És Maragall el Conseller d’Educació?

Des que Ernest Maragall va ser nomenat Conseller d’Educació, ara farà tres anys (ho va publicar el DOGC), gairebé sempre que l’he sentit o l’he llegit he estat molt, o del tot, d’acord amb les seves paraules. Malauradament podria afirmar el contrari pel que fa a les actuacions del Departament que dirigeix.

En tot el procés d’elaboració de la llei d’educació, m’ha passat quelcom semblant. La música sonava bé, però la lletra era tota una altra cosa i feina hi ha hagut en canviar els redactats de l’avantprojecte o del mateix projecte que eren nefastos en diferents aspectes i del tot allunyats de la melodia que Maragall no ha parat de tocar.

Ahir vaig tornar a tenir l’oportunitat d’escoltar Maragall en una conferència, i em va passar el mateix. El seu discurs, més estructurat que de costum, va ser interessant i lúcid. La seva reflexió va transitar pels diferents agents del nostre sistema: els centres, els mestres i el professorat, l’administració, les famílies, la societat i l’alumnat. Em va tornar a agradar molt el que va dir. M’identificava plenament amb el que deia. Però a mesura que la conferència avançava, m’anava assaltant el dubte. El qui parlava era el Conseller d’Educació de Catalunya o ho era d’alguna terra llunyana?

Aquest dubte em va portar a una autèntica torbació en arribar a la meitat de la conferència i enfilar el tema de l’administració. Mentre Maragall parlava d’autonomia dels centres, de més criteri i menys norma, jo no podia oblidar, per exemple, els quasi currículum que, vorejant el ridícul, el Departament vol imposar per al tram 0-3 anys. Quan Maragall parlava d’una administració més lleugera, més prima i que no aclapari, jo pensava en les zones educatives i els seus comissaris (directors, em sembla que en diuen), càrrecs de recent creació i que no en substitueixen cap altre, i com de difícil deu ser aprimar l’estructura quan cada dia hi ha més gent a l’administració. Quan parlava de planificar correctament, em venia la imatge de la improvisació i la manca total de transparència que a rodejat l’operació 1:1 d’ordinadors a les aules de secundària (Hi ha hagut algun tipus de concurs o procés obert de concurrència per seleccionar els centres que hi participen? I per seleccionar TOSHIBA per a tenir l’exclusiva dels ordinadors? I per seleccionar PromoCaixa com a canal distribuïdor dels ordinadors també en exclusiva? I pel programari? I per la formació? ...). Quan parlava que l’administració ha de dotar adequadament, recordava el desastre d’enguany amb els PQPIs o les llars laborals, al que vaig destinar l’anotació d’ahir i que és literalment indignant. També el drama de voler fer escola inclusiva sense recursos ni per a pagar els vetlladors estrictament necessaris.

Quan va tornar a repetir el mantra de la igualtat de drets i deures de l’escola concertada, ja no vaig poder més i vaig començar a malpensar, sort que ja estàvem al final de la conferència. Maragall no és Conseller de Catalunya, deu ser-ho de Freedonia, de la Ínsula Baritaria o d’algun lloc que desconec.

Aquest matí, en llevar-me, la perplexitat no m’havia abandonat. Dedicant-me a l’educació com em dedico (més hores al dia del que seria saludable, tothom té els seus vicis), voldria saber qui és el veritable Conseller d’Educació de Catalunya.

També podria ser que aquesta distorsió cognitiva només la tingui jo. Si és així, prometo anar al metge i procuraré no oblidar la medicació cap dia. I així deixar de donar la llauna en el blog i parlar del bonic paisatge de la tardor.