dijous, 9 de febrer del 2012

El fracàs d'una política d'escoles bressol

Ha estat molt dur veure com llars d’iniciativa social, populars i amb un treball de qualitat, s’han vist obligades a tancar per una mala política. Ho he viscut de prop a la Fundació d’Escoles Parroquials, amb escoles com la Joan XXIII de la Verneda, però malauradament no ha estat l’únic cas. Al col·lectiu de l'Escola Cristiana de Catalunya, han estat diverses les llars desaparegudes.

És paradoxal veure ara com s’esquincen els vestits els defensors d’aquesta mala política quan, si més no per la força de la crisi, cal rectificar. Mai van aixecar un dit per escoles com la Joan XXIII! Quanta hipocresia!

Per això l'article que he publicat al diari El PuntAvui i que reprodueixo a continuació
Que ningú reivindiqui la política engegada el 2004, la qual s'ha de rectificar d'arrel. No és només la crisi mundial la que ens ha portat fins aquí
Un dels dèficits del nostre sistema democràtic és l'escassa assumpció de responsabilitats pels errors polítics o de gestió pública comesos. Ara la crisi, amb la seva dimensió mundial, ha agreujat encara més aquest fenomen.

Els actuals problemes de les escoles bressol municipals, però, no tenen l'explicació a Wall Street, sinó en la llei 5/2004 del Parlament de Catalunya i en el seu nefast i irresponsable desplegament.

Les polítiques integrals d'atenció a la infància de 0 a 3 anys han estat pràcticament inexistents. Com inexistents han estat les polítiques de conciliació de la vida personal i laboral. Tan inexistents, que n'hem pervertit el significat. Aquí qualifiquem la creació de llars o la prolongació de les jornades escolars com a mesures de conciliació, quan són exactament el contrari. Són mesures pal·liatives de la manca d'autèntiques polítiques de conciliació que haurien d'implicar una major atenció dels progenitors vers els seus fills; si més no, en els primers anys de vida. Com fan, per cert, aquells països que volem emular, dels quals sovint només ens fixem en allò que coincideix amb el nostre pensament.
Escola d'Educació Infantil La Pau (FEP)

Per tant, mancats de polítiques de conciliació, Catalunya arrossega una demanda de places de llars d'infants i escoles bressol, sobretot a uns preus assequibles i ponderables. Això va motivar una iniciativa legislativa popular, potser un xic ancorada en el pensament de Francesc Pujols –aquell del vindrà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat pel fet de ser-ho–, la resposta a la qual va ser l'esmentada llei 5/2004, errònia ja en el seu plantejament de fer taula rasa amb la realitat existent i propiciar una xarxa pública de llars d'infants “de qualitat”.

A l'error inicial de prescindir de la iniciativa social en la citada llei, cal sumar-hi un desplegament que podríem qualificar de nou-rics o de terra cremada, ja que s'han edificat noves llars –instal·lacions sovint magnífiques i costoses– davant de llars ja existents, alhora que es feia competència deslleial a la iniciativa social amb preus a un terç del cost de la plaça escolar.

Alguns ajuntaments, en una mostra de paroxisme populista, establiren quotes universals per sota del terç del cost que plantejava el model. D'altres, com Barcelona, consolidaren un model sota l'axioma –sovint falsari, però tan ben rebut pels sindicats– que a més personal i més ben pagat, més qualitat del servei. Model, el de Barcelona, especialment insostenible i profundament insolidari, ja que es revelava no generalitzable, en no poder atendre tota la demanda i mantenir alhora les magnífiques condicions del personal que hi treballa.

Tot això va provocar, com no podia ser d'una altra manera, un increment de la demanda de places en aquestes noves llars, la qual cosa les ha portat, en part, a morir d'èxit. Mentrestant, com que el govern pensava que el país era ric i tot havia de ser “de qualitat”, el 2006 un nou decret va endurir les condicions de plantilla per a les llars ja existents, tot provocant un increment de costos per a les llars privades i d'iniciativa social que, tot i la demanda, algunes no han pogut aguantar i s'han vist obligades a tancar.

A tot això, cal afegir-hi la congelació durant anys –fins i tot en els de la disbauxa pressupostària– d'un ajut que les llars socials rebien del Departament d'Ensenyament i que servia per reduir les quotes. Entre aquestes llars, les que atenien població amb moltes mancances i que històricament rebien un ajut vehiculat pel Departament de Treball, eliminat el 2009 sense previ avís i quan ja havia passat més de mig exercici pressupostari*.

No es tracta d'alegrar-se de les dificultats que ara tenen les escoles bressol municipals. Les llars d'iniciativa social ja fa temps que les viuen. Benvingudes al club! Però, si us plau, que ningú reivindiqui la política engegada el 2004, la qual s'ha de rectificar d'arrel. No és només la crisi mundial la que ens ha portat fins aquí.

*Situació abastament denunciada des d'aquest blog:

3 comentaris:

  1. Aplaudeixo el teu valent comentari al PuntAvui, que subscric totalment, i del qual en faré la màxima difusió.

    Vaig tenir goig professional de ser-ne titular delegat, de l'escola bressol Joan XXII. Ara, m'entristeix profundament la notícia del seu tancament.

    Primer, les religioses (que la van fundar i se'n van fer càrrec durant els anys més durs de la postguerra, en què la Verneda era un dels barris més pobres de Barcelona); posteriorment, la FEP: i sempre s'hi havia fet una tasca social, educativa i pastoral de primer ordre, al centre Joan XXII. Recordo, encara vivament, la il·lusió amb què les educadores, malgrat els salaris de misèria, als anys 90 hi van promoure un canvi pedagògic radical, per estar al dia a fi de proporcionar el millor entorn pedagògic possible.

    Una vegada més, els poders públics estan més pendents dels seus somnis megalòmans que de l'obligat esperit de servei, sobretot en els entorns més desafavorits.

    Em vénen, amb certa ràbia, al cap aquelles dures (en el transfons) paraules de Lorenzo Milani: "hay que tener el celo de elevar al pobre a un nivel superior; no a un nivel igual al de la clase dirigente sino superior: más humano, más espiritual, más cristiano, más todo...".

    Són moltes les històries que dels inicis d'aquell centre m'explicava Sor Amparo, i que caldria recuperar per passar-les-hi per la cara -per a la seva vergonya, si en tenen- a aquelles persones que diuen estar al costat dels ciutadans, però que obliden les petites-grans històries d'aquests.

    Són moltes les persones de la Verneda que van poder ser alguna cosa a la vida gràcies al primer impuls educatiu, humà i espiritual, que els va proporcionar el centre Joan XXIII... i així a la majoria de barris en què la iniciativa social i de l'Església, quan ningú no hi pensava, s'hi van posar sense escarafalls.

    En fi, potser caldrà passar de la impotència a l'acció, perquè no torni a passar. Jo em poso a disposició...

    Agraeixo novament la teva entrada i l'aurada documentació, que situa al lector exactament en l'estat de la qüestió.

    ResponElimina
  2. He llegit amb atenció el teu article i coincideixo bàsicament amb els teu plantejaments. Només una petita anotació, crec que no ets el tot just amb el que fa referència a la postura dels municipis, probablement per desconeixement. Formo part de la Comissió Mixta d’Educació Generalitat de Catalunya/Entitats Municipalistes. En aquesta Comissió la postura de les entitats municipalistes no difereix amb molt amb els teus plantejamnets.

    Ramon Burgués

    ResponElimina
  3. Carles,
    estic molt d'acord quan dius
    Les polítiques integrals d'atenció a la infància de 0 a 3 anys han estat pràcticament inexistents. Com inexistents han estat les polítiques de conciliació de la vida personal i laboral. Tan inexistents, que n'hem pervertit el significat. Aquí qualifiquem la creació de llars o la prolongació de les jornades escolars com a mesures de conciliació, quan són exactament el contrari. Són mesures pal·liatives de la manca d'autèntiques polítiques de conciliació que haurien d'implicar una major atenció dels progenitors vers els seus fills; si més no, en els primers anys de vida. Com fan, per cert, aquells països que volem emular, dels quals sovint només ens fixem en allò que coincideix amb el nostre pensament.

    No estic tant d'acord en d'altres coses. CCOO ha treballat per mantenir els ajuts a escoles bressol de qualitat i d'iniciativa social, formament compromeses amb el seu entorn.
    O en la viabilitat de "guarderies" que tenien molt poca solvència educativa.
    Em sembla que hem de parlar més sovint. Tenim diferents plantejaments en moltes coses, però a vegades...em sembla que no defensem coses tan diferents. Una abraçada
    MOntse Ros

    ResponElimina