui vulguem, però el que cal fer, sense més dilació, és començar a situar-nos en aquest nou escenari i adaptar l’obra o canviar-la. La que estàvem representant ja no s’hi adiu. Entre tots, caldrà que redactem un nou guió.

"La crisis comienza ahora"

Malauradament pot tenir raó:

La crisis comienza ahora: … pero los medios de incomunicación de masas no quieren enterarse. [ .. ]

Para seguir cultivando la cultura cainita de la guerra “social”, fiscalizando el recorte del gasto, cuando lo urgente es fiscalizar la deuda acumulada para maquillar la crisis, por estas razones: -El Estado providencia está en bancarrota, víctima de las deudas más gigantescas de la [...] Seguir llegint...

El Programa d'Auxiliars de Conversa de l'Escola Cristiana

En relació a l'entrada anterior adjunto un enllaç amb el blog del programa (PAC News). Una gran experiència!

Valoració PAC 2010-2011:

La segona edició del Programa Auxiliars de Conversa és a punt d’acabar. A final de curs, els més de 50 nois i noies de parla anglesa que han estat durant tot l’any a més de 60 escoles de tot Catalunya, tornen a casa seva. El període de sol·licitud d’Auxiliar de Conversa per al curs vinent ja s’ha tancat, amb un total de 110 sol·licituds de 90 escoles de tot Catalunya!

Volem que els nostres 250.000 alumnes visquin i convisquin en anglès

“Volem que els nostres 250.000 alumnes visquin i convisquin en anglès i assoleixin les principals certificacions en el coneixement de llengües”. Amb aquestes paraules, el secretari general adjunt de la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC), Carles Armengol, ha presentat aquest matí en roda de premsa la finalitat del Programa d’Auxiliars de Conversa (PAC), un projecte pioner a l’Estat espanyol que té com a objectiu que els alumnes de les escoles critianes de Catalunya, i les seves famílies, millorin el coneixement de la llengua de Shakespeare gràcies a la presència de joves angloparlants.

L’Escola Multilingüe de la FECC se sosté sobre tres pilars: “les classes de l’assignatura d’anglès, la impartició d’altres matèries en aquesta llengua i el PAC”, ha declarat Armengol. “El nostre propòsit és augmentar les hores d’exposició dels alumnes de les nostres 406 escoles a l’anglès, i el PAC n’és un recurs clau que va agafant embranzida a cada edició”.

El PAC, que el proper 30 de setembre portarà 110 joves anglesos, irlandesos, canadencs i estatunidencs a Catalunya perquè col·laborin en l’ensenyament de la llengua anglesa a les escoles sol·licitants, “no seria possible sense les famílies acollidores”, ha afirmat Juanjo Fernández, responsable del projecte Escola Multilingüe de la FECC. “Aquestes famílies no sols donen allotjament i manutenció” als joves, sinó que “també permet a aquests nois i noies un intercanvi lingüístic i cultural i, sobretot, suport emocional”. Fernández s’ha mostrat satisfet de la progressió del PAC, que la FECC va endegar fa tres anys amb 12 auxiliars i que enguany ha ascendit a 110.

“Tots aquest joves passen per filtres molt rigurosos”, ha assegurat la representant de l’empresa Home to Home, Raquel Garcia, qui s’encarrega de seleccionar els nois i noies angloparlants que, al llarg d’aquest curs, treballaran per a les escoles cristianes catalanes i que conviuran amb famílies d’arreu del territori. “Bona part d’ells són estudiants universitaris, i aquest és el perfil que busquem, ja que han d’interactuar amb nens i nenes”. Garcia ha afirmat que cada cop hi ha joves angloparlants més interessats en el programa, “alguns dels quals consideren que es tracta d’una experiència interessantíssima”.

CatalunyaReligió.cat

Publicat en espanyol l'"Informe OCDE 2011 de la Educación"

Un bon conjunt de dades per analitzar:
http://www.ite.educacion.es/en/inicio/noticias-de-interes/492-informe-ocde-2011-de-la-educacion-
I afegeixo l'enllaç amb un comentari sobre les hores de classe, a partir d'aquest estudi: http://bitacoradelgaleon.blogspot.com/2011/09/mas-horas-de-clase-no-mejoran.html.