Mirar al cel

En aquest temps de modernitat avançada en el que vivim (la postmodernitat crec que va ser un xarampió o una febrada de creixement que molts ja han superat), la qüestió de les adscripcions religioses personals no és pas simple. És poden donar en plans molt diversos i en infinites combinacions: el sociològic, el cultural, l’ètic, el de fe i creença... En què creuen els que creuen, és un interrogant ple de sentit.

Sens dubte un dels elements nuclears de la dimensió de fe és tot allò que resta més enllà de tota dada empírica. Resurrecció, vida eterna, el més enllà de la mort, el cel... són aspectes on és verifica allò més pregó de la dimensió creient. El calendari catòlic, amb les festes contigües de Tots els Sants i dels Fidels difunts, ens proporciona una ocasió d’aturar-se i esguardar o esguardar-nos.

Però no és fàcil parlar-ne, no ja per un suposat ambient hostil, sinó perquè costa trobar les paraules que expressin de manera intel·ligible per als altres allò que tu sents, experimentes o creus. Ho potser també perquè no ho tenim prou reflexionat. Les dificultats d’expressió poden ser sovint indicatives d’una manca de clarificació personal. M’hi reconec. Possiblement jo no hagués fet aquesta anotació sinó m’hagués arribat el comentari de la Paraula que setmanalment escriu José Antonio Pagola i que en motiu de la festivitat d’aquest diumenge titula Creer en el cielo.

El que ell expressa em ressona com a propi i no seria capaç per ara, d’afegir-hi res ni de matisar: Creure en el cel és per a mi resistir-me a acceptar que la vida de tots i de cada un de nosaltres és només un petit parèntesi entre dos immensos buits (…); rebel·lar-me amb totes les meves forces que aquesta immensa majoria d'homes, de dones i de nens, que només han conegut en aquesta vida misèria, fam, humiliació i sofriments, quedi enterrada per sempre en l'oblit (...); apropar-me amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, minusvàlids físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió i l'angoixa, cansades de viure i de lluitar (...). No em resigno que Déu sigui per sempre un "Déu amagat", del que no puguem conèixer mai la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades.

Això és un tast, però recomano llegir-lo íntegrament no és pas gaire extens ni feixuc però si ple de profunditat i significat. Algú podria pensar que, amb la que està caient, parlar del cel, o mirar al cel, és una forma d’escapisme. Res més lluny de al veritat!. L’esperança no és cap fugida, sinó una il·luminació de la realitat que ens la fa copsar amb tota la seva profunditat i no amb la mirada superficial amb la que acostumem a esguardar el que ens envolta.