Un cop acceptat que, si més no ara per ara, no hi ha una alternativa a l’economia de mercat que garanteixi llibertat personal i eficàcia, l’assoliment d’un ordre social just s’ha de cercar en la igualtat d’oportunitats.
L’element essencial per avançar vers la justícia social, des de finals del segle XIX, ha estat l’educació: educació per a tots. Amb el temps, aquest rol de l’educació no ha perdut pes sinó que ha esdevingut angular. Amb el temps, però, també s’ha constatat que el que cal no és tant sols una educació per a tothom, sinó una educació que sigui superadora de les desigualtats.
Aquest objectiu d’equitat educativa no es pas fàcil i no sempre les polítiques que l’han volgut assolir han encerat amb les mesures adients. Sovint no s’han mesurat prou els efectes secundaris de determinades polítiques benintencionades. En aquesta línia, m’ha semblat d’un gran interès el treball del professor Jaap Dronkers, presentat en un fòrum de la socialdemocràcia europea sobre l’escola i publicat en català per la Fundació Rafael Campalans, vinculada als socialistes catalans.
Junt a l’interès amb que l’he llegit, m’ha sorprès l’escàs ressò que ha obtingut tenint present que l’equitat és un dels elements centrals del debat educatiu a casa nostra.
El treball consta de tres parts. En la primera relaciona els 5 processos bàsica que contribueixen a la desigualtat educativa, en la segona analitza en 8 arguments sobre els errors de la socialdemocràcia en la política educativa i, en la tercera, proposa 7 oportunitats per a una política educativa d’èxit pel que fa a superar la desigualtat.
Val a dir que la política educativa que s’ha acabat imposant a Espanya i a Catalunya encaixa perfectament amb el perfil socialdemòcrata tal com és descrit per Dronkers i que el discurs crític d’aquest autor es fa des de dins de la socialdemocràcia i assumint-ne els seus valors.
Entre els errors esmenta l’omissió de l’atenció a les diferències primerenques en les habilitats, el retard en la diferenciació de l’educació secundària que pot haver jugant en detriment de la formació professional, les pedagogies “suaus” o poc exigents, el rebuig a l’avaluació pública i externa dels resultats, els districtes escolars tancats pel que fa a l’admissió d’alumnes... En l’apartat de propostes suggereix cop capgirar aquests errors. Crec que és una mostra prou eloqüent de qüestions que formen part de la nostra agenda immediata, algunes de les quals intenten ser abordades per la LEC.
L’oportunitat d’aquesta reflexió no pot ser més grans. El rigor i la profunditat de l’anàlisi de Dronkers, que superen força els d’altres papers en circulació, són molt d’agrair. Tot i que, per efectes de la traducció i per desconeixement d’alguns sistemes educatius amb els que exemplifica, puguin quedar alguns aspectes poc clars, la lectura d’aquest treball és molt recomanable.
L’element essencial per avançar vers la justícia social, des de finals del segle XIX, ha estat l’educació: educació per a tots. Amb el temps, aquest rol de l’educació no ha perdut pes sinó que ha esdevingut angular. Amb el temps, però, també s’ha constatat que el que cal no és tant sols una educació per a tothom, sinó una educació que sigui superadora de les desigualtats.
Aquest objectiu d’equitat educativa no es pas fàcil i no sempre les polítiques que l’han volgut assolir han encerat amb les mesures adients. Sovint no s’han mesurat prou els efectes secundaris de determinades polítiques benintencionades. En aquesta línia, m’ha semblat d’un gran interès el treball del professor Jaap Dronkers, presentat en un fòrum de la socialdemocràcia europea sobre l’escola i publicat en català per la Fundació Rafael Campalans, vinculada als socialistes catalans.
Junt a l’interès amb que l’he llegit, m’ha sorprès l’escàs ressò que ha obtingut tenint present que l’equitat és un dels elements centrals del debat educatiu a casa nostra.
El treball consta de tres parts. En la primera relaciona els 5 processos bàsica que contribueixen a la desigualtat educativa, en la segona analitza en 8 arguments sobre els errors de la socialdemocràcia en la política educativa i, en la tercera, proposa 7 oportunitats per a una política educativa d’èxit pel que fa a superar la desigualtat.
Val a dir que la política educativa que s’ha acabat imposant a Espanya i a Catalunya encaixa perfectament amb el perfil socialdemòcrata tal com és descrit per Dronkers i que el discurs crític d’aquest autor es fa des de dins de la socialdemocràcia i assumint-ne els seus valors.
Entre els errors esmenta l’omissió de l’atenció a les diferències primerenques en les habilitats, el retard en la diferenciació de l’educació secundària que pot haver jugant en detriment de la formació professional, les pedagogies “suaus” o poc exigents, el rebuig a l’avaluació pública i externa dels resultats, els districtes escolars tancats pel que fa a l’admissió d’alumnes... En l’apartat de propostes suggereix cop capgirar aquests errors. Crec que és una mostra prou eloqüent de qüestions que formen part de la nostra agenda immediata, algunes de les quals intenten ser abordades per la LEC.
L’oportunitat d’aquesta reflexió no pot ser més grans. El rigor i la profunditat de l’anàlisi de Dronkers, que superen força els d’altres papers en circulació, són molt d’agrair. Tot i que, per efectes de la traducció i per desconeixement d’alguns sistemes educatius amb els que exemplifica, puguin quedar alguns aspectes poc clars, la lectura d’aquest treball és molt recomanable.
Es tracta, efectivament, d'una reflexió molt i molt rellevant, que jo em prenc com un índex més de que estem assistim a un canvi d'orientació de la pedagogia (a un canvi de "paradigma", com diuen els pedants). Jo també m'esperava un debat més viu en torn a les idees de Dronkers. Crec que les altes esferes del Departament d'Educació n'han pres nota, però no semblen disposades a plantejar una discussió a fons sobre els nostres dogmes (i ho comprenc).
ResponElimina