Amb aquests enunciats correm el risc de caure en un determinisme fatalista. No descobrim res de nou en reconèixer el pes de la família en la formació dels nois i noies, ni en adonar-nos de com de limitada és encara l’acció de l’escola per superar els dèficits familiars o de l’entorn. Res de nou, però cap conformisme!
La història de la pedagogia és la revolta permanent contra aquest –i altres- determinismes, és l’aposta constant per la capacitat de superació, de desenvolupament i canvi de la persona humana. En aquest sentit i, entre els molts exemples, només cal recordar l’obra de Lorenzo Milani al petit i paupèrrim poblet rural de Barbiana, a Itàlia. La claredat d’idees, la contundència i la radicalitat de les solucions de Milani, que avui poden semblar un xic simplistes però que són més actuals que mai, són un exemple d’això. Si l’entorn cultural dels alumnes de Barbiana era un desert fora de l’escola, que s’hi passessin el dia a l’escola i treballant de valent! El llibre denuncia escrit per aquests alumnes Carta a una mestra, és un clàssic al que cal recórrer en moments de confusió, a la recerca d’aquella transparència de Milani.
No es tracta de reduir els objectius per a aquells que poden tenir més dificultats, això és consolidar la segregació i potenciar els desavantatge. Cal donar més als que menys tenen!
L’escàs poder de l’escola per superar les desigualtat no pot ser la coartada per que aquesta oblidi les seves responsabilitats. I no son coses d’un capellà radical i visionari com Milani, el prestigiós informe PISA 2006 assenyala que la relació entre el rendiment escolar i l’índex d’estatuts socioeconòmic i sociocultural, no és determinista, en el sentit que hi ha estudiants desafavorits que obtenen puntuacions per sobre de la predicció i a l’inrevés. Les avaluacions de resultats, tant PISA com d’altres, indiquen que el factor “escola” –i qui diu escola, diu també professorat!- existeix! El determinisme no té lloc a la pedagogia.
Efectivament el determinisme és antipedagògic, a més de psicològicament insalubre.
ResponEliminaTens molta raó, Carles. No hi ha res pitjor en el món de l'educació que algú que pensi que no pot contribuir a canviar les coses. Sovint dic als meus alumnes que si no estan disposats a tenir aquest esperit d'inconformisme amb el determinisme social que millor que es dediquin a una altre cosa.
ResponEliminaAbraçades i continua amb el blog.
Ferran
Gràcies Gregorio i Ferran.
ResponEliminaTant de bo aquesta idea anés calant amb més força com a contrapunt al determinisme desmoralitzador i desmobilitzador.
Vaig estudiar el batxillerat a l'institut de Badia del Vallés als inicis dels 80. Molts companys tenien els pares a l'atur des de feia anys. Més de la meitat havien nascut fora de Catalunya, els altres provenien majoritàriament de la perifèria barcelonesa. En tota la classe em sembla que tant sols un dels companys era catalanoparlant. Algunes vegades ens trobem aquells joves, un arquitecte, un jutge, un periodista, uns mestres,.. tots sabem que vàrem tenir la sort de tenir uns professors que van lluitar per nosaltres contra el determinisme.Carles, moltes gràcies pels teus escrits!!
ResponEliminaVictòria,
ResponEliminaGràcies pel teu testimoni i molts records.