dilluns, 14 de setembre del 2009

Comença el curs: deixem treballar a l'escola!

Més enllà de les infrastructures i recursos, més enllà de tota mediació (continguts, tècniques, llibres de text, ordinadors...), l’educació és sempre, en essència, la relació entre dos subjectes actius: educador i educand.
Potser mai com ara es parla tant d’educació i la societat se’ns mostra preocupada. Però preocupar-se no és fer feina! El primer deure educatiu de la societat, de cadascú de nosaltres, és encoratjar els primers protagonistes. Tractar el professorat com a professionals que són, això és confiança i exigència. Animar els estudiants en la seva tasca. L’escola no ha de ser una experiència penosa, però tampoc és un espai lúdic. Cal atenció, concentració, treball... esforç.

Avui comença el curs escolar. Que l’escola i els seus protagonistes sentin l’afecte i la confiança de la societat i deixem-los treballar.

I avui, encertat com de costum, Gregorio Luri ens proposa 10 punts per ajudar-nos a recuperar la fe perduda en el nostre sistema escolar:
  1. Decretar 10 anys de pau educativa
  2. Concedir la màxima autonomia possible als centres disposats, de veritat, a gestionar-la
  3. Seleccionar rigorosament els docents
  4. Dirigir les inversions educatives de manera selectiva allà on són més eficaces: en la detecció precoç de problemes d'aprenentatge i en la seva immediata recuperació
  5. Ser molt més ambiciosos amb els nostres objectius
  6. Estudiar si existeix o no coherència entre les noves tecnologies i les pràctiques escolars tradicionalment humanitzadores, com la lectura
  7. Ser agosarats combatent el fracàs escolar allà on està enquistat amb noves mesures
  8. Redefinir els moviments de renovació pedagògica
  9. Retornar-li al saber la seva objectivitat i la rellevància perduda
  10. Esborrar immediatament els propòsits merament decoratius dels projectes educatius
I encara, mig de puntetes, afegeix una onzena mesura: estudiar com estimular la vocació docent entre els homes.

Molt bon inici de curs! 

3 comentaris:

  1. Bon inici de curs, si.
    Avui he estat repassant la carta que Albert Camus escriu al seu mestre d'escola poc després de rebre el Nobel de literatura. Camus era un nen pobre, orfe i de mare analfabeta que vivia en Alger. Estadísticament, per tant, era un candidat clar al fracàs escolar. Però gràcies a Déu el seu mestre sabia més de pedagogia que d'estadística i va intuir en aquell nen el que podia arribar a ser.

    ResponElimina
  2. I la descripció que Camus fa d'aquest mestre (Germain), a "El primer home" és deliciosa:
    "A la classe de monsieur Germain, per primer cop sentien que existien i que eren objecte de la més alta consideració: els jutjaven dignes de descobrir el món. I fins i tot el seu mestre no tan sols es dedicava a ensenyar-los les coeses per les quals li pagaven que ensenyés, sinó que els acollia en la seva vida personal, la vivia amb ells...".

    ResponElimina
  3. És que no hi ha més mestre que el capaç d'ensenyar amb l'exemple. Tots els demés són (som?) professors.

    ResponElimina